Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El forastero misterioso. L’humor que ens farà savis.

FAUSTO | 17 Novembre, 2011 08:00

   Amb el temps he comprovat que existeix una sèrie de llibres que ens fan tornar petits; que gairebé invaliden els nostres principis; que si s’excedissin una mica més en els seus plantejaments ens farien desaparèixer. Quan m’arriba un exemplar d’aquests em converteixo en un personatge de Lilliput i l’escriptor esdevé als meus ulls un demiürg capaç de provocar-me amb els pensaments més inabastables. Depenent del nostre caràcter, de la nostra fe (o de la seva absència) i de la nostra ideologia, classificarem aquest tipus de llibres amb l’etiqueta de paraules sagrades o de blasfèmies aberrants. Els autors que firmen aquestes obres, adesiara, aconsegueixen distanciar-se tant d’allò que suposadament emmarca les passions humanes que sembla que contemplen el nostre devenir des de fora, com si fossin entitats divines que observen els estels i els planetes des de la llunyania mentre es diverteixen jutjant les nostres accions rere l’òptica d’un entomòleg. Així, aquesta mena de llibres, poden ser sublims o aterridors depenent de com sigui el lector però també del moment històric en què surtin a la llum. Twain, per exemple, no hagués pogut publicar El forastero misterioso l’any en què transcorre la seva acció (1590), i molt menys en el lloc on fou ambientat (un petit poblet d’Àustria); ben segur, els lectors de l’època l’haguessin llençat, a ell i el seu manuscrit, a la foguera. Tampoc, i això ho va preveure amb molt de seny, va trobar oportú publicar-lo en vida, per la qual cosa va acordar amb el seu marmessor editar-lo anys després de la seva mort. Així i tot, Mark Twain, no es va oblidar mai dels lectors que en un futur el llegirien i va comprendre que l’única manera de fer més suportable aquesta faula o conte fantàstic era afegir a la recepta trasbalsadora un ingredient essencial per facilitar-ne la digestió: el sentit de l’humor.

El sentit del humor és una de les poques peculiaritats dels humans que aconsegueixen que allò tràgic, transcendent o metafísic que ens afecta es torni mínimament tolerable. És com les bromes inspirades que es fan dos pistolers de pel.lícula just abans de morir tirotejats o com el maquillatge de la nit de Halloween (cal recordar que no és el mateix vestir-se de vampir, amb la bauxa que implica tot plegat, que ser un vampir de veritat i portar el pes de l’eternitat damunt l’esquena). Alguns dels escriptors que més admiro han utilitzat i utilitzen com ningú aquest do universal que provoca la riallada i estableix punts de partida i de trobada. Chesterton, per exemple, aconsegueix dir-nos les coses més políticament incorrectes -i sovint les més encertades- adornant-ho tot amb la seva ironia i la seva lògica demolidora. El gran Michel de Montaigne (encara que sigui francès) també ho sap fer molt bé això d’incitar-nos al somriure en els moments menys adients i, a més, ho il.lustra amb cites i exemples tan contradictoris que arriba a causar un estat d’ataràxia als seus desconcertats lectors. Directors de cinema com Ford, Wilder, Lubitsch o Chaplin; escriptors i articulistes com Wodehouse, O'Brien, Gabriel Galmés, Sergi Pàmies o Sebastià Alzamora; humoristes com els Monty Python, Mister Bean, Buenafuente o Toni Gomila (posats a mesclar exemples clàssics amb altres de contemporanis) han existit i continuaran existint no només per retratar la realitat que els hi ha tocat viure sinó per fer-nos-la més acceptable a la resta dels involucrats.

Al final, però, resulta que és veritat allò que tot té els seus pros i els seus contres: i és que quan algú té un gran sentit de l’humor i en fa un ús indiscriminat apuntant i disparant a tots els àmbits socials, polítics i religiosos se’n diu d’ell que està actuant. Hi ha una idea molt generalitzada segons la qual sembla que tots els humoristes interpreten qualcú que en realitat no són (és impossible que aquests tipus siguin així de graciosos tot el dia!). Per contra, es creu que tots els divulgadors amb els cabells blancs, tots els tertulians engominats, tots els filòsofs amb ulleres plegables i tots els escriptors compromesos amb un ideal utòpic són exactament així com els veiem: genuïns, complets, íntegres. Per fortuna he tingut la sort de tenir amics tan especials que si sortissin per la televisió també creuríem que interpreten un personatge...i, gràcies a Déu, són així de veritat!

El Mark Twain de la darrera etapa és, sens dubte, un personatge autèntic i també un d’aquests autors que ens fan tornar petits. Crec que poca gent s’agafa seriosament tot allò que vol abastar l’escriptor amb els seus genials llibres pòstums. Cada cosa que hi exposa és d’una claredat i d’una coherència brutals. Resulta que els humans sempre esdevenim uns éssers ridículs si ens mirem des de la distància adequada. La gràcia, la bondat, la humilitat, només les trobarem si aïllem determinats individus de la gran massa per tal d’observar-los amb lupa. La bellesa, que sovint som capaços de crear, o la capacitat de perdonar i de fer el bé que ens atribuïm són de moment unes llavors que, en el devenir general de la humanitat, pareix que encara no han donat el seu fruit. Per això tot el que està escrit amb lletres majúscules en els llibres d’història és tan dramàtic o insensat. Tant és així que es fa absolutament necessari tenir molt i molt de sentit de l’humor per tirar endavant.

Mark Twain, amb el seu foraster misteriós i els seus escrits irreverents, em fa vessar llàgrimes d’alegria. No sempre succeeix que un clàssic tan inclassificable com aquest sigui el més venut durant una setmana i, a la vegada, doni el joc suficient per alimentar tantes hores de les nostres tertúlies. Aquest home de Missouri -com els savis antics de Grècia- s’ho qüestiona tot; ens gira la truita cent vegades davant els nassos i ens la torna crua per fora i cremada per dins. Juga i fa filigranes amb els nostres ideals i, finalment, en un darrer capítol excepcional, s’allunya tant dels escriptors de la seva generació, se’n va tan enfora per endinsar-se en l’espai profund, que ja no ens bastarà només el sentit de l’humor per copsar tot el que vol dir. Tampoc seran mai suficients tots els aplaudiments i totes les ovacions que mereix.

Fausto Puerto 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS