Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

L'estiu sense homes. Un món femení

FAUSTO | 08 Desembre, 2011 08:00

    "Una mica després que ell digués la paraula pausa em vaig trastocar i vaig anar a parar l'hospital" diu Mia Fredricksen, la protagonista de la nova novel.la de Siri Hustvedt. I, amb aquesta frase, ens introdueix al seu món, a com el dolor de la pèrdua ocasiona una altra pèrdua: la de la pròpia identitat, del propi jo i del sentit de la realitat. Deia la protagonista d’una altra gran novel.la de Joan Didion, L’any del pensament màgic, en aquest cas autobiogràfica, “La vida canvia en un moment” diu, i interpretem de forma errònia la possible reacció davant un xoc emocional, davant una pèrdua, “No esperem que aquest xoc sigui arrasador, que ens trastorni tant el cos com la ment (...) no podem saber per endavant (...) la interminable absència subsegüent, la buidor, l’absoluta desraó, la implacable successió de moments durant el qual afrontem l’experiència de la manca de sentit”

La manca de sentit colpeja la ment de la Mia, un “per què” que ressona durant tota la novel.la, i que contesta, sempre, de forma provisional. Surten les “dones abandonades en el moment de començar a fer-se velles”, la falta de comunicació, les frases mai dites, l’abandonament “voluntari” d’un espai propi necessari (sense consciència de fer-ho i sense que l’home ho hagi demanat de forma explícita). Surten les vides construïdes sobre il.lusions compartides i que amb els anys esdevenen rituals còmodes...

De la follia i la desesperació la salven la seva germana, la seva doctora i les ganes de poder tornar estar present amb la seva filla. De les dificultats amb el seu dol se’n surt gràcies a la seva mare i les seves quatre amigues (els Cinc Cignes), la veïna de la casa que ha llogat en el poble de la seva infància, amb la seva filleta i el seu bebè, les adolescents rebeques de les classes de poesia i, una altra vegada, les tres dones que l’havien ajudat a recuperar-se de la Psicosi Reactiva Transitòria.

Entrem en un món femení, entre les adolescents que es posicionen per entrar en el joc de la vida i les dones que es preparen pel tram final, amb la por a desaparèixer de forma poc digna. Totes les etapes hi surten, amb reflexions sobre sexualitat, poder, repressió, amistat,... I, sempre, amarat d’humor, generat per la distància amb la que pot arribar a veure el que diu “la ridiculesa de la fugacitat dels sentiments humans” quan passa d’una desesperació fosca a una eufòria continguda en uns pocs paràgrafs, ajudada de companyia i d’un poc o un molt de vi.

Els homes hi són presents, com a ombres que generen dinàmiques, com a elements del gran teatre de la vida, amb les seves necessitats protagonistes, complementàries a les necessitats contenidores de les dones. Fem un gran ball, amb persones (masculines) que es col.loquen de forma central i d’altres (femenines) que pivoten per tal que “tot vagi bé”, encara que aquest altruisme sembli generar, de forma lenta però inexorable, una corrent freda, fosca i profunda de ressentiment.

Totes les dones del llibre ajuden, a la seva manera, a la reconnexió de Mia amb la realitat. S’imposen en el seu pensament, com a nodes d’una gran xarxa que la fa sentir part d’un món que es nodreix de les relacions empàtiques i compassives amb els altres i amb ella mateixa. Aquestes relacions tenen la força de mobilitzar el seu espai emocional amb elements que, més enllà de la ràbia, cristal.litzen en sentiments de proximitat, d’amor i de tendresa.

I aquesta és la força que ens ha permès als humans arribar fins aquí, amb totes les nostres fortaleses i les nostres misèries.

Paula Vicens

Un bon àpat (negre)

FAUSTO | 01 Desembre, 2011 08:00

   Avui m’he despertat i, com cada dia, he posat el butlletí de notícies. Tot i que les circumstàncies no podien ser més prometedores (tenia tot el temps del món; no frissava perquè ja estic jubilada i de moment encara em paguen la pensió; sentia i veia ploure des del llit) les paraules del locutor  llevaven les ganes d’escoltar la ràdio al més optimista dels mortals: la borsa cau, la prima de risc puja encara  més, la Merkel ens renya, la recessió ens envolta, els “eres” van sumant, el Banc d’Espanya injecta no sé quants de milions dels nostres euros al Banc de València, etc, etc, etc.

La darrera notícia, la del Banc de València, em duu al cap una novel.la que vaig llegir d’una tirada l’altre dia en un llarg capvespre casolà de sofà, flassada i xemeneia. Es tracta de la cinquena  història protagonitzada pel comissari grec Kostas Jaritos, la que porta per títol Con el agua al cuello. La va escriure l’any passat Petros Markaris empès per la ràbia que l’inspirava la crítica situació del seu país a punt de caure a l’abisme de la fallida.

La novel.la encurioseix el lector i li fa ballar el cap amb la intriga de qui pot ser l’artífex d’ una sèrie de morts violentes d’alts càrrecs de diverses entitats financeres i de campanyes que animen els ciutadans a fer boicot als bancs. ¿Qui no ha tingut ganes darrerament de carregar-se, al manco virtualment, algun director de banc o d’organitzar croades empenyent la gent a boicotejar els que ens feren creure que ens regalaven els diners i que ho podíem comprar tot?

Perquè sigui més entretinguda l’acció, Markaris la guarneix amb personatges de l’entorn familiar i professional del comissari Jaritos. Adrianí és  la seva dona, arquetip de la mestressa de casa grega de mitjana edat que sembla que només s’ocupa dels afers domèstics i que és la més conservadora de la família, però que té una saviesa popular resumida en les seves sentències contundents. Katerina, la filla advocada, i Fanis, el gendre metge, representen les noves generacions, les que estan més preparades que els pares, però amb un futur molt més incert.

Un dels qualificatius adients pel llibre podria ser el de novel.la força mediterrània perquè relata uns  fets i un entorn molt dramàtics, a tocar de la tragèdia, però els personatges recurrents de la sèrie sobreviuen a la greu crisi econòmica perquè mai no es rendeixen i, sobretot, perquè saben gaudir de les petiteses que cada dia els ofereixen els déus. Sembla com si el sol ardent de l’agost atenenc els insuflés ganes de viure i de seguir sempre endavant.

El segon plat d’aquest àpat està format per dues propostes. Pels golafres, les dues; els desmenjats poden triar-ne una. Es tracta de dos menjars molt diferents, els paladars que es delecten amb les novel.les americanes que els retornen a l’època daurada del gènere han de llegir Los amigos de Eddie Coyle. L’acaba de publicar l’editorial Asteroide, que sempre selecciona amb cura tot el que edita. El pròleg l’escrigué Dennis Lehane, un dels guionistes de la sèrie de televisió de culte The Wire i autor de novel.les negres bastant recents que han estat convertides en pel.lícules, Mystic River o Shutter Island.

George V. Higgins, el creador del text més negre dels que aquí es comenten, transporta el lector al món de l’hampa de la Boston dels anys 60. La lectura de la novel.la demana una atenció més acurada que l’anterior, si més no perquè té molts més personatges i tots tenen més o manco la mateixa rellevància; uns formen part de les forces de l’ordre i els altres, del món de la delinqüència. Però ni els primers són sempre els bons ni els segons són tots uns criminals recalcitrants, gairebé tots tenen bastants mesquineses per amagar i alguna petita virtut per mostrar. Aquí l’autor no pretén distreure el lector de la duresa de la trama ni endolcir-la amb accions paral.leles que el desviïn de les activitats delictives dels personatges, explica poquíssim de les seves vides familiars i no s’entreté quasi gens en oferir-ne una caracterització detallada. Si un aspecte destaca del text és la perfecció dels diàlegs, és a través de  les converses descarnades i lacòniques entre els uns i els altres com s’estructura l’acció. Diuen que és una de les millors novel.les negres del segle XX, alguns crítics la posen a l’altura dels títols mítics del gènere. Si exageren o no ho podeu comprovar llegint-la. M’atreviré a fer un comentari que pot semblar políticament molt incorrecte: aquesta novel.la és de les que agraden més a una majoria de lectors, mentre que la primera, la de Markaris, i les altres dues de més avall agraden més a una majoria de lectores. Podria argumentar la meva opinió, però no crec que sigui el moment de fer digressions que ens allunyin del tema central i a més a més em fa mandra i m’avorreix entrar en una  qüestió tan tòpica.

La segona proposta de segon plat és En busca de April signada per Benjamin Black, pseudònim que amaga el vertader nom de l’autor, John Banville. Els amants de la millor literatura britànica actual ben segur que el coneixeu.

La novel.la és la quarta protagonitzada pel patòleg forense Garret Quirke, alcohòlic, solitari, turmentat pel passat i pel present, que té una filla “que no era la seva filla” amb la qual manté unes relacions complicades i que viu i treballa a la Dublín dels anys 50, la ciutat provinciana que ens recorda aquella que tant va odiar i estimar bastants anys abans James Joyce. Si abans em referia a la “mediterraneïtat” de Con el agua al cuello, ara  podem parlar de les bromes nòrdiques i sentir com l’eterna boira del gèlid hivern irlandès impregna totes les pàgines del llibre i configura l’ànima dels personatges. Si abans parlàvem dels lacònics diàlegs de Los amigos de Eddie Coyle, ara podem delectar-nos amb la  prosa  exquisida de Benjamin Black-John Banville, prosa que ens submergirà en ambients i sensacions inoblidables.

I com que un bon àpat no pot acabar sense unes bones postres, n’he triat unes de lleugeres, que ens ajudin a fer una bona digestió. Suggereixo una novel.leta epistolar bastant original. És breu, ens farà riure, ens intrigarà i ens ajudarà a pair bé el dinar.

Amb l'aigua al coll - no us penseu pas que m’equivoco, és que l’atzar ha fet que dos títols del nostre menú d’avui coincideixin en la traducció catalana – és una novel.la de 99 pàgines protagonitzada pel comissari sicilià Montalbano i  la inspectora bolonyesa de la Policia Científica Grazia Negro. L’un des de Vigata i l’altra des de Bolonya treuen l’entrellat de l’assassinat d’un home amb una bossa de plàstic al cap. Les investigacions les duen a terme mitjançant la correspondència creuada que van mantenint cadascú des de la seva ciutat.  Els pares d’ambdós són Andrea Camilleri, molt conegut a tota Europa , i Carlo Lucarelli que de moment ha estat poc traduït al català i al castellà, però prou famós a Itàlia. Amb Amb l'aigua al coll o Por la boca muere el pez, com es diu en castellà,  podeu passar un bon capvespre de diumenge a la vostra butaca de llegir, vora la llar del foc, fent una glopada calenta o freda d’allò que  més us agradi i si a fora plou, no cal que demaneu res més, la felicitat serà quasi completa.

Marta Sanxo

«Anterior   1 2
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS