Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El món llegeix Acorar

FAUSTO | 26 Gener, 2012 08:00

 Toni Gomila mereix
elogis i alabances,
amb el dia de matances
que a l'escena ens ofereix.
Acora i aprofundeix,
reflexiona amb ironia
i precís radiografia
el nostre món capolat.
Matances i societat:
perfecta al·legoria
.
 
Mateu Xurí

.

"Les paraules ja no se les endurà el vent" Toni Gomila


. 

La vida de las palabras


Algunos de los espectáculos más memorables del teatro mallorquín contemporáneo tienen en común la recuperación, la vivificación y la reivindicación de un prodigioso vocabulario, común en el pasado reciente en la Part Forana y hoy esencialmente en desuso, al menos en el ámbito urbano. Es el caso por ejemplo de La casa en obres de Pep Tosar o de Memoria d'en Julià de Iguana Teatre y ahora de esta maravilla, Acorar, que tan sólo puede disfrutarse en el coqueto Mar i Terra los dos viernes próximos.

Toni Gomila es un actor como la copa de un pino, Rafel Duran un director excelente y Rafel Lladó un escenógrafo estupendo, así que la sorpresa (magnífica) esta vez consiste en descubrir a Gomila como autor, y muy buen autor. En el entorno de unas "matances" caseras, desarrolla, a la vez, un amplio relato con retrato de variopintos personajes y actitudes, de una credibilidad apabullante; una construcción tan literaria como genuinamente autóctona (con expresiones como "silencio talayótico", y eso es sólo un ejemplo) y una reflexión, no por abierta menos certera, sobre quiénes somos los mallorquines, suponiendo que seamos algo. Eso en menos de una hora, prácticamente en solitario y haciéndonos reír o emocionarnos, y a ratos ambas cosas a un tiempo.

Los paréntesis visuales o los acompañamientos sonoros enriquecen aún más la pieza, y únicamente esa conclusión de trazas simbólicas puede resultar algo desconcertante. En cualquier caso, un trabajo excepcional en todos sus aspectos, que deberían ver todos los mallorquines y ser declarado de utilidad pública. Llenazo en un Mar i Terra a rebosar, el viernes, y ovaciones tan reiteradas como merecidas.

Francesc M. Rotger (Diario de Mallorca)


.

"Acorar", se vende pueblo

.

Cada vez hay más personas en la isla que reniegan de su condición de mallorquines, José Ramón Bauzá ha creado estilo. Sin embargo, subsisten disidentes que porfían en metabolizar su relación con Mallorca. Recele de estos últimos, si no han asistido al monólogo Acorar, de y con Toni Gomila. Excepcionalmente, el teatro vuelve a representar la vida, y no se ciñe a mero remedo de la telebasura que IB3 encarna a la perfección. Sin embargo, no nos pongamos estupendos. El sencillo montaje funciona porque es una escueta introducción de una hora en nuestras entrañas.

Acorar podría subtitularse "Se vende pueblo". Entre el texto de Gomila y la declamación de Gomila, me quedo con una interpretación sin miedo ni esperanza. Fortificado en su papel de mallorquín, el actor/autor provoca la risa inesperada mientras sirve filosofía con sobrassada, desde un cuerpo que envejece a voluntad de su dueño. Sus manos gigantescas de matancero palpan con tiento de internista al cerdo que llevamos dentro, o que nos introducimos ritualmente en porciones. Sólo echo a faltar la frase verídica de un nativo, "mi panza es un cementerio de lechonas". Lo cual nos lleva a que se debería proclamar 2012 como el año de Acorar. Pasear el espectáculo por plazas y colegios respetando la libre elección de cerdo, enriquecerlo con aportaciones populares que el proteico Gomila refinará en arte.

Acorar es más útil que un curso escolar. Ya sé que van a rebatirme que Mallorca ha dejado de interesarnos, pero también de esto trata el montaje. Me susurran que no puede entenderse fuera de la isla. Mejor así. Que no tiene traducción posible, cuando en argentino sería Achurar. Que quien no haya ido a unas matances,... ¿qué hace en Mallorca, alguien que no haya participado en la ceremonia sangrienta? Acorar concluye por ahora que lo que hemos perdido no tenía demasiado valor, lo cual no atenúa el dolor de la pérdida. No nos hemos traicionado, sólo nos hemos malvendido. La única forma de entender a los mallorquines es haber dejado de serlo.


Matías Vallés (Diario de Mallorca)


*** 

Autèntica Mallorquinitat teatral


No coneixia el significat del terme, del verb “acorar”. Però si com jo el desconeixen i en volen saber el sentit,  no el cerquin pas al viquipèdia; millor que vagin a veure l’obra de Toni Gomila que du aquest títol i entendran per què ho dic, a part d’aprendre i gaudir com al manco jo poques vegades ho he fet en les darreres temporades teatrals.

Que Toni Gomila és un magnífic actor a hores d’ara ja ho sabem tots. El que ha quedat palès amb aquest monòleg és que també és un gran autor. Un notable dramaturg. A més, i per afegit, de ser també el millor pagès que he vist mai sobre un escenari. L’autenticitat del(s) personatge(s) que ens hi regala frega la realitat. És un treball gairebé documental. Un retrat tan fidedigne com emotiu i divertit d’un episodi tan “nostro” com les matances, que serveix a l’autor i actor manacorí de context per repassar, definir, admirar i reivindicar l’essència de la societat mallorquina més genuïna. La de poble. L’ancestral. La de sempre. I és que el monòleg Acorar és un exercici de profunda “mallorquinitat” fet amb el cor. Un homenatge. Antoni Gomila hi fa més per la nostra cultura i el nostre patrimoni tradicional i antropològic en aquests cinquanta minuts, que tots els discursos Polítics, nacionalistes o no, que he sentit en la darrera dècada. I és molt menys avorrit.

Gomila, molt ben dirigit per Rafel Duran (les millors direccions són les que no es noten), s’hi aprofita d’ell mateix.  Es coneix molt bé i se’n treu tot el profit (sembla una obvietat però no ho és tant: no tothom coneix les seves virtuts ni és conscient de les seves limitacions). És un home còmic gairebé sense voler. La seva presència diverteix. L’espectador simpatitza amb ell. Cau bé i just això ja marca el to de la funció. Així que no ho exagera, i ja des de l’inici, sense bufonades ni més acudits dels necessaris, se submergeix en la intrahistòria pagesa i rep el calor del públic, que se sent proper. S’identifica i, de tot d’una, se’n fa seu l’espectacle. El viu com a propi. Com si estigués fet entre tots. Com quan la padrina ens conta una història que, tot i que la coneixem, la conta millor pel pes de l’experiència, la nostàlgia i l’autenticitat. I paga la pena d’escoltar. D’aprendre. Perquè mira que és bonic i ric el llenguatge de la terra, de la pagesia. I sovint desconegut. Per això, aquesta obra a més de bona és important. Obligatòria, diria jo, en una societat cada cop més enfora de la seva identitat.

Només li posaria un emperò al final, que romp amb el to general del relat, més simbòlic que no la resta, i que al meu gust resulta una mica estrident dins el conjunt. Però és perquè alguna cosa hem de dir de les feines alienes quan les trobem gairebé rodones. Tan bones que no tan sols ens agraden sinó que ens fan enveja per no haver estat idea nostra. Serà difícil veure a cap escenari res millor enguany.

Javier Matesanz (Diari de Balears)


. 

“Acorar”, les matances com a excusa

.

Antoni Gomila és un bon actor. Té vocació i la desenvolupa tan bé com sap. Creu en el que fa. I això, fins ara, ho ha sabut veure el seu públic i també la indústria audiovisual mallorquina, que l’ha inclòs tot sovint en el repartiment de les seves produccions. Ara, però, s’imposa un parèntesi en l’anàlisi de la seva tasca actoral. Gomila ha elaborat un text per ser dit i interpretat. Ha estat, també, l’autor de l’obra que interpretava. Acorar, li ha posat de títol. És una obra valenta i fonda, que arriba endins, que diu, perquè és pensada, i que fa pensar perquè diu.

Acorar és un text que es mou entre la reflexió i la temeritat, o potser entre la valentia i la nostàlgia, o qui sap si entre l’anàlisi i la revolta. O, molt segurament entre tot sis paràmetres. La valentia, amb un punt d’audàcia i fins i tot de temeritat, d’Acorar rau en el fet de presentar una reflexió acurada (acorada) sobre els perquès de la involució de la identitat mallorquina des d’un lloc comú costumista i sentimental. El títol del text de Gomila no és, en absolut, gratuït. “Acorar” significa “ficar una cosa fins al cor”, en sentit físic. Però també en sentit metafòric. L’actor/autor manacorí ens vol acorar el ganivet de la consciència identitària. Una identitat feble, tremoladissa, tènue, incapaç de sobreviure als embats globalitzadors i, tampoc, a l’agressió permanent de la veïna Espanya. Així doncs, no és perquè sí que “acorar” també significa “aniquilar, fer desaparèixer del tot”. Tornem on érem: un dels grans mèrits de Gomila és presentar-nos aquesta reflexió profundíssima des de la darrera de les realitzacions essencials de la nostra identitat: les matances. Gomila no té por de fer-ho des d’una escenificació costumista, tot i el risc que això comporta. No dubtam que aquesta escenificació és volguda i pensada pel mateix autor. No estaria gens malament que en sortir de l’espectacle es fes una demoscòpia entre l’univers d’espectadors d’Acorar. Què han pensat? Com han llegit les paraules de Gomila? Els és igual si els mallorquins som, o no som? Han vist un espectacle nostàlgic de record de “lo nostro”? Si és així, potser caldria també, en sortir de l’obra, una colonoscòpia a l’univers de culs sodomitzats de l’estirp mallorquina, conformada a parar, a rebre i a callar.

Acorar corre aquest risc, però se’n surt, perquè tresca en els ancestres més fondos per mirar de trobar una explicació de tot plegat. Els talaiots, els romans, la tradició judeocristiana o la vinculació atàvica amb Déu, ésser superior i senyor de totes les coses, serveixen a Gomila per desgranar els tòpics i els estereotips d’una societat que no s’estima.

El text té tanta força i la interpretació de Gomila és tan natural, sincera i fonda que l’espectador surt (o hauria de sortir) amarat d’un sentiment d’indignació i revolta tan profund que no li permet de valorar el muntatge com a espectacle teatral. Les projeccions i les aportacions sonores s’han d’entendre més com una mostra de modèstia o de pudor del mateix Gomila que no com una aportació necessària a l’espectacle. El monòleg és un dels grans colossos del món dramatúrgic. L’actor s’enfronta tot sol al text, a l’escenari i al públic. Tot i que no hi desdiuen les aportacions escenogràfiques, Gomila està capacitat per enfrontar-s’hi de manera encara més despullada. El terra enrajolat de diaris, notaris de l’acorament del nostre poble com ho és també el mateix Gomila durant tota l’obra, és omplit de manera descomunal per la capacitat interpretativa d’un actor total. Hom, en veure’l, entén el que ha de ser el teatre i el que ha de fer un actor. Comunicar, ser capaç de convertir en vida la ficció que interpreta, parlar amb pulcritud i puresa fonètiques, mostrar-se com es mostra el seu poble, escarnir, trobar l’expressió transcendent, criticar, mirar, moure’s i, sobretot, fer pensar. És a dir, transformar. Gomila no fa una obra d’entreteniment, sinó un assaig, o un poema èpic que reclama, amb tots els artificis de què disposa, un cop damunt la taula, un “ja està bé” que contrasti amb l’ancestral, submís i passiu “tanmateix”.

Reflexions de caire filosòfic sobre la vida (anestèsica) i la mort (el que dóna sentit, a la fi, a la nostra existència), enfilalls infinits de mots emmidonats extrets de la part fonda de la caixa, llenguatge puríssim que traspua autenticitat, contrast de registres entre els moments més editorials (periodísticament parlant) i els instants que es mostren com a mirall d’una tradició moribunda però encara viva, consciència dels esforços més o menys inútils per afrontar els nostres dies de manera sostenible i globalitzada amb eufemismes (ecològic, biològic, biodinàmic) per no anomenar les maneres de fer tradicionals pel seu nom. La visió de la Mallorca tancada, rància, poruga, ignorant, aquella que no coneix més món (ni el vol conèixer) que la Península, París, Bones Aires i terra de moros. Un convit a pensar per què avui sabem els noms de les andròmines caduques que ens han fet creure que són essencials (els cotxes, els mòbils, els ordinadors) i en canvi anomenam genèricament els elements perennes, els eterns, els que sempre hi són, un convit a pensar per què hem canviat el paisatge i per què hem baratat de paisatge. Tot això, i més, té lloc a Acorar.

Per això, si qualcú ha sortit de l’obra amb els ulls humits de tant de riure i amb la cara desencaixada, és que no ha entès res. Si un altre n’ix amb els ulls plorosos recordant les matances que feia amb els padrins, també s’equivoca de sentiment. Acorar és un plany profund per un poble que no sap existir, una crítica mordaç a una manera d’entendre la vida que, alhora que podem recordar-la amb nostàlgia, ens ha menat a l’autodestrucció. Un atac furibund a la ignorància i a la curtor de mires. O a la curtor, i punt. Un convit a la revolta, fet des d’una concepció tel·lúrica, filosòfica, filològica i sentimental de la nostra identitat.

Antoni Riera (Cent per cent)

.

ALTRES LLIBRES EDITATS:

 Mosaic de lletres

 La aventura ausente

.


Gomila 

Toni Gomila es de Manacor, y esta condición prevalece sobre todas las demás. También es actor, aunque cuando lo ves por primera vez puedes imaginar que se trata de un importador jordano de pistachos o de un diseñador sardo de boinas posmodernas. Hace meses que, con toda justicia, vive la aventura del éxito con el monólogo Acorar, del que es intérprete y autor. Acorar es un sinónimo mallorquín de degollar y el acorador es el especialista que, los días de matanza, se encarga de matar a la bestia. Ahora, la hiperactiva librería Món de Llibres de Manacor acaba de publicar este texto y nos permite acceder a una reflexión cómica pero nada superficial sobre los cambios explícitos y metafóricos de unas tradiciones, una lengua y una manera de asumir el paso del tiempo.

Fuera del escenario, Gomila destaca por la coordinación entre gestualidad, mirada y voz. En el escenario lo ignoro, porque sólo lo he visto devorando una generosa paella y, disfrazado de barman, haciendo de maestro de ceremonias de una presentación literaria en la que ambos acabamos sorprendidos y extenuados. Leyéndolo, constato que Gomila explota las mismas virtudes que en la mesa: buen oído, interés para detectar la sorpresa y la paradoja, sensibilidad para reconvertir la inseguridad en combustible creativo y pasión por la discusión, especialmente cuando no lleva a ninguna parte. Por escrito, acumula arrebatos de lirismo, osadía filosófica, observación sociológica y el humor de los que intuyen que, en ocasiones, la distancia más corta para llegar a la comicidad es la ironía.

El espectáculo Acorar ha sido y es un éxito. Los que entienden de teatro hablan de mallorquinidad relativizada y de temeridad antropológica. Tienen razón. Para describir las contradicciones y servidumbres del progreso, Gomila se agarra a la metáfora de la sobrasada blanca, a los colorantes que mantienen su prestigio cromático y a todas las veces que, para sobrevivir, un país tiene que venderse el alma al diablo (alemán o euroburócrata). Gomila también se refugia en los prodigios de una lengua exuberante, pensada para aislar (y vacilar) a los forasteros y hacerles comprender que a los que dominan sus secretos no les preocupa la facilidad, una lengua que se enriquece con variedades infinitas de sinónimos y malabarismos fonéticos. Y nos regala frases que, incluso cuando no acabas de comprenderlas, puedes saborear durante horas ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra"). Todo este mundo que se pierde queda atrapado por Acorar, un texto de una melancolía intensa y contagiosa.

Sergi Pàmies. La Vanguardia 2/03/2012

Nunca hablamos de Alberto Laiseca

FAUSTO | 19 Gener, 2012 08:00

“Borges se burlaba de Laiseca. Cuando apareció la colección de relatos Matando enanos a Garrotazos alguien intentó comentárselo y el viejo rehusó argumentando que jamás toleraría un libro cuyo título incurre en un gerundio”.
  Fogwill. Los libros de la guerra.

“Lo que no es loco/no es verdad:/ese es el rumbo”.
   Leónidas Lamborghini. Lewis Carroll.

  

 Fausto, negando lo híper-digital, recurre a lo ultra-analógico: me envía una carta manuscrita.
“¿Quién es el Gran Escritor Argentino actual? ¿Qué pasó después de Borges? ¿Qué nombres reemplazan a Cortázar, Bioy, Sábato, Marechal, Arlt, Mujica Láinez, y Silvina Ocampo?”. Y termina, con letra azul: “¡Haz un canon!”. Y yo, a la manera de Osvaldo Lamborghini: “Mentira es la palabra. /La palabra mentira, / ¿por qué no enredarnos?”...

...Podría empezar de un modo categórico:
El mejor escritor argentino no existe en España...

...Podría utilizar la objetividad, y sin mencionarla, hacer más visible la conclusión anterior: de las decenas de miles de libros de los que se habla o se escribe en los medios culturales de la península, ninguno, nunca, se refiere a la obra de Alberto Laiseca.
Su nombre es un conjuro que nada le dice a nadie, pero que a mí me genera un profundo aprecio por ese tipo altísimo, de gigantescos bigotes manchados de tabaco, dedicado a producir la más extraña y mejor obra escrita en la Argentina en los últimos treinta años. Una obra que surge de todo lo que Borges había excluido de la Literatura...

...Alguien diría: “¿Y Puig? ¿Es mejor Laiseca que Puig?”
Esa pregunta es un error. Y sin embargo, la obra de Manuel Puig, también podría ser enunciada de la misma manera que la de Laiseca, ya que fue imaginada desde el mismo territorio de exilio dionisíaco...

...Otro, que justo pasaba: “¿Excluye usted  a César Aira?
También de la obra de Aira se puede predicar exactamente lo mismo que de la de Laiseca y Puig. Con el matiz propio de Aira de no atribuirle a la obra ninguna sacralidad individualizada: de ahí el aparente afán por crear la ilusión de estar frente a un texto no corregido, casi improvisado, parte de un continuo discurso que no se fracciona...

... “¡Eh! ¿Y Piglia? ¿Y Saer?”
Han creado un espacio literario mestizo, cruza de crítica y reflexión sobre el arte de producir narraciones y su adecuación a ese simulacro, llamado realidad; con Respiración Artificial, Piglia, alcanzó una de las cumbres de la literatura argentina, llevando, entre otras simultáneas felicidades, el arte de la narración indirecta, elusiva, que Hemingway cristalizó en Big Two-Hearted River, a su extremo más luminoso, escribiendo lo que Macedonio hubiera interrumpido; Saer, transforma la lengua en un objeto autónomo, a veces tan ardiente como un trozo de hielo, fabulando las peripecias de El entenado, su libro más reconocido, pero también en todas sus novelas y cuentos; es sugestivo que su único libro de poesía, se llame, El Arte de Narrar.

... “¿Y de Fogwill no se podría decir lo mismo que de la suma de todos los anteriores?”.
Remítase, simplemente, el lector, a Help a él, y sabrá de qué le estoy hablando (Fogwill tiene quien lo quiera en España: Julián Rodríguez)...

...Bien, digamos entonces que hemos establecido, sin querer, un canon post-borgeano al que pertenece en lugar prominente Laiseca...

...Y sin embargo, todos los autores mencionados, han sido editados y premiados en España…lo que nos conduce a preguntarnos. ¿Quién es Laiseca, entonces?...

...Laiseca es una máquina insólita que produce sin parar pura literatura rodeada por desiertos de silencio, literatura escrita con la materia de todos los sueños, la palabra, que designa, y que lastima; Laiseca, es, al final, tan Hacedor como el Otro, del que todos tratan de escapar; simplemente, un poeta...

...En los Poemas Chinos, como señala Fogwill, Laiseca comete un milagro: crea poemas, que no son una traducción, ni una adaptación, ni una parodia, que son el resultado de un intento, inaudito, de crear sentido a partir de una escritura no fonética...así pinta cien ideogramas de los que deriva cien poemas...

...Habiendo batido con Los Soria el récord de la novela más larga jamás escrita, entre otras magias mayores, ocupó durante demasiados años el oscuro sitio de escritor secreto, fértil, inédito, cuyas obras corrían de mano en mano, en voluminosas resmas de papel amarillo o en manchadas fotocopias, hasta que le puso cara y voz a un premiado programa de TV en el que contaba, en primer plano y fumando, cuentos de terror...

...aprovechemos la red, seamos de nuevo entusiastas y vayamos hacia el territorio Laiseca (la gallina degollada); por cierto Soria, el mítico país de la mítica novela, limita con Chanchín del Norte, la Unión Soviética, Tecnocracia y...Cataluña.
Un inmenso desierto, en el que sólo habita el anti-ser, las rodea...

...Este texto fue escrito a mano, con tinta azul, y enviado por Correo...

...la tinta al deslizarse produce un ruido ensordecedor/y el pequeño dedal de malaquita crece hasta contener el Río Amarillo...

Gabriel Bertotti

Llegir és viure

FAUSTO | 12 Gener, 2012 08:00

   El cervell és el protagonista principal d’aquesta història, de totes les nostres històries, reals o inventades, de la història de l’espècie humana. Com ens explicava Frith en el seu llibre Descubriendo el poder de la mente, el cervell va creant un mapa de la realitat, de manera que aconsegueix funcionar com una màquina predictiva: genera expectatives, aprèn en funció dels resultats de les accions i, sobretot, es fixa en els patrons que no s’ajusten a les seves previsions, per així poder generar prediccions més acurades. Un cervell és un conjunt de mòduls, explica Gazzaniga a ¿Qué nos hace humanos?, que funciona en paral.lel i analitza simultàniament diferents dades de l’ambient per tal d’actuar. Un cervell, però, associat de manera inseparable a un cos que actua, que sent, que interacciona, que informa. Un cervell/cos que, com en el cas dels altres mamífers, coordina les respostes gràcies a paquets que sentim com a emocions. Un cervell/cos que, en el cas dels humans, ha generat un nou protagonista: el Jo.

El Jo, el nostre Jo és una il.lusió que, per una qüestió d’interacció entre diferents estructures cerebrals, neix com la consciència del que passa. No som el que fem, sinó que quan arriba el Jo, som el que pensem que fem. No vivim el moment, sinó que vivim les intencions. Aquest Jo emana de la matèria, però s’experimenta com una altra cosa, és, dirien alguns, la nostra ànima, el que enmig de totes les històries que ens envolten ens dóna entitat.

Aquest Jo no funciona en paral.lel, com els mòduls del cervell. El Jo viu en un espai i un temps i gràcies a les habilitats narradores serials del nostre hemisferi esquerre, va contant la seva història, contraposant-la a la dels altres, explicant les seves accions, justificant les seves faltes. Gràcies a aquest Jo entrem en el que Taleb, en el seu llibre El cisne negro anomena la “fal.làcia narrativa”: quan el Jo conta la seva pròpia història, el que és important no és la veritat o l’adequació a la realitat, sinó la coherència dels elements que anem desgranant. Així, els nostres Jos fan la seva vida, donant per suposada la veracitat de tot el que conten, sense qüestionar massa els elements, eliminant de forma inconscient aquelles coses que rompen la coherència de la narració. I, quan llegeixen històries d’altres persones, no poden evitar identificar-se o prendre partit per unes o altres.

I aquí entra en joc un altre protagonista d’aquesta història: les relacions. Vivim en un món social. Som una espècie social. El nostre cervell adopta de forma inconscient les postures corporals dels altres, les disposicions emocionals de les cares de les persones que ens envolten. “Vivim” dins del nostre cap i de forma automàtica les emocions dels altres, gràcies al que anomenem molt gràficament neureones mirall. Aquesta empatia, a vegades en format narratiu o de ficció, ens lliga als altres. Els humans no podem deixar de pensar, amb l’excepció dels autistes, que els altres també tenen un Jo: un Jo que pensa, que sent, que pren decisions.  Ho fem quan interactuem amb els altres. Suposem les seves intencions, analitzem les fonts de les seves accions. I fem el mateix, també, quan llegim.

Llegir la història de les relacions d’uns personatges activa àrees del cervell semblants a les que s’activen quan s’observen aquestes interaccions en el món real. El Jo pren posició a favor d’una postura, s’identifica amb determinats personatges, adopta el Jo d’un altre o el genera, justificant les accions dels personatges en raó d’una prehistòria imaginada del conflicte. I quan l’obra és el que en diuen un clàssic, l’autor és capaç de forçar al lector a considerar alternatives no pensades abans. Com diu Volpi al seu llibre Leer la mente :“la gran literatura construye personajes que escapan de modelos previsibles, de los clichés y los lugares comunes no sólo con el afán de sorprendernos o anonadarnos, sino de sacudirnos y de hacernos comprender la infinita complejidad de lo humano”

Encara queda  un altre protagonista en aquesta història que contem avui: les idees. La paternitat de les idees és una altra de les il.lusions que produeix el cervell. La realitat, però, és que les idees no són de ningú. Les idees ens posseeixen, ens colonitzen, ens lliguen, ens comuniquen, ens agermanen,... Cada idea que explorem augmenta la possibilitat de generar més idees. Un exemple d’això l’explica Steven Johnson en el llibre sobre la història de la innovació Las buenas ideas: “La novela de misterio y asesinatos ha sido un género narrativo coherente durante cientos de años, pero cuando uno le sigue su historia, ve que es difícil señalar un inicio: tiene un  poco de Poe, otro poco de Dickens, un toque de Wilkie Collins; y eso por no mencionar a docenas de escritores de aquella época que no entraron en el canon, pero que sin embargo desempeñaron un papel a la hora de establecer las convenciones del género. Y lo mismo se puede decir del cubismo, de la comedia de situación televisiva, de la poesía romántica, del jazz, del realismo mágico, del cinema verité, las novelas de aventuras, los realitys shows y casi todos los géneros que han tenido influencia en una época (...) toda innovación importante resulta ser fundamentalmente una red”.  El que anomenem genis el que fan és modificar i combinar les seves idees i les d’altres persones aconseguint un format més precís, eficaç, elegant i estètic. I, en la majoria de casos, tenen en comú el fet d’ésser tastaolletes, d’haver entrat en contacte amb idees procedents d’àmbits molt diversos.

I és en la lectura on tots aquests personatges presentats aquí interactuen: el cervell descodificant les lletres amb els mòduls de la percepció, visualitzant cada situació com a real, vivint cada emoció descrita com a pròpia; el Jo prenent partit pels diferents papers que es descriuen; les relacions que hem tingut actuant com a claus descodificadores de les que ens presenta el text; les idees presentades contaminant, de forma total o parcial, les pròpies, a vegades, sense que ens adonem que estem canviant.

Llegir genera xarxes de transmissió d’idees i experiències noves. Llegir, en certes ocasions, ens pot alliberar de determinades visions restrictives,  sobre els altres i sobre nosaltres mateixos. Llegir és viure de forma virtual coses que d’altra manera mai tindríem ocasió d’experimentar: emocions, experiències, relacions, coneixements,...

Llegir és viure.

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS