Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Acorar. La intuición atávica de un exorcista

FAUSTO | 22 Febrer, 2012 11:12

"Persigue tus sueños" recomendó en los años ochenta el antropólogo de la religión Joseph Campbell. Es curioso que fueran éstas las primeras palabras en las que pensé después de ver Acorar, el aclamado monólogo teatral de Antoni Gomila. Hablo de pasión – los sueños - y de riesgo deliberadamente, porque ambos conceptos definen la biografía del actor manacorí. De informador juvenil a director de teatro, de animador infantil a intérprete de Chéjov, Gomila es el caso singular de un isleño que no se detiene ante el horizonte natural de lo aprendido sino que asume como parte integrante de la vida la posibilidad del fracaso. La gloria warholiana le ha llegado estos días con Acorar, un texto limpio, mediterráneo, que plantea una metafísica de la pérdida desde el humor y donde "lo nostro" – unas matances de ineludible rostro familiar – queda teñido por la ironía líquida de un consumado bufón. Lo admirable es que la obra admite distintas lecturas, sin que el actor/dramaturgo llegue a desvelar su particular hermenéutica. No busquen en ella solución a nuestros males, más allá de la intuición atávica de un exorcista que trabaja con los demonios coagulados de la tradición. Con el tiento de un funámbulo, Gomila logra bascular entre el inmovilismo y la modernidad, desnudando las metáforas fallidas de nuestra idiosincrasia más agraria. Si el filósofo lituano Emmanuel Lévinas señaló con acierto que la cultura debe descentrarse, salir continuamente de sí misma para descubrir lo esencial, Acorar describe con lucidez esa Mallorca que ya no existe. O que perdura desorientada entre el miedo, la incertidumbre y la desconfianza.

Daniel Capó.

Diario de Mallorca 22/02/2012

El Poeta de la Luz/Luis Alberto Spinetta

FAUSTO | 16 Febrer, 2012 08:00

Es inútil que pretendas brillar con tu historia personal/
Recuerda que un guerrero no detiene jamás su marcha…
                                    
       …ya se ven los tigres
                   en la lluvia…


Estamos dirigidos por un poeta. Ninguna  acción es violenta. Todas son estrofas de un canto sagrado. Aquí no es aquí.

Veo un niño que escucha sobrecogido una voz extraña, de seca belleza. Le volverá a pasar sólo una vez, con Caetano Veloso.
Veo un muchacho que en vez de consultar al I Ching, escucha Dale Gracias con el corazón alerta, porque se le están revelando todas las respuestas.
Veo al hombre maduro que tiembla como siempre, con la misma intensidad de siempre, cada vez que escucha Alma de diamante.

Todos pertenecientes a un mismo país que en alguna de sus maneras es un universo sentimental en el que los poetas y los músicos guían a los espíritus sensibles creando símbolos que hablan de aquello que no puede decirse, en algo tan sencillo como una canción.

La primera vez que esa voz tuvo cara fue cuando el niño tenía 10 años y devoraba las revistas que compraba su padre. En ese momento decidió que quería ser así, como él, el resto de su vida.

¿Cómo era él entonces? Pelo largo y humor desconcertante, y un flaco andar elegante,  con la elegancia que se le presupone al jaguar del que hablaba Don Juan, un ser angelical en el que la materia es la condensación final de los sonidos de todo lo que vibra, increiblemente modulados por su mano experta; mucho más que una mano creando acordes.

La primera vez que lo escuchó cantar le sucedió lo mismo que la última: un instante de silencio que contiene a toda la eternidad.

Un silencio diferente, como el sonido de la luz o el rasgar el aire del ala de un ángel.

Pero por sobre todo, lo que siempre guió a cualquiera de los buscadores de belleza que seguían su rastro, no sólo fue el increíble talento para las imágenes, sino su luminoso valor, una carencia de miedo casi kamikaze que lo hacía seguir siempre solo, siempre primero, el sendero que transcurría sobre una cuerda floja tendida al abismo.

Cada concierto, cada disco, era un extraordinario descubrimiento que misteriosamente, como una iluminación, aclaraba las tinieblas.

Las tinieblas de la adolescencia, ardientes; las tinieblas de la edad adulta, indiscernibles; las tinieblas de la madurez, negadas hasta el arrebato; y no sólo metafísicas: el horror económico y la falsa pujanza, el horror cívico-militar y la presencia de la ausencia y del eufemismo, el horror vulgar, barato, de los noventa, y la hecatombe y las ruinas, y el resurgimiento, y la ignorancia.

No digo que su música solucione nada, no digo que sea indispensable oír su voz para sobrevivir, sólo digo, repitiendo sus palabras: Trepen a los techos. ¡Ya viene la aurora!

Gabriel Bertotti

Un rey sin diversión. Allà on viu el monstre

FAUSTO | 10 Febrer, 2012 15:27

   Sentir-se viu, em refereixo a fer-ho amb tota la intensitat i la passió que implica l’acte en qüestió, és una sensació que experimentem de manera intermitent. Vivim però no sempre en som plenament conscients. El temps que transcorre entre un puntual instant de goig que ens fa sentir desbordats i el moment en què tornem a reconèixer les mateixes sensacions, l’omplim amb les rutines que marquen el compàs i els intervals de la nostra felicitat. Som com el vi que reposa quiet dins la copa i que, de sobte, quan la conversa decau, barregem per intensificar-ne les seves aromes abans de degustar-lo. Hi ha gent que en aixecar-se del llit necessita escalar una muntanya per sentir-se pletòrica i gent a qui li basta sortir a passejar per la platja un horabaixa per extasiar-se. Recordo una pel.lícula sobre un soldat americà que només se sentia el rei del món quan desactivava bombes a l’Iraq i una altra en la qual uns monjos de clausura guardaven silenci voluntari al llarg de tota una vida de contemplació. Allò que em sembla més curiós -i alhora més extraordinari- és que l’art de conduir-se per la vida depèn de nosaltres mateixos i de la capacitat que tinguem de saber assaborir el temps que se’ns ha donat. És clar que no parlo de coses materials sinó més aviat de sensacions i certeses; d’intuïcions que es tenen o no es tenen; d’emocions que floreixen o s’enfonsen dins el desconeixement; de subtils matisos que captem amb el sentits o que deixem perdre per sempre rere els ulls de la ignorància.

Langlois, l’omnipresent protagonista d’aquesta angoixant novel.la de Jean Giono, és un home dotat de totes les gràcies dels grans personatges literaris; ric en coneixements i cultura; valent com un heroi clàssic; de ràpida i encertada intuïció; audaç com un caçador i magnànim com un monarca, és posseïdor d’una capacitat innata per entendre les passions i les misèries humanes, fins i tot aquelles més fosques i prohibides. A pesar d’això, Langlois, resulta un tipus inextricable i complex; tan llunyà i pertorbador, com un forat negre que es devora a si mateix. Un ésser que creu que qualsevol experiència plena amaga un gran buit al darrere i que, incapaç de conformar-se amb el quotidià, cerca i persegueix les emocions més extremes. En el fons crec que Langlois, com si d’un filòsof turmentat es tractés, pensa que viure és un fet impossible i que per tant, filant sempre amb la mateixa lògica, també ho és morir. Podríem dir que és un addicte crònic a les aventures extremes, un “yonkie” sedegós d’adrenalina. L’objectiu que el motiva és posar a prova la seva capacitat per assolir el triomf, mentre que allò que l’atemoreix és el preu que està disposat a pagar per aconseguir-lo. I és que convertir-se en un monstre fa més por que haver nascut rodejat d’ells.

Allò que és real, ens demostra Giono amb la seva genial faula nevada, pertany a una regió de l’impossible. Tot el que és factible fer o sentir ho és dins un marc finit. Inclús l’instant íntim i solitari de la mort (abstracció on deixem oberta l’opció a què succeeixi allò improbable) és un vivència que conclou de manera sobtada. La saviesa que li manca a Langlois passa per no saber economitzar els recursos de què disposa en un indret on qualsevol altre intentaria ser, simplement, feliç. Ja que tots naveguem en un vaixell que es mou entre el goig de les onades i la tragèdia dels abismes, considero que és quan el vi està en repòs que hem de aprendre a gaudir de la calma. Langlois no ho entén d’aquesta manera i per això surt cada vespre a fumar al jardí de casa seva amb el pensament saturat de llamps i trons premonitoris.

Un rey sin diversión és una de les novel.les més potents i perverses que he llegit mai. Fa dies, setmanes i mesos que li dono voltes dins el cap. Fosca, poètica, inquietant, farcida de situacions críptiques i emmarcada dins un paisatge tan salvatge i contundent que, al final, resulta ser com un personatge més de la història. L’acurada edició d’aquesta obra em sembla del millor que s’ha publicat darrerament. Cal advertir que l’esclaridora cita de la darrera pàgina no resol tots els interrogants però sí que dóna les pistes necessàries per desentranyar part del misteri d’aquest llibre inoblidable.

Fausto Puerto

Canviar d’idea. Canviar de perspectiva

FAUSTO | 02 Febrer, 2012 08:00

En la faixa de propaganda d’aquest recull d’assajos, el comentari d’un crític remarca la combinació d’humanitat, humor i intel.ligència de la seva autora, Zadie Smith. Hi estic d’acord, completament, encara que hi afegiria una altra qualitat que m’ha corprès més que cap altra: la seva honestedat. El títol original ja ens en diu alguna cosa, Changing my Mind , i l’autora ens explica com el procés d’escriure suposa també un procés de canvi: quan un escriptor acaba d’escriure un llibre ja no és la mateixa persona que el va començar i, de fet, després d’un cert temps, és molt probable que ni tan sols s’hi reconegui.

El llibre està estructurat en cinc parts: Llegir, Esser, Veure, Sentir i Recordar.  En la primera parla de les seves lectures, heterogènies, però que comparteixen la presència d’una veu sincera i en les que s’evita el “falsejament de l’experiència humana”. En la segona escriu sobre el propi fet d’escriure i com aquest condiciona la vivència de la realitat. El tercer apartat està dedicat al cinema, a la seva estimada Hepburn, a la pel.lícula Bellísima de Visconti i a tot un seguit de films que va veure durant el 2006; fins i tot ens fa una crònica dels óscars. En la part Sentir, Zadie Smith parla del seu pare, de la seva vida i la seva mort, de la família i de la importància de l’humor com a via de dignificació de la realitat. L’última secció, Recordar, és un homenatge a l’escriptor David Foster Wallace.

Zadie Smith practica el que ella anomena “incoherència ideològica” o, més explícitament, “parlar llengües” i que es manifesta en l’expressió de veritats simultànies,  producte del fet de veure les coses des de les distintes posicions que ens poden tocar viure. Ens posa com a exemple d’aquest fenomen a Shakespeare i cita a Keats per a explicar-ho: “[Shakespeare poseía en abundancia] la “capacidad negativa”, es decir, aquella por la cual un hombre es capaz de vivir con incertidumbres, misterios y dudas, sin la irritante búsqueda de hechos y razones”. Aquesta capacitat de “parlar llengües”, és el resultat d’un procés que porta a la persona a una flexibilitat en la seva veu i que, segons Smith, condueix a la flexibilitat en la vida. Proposa, fins i tot, una teoria del procés de construcció d’aquesta veu valuosa. En una primera fase, i sense cercar-ho, la veu es troba enmig de dos sistemes de creences rivals. En una segona, la veu aprèn a ser flexible entre els dos punts. En la tercera, es genera la sensació de que es pot veure les coses des de les dues posicions. En la quarta i última, que Zadie Smith considera senyal de genialitat, la veu renuncia a la seva propietat, desenvolupa una percepció creativa de la dissociació, en la que les reivindicacions que considera pròpies no són més poderoses que les de qualsevol altra posició.

En aquesta obra sembla haver-hi un element unificador: la recerca de la dignitat sense, per això, caure en les trinxeres de les “veritats úniques”, de les essències de ser dona, negra, jueva, progressista o conservadora. Diu: “En general, nos negamos a ser el otro. Nuestras propias experiencias nos resultan necesariamente más reales que las ajenas, sesgadas por nuestra percepción de nuestra centralidad absoluta.”  Zadie Smith proposa un “descentrament”, un salt empàtic cap als altres. Admira de Wallace el fet que “Siempre intentaba situar “las relaciones entre las personas” como la luz al final de sus oscuros túneles narrativos (…) La lucha con el ego, la lucha con el yo, la lucha para dejar que los demás existan en su genuina “otredad”: ésos eran aspectos de la lucha del propio Wallace”.

En aquesta recerca de la dignitat, que ens arribarà gràcies a la nostra flexibilitat, a la nostra capacitat de sentir els altres tal com són, l’autora ens avisa de quatre grans obstacles: la ubiqüitat de la televisió, que fomenta la passivitat; la voracitat del capitalisme actual, en el que el valor d’una cosa és el que li atorga el mercat; el triomf del discurs terapèutic, que ens presenta sempre com a víctimes i, finalment, la filosofia allunyada de les grans qüestions i vista com una branca de la lingüística. Aquestes tendències alimenten una consciència d’un mateix exacerbada que, a més, ens eximeix de responsabilitat davant el món i ens aboca a definir una “bona vida” com una vida amb l’objectiu únic d’aconseguir el benestar personal.

Les veus a les que Zadie Smith dóna protagonisme en aquest llibre presenten una ètica que defensa que la “bona vida” només serà possible gràcies a les bones relacions entre les persones. Es tracta d’un canvi de paradigma. El podem assumir?

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS