Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

LUNA NEGRA de GABRIEL BERTOTTI

FAUSTO | 24 Març, 2012 09:20

***

Eva y Pablo Vega se conocen en el avión en el que regresan a Buenos Aires. Juntos emprenderán la búsqueda de los padres de Eva, transformados años atrás por una devastadora geometría, en fantasmas. Harán frente a los avatares de su misteriosa odisea escudados por el Gato y el Mono, dos entrañables personajes surgidos de lo más clásico de la fauna que puebla una ciudad interminable, pero nunca absurda, en la que la ficción y el eufemismo, transforman a sus habitantes en seres confusos que vagan sin hogar iluminados por una luna opaca. Conocerán la alegría y el dolor, el amor y la muerte, y serán devorados por un universo narrativo autónomo de respiraciones y expectativas, un gran destino ficcional que transforma vidas en poesía, a veces con crueldad y otras con el sutil ruido de fondo de los que saben que no se puede vivir sin amor.

.

***

.

EDICIONES SOL DE ICARO

.

UDL DISTRIBUCIONES

.

Crim de sang. Un interrogatori implacable

FAUSTO | 22 Març, 2012 08:00

 

Sebastià Alzamora: “En les guerres la condició humana es mostra de manera extrema”
.
L’escriptor llucmajorer presentà a Manacor, en un ambient d’interrogatori policíac Crim de sang, la seva darrera novel·la
.
Sonen sirenes. Llums que pampalluguegen. Fosca. Llum. Fosca. Entra a declarar el senyor Alzamora. L’espera i l’escomet un inspector que el presenta a un públic atònit i divertit. “Nacido en Lucas Mayor, autor de La piel y la princesa, Milagro en Lucas Mayor, ganador del premio San Jorge de novela por Crimen de sangre”. “Escriba, señorita”. Una taquígrafa joveneta d’ulleres de conxa negra escriu diligent l’acta de la declaració de Sebastià Alzamora i Martín, que presentava dimarts passat a Manacor, “Crim de sang”, la seva darrera novel·la. A l’altre costat del ring dialèctic, un inspector d’ulleres fosques i capell i gavardina que amagaven la personalitat d’Antoni Gomila, aclamat actor i autor teatral per la ja clàssica Acorar. Sense sortir mai del seu paper policíac, Gomila va fer parlar davant els amics de Món de llibres un Alzamora que, després d’uns primers minuts d’incomoditat (no sabrem mai si pactada) anà descabdellant els viaranys del seu darrer relat. “Per què la guerra civil, Alzamora? No se n’ha parlat massa, ja? No ho hem dit tot, ja, d’aquesta guerra”. L’autor llucmajorer explicà que “se n’ha parlat molt, però no s’ha recuperat tot, i just això ja en justifica una nova novel·la i totes les que vinguin”. Tot el que hi té a veure, “és dolorós”, digué, i afegí que “dóna tema perquè configura la nostra mitologia moderna, i jo mir d’acostar-m’hi en un exercici que, salvant les distàncies, vol assemblar-se al que va fer Javier Cercas a Soldados de Salamina: una mirada nova, un tractament nou”. Alzamora abundà encara en aquest concepte mitològic i explicà que la guerra “és el nostre western, la nostra Segona Guerra Mundial, un marc de referència, un imaginari potent i fort, fèrti i atractiu per ambientar tot tipus d’històries”.

Les guerres, precisà, “condueixen a situacions límit de la condició humana, que s’hi mostra de manera extrema”.

Interrogat pel policia Gomila, Alzamora aclarí també la motivació de la presència d’un vampir a la novel·la, “perquè és una representació del mal, i ja n’hi ha molts de referents tant a la literatura i la mitologia catalanes com europees”. “El vampir és qualcú que ens parla directament, ha comès un crim i ell mateix ens diu que és un vampir, tot jugant amb l’ambigüitat de si és sobrenatural o patològic, el seu vampirisme”.
.
El punyent agent Gomila volgué veure un cert paral·lelisme entre aquest vampir i la part de la classe política que és duita a la barra actualment. Alzamora dubtà i, mordaç, afirmà finalment que “tot és gent que xupa”.
. 
També parlaren de l’ambientació gòtica, que tant agrada a Alzamora: “Les atmosferes gòtiques van molt lligades al gènere policíac”.

Però allò vertaderament controvertit de la novel·la d’Alzamora és la matança dels maristes per part de la FAI. Alzamora explicà que “els fets són reals. En un ambient de persecució de capellans i monges i d’assalt d’esglésies i convents, els maristes oferiren a la FAI (anarquistes molt més fanàtics que els de la CNT, segons Alzamora) 200.000 francs a canvi que els deixassin travessar la frontera. La FAI acceptà el tracte, però una vegada recaptats els doblers, liquidà els maristes, tot incomplint el tracte”. Per Alzamora, “el fanatisme corromp qualsevol idea que toca, totes són susceptibles de ser podrides per les activitats dels fanàtics”. Així i tot el llucmajorer aclarí que la novel·la no és tant “de bàndols com de persones”.

 Demanat per la mallorquinitat o no de la novel·la, Alzamora afirmà que “això no és important, és una novel·la de la literatura catalana escrita per un autor mallorquí, perquè a Mallorca no ens hem aturat d’escriure en aquesta llengua, encara que hi hagi a qui li sàpiga greu”.

 L’acte acabà amb la signatura de la declaració per part de l’autor, on només es llegien set caràcters: “Se vende”.
.
Antoni Riera. Cent per cent 22/03/2012

Sebastià Alzamora interrogat per Toni Gomila a Món de llibres

FAUSTO | 13 Març, 2012 16:01

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!

Gomila

FAUSTO | 12 Març, 2012 16:01

Toni Gomila es de Manacor, y esta condición prevalece sobre todas las demás. También es actor, aunque cuando lo ves por primera vez puedes imaginar que se trata de un importador jordano de pistachos o de un diseñador sardo de boinas posmodernas. Hace meses que, con toda justicia, vive la aventura del éxito con el monólogo Acorar, del que es intérprete y autor. Acorar es un sinónimo mallorquín de degollar y el acorador es el especialista que, los días de matanza, se encarga de matar a la bestia. Ahora, la hiperactiva librería Món de Llibres de Manacor acaba de publicar este texto y nos permite acceder a una reflexión cómica pero nada superficial sobre los cambios explícitos y metafóricos de unas tradiciones, una lengua y una manera de asumir el paso del tiempo.

Fuera del escenario, Gomila destaca por la coordinación entre gestualidad, mirada y voz. En el escenario lo ignoro, porque sólo lo he visto devorando una generosa paella y, disfrazado de barman, haciendo de maestro de ceremonias de una presentación literaria en la que ambos acabamos sorprendidos y extenuados. Leyéndolo, constato que Gomila explota las mismas virtudes que en la mesa: buen oído, interés para detectar la sorpresa y la paradoja, sensibilidad para reconvertir la inseguridad en combustible creativo y pasión por la discusión, especialmente cuando no lleva a ninguna parte. Por escrito, acumula arrebatos de lirismo, osadía filosófica, observación sociológica y el humor de los que intuyen que, en ocasiones, la distancia más corta para llegar a la comicidad es la ironía.

El espectáculo Acorar ha sido y es un éxito. Los que entienden de teatro hablan de mallorquinidad relativizada y de temeridad antropológica. Tienen razón. Para describir las contradicciones y servidumbres del progreso, Gomila se agarra a la metáfora de la sobrasada blanca, a los colorantes que mantienen su prestigio cromático y a todas las veces que, para sobrevivir, un país tiene que venderse el alma al diablo (alemán o euroburócrata). Gomila también se refugia en los prodigios de una lengua exuberante, pensada para aislar (y vacilar) a los forasteros y hacerles comprender que a los que dominan sus secretos no les preocupa la facilidad, una lengua que se enriquece con variedades infinitas de sinónimos y malabarismos fonéticos. Y nos regala frases que, incluso cuando no acabas de comprenderlas, puedes saborear durante horas ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra"). Todo este mundo que se pierde queda atrapado por Acorar, un texto de una melancolía intensa y contagiosa.

Sergi Pàmies. La Vanguardia 2/03/2012

En el principio era el sexo. La veritat sobre el sexe.

FAUSTO | 08 Març, 2012 08:00

   Per què la meitat dels matrimonis fracassen com a resultat de la frustració sexual, la infidelitat i les disfuncions de la libido? Per què moltes de les parelles que aconsegueixen conservar tres de les coses més importants de la nostra vida  -estabilitat de la xarxa familiar, companyia i intimitat emocional- han hagut de resignar-se a sacrificar el seu erotisme? Com pot ser que la pornografia, de la qual tothom renega “oficialment”, generi més ingressos als Estats Units que totes les franquícies del futbol americà, del beisbol i del bàsquet juntes? Què s’ha de fer amb els abusos a menors comesos per adults que pertanyen a institucions religioses que prediquen l’abstinència?

Segons Christopher Ryan y Cacilda Jethá, autors del llibre En el principio era el sexo, la major part de confusió, insatisfacció i patiment en el tema de la sexualitat és el resultat del conflicte entre el que SUPOSEM que sentim i el que REALMENT sentim. I, els humans, contínuament fem suposicions que estan arrelades en els nostres mapes mentals, productes, en gran part, del nostre marc cultural.

I què diu el nostre marc cultural dominant sobre la veritat sobre el sexe? Doncs afirma, entre altres coses, que la sexualitat “normal” està inevitablement lligada a l’amor; que la sexualitat femenina és “feble”, en el sentit que la majoria de dones mostren falta d’interès i són relativament passives; que la sexualitat masculina està marcada per la presència d’un fort desig sexual i pràcticament indiscriminat. La monogàmia és connatural a l’espècie humana i el matrimoni és una constant universal en totes les cultures conegudes. I, com a resultat de tot això, assistim a una “lògica” relació de “suma-zero”, a on si un guanya l’altra perd, una “guerra de sexes” en la qual, tant la dona com l’home han d’anar amb compte a l’hora d’invertir els seus recursos, perquè sempre n’hi haurà un que hi sortirà perdent des del punt de vista evolutiu.

La dona, que segons la ciència oficial de l’evolució, ha de fer una major inversió parental per a transmetre els seus gens, es mostrarà més selectiva i més cauta amb les relacions sexuals; un error en la selecció podria conduir-la a una situació amb un nadó i sense recursos per criar-lo. L’home, en canvi, que només ha de dipositar el seu esperma, practicarà una sexualitat indiscriminada, per tal d’optimitzar amb poca inversió la seva descendència genètica.

Totes aquestes “veritats” es veurien confirmades pels estudis de la Psicologia Evolucionista que, gràcies a l’anàlisi de la vida dels nostres ancestres caçadors/recol.lectors, a la comparació amb la conducta de les espècies més properes, a l’estudi dels diferents òrgans que col.laboren en la conducta sexual i a les restes de les cultures més primitives, aconseguiria la resposta definitiva sobre els orígens no culturals de la sexualitat moderna.

Però no. A pesar de la postura oficial sobre la nostra sexualitat, Ryan i Jethá ens mostren que, quan s’analitzen amb la ment oberta, sense cercar una determinada confirmació, les dades no encaixen. No, senyors, les dades ens condueixen en una altra direcció. I, aquesta, no ho podem negar, és incòmoda.

Durant els diferents capítols anem descobrint que els científics agafen com a referents en el camp de la cognició, de les emocions i de la conducta social, als nostres veïnats més propers, evolutivament parlant: ximpanzés i bonobos. I no, no són monògams. Per altra banda, els animals monògams són hiposexuals. I no, no és el nostre cas; de fet, som hípersexuals “el tiempo total que dedicamos a la actividad sexual supera fácilmente al de cualquier otro primate (y eso, sin computar fantasías, sueños ni masturbaciones”.

Els antropòlegs que han estudiat el comportament social i sexual de les petites comunitats de caçadors/recol•lectors, descriuen una xarxa molt semblant a la que es troba en els primats més propers amb els quals compartim la presència de l’hormona oxitocina (anomenada hormona de la sociabilitat, de la confiança, la generositat, l’amor i l’erotisme), els bonobos: grups gairebé matriarcals en les que el sexe acompleix funcions socials,  s’usa per tal d’enfortir els llaços entre els components de la comunitat, formant una xarxa vital i duradora d’afecte, afiliació i obligacions recíproques.

La cultura agrícola i després la de mercat s’han organitzades a partir d’una sèrie de principis interconnectats: l’individualisme, l’espai personal i la propietat privada. Així,  ens ha de resultar molt difícil d’imaginar una societat compacta, amb una identitat més col•lectiva que individual, com la que encara trobem en determinades comunitats “primitives”. El matrimoni, la idea de parella i de l’amor romàntic occidental són productes d’una construcció social determinada, la nostra.

“Todos tenemos una tendencia psicológica a considerar nuestra experiencia como la norma, a ver nuestra comunidad como “el Pueblo”, a creer –tal vez de modo subconsciente- que somos los elegidos, que Dios está de nuestro lado y que nuestro equipo merece la victoria”. L’agricultura no va aparèixer fins fa uns 10.000 anys. I les proves derivades del nostre cos de fa més de 100.000 anys, indiquen que estem davant una espècie amb un aparellament “multimascle/multifemella”.  I, el nostre penis, la seva estructura i el seu disseny, a més de la nostra vagina, parlen d’una carrera per la concepció basada en el que s’anomena “competència per l’esperma”; aquestes “peces” del nostre cos ens parlen d’una lluita entre diferents espermes en el tracte reproductiu femení. Els mascles de la nostra espècie no tenen una morfologia que indiqui que la lluita per la reproducció es fa en un camp de batalla extern. No, totes les proves ens col.loquen amb aquelles espècies en què no lluiten els mascles, sinó que ho fan els seus espermatozoides.

I, quan mirem la dona de més a prop, ens trobem amb la gran paradoxa, amb una de les causes més freqüents de problemes de parella: els homes, en el terreny sexual, són directes i ràpids, a part de limitats en la seva capacitat de repetició. Les dones són més lentes, però una vegada que han entrat en acció, són escandaloses i multiorgàsmiques.

Tot plegat queda lluny del discurs oficial de la monogàmia natural de l’espècie humana. SUPOSEM, seguint el discurs oficial, que som monògams, que hem de sentir desig i plaer només amb les nostres parelles, que si ens estimem tindrem una bona vida sexual... Però realment SENTIM atracció per altres persones, desitgem altres pells, estimem però la rutina mata la libido...I molts de nosaltres, la majoria, fracassarem una vegada i una altra en la recerca de l’amor etern basat en la monogàmia.

“Puede que [las parejas], si se atreven a hablar de la verdadera naturaleza de sus sentimientos, se sorprendan y acaben teniendo sus conversaciones más íntimas y profundas. No pretendemos sugerir que vayan a ser conversaciones fáciles. No lo serán. Hay áreas en las que siempre resultará difícil que se entiendan hombres y mujeres, y el deseo sexual es una de ellas. A muchas mujeres les costará aceptar que los hombres puedan disociar tan fácilmente el placer sexual de la intimidad emocional, del mismo modo que muchos hombres se harán cruces tratando de comprender por qué muchas mujeres se empeñan en entrelazar estas dos cuestiones a todas luces independientes (para ellos)”

La polèmica està servida. Bona lectura.

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS