Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Presentació de "Kabul i Berlín a l'últim segon"

FAUSTO | 27 Abril, 2012 09:11

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!

Amor. Un sentiment desordenat

FAUSTO | 19 Abril, 2012 07:00

Família, amor, parella, aquests ideals s’han convertit en el desig de la majoria de persones de la nostra cultura. Els productes culturals sobre aquests tòpics els presenten com a part central de la reconeguda i inevitable necessitat d’autorealització personal. Esperem de la família, de l’amor i de la parella, emoció i estímul continuat, però, al mateix temps, són el nostre desitjat espai privat de pau i d’harmonia, amb intimitat i comprensió.

Richard David Precht, en un assaig sobre l’amor titulat Amor. Un sentimiento desordenado. Un recorrido a través de la biología, la sociología y la filosofía, ens explica que la idea romàntica d’aquest sentiment l’hem de cercar no gaire lluny, des del punt de vista històric, en les novel.les de la Il.lustració Anglesa. En aquella època, per primera vegada, es parla de la fusió entre sexe i enamorament, entre enamorament i matrimoni. Tanmateix, en el segle XIX casar-se per amor era estrany i tampoc la fidelitat dels homes era gaire important. De fet, el matrimoni era bàsicament  un consorci econòmic. Només en el transcurs del segle XX la idea del matrimoni per amor i la d’una aliança de fidelitat sexual es van fusionar amb la idea de la família nuclear.

Explica Precht que, al marge dels condicionants biològics, les nostres relacions estan marcades per les expectatives. I, en aquest sentit, han passat a ser tan altes que, inevitablement, la frustració està servida. En tota la història de la humanitat mai no s’havia esperat tant de l’espai familiar: una comunitat d’autorealització i de creació de sentit vital per a qualsevol dels seus membres.

Precht havia presentat, en la seva revisió de les teories evolucionistes, la idea que l’amor sexual és un spandrel de l’amor entre pares i fills. Un spandrel és un efecte no cercat per l’evolució, que apareix per casualitat, però que, pel fet de no resultar ni beneficiós ni perjudicial, es conserva. La seva conversió en l’amor romàntic ideal i després en la base de la parella i de la família nuclear ideals és el resultat de processos socioculturals.

“Lo que mantiene el amor en lo más íntimo no es una ley natural. Lo que lo mantiene es una palabra, el concepto de “amor”, sin el que, como pensaba La Rochefoucauld, a los seres humanos no se les ocurriría siquiera la idea de enamorarse. El concepto de “amor” y nuestra actual representación romántica del mismo generan no sólo la forma, sino también la legitimidad de enamorarnos de una persona y querer unirla a nosotros duraderamente. La legitimidad es necesaria e importante”

Les expectatives d’emoció i estímul, al mateix temps que es viu en un espai de vinculació i comprensió, ens aboquen a fracassar en les nostres relacions. Desig i realitat no coincideixen i ens originen el que Precht descriu com una crisi vital que comença a partir dels 20 anys i dura tota la nostra vida. Les demandes són inabastables. “El animal con la vida sexual y emocional más extraña, del que se ha hablado en este libro, la mayoría de las veces busca todo y lo contrario de todo. Cariño y lejanía, cercanía y distancia, emoción y tranquilidad, fuerza y debilidad, conmoción y afirmación.”

En un altre registre es mou l’assaig de David Viñas Piquer en el seu llibre Erótica de la autoayuda. Estrategias narrativas para promesas terapéuticas. Segons aquest autor, l’èxit comercial del gènere de l’autoajuda està garantit pel fet que la felicitat personal s’ha convertit en el gran ideal i, així, de retruc, la infelicitat derivada de no aconseguir-la ha agreujat les nostres dificultats. A més, no qüestionem l’objectiu proposat per la nostra cultura, de manera que la indústria ens empeny a suposar que el problema està en nosaltres mateixos, a donar per bones aquestes expectatives i a considerar que l’èxit és una qüestió de la pròpia capacitat personal per tal d’aconseguir vèncer els obstacles.

Viñas fa un recorregut pel gènere, arribant a la conclusió que, encara que en la majoria de casos no presenten una alta qualitat literària, sí tenen una sèrie d’elements que expliquen el seu èxit: ofereixen espais explícits d’identificació personal per tal que a partir de la comprensió es passi a l’acció; parteixen de casos concrets, anècdotes, a fi d’arribar a una generalització; simplifiquen les matèries per arribar a un màxim de públic.

Els llibres d’aquest gènere parteixen d’una promesa d’èxit, encara que deixen clar que l’ajuda procedeix d’un mateix i de la pròpia capacitat d’implementació del programa. Tots proposen una mirada a l’interior, a partir de la qual iniciar una renovació, un canvi radical. I, en el fons de tots, hi trobem el que assenyalava Precht: la sensació de l’obligatorietat de la felicitat.

Ens trobem, segons Viñas, davant un símptoma del món actual, hiperindividualista, hipercompetitiu, amb models ideals d’aspectes com la família, l’amor, el sexe, l’èxit, l’atractiu personal. Inabastables, impossibles. El gènere aprofita les oportunitats que genera aquest malestar per tal d’incrementar la seva quota de mercat.

Així, tant en el llibre de Precht com en el de Viñas, apareix com a protagonista allò que batega darrera de la nostra cultura individualista: la necessitat de trobar el sentit de la vida en una carrera cap a una potencial autorealització personal. I, en tots els casos, a partir d’una construcció individual que es fonamenta en la mirada cap a l’interior. Tot això recorda el que apuntava Zadie Smith quan parlava de la necessitat d’una nova ètica, d’una nova definició de la “bona vida”, qüestionant el model de realització centrat en el benestar personal i generant una visió que inclogui com a centre la relació amb els altres. Estem massa lluny d’això?

Paula Vicens

LUNA NEGRA: Les dèries literàries de Gabriel Bertotti

FAUSTO | 12 Abril, 2012 07:00

La impressió que te’n duus en parlar per primera vegada de literatura amb Gabriel Bertotti (nascut a Bahía Blanca l'any 1963 i resident a Mallorca des de 1994), és que en sap més que tu. Després, a mesura que el vas tractant, que vas parlant amb ell de llibres, de tendències, d’estils i d’autors, arribes a la conclusió definitiva que, no només en sap més que tu, sinó que en sap més que qualsevol altre que tu coneguis.

Vaig llegir amb avidesa els vint-i-un relats curts que conté el recull La aventura ausente , que publicà el 2009 el nostre bon amic Fausto Puerto amb el número 2 de la seva  col.lecció Món de Llibres, i vaig constatar, amb aquella lectura, l’immens cabdal literari, poètic i imaginatiu que ja sabia que Gabriel posseïa fins i tot sense haver llegit encara res seu.

Ara, Bertotti ens presenta Luna Negra, el segon treball seu que surt a llum i que li publica Sol de Ícaro, una editora pollencina annexa a Edicions El Gall a l’exquisit càrrec de Toni Xumet.

No em resulta gens fàcil parlar d’aquesta obra, que podem qualificar de novel.la només en base a convencionalismes pràctics, perquè Luna Negra és, en opinió meva, un treball tan exuberant, tan aclaparant, tan colpidor, tan intens, tan complex, tan desmesurat, tan summament ambiciós, tan descaradament literari, que sobrepassa els límits de qualsevol dels estils i les tècniques narratives on se la vulgui enquadrar. Que ningú que no estigui disposat a dedicar-hi tota la seva atenció iniciï la lectura d’aquesta obra.

En els primers capítols, dónes per suposat que Luna Negra és una novel.la perquè hi ha en ella un plantejament i un nus; però a mesura que avances en la lectura descobreixes que aquesta sensació inicial és sols un miratge, que Gabriel Bertotti, ni està especialment interessat a donar versemblança als arguments que planteja, ni a desfer cap dels nus que ha anat trenant, ni a cercar un desenllaç sòlid i definitiu per a la història.

En base a les regles usuals, la sinopsi de Luna Negra podria ser, més o menys, aquesta:

A mitjans de la dècada dels noranta, Eva i Pablo, dos argentins residents a Espanya, coincideixen en un vol de tornada a Bones Aires. Pablo torna a la ciutat perquè el seu pare acaba de fallir, i Eva, separada dels seus pares i enviada a Espanya d’ençà que era una nina, ha tengut després d'anys la necessitat d’esbrinar què va passar amb els seus progenitors durant la dictadura militar. Arribats a Bones Aires, la parella inicia una peculiar relació entre ells i també amb dos vells amics de Pablo: el Gato i el Mono, dos personatges de la més típica fauna de la ciutat.

En principi, Pablo té la intenció de visitar la seva família, però ho va posposant per tal de, amb l’ajuda dels dos amics retrobats, iniciar la recerca dels pares d’Eva. Mentre, apareix en la història el Brujo Taboada, un personatge de la narració El sueño de los héroes, d'Adolfo Bioy Casares, que en la novel.la de Bertotti s'ha convertit en una persona més o menys real que ha estat esperant els quatre joves durant seixanta anys per tal de  venjar l’assassinat del seu gendre —que tengué lloc en el carnaval del 1930— i la mort de la seva filla, que emmalaltí i morí del disgust. Taboada pretén que algun d'aquests joves mati en un duel a ganivet l’assassí del seu gendre i causant indirecte de la mort de la filla, un tal Lagarde, que, com el Brujo, és un personatge de la novel.la de Bioy Casares que també ha esdevingut més o menys real  i que espera amb provocativa impaciència que qualcú s’atreveixi a perpetrar la venjança...

Tot i que està dividida en tres apartats ben definits, en opinió meva, si Luna Negra fos una novel.la a l'ús, es podria donar per acabada al final de la segona part, atès que l'últim capítol, Luz oculta, més que la convergència final de l'argument o un epíleg aclaridor, vendria a ser una mena d'annex poètic i filosòfic. Anem a raonar-ho.

A Iniciación en el círculo es teixeixen les relacions entre els quatre protagonistes. Començam a saber coses d'ells (en desordre alfabètic, com diria Mario Benedetti) per comentaris de l'un i de l'altre, a través del viatge sentimental pel paisatge urbà del Bones Aires de la seva adolescència i joventut que realitzen Pablo, el Gato i el Mono en companyia d'Eva a la recerca dels seus pares, i, també, per unes  cintes que va gravar Pablo a Espanya i que, entre mate i mate, va reproduint als altres amics. Per tot el que ens conten, deduïm que tots ells són conscients que no hi ha somnis a llarg termini, i, sobretot, que la por anivella per baix; deshumanitza, paralitza, devasta. Que  l'èpica només existeix als llibres d'història.

La línea recta explica la trobada dels quatre joves amb Serafín Taboada, el Brujo, que, com hem dit abans, fa seixanta anys que els espera per tal que un d'ells mati en un duel a ganivetades al Doctor Sebastián Valerga, un pèrfid personatge que, segons el Brujo, només existeix per perdre la vida en aquest duel. Tots els actes de Taboada tenen un únic sentit: matar el Doctor Sebastián Valerga, que, d'altra banda, és l'única manera que tenen ambdós de morir del tot, atès que mentre no es compleixi aquest acte de venjança, Valerga i Taboada continuaran suspesos en un indefinit laberint circular del temps com dos fantasmes encara amb una lleu encarnadura terrenal.

És en aquesta part quan Bertotti introdueix en la narració el terrorisme d’Estat minuciosament planejat a Argentina pel general Videla i la seva Junta Militar durant els darrers anys setanta. D'una manera molt tangencial i sense cap tipus de concreció, apareix en la història l'ombra sinistra dels segrests, les tortures, els assassinats, les desaparicions i altres implacables actes de repressió salvatge i institucionalitzada perpetrats durant aquesta tenebrosa etapa; però, tot i que els personatges són víctimes directes de les restes que queden encara de l'època més virulenta de l'anomenat eufemísticament “Proceso de Reorganización General”, semblen acceptar la seva dissort com una fatalitat inevitable, com si gairebé disculpassin els tètrics repressors, que, després de tants anys,  actuen amb una desídia de funcionaris desganats i  asseguren fer la seva terrorífica feina “sin odio”.

I és en finalitzar aquesta segona part quan, al meu criteri, podríem donar per resolta la trama, perquè Luz Oculta —si Gabriel Bertotti, en la seva immensa erudició no ha posat alguna clau secreta que no he sabut desxifrar— no actua com un epíleg, sinó com un annexe altament filosòfic, poètic i dramàtic.

Dos dels personatges que ja coneixem, Eva i el Gato, permeten a l'autor aprofundir encara més en el tema de l'amor, l'erotisme i el sexe; i la introducció d'un nou personatge, un vell, paralític i decadent subcomissari de policia que va avançant de manera inexorable cap a una mort que endevinam propera, li dóna peu a reflexionar filosòficament sobre la culpa i els remordiments. Naturalment Bertotti, en el seu afany d'apurar les situacions fins al límit, a estones, il.lustra aquest intens poema d'amor, sexe  i erotisme amb descripcions directament emparentades amb la pornografia, i, també, amb l'escatologia, atès que ens explica amb tot luxe de detalls com el fonedís subcomissari de policia va excretant tones de merda mentre intenta allunyar els remordiments invocant el record d'una amant pèl-roja que va tenir en la seva joventut.

Tot això barrejat amb tocs de l'estil Blade Runner: una pantalla de televisor on hi surt un militar magre amb el nas gros i un estricte bigot que justifica la repressió afirmant repetidament que “todo fue por amor”; o un pastor evangèlic amb les mans aixecades cap al cel que adverteix de manera obsessiva els feligresos que vagin amb compte, perquè “Dios no deja de vigilarnos”...

Quant a les influències, la introducció de la geometria, el nom d'algun dels personatges i la pròpia trama, desvelen des del començament l'homenatge que ret Bertotti a la divina trilogia argentina Cortázar-Borges-Bioy Casares; però, atenent la vasta informació literària que manega, vés a saber quines altres fonts nodrien el compartiment literari del cervell de Gabriel quan pensava i escrivia Luna Negra. El que sí que es detecta de seguida és el seu estil sincopat (com la música de Thelonius Monk, admet ell), barroc i apocalíptic (com el rock simfònic progressiu del grup anglès Yes, afegesc jo), obsessivament fragmentat per una puntuació textual i sintàctica que no sempre coincideix amb la que usaries tu. En tot cas, la tècnica narrativa i el toc poètic i filosòfic que usa Bertotti  ens deixa clar des de la primera pàgina que no estam parlant, precisament, de literatura d'aeroport.

Cal no enganyar ningú. Luna Negra és l'obra d'un escriptor compromès amb la literatura que escriu sense condicionants i obviant les tendències del mercat. La qual cosa no impedeix que el lector segueixi amb irrefrenable interès i curiositat  les peripècies dels  quatre protagonistes, autèntics cràpules sense llar, psicològicament tarats però encara amb una espurna d'innocència i vergonya, que es mouen per un Bones Aires caòtic i emmudit on la bona gent gairebé no s'atreveix a sortir al carrer.

Tomeu Matamalas

Presentació de "La part freda del llit"

FAUSTO | 03 Abril, 2012 15:17

Dijous 12 d'abril a les 20h

Intervindran:

Antoni Vidal Ferrando

Antoni Riera Vives

i l'editor Lleonard Muntaner

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!

***

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS