Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Presentació de LUNA NEGRA

FAUSTO | 28 Maig, 2012 10:38

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!


.

Gabriel Bertotti 

.

   Hará un par de años (el tiempo es uno de los inventos más patéticos e inútiles del hombre, están exentas las mujeres) que leí La aventura ausente, del argentino Gabriel Bertotti y él nos confiesa que “la única manera de sobrevivir que conozco es escribiendo”. La prueba la tienen ahora con la publicación de su segunda obra, una novela que ha titulado Luna negra (ediciones Sol de Ícaro. Colección Narrativa. Pollença. 2012). ¿Una novela total, que me ha recordado a Vittorini? ¿Un mundo mágico, sin límites/horizontes/dimensiones, que me ha devuelto la sensualidad estética de Joyce?¿Escritura que se recrea a sí misma, con un tempo narrativo, pasado, presente, futuro, que fecunda el paisaje (básicamente el urbano: Buenos Aires), los personajes (Eva, el Gato, el Mono, Valerga, Narigón…), los diálogos, las anécdotas…?

.

Creo (y lo digo sin ruborizarme, ¡qué caralho!) que es una de las mejores novelas que he leído en los últimos tiempos, una novela que se ha desprendido de corsés intelectuales y que además ha incorporado con inteligencia creativa expresiones argentinas (me acordé de “vos”, amigo Gustavo, que “sos” lector desde la tierra menorquina de Cortázar y Bioy). Porque ya que soy un “boludo”, quiero ser un “pelotudo masoquista” capaz de vibrar, desde la creación sin límites, con la escritura auténtica y en estado de perpetua contradicción esencial.

.

Me ha fascinado, Bertotti, porque-como dice el narrador-“ni siquiera los dioses escapan al destino” ya que hay “métodos para vencer la fuerza de gravedad y poder volar”, también los hay que te permiten “superar la sucesión y penetrar en los tiempos y mundos paralelos que coexisten en esta maldita ciudad”. Sueño, realidad, vida, muerte, amor, sexo, palabra, imagen, tiempo, se interponen entre sí, se nutren y desnutren, crean y recrean la atmósfera narrativa que no se somete a ningún dictado establecido por simple y “ximple” conveniencia. Bertotti es pura libertad creativa, todo es posible y nada lo es (posible) en su escritura, ya que “su cuerpo no pesaba ni tenía sombra” y, además, “habitábamos planos diferentes, jaulas de cristal” o sea, “la narración de lo imposible: la novela”.

.

Finalizo mi prédica con esta excepcional cita:

.

“Ser devorados por la literatura: rescatar el mundo desde una dimensión reaccionaria: no hay revolución, hay sustitución de palabras, un mero cambio de geometría”.                                        

.

Antoni Serra. La Semana Trágica. Diario Última Hora. Domingo, 20 de Mayo de 2012

.

LUNA NEGRA. Geometria d'un naufragi

FAUSTO | 23 Maig, 2012 15:13

I de les febres que la mar alçada provoca en els homes. I de les temporalades de l’ànima i les ponentades de l’entotsolament. I del desig esqueixat a bocinades. I del viatge cap endins d’un mateix amb l’excusa dels altres. I de morir per viure. I del dolorós fet de viure, alenar, mirar. I de la fam.

Ell avisa. "Si soportás el mareo y los ajetreos del viaje, es muy probable que puedas vivir ese momento súbito de felicidad."

Les llosques enceses de les amargues derrotes de la vida s’escampen olioses, tot deixant cremallots encara encesos que foraden els indrets coneguts de cartes de navegació infinites i absents. I el fum de tanta història amara aquella habitació de la que coneguérem el cel-ras proper de La aventura ausente per comprendre que aquell només era un tast de la decepció del que sap que la vida és, només i sempre, el camí de la podridura infinita i definitiva. Viure és podrir-se.

I l’inventari de decrepituds i indecències que configura la geometria dels naufragis es presenta en tota la seva cruesa -crueltat és un terme subjectiu-. Innecessària per al gaudi o per guanyar Jocs Florals. Imprescindible per entendre el món dels que varen néixer per ser adolescents i joves durant l’explosió del Punk més visceral i la Sida més mortífera.

Febrosa trilogia, que de la capacitat d’escriure una gran novel.la en fa un farcell i el crema. Només al llindar dues concessions al somriure, l’aparició primera del Mono i la trobada amb el duo de viatgers; i la sortida de la presó vacil•lant al policia educat. Només al llindar una concessió a la bellesa estètica, la parella de vells pujant a l’autobús i mirant per la finestra –en el fons, feim existir un déu,  el dels atzars, de l’emoció, de la mentida necessària per fugir de la decrepitud certa, única certesa, de nou-. I pus. En l’afonament en la història, cruesa. Voluptuosa febrada hiperrealista en primeríssim pla. La voluptuositat de la vida, del sexe, de l’amistat, de dir-se les coses, d’enravenar davant la càmera, de sentir l’esqueix de la carn en obrir-se violenta per la inclemència d’un ganivet tan vital com rovellat. En sentim el cric-crac. I mig acluquem els ulls oblidant que és lectura, com els esquitxos enormes d’un bassal empès per un cotxe en sentit contrari que impacta violent contra el nostre vidre. Cirurgia a cor obert; els metges berenen escampant les miques, les taques del cafè i les llosques de tabac negre per damunt el pit obert amb el cor bategant a cel obert d’un pacient que crida i ni li surt cap so ni el sent ningú. Pornografia. I febre, molta febre. I enmig de tot, entre les restes del naufragi, la frase genial, la paraula exacta, el joc desconcertant de la paraula. El lenguaje es el límite. I només qui domina el llenguatge sap, i pot, i deu, traspassar els límits. Obrir els camps. Eixamplar. I resistir l’esbucament dels mons coneguts en córrer-los les parets mestres.

Vol ser Bioy o un rus d’aquells que amb frases curtes i coordinades, d’un únic i minúscul verb, expliquen tot un món. Però no respira. Corre, panteixa. Rata infectada i amb sarna tancada dins una peixera que s’omple d’aigua. I llenega pel vidre brut. Vol ser Salgari i és Kerouac, Burroughs. Volia escriure gratant endins, i es va fer nafra.

Vaixells enfonsats. Monstres ferrosos encallats. Enormes enginys orgull de la tècnica esdevinguts símbols de la futilitat de l’ésser. La podridura del ferro com a metàfora. La sal marina més violenta que les mateixes ones que l’escupen.

Possiblement, el millor refugi per un nàufrag sigui una illa que deserta.

Toni Gomila

Pròximament!

FAUSTO | 17 Maig, 2012 15:48

PRÒXIMAMENT A LA VENDA!!

Presentació audiovisual del llibre "Bojos pel teatre"

FAUSTO | 10 Maig, 2012 07:48

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

LUNA NEGRA de GABRIEL BERTOTTI. L’exuberància de la imaginació

FAUSTO | 03 Maig, 2012 07:00

Vaig llegir la novel.la d’una tirada. Avançant, amb el cor estret, a pesar de les espirals que m’anaven engolint. Només les històries donaven un respir, una alenada de sentit enmig de la grisa i espessa angoixa que em generaven els personatges.

Com podem sobreviure en un món en què gairebé l’únic que té sentit són les històries que anem inventant? Com arribem a no ser d’enlloc a pesar de tenir uns orígens clars, uns referents, uns amics lligats al passat? Com podem arribar a perdre la xarxa de relacions, a sentir que no hi ha futur? Com passem a només compartir històries, sense acabar de connectar amb aquells que eren “la nostra gent”?

Els dos plànols de la novel.la –d’una banda, l’exuberància de la imaginació i de les històries del Narigón; de l’altra, l’anomia dels personatges, perduts enmig d’una societat en plena crisi, una crisi total, desarticulant, dominada per l’absurditat del mal i la seva banalització- em generaven una sensació de dissociació.

Per la seva banda, els protagonistes semblen esperar. Esperen alguna cosa que els torni a connectar amb el món. S’esperen mútuament. Esperen la sortida del cercle gràcies a personatges literaris que, tanmateix, també resten perduts en un món imaginari que no els deixa ni viure ni morir.  La realitat no té prou sentit, ni prou definició, com quan el nostre sistema emocional, en ple col.lapse, decideix seguir, com si la pèrdua de l’alegria i de la tristesa fossin part de l’etapa, i el buit ens engolís forçant una supervivència a base d’històries inventades o de la presència compensatòria d’impulsos primaris: sexe, escatologia, violència, evasió amb substàncies psicoactives...

Què fer quan la redempció no és possible? Quan esdevens, per una qüestió generacional, un heroi impossible? Quan el teixit social es desdibuixa entre la misèria d’un sistema que no permet la participació? Només ens queda la literatura i la pura subsistència, a l’espera d’una possible missió que retorni el sentit a la nostra vida?

El Narigón, com una Sherezade postmoderna i psicodèlica, és l’únic que sembla trobar una espècie de sortida literària i vital: es presenta com a voluntari en un duel atàvic que manté en el no-res als dos personatges més purament literaris del relat i, a més, inventa la solució a la recerca dels orígens de la protagonista femenina, deixant-la lliure, preparada per a continuar, per a poder viure.

Vaig acabar el llibre amb la sensació de lluita, una lluita entre la força centrífuga de les històries que semblaven voler trencar el cercle en el qual estaven empresonats els personatges i la força centrípeta del col.lapse emocional d’una societat i de les persones que l’habiten. Quan l’única revolució possible és la literària, no esdevé ella mateixa una espècie de presó?

Paula Vicens

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS