Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Vacances

FAUSTO | 25 Juliol, 2012 17:21

Bon estiu a tots!

El bloc s’acomiada fins al setembre. Tornarem amb més articles, més llibres, més conferències, més edicions, més presentacions i més exposicions!

Harpo i Kafka

FAUSTO | 19 Juliol, 2012 07:00

   Els viatges creatius comencen amb un problema, “un sentiment de frustració, el dolor sord de no ser capaç de trobar la resposta”. Això és el que ens explica Jonah Lehrer en el seu llibre sobre la creativitat, Imaginar. I per superar aquest impàs ens trobem amb dues possibles estratègies, apuntades per la mitologia grega i presentades per Nietzsche en El nacimiento de la tragedia: la de l’artista dionisíac, que es basa en l’inconscient, i la de l’artista apol.lini, que intenta resoldre el “desordre” imposant una atenció curosa que el porta a trobar sentit als pensaments. En la ciència contemporània es parla de pensament divergent, basat en inspiracions espontànies que semblen provenir d’una activació de l’hemisferi dret i de pensament convergent, basat en l’anàlisi i en l’atenció concentrada. El primer, hereu de l’heroi dionisíac, es beneficia de la dispersió, de la relaxació, del joc, de les reestructuracions radicals. El segon, fill de l’heroi apol.lini, és fruit d’un procés de lluita, d’aproximacions successives, amb incursions llargues i costoses a la recerca de la solució.

Centrada en l’estructura de la personalitat de dos personatges històrics, Harpo Marx i Franz Kafka, em voltava la sensació que, a pesar de les diferències, hi havia un punt en comú: una gran creativitat, la capacitat de generar móns imaginaris en els quals perdre’s. Harpo, sempre fregant l’absurd en el seu caire còmic. Kafka, en canvi, sempre apropant-s’hi pel costat tràgic. Harpo, com l’heroi dionisíac, sempre a punt per una trobada informal. Kafka, amb l’ideal del soterrani fosc en què es pot escriure incansablement, lluitant per la coherència i la forma: “tot el meu cos em posa en guàrdia davant cada paraula, cada paraula abans de deixar que jo l’escrigui mira cap a totes bandes”, escriu als seus diaris.

Harpo Marx, en el seu fabulós ¡Harpo habla!, conta la seva història, una història plena d’anècdotes, la d’un nen d’una família immigrant, amb un padrí que només parlava un dialecte de l’alemany, que va deixar l’escola molt d’hora per ficar-se en “negocis” que ara titllaríem d’explotació infantil. En un moment de la seva vida, als catorze anys, es troba “condemnat” al món de l’espectacle, un món ple de trens, hotels barats i xinxes, amb uns germans en plena realimentació creativa i la mare frenant la disbauxa. Després de més d’una dècada de gires, l’any 1924 els Germans Marx tenen el seu primer èxit sonat a Nova York. Harpo connecta amb el món de la intel.lectualitat i segueix deixant-se dur pels esdeveniments.

Kafka, per la seva banda, se’ns apareix amb la seva vida i la seva trajectòria creativa en l’inquietant llibre de Pietro Citati Kafka. Des del principi de la seva història se sent fora del món, empresonat dintre d’un cos que el mortifica, patint tempestes carregades de sentiments depressius amb la sensació de ser “una forma buida i inquieta, que no podia mirar a la cara als estranys, que no sabia pensar, parlar, menjar, estimar, dormir igual que els altres”. El seu món és interior i sent una necessitat imperiosa de posar-hi ordre. L’exterior el distreu, l’inquieta, l’irrita. Se sent culpable, faci el que faci. I aquest estat només s’alleuja en els seus períodes expansius d’enamorament o en els de reclusió en plena febre escriptora.

Segons les revisions de Jonah Lehrer, Kafka se’ns presenta com l’escriptor melancòlic que, gràcies a la seva tristesa, veu el seu focus d’atenció augmentat, així com la seva capacitat d’observació i la seva perseverança. Harpo, en canvi, deu la seva genialitat a l’efecte contrari: un augment de la seva capacitat de lligar conceptes gràcies a la seva felicitat i al seu optimisme.  Ambdós comparteixen un període llarg d’inversió en la disciplina, hores i hores d’escriure o de participar en espectacles, respectivament. Un mestratge de més de 10.000 hores, el nombre màgic per arribar a ser un expert.

Diu Richard Davidson, en el seu llibre The Emotional Life of Your Brain, que la grandesa de la nostra cultura no es basa en cap manera de ser en especial: cada combinació de les dimensions emocionals que configuren la nostra vida pot dibuixar un camí diferent cap a l’excel.lència. Davidson parla de sis dimensions: Resiliència (la capacitat per afrontar i superar els obstacles que es presenten en la vida); Perspectiva o Visió (la tendència a mostrar una visió positiva o negativa de les coses); Intuïció Social (l’habilitat per a llegir les emocions de les altres persones de forma adequada); l’AutoConsciència (la capacitat de saber com estem i què sentim) ; la Sensibilitat al Context (l’adaptació a la situació social que ens toca viure) i l’Atenció (com ho fem per mantenir una atenció centrada o com aquesta es manté més dispersa).

Kafka es mostraria com una persona amb una baixa Resiliència, recordant i donant voltes a tots els entrebancs; amb una Visió negativa, citant Citati “De la seva vida no quedava sinó una atroç sensació de vergonya, com si s’hagués mort miserablement”;  amb una Intuïció Social limitada pels seus propis sentiments; una AutoConsciència exagerada (“Amb la força de la intel.ligència exacerbava les sensacions (...) els sentiments, que semblava que posseïssin una qualitat física, cada dia pujaven de to”);  una baixa Sensibilitat al Context, avorrit a vegades, angoixat d’altres, davant la vida social de la resta de la família i dels amics; i, finalment, una Atenció focalitzada fins a la hiperconcentració, dedicant hores i hores a escriure, cercant la paraula adequada.

Ben al contrari, Harpo se’ns presenta com una persona amb una alta Resiliència, convertint patiments en anècdotes divertides i estimulants; una Visió Positiva de la vida, de les situacions i de les persones que va anar coneixent; una bona Intuïció Social, que el portava a compartir experiències amb persones extremadament diverses; una AutoConsciència no gaire alta, que el portava, a vegades, a no saber clarament a quina emoció s’estava enfrontant; amb una alta Sensibilitat al Context, però violentada per la seva necessitat de traspassar límits i d’experimentar amb la ruptura de les convencions; i, finalment, una Atenció molt dispersa, fins i tot juganera.

Harpo i Kafka, dues personalitats antagòniques que ens mostren diferents camins cap a la grandesa creativa.

Paula Vicens

22/11/63/ Stephen King/ Los equilibrios perdidos

FAUSTO | 12 Juliol, 2012 08:24

El final es bonito.
                                                        JM Nadal Suau

El conjunto de todo lo que sucede (o ha sucedido, o sucederá) está compensado internamente por una serie de mecanismos (repeticiones trágicas o paródicas y simetrías convergentes aparentemente casuales) que buscan armonizar los equilibrios rotos.


El protagonista de la novela de King, Epping/Amberson, es decir NADIE, intenta desde una comprehensión de los sucesos históricos meramente subjetiva (si Kennedy no hubiera sido asesinado entonces su hermano Bobby y Martin Luther King no hubieran muerto, ni tampoco hubiera existido Vietnam) reparar esas aparentes inconsistencias o injusticias de la vida. “Evitaré  su muerte para que todos los demás vivan”. Es esa absurda arrogancia la que desequilibrará todo lo que está más allá de la voluntad o potestad humanas.

Siguiendo con las compensaciones para buscar equilibrios necesarios, podemos afirmar que 22/11/63 es el opuesto complementario de La zona muerta. En aquella, el protagonista, abocado a la muerte y a la paradoja, intentará matar a un senador que en el futuro, que el protagonista conoce, será presidente y desatará horrores evitables precisamente con su supresión de la historia. En la novela que estamos comentando, el protagonista, para seguir con la lógica inherente al tiempo, deberá impedir, viajando al pasado, la muerte de otro presidente.

En esta intimista novela, King utiliza el viaje en el tiempo, para hablar de la variación en la repetición y de las ocultas armonías que, con un extraño humor, equilibran los desajustes del universo; habla del amor y del dolor, de la enfermedad y de la deformación psíquica y física; habla de los desplazados de su época y de los desplazados en su propia época; habla de EEUU de una manera como sólo lo había hecho Nabokov en Lolita. La desnuda enumeración de detalles inolvidables: ciertos olores y sabores, ciertas marcas, ciertos parajes urbanos, los moteles, la música.

El asunto de Kennedy, las relaciones entre los sucesos políticos de esa época y la nuestra y la posibilidad de una conspiración, son poco interesantes o en todo caso son una estructura dentro de la cual trabajar con extrema libertad. Incluso el propio Oswald podría dejar de ser el desdibujado magnicida que fue y  convertirse en cualquier personaje innominado de una farsa de Beckett. Si quieren entrar de lleno, con destellos de una calidad literaria inigualable, en esa obsesión americana, lean Libra de Don de Lillo, junto con King, dos de los más extraordinarios narradores de las últimas décadas.

Lo que importa es lo que le va pasando a Epping/Amberson (¡como en la película maldita de Welles!), y en esto King se comporta como un verdadero genio literario, puesto que una de las dos variaciones que en la novela se hacen sobre los clásicos viajes temporales se corresponden, la primera, con el uso del tiempo narrador/lector, un tiempo que los interrelaciona en un constante presente: el texto existe mientras es leído, y el lector y el autor y Epping/Amberson avanzan al unísono; y la segunda, con la certeza de que todo el libro y especialmente las variaciones sobre el tiempo son una espectacular metáfora que podría completar las fascinantes investigaciones de Manguel sobre la lectura, ya que para King, o para mí, si me lo permiten, leer un libro es, en esencia, viajar en el tiempo. Mientras que en el libro pasan años, al cerrarlo constato que han pasado veinte minutos, o como sucede en la novela, cinco años del pasado equivalen a dos minutos del presente. Reflexiones maduras y bellas, ya expuestas por Cortázar en El Perseguidor, aquel cuento perfecto que hizo que Onetti rompiera de un puñetazo la opaca superficie de un espejo.

King escribe, además, un tratado transversal sobre el arte u oficio de escribir. Rescato dos reflexiones demoledoras:

Todo se reduce a una pregunta del lector: ¿Qué tienes para ofrecerme? Y a una respuesta del escritor: Esto, esto y esto.

Sólo se puede afrontar el hecho de escribir si uno está dispuesto a encerrarse cada día por lo menos ocho horas. Cuatro de lectura y cuatro de escritura.

Al gusto posmoderno el libro está trufado de citas y homenajes a otros libros y escritores: Jodie, el pueblo en que se refugia el protagonista tiene una población de 1280 almas, como el titulo del libro de Jim Thompson; como en Matrix, es constante la referencia a Alicia y la madriguera; y la mención recurrente de autores como Shirley Jackson, Paul Bowles, John Irving, Ray Bradbury, Steinbeck, Lovecraft, Henry James, Thomas Hardy, McBain, MacDonald, Himes, Saki , Dryden, Pope, ¡Ionesco! y...J.D.Salinger, al que homenajea como lector y ex profesor de secundaria rodeado de potenciales Holden Cauldfields.
Y por si lo anterior no fuera suficientemente metaliterario, en una parte de la novela volvemos al pueblo imaginario y emblemático en el mundo imaginario de King, Derry, por la época en que acaba IT y el espíritu del mal aún se esconde en los lugares más oscuros.

La consideración de King entre los críticos: unos como Harold Bloom (pésimo escritor y muy pobre pensador, salvado de la quema in extremis por su inquietante parecido con el gran Zero Mostel) a la cabeza, lo consideran un mediocre autor de folletines; otros, uno de los grandes fabuladores modernos.
Yo me remito una vez más a Borges, que amaba a Kipling, a Stevenson y a Chesterton, todos ellos menospreciados por los críticos de su época y hoy poco menos que santones literarios. Da que pensar ¿no?

El tema de la enfermedad (cáncer y leucemia, sobre todo), de la muerte (suicidios y asesinatos), y de la manifestación física del dolor (mejillas rebanadas, ojos morados, raspones, magulladuras), adquieren un protagonismo sugerente: King, desde el aparatoso accidente de 1999, ha conocido el absurdo y el dolor, la morfina y la posibilidad liberadora del suicidio, y de eso escribe: del tiempo como un generador de enfermedad y padecimientos y degeneración física, a la manera, diferente pero curiosamente convergente, de un Bolaño final, herido por el rayo de Prometeo, a la busca del bálsamo regenerante: la ilusión definitiva del sexo y del amor.

Pero, y esto no debe sorprendernos al hablar de una novela de casi novecientas parsimoniosas páginas, aún queda un tema que King jamás menciona por su nombre, pero que ensucia un poco toda la actividad de Epping/Amberson: el voyeurismo.
Al fin y al cabo Epping/Amberson es un flaneur intratemporal que espía, fingiendo un nombre y mintiendo a mansalva para ocultarse, a todas las personas con las que traba relación; alguien que no se compromete con nada ni con nadie, casi hasta el final del libro, porque cualquier cosa, al menos en apariencia, al poder ser “reiniciada” con cada nuevo viaje temporal, carece de verdadero valor. Es en este extraño sentido que 22/11/63 es una novela acerca de un espía errante que es parte, como todos nosotros, de una oscura conjura que nos supera y que rezuma por las alcantarillas y que, si supiéramos mirar, veríamos cada vez que nos asomamos, temerosos, a un espejo.

Hay una dinámica en los actos humanos que los interrelaciona a través de todos los espacios y de todas las épocas; a esa dinámica casi geométrica, los hindúes la llamaron, Danza de Shiva. King, americano de Maine, elige una vieja canción de Glenn Miller, que Epping/Amberson y su amada Sadie bailan para alejar fantasmas. La misma que mi padre me enseñó a amar cada vez que hablaba de mi madre (¡Un hecho armónico, compensatorio!).

In the mood. “Por un momento todo estuvo claro, y cuando eso pasa uno ve que el mundo apenas existe en realidad. ¿No lo sabemos todos en secreto? Es un mecanismo perfectamente equilibrado de gritos y ecos que fingen ruedas y engranajes, un reloj de sueños que repica bajo un cristal de misterio que llamamos vida. ¿Detrás de él? ¿Por debajo y a su alrededor? Caos, tormentas. Hombres con martillos, hombres con navajas, hombres con pistolas. Mujeres que retuercen lo que no pueden dominar y desprecian lo que no pueden entender. Un universo de horror y pérdida que rodea un único escenario iluminado en el que los mortales bailan desafiando la oscuridad”

El baile es vida.

Gabriel Bertotti (22/01/63)                 

En Leonardo: sa llocada i s'homo bo.

FAUSTO | 04 Juliol, 2012 09:48

Més que músic, escoltador; més que escriptor, lector; més que cuiner, gourmet; més que historiador, ressuscitador de vides. Enemic de la taxidèrmia, enemic del fòssil.

Monjo del viure. Mossèn de la cerimònia. Bisbe de la comarca. Pare de tots ara.

Dignificador de la nit. Glorificador de la nota musical, pàtria. Explicador de les bondats del món. Redemptor de les maldats de l’home. S’homo bo per endur-se’n a qualsevol barrina.

Amic dels seus amics i dels Amigos. Amic de tots. Dels pares i de la llocada feliç. Cambrer de les safates dels agraïments filials. Enllustrador del calze de la beguda nova –als 60’s- i eterna –des d’avui-. Moix de totes les vides, quants d’anys tens Leonardo?

Baula de bales perdudes, ara situades al seu lloc correcte. Home clarivident del bessó de les veritats que les grenyes tapen. Hippie de calçons amb pinces. Barbut qual tatuatge testimoni d’època i llenguatge.

Si el llenguatge és el límit, traspassador de tots els límits. Delineant que se’n va a reescriure la retxa de la mar i en tornar a l’arena, li han canviat tinta xinesa per plòter, i no s’inmuta, l’home tranquil sap més que ningú on és la importància de les coses: la tinta.

Tinta que dibuixa, tinta que escriu, tinta de pentagrama, tinta de calamar, tinta de plànol, tinta xinesa, té tanta tinta per tatuar-nos l’ànima que no toca oblidar-se res amb tal testimoni.

Podria ser gall, i és lloca.
Podria especular, i construeix.
Podria dibuixar, i descriu ànimes.
Podria tocar, i fa música.
Podria ser un altre, i és ell.

En Leonardet de ca ses closques. En Leonardet dels Lagartos. En Leonardo dels Amigos. En Leonardo de Nivell i de Llunari. En Leonardo i en Pep Alba. En Leonardo afinador de pedres. En Leonardo que fa de la vida, de la història i dels amics, un autèntic PARADISE OF LOVE.

Toni Gomila

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS