Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El animal social. La necessitat de formar part.

FAUSTO | 27 Setembre, 2012 06:41

   Som animals socials. El que ens diferencia de la resta d’espècies és la nostra sociabilitat. Com a criatures que venim al món immadures i totalment dependents de la cura dels altres, naixem amb una disposició a connectar-nos als altres i, d’adults, sentim una atracció especial pels qui depenen, per la seva immaduresa, de nosaltres. Som l’espècie que ensenya i que genera significats compartits que esdevenen cultura. Construïm el món que ens permet, de retruc, ser el que som. No existeix la ment, tal i com l’entenem, sense el cos, sense les emocions, sense les relacions amb els altres. La pitjor tortura que ens poden infligir els demés és ignorar-nos. Necessitem formar part d’una família, d’un grup, d’una xarxa, d’una comunitat, d’una cultura.

Som éssers socials que cerquem el nostre lloc en el món. Com explica David Brooks en el seu llibre El animal social, organitzem les nostres percepcions en funció del relat que ens anem contant a nosaltres mateixos sobre el que som, sobre el que signifiquem, sobre el que creiem que passarà. La percepció és un procés inconscient que depèn del nostre propi relat. Un relat que hem anant construint des de la infància a partir de les interaccions que hem anat experimentant. Sense adonar-nos-en, anem generant els nostres propis circuits cerebrals i relacionant-los amb els diferents contextos que anem experimentant. Ens passem la  major part de la nostra vida reaccionant de forma inconscient, prenent decisions abans d’adonar-nos que fa falta fer-ho i generant explicacions quan ja ha passat tot: per aquesta raó és tan difícil l’autoconeixement i tan fàcil l’autoengany.

La vida esdevé una història de connexions, més o menys harmòniques, que són el resultat d’hàbits i maneres de fer que hem anat gestant sense ser conscients de la seva força sobre la nostra conducta. La vida resulta feliç quan les relacions que tenim són profundes. Deia Siri Husvedt, en un dels seus assaigs, que dels seus tallers literaris amb persones amb diagnòstic psiquiàtric l’havia impressionat molt un poema d’una pacient que parlava de l’absència dels altres com a font de dolor: necessitem “veure’ns” en els altres, sentir que ens senten. El desig de connexió només té sentit en la possibilitat de la pròpia connexió. Què fer en el cas de sentir que no som prou dignes, en el cas de sentir que estem lluny de qualsevol possibilitat de relació autèntica? Podem imaginar un dolor més gran?

La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de què reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.

No hi ha diàleg genuí entre Lucile i les persones que l’envolten: aquest aspecte és el que m’ha impressionat més en el gran llibre de Delphine de Vigan sobre la seva mare, Nada se opone a la noche. Hi ha distància, misteri, desesperació. Hi ha la lluita de tots per sobreviure. Hi ha rendicions. Hi ha solitud i dolor. I constatem que, després de tot, quan intentem fer balanç de la nostra vida no podem sinó contextualitzar-la en les relacions que ens han anat marcant, ens han fet florir o ens han bloquejat. Sota la superficialitat del que diem hi ha tota una sèrie de corrents interns que ens arrosseguen cap a decisions més o menys afortunades. Podem accedir al que ens empeny a fer el que fem? Podem arribar a la connexió autèntica amb les nostres emocions i amb les dels demés? Què seríem capaços de fer en cas de sentir una gran solitud, de sentir la impossibilitat de tenir connexions profundes?

De Vigan busca respostes en aquest llibre, en aquesta crònica de la vida d’una família, en aquesta investigació sobre les històries viscudes per la seva mare. Sorgeixen més preguntes a mesura que obre camins, a mesura que intenta explorar l’origen de la distància que separava la Lucile de la gent que l’estimava i que ella també estimava. En quin moment la foscor interior que l’empaitava va anar guanyant espai a l’esperança de la lluita? Quin va ser l’element que la va conduir a la rendició? No hi ha respostes clares, només més preguntes i la constatació de que la vida pot arribar a ser negra, fosca i dura. A vegades, per certes persones, els moments de llum només accentuen els de foscor. I anhelen un final que les alleugi de la pròpia solitud.

Paula Vicens

La discordant melodia del desig. Què sustenta l’amor?

FAUSTO | 20 Setembre, 2012 09:27

És consolidable la passió? Fins quan la podem fer durar? I el desig, quin color té quan es vesteix de quotidianitat? I el compromís, de què té gust? Cansa, viure contra la convenció? O cansa més rabejar-s’hi cofoiament? Els vitalistes neden contracorrent? O es deixen dur torrent avall per aigües revoltoses? Totes són preguntes de resposta oberta i que cadascú podrà contestar segons la seva convicció o conveniència, segons el seu patró moral o social. El cert, però, és que ens agrada que ens en parlin i que ens hi facin pensar. 

És el cas de La discordant melodia del desig, la primera, i tardana, novel·la de Càndid Genovard, un d’aquells personatges que caldria reconèixer ençà i enllà i que, per a molts, passen desapercebuts. Genovard és un artanenc d’àmplia formació acadèmica (psicologia, filosofia, art…) i arribà a ser rector a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara, Edicions Món de Llibres, en un nou encert, li ha publicat aquest llibre deliciós.

La novel·la s’encavalca entre la Mallorca postrural dels anys setanta i la Barcelona universitària efervescent dels darrers anys de dictadura franquista, amb el referent del maig del 68 francès més fresc que mai i amb l’existencialisme de Sartre i de la nouvelle vague d’on brolla el vitalisme i el gust pel plaer sense fre, però també la tristesa, el mal de consciència i els remordiments morals.

No crec que us hagi de contar gaire coses sobre l’argument del llibre, m’estim més que el llegiu i que us immergiu en el seu llac reflexiu. La discordant melodia del desig de vivències amoroses i sexuals protagonitzat per en Jeroni, un mallorquí que viu la seva joventut universitària a Barcelona. En Jeroni s’enamora sense sexe, es desfoga sexualment sense amor, es compromet formalment amb la repressió sexual de rerefons, es casa, és infidel i viu cercant sempre el compàs impossible del desig, que sempre camina descompassat al costat de les convencions i els compromisos.

Una mostra del vitalisme del protagonista: “El seu temps, que era màgic, l’ajudava a distingir el batec de l’efímer. I així, aprengué molt aviat a triar de les coses i les persones, abans que el més visible, l’amagat o el secundari”.

La reflexió proposada per Genovard, però, no es limita al model de vida triat (trien el model de vida, els vitalistes?) per Jeroni, sinó també a les diferents formes de viure l’amor i la sexualitat per part de les dones que l’acompanyaran al llarg de la vida. Així, trobam la ingenuïtat femenina adolescent, encara inexperta, però no per això mancada d’un desig maldestre: ”Puerils i descarades testimoniaven la seva energia amb gesticulació poc agraciada”. Tot plegat amb un gust per l’adjectivació que és una constant encertada durant tota la novel·la: “Els cossos s’exhibien insegurs. L’edat no les tenia preparades per a la millora quotidiana que concedeix l’artifici de la coqueteria. Sorgien de l’adolescència genuïnes, ignorants i renoueres”.

Més pròpia de l’època en què està ambientada la novel·la, i per tant, menys universal i assimilable per als models morals d’avui, és la reflexió sobre la repressió sexual provocada per la moralitat religiosa. Elena, el seu primer compromís seriós, no veu bé el sexe abans del matrimoni. Les seves amigues li ho retreuen: ”Què hi has fet tots aquests anys a la Universitat?”. Ai, la universitat, aquella presumpta fàbrica de lliurepensadors, de persones capaces de forjar-se aquell criteri propi, de defugir models i convencions. És així realment? O es tracta simplement d’una acadèmia de l’estúlticia? Com en tot, cadascú en treu finalment el profit que vol, o pot. Davant l’absència de sexe amb la seva al·lota, en Jeroni es lliura a les seves amigues. Primer l’una: ”Va ser un moment de fogositat maldestra però desitjat i correspost”. I després l’altra: ”Després de fer l’amor, alabada en aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís, s’adormí”.

Genovard, però, també té temps per mostrar-nos com se sent un illenc, un mallorquí, lluny de l’illa que el va veure créixer: “Diuen que les illes són femenines. El cert és que són llocs dels que cal escapar i al mateix temps suportar el corcó del desig de tornar-hi”. O per retratar-nos com eren els turistes d’aquell temps: ”Uns pocs turistes, amb les cames a lloure i ulleres de conxa amb mirallets aferrats, anaven amunt i avall superant, abominables, llur caricatura”. I encara més, la visió dels indígenes de l’illa (en aquest cas Eivissa), resclosits, ancestrals, potser retrògrads: ”La pagesia, endogàmica i a cops incestuosa, era amagada en cases sense camins, que conservaven costums fascinants, a cops violents”.

Amb precisió inusitada, l’autor ens mostra no sols els racons de l’ardència més primària, sinó també els enrevolts de la seducció, de la suggestió i la subtilesa: “La conversa tenia un timbre excitat i ombrívol, quieta però desitjosa, intrusiva però continguda”, tant que ”se sorprenien amb suposades afinitats. Es produïa, pas a pas, la seducció per la paraula, mentre intentaven guanyar l’encaix degut, encara imprecís. Tenien coses a dir-se. No importava quines, les volien compartir i gaudien de la conversa”.

Les sentències vitalistes hi són a cada cap de cantó, a cada gir de full: ”La prudència fora de lloc la feia oblidar que el que tenia davant era la vida i no la necessitat de conservar-la”, però també les conseqüències desagradables d’una aital opció de vida, davant les quals hom sempre es planteja l’exili: ”Fugir ho empitjorarà. La tranquil·litat que sents quan has escapat t’enforteix la por”.

S’hi repeteixen també les actituds frívoles per part de les al·lotes, que, nedant en la ignorància, cerquen fer-se interessants amb la veu: “Parlava impertorbable de qualsevol tema i si es tractava d’algun pessic de cultura, ho feia com si ho conegués en profunditat. Tot amb la frivolitat que dóna la ignorància”, tot i sabent que és en la mirada el seu presumpte atractiu: “Però tenia els ulls verds i una tendresa envers els moixos que feia suposar que traslladaria als humans”. Mirau, per exemple com descriu el narrador una de les amants d’en Jeroni: ”Mentre creixia va entendre que només tenia sentit el present. Un hedonisme obstinat en el qual l’erotisme va ser de seguida l’intèrpret principal. Gaudeix de la gratificació immediata. Per na Irene no té sentit una vida raonable. No l’ha coneguda i tampoc no la desitja”

Superades les etapes inicials, la maduresa mena a una sexualitat encara més desinhibida, potser més fredament calculada, però no per això buida de passió: “Havien d’evitar que el desig es transformés en afecte, més encara, estaven convençuts que ho espatllaria”. I és per això que en acabar, ”no es feren promeses ni exageraren l’adéu. No es preguntaren què sentia l’un per l’altre. La passió no els havia deixat temps per a comprovar-ho”. És a dir, “no s’embrancaven en la fal·làcia de si el sexe satisfet porta a l’amor o a la inversa. La contentació sexual era imperativa, gojosa, primitiva”.

A mesura que avança la novel·la, avança també el grau de compromís del protagonista, alhora que prenen força les seves infidelitats i, per tant, els dubtes morals que assetgen les seves amants. Diu una d’elles: “No m’hauria casat si el matrimoni em posés conflictes sobre la meva honestedat o la del meu marit. Ho viurem així com podrem”.

I és a partir d’aquí que la pregunta foixiana emergeix com una Atlàntida poderosa, amagada, però sabuda. Ai, si poguéssim “acordar raó i follia”. Què sustenta l’amor? “La tendresa. Pots incloure l’erotisme. Però l’amor físic no dóna massa de sí quan el cos s’atraca al límit i els sentits substitueixen el pensament”. Per això s’arriba a pensar que l’amor físic és insuficient (“Les parelles que ho confien tot en el sexe no duren”) o fins i tot incompatible amb la convenció, diu tot citant Françoise Sagan: ”És un bon exemple de la tristesa de l’amor físic. Els seus personatges, que hi estan enganxats, no tenen alegria, el plaer els fa anar dins un cercle tancat. I a cops fins i tot els fa dolents”.

I és dins aquest ball extern a la convenció que hom s’arriba a plantejar estabilitzar un estadi que ens hauria de semblar sempre fugaç. Per al narrador, viure entre dos amors no és impossible, però ho viuen de manera diferent els homes que les dones. Així, el sector femení considera que “no és impossible viure entre dos homes però ells acostumen a no conformar-se. N’has d’estimar un i deixar-te estimar per l’altre. Fins i tot permet portar una vida sexual normal amb els dos. Però és un embolic poc rendible i tan sols portaun cert grau d’ofec”. En canvi, “els homes es troben bé entre vàries dones i si no els estires s’hi quedarien. Després es tornen conservadors. A partir de llavors són fidels”.

En llegir el llibre de Genovard, el lector es deixa dur per l’ardor i l’aturall absent. Hom creu, també, que el narrador s’hi troba bé, dins aquest ambient frívol i inconscient (per què sempre parlam d’inconsciència quan sortim de la convenció?). En acabar-lo, però, el vaig tornar a fullejar i vaig observar un detall que m’havia passat per malla en obrir-lo per primera vegada. En el frontispici completava el títol aquest afegitó: “Crònica puntual d’una adolescència interminable”. Què vol dir, doncs, créixer? Com maduram en les nostres relacions? És madurar viure dins la convenció?

He començat amb preguntes i hi acab. Llegiu La discordant melodia del desig i mirau si podeu contestar-les.

Antoni Riera

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS