Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 31 Octubre, 2012 07:08
Jordi Esteva (Barcelona, 1951) és un viatger, un home que creu profundament en la cultura i en la seva diversitat. Aquesta setmana passada ha estat a la llibreria Món de Llibres de Manacor per parlar dels seus viatges i dels llibres que n’han sortit. Heus ací l’entrevista que ha concedit a Cent per Cent
Antoni Riera
- Viatjam per fugir, per descobrir, o per descobrir-nos? Per què viatja Jordi Esteva?
Abans viatjava per fugir i alhora per trobar-me a mi mateix. Encara que tot això ho he sabut a posteriori. En realitat m’interessa el viatge com un aprenentatge. Gairebé com una iniciació. Un viatge del qual es torna canviat per dins: un abans i un després.
- La vida lliure i presumptament anàrquica del viatger és mal vista entre una part de la societat i admirada per una altra. Tu has escrit: "Una veu en el meu interior m'ordenava tornar a la meva ciutat per obrir-me camí i convertir-me en un home de profit". I just al costat: "Quina beneitura!". És constant aquest debat en el teu interior? O ja està superat?
Un home de profit? Ah, no! Si hagués fet, per exemple, el que volia el meu pare que jo fes, ara seria un desgraciat. Crec que cap pare ha de projectar-se en el seus fills. Dintre meu sempre sorgeix una reacció en contra. És clar que vaig elegir l’altra via, la d’allò desconegut. Aquest debat ara ja està acabat. Però jo no em considero un viatger. No em passo tot el dia fent maletes, o en els aeroports, o col.leccionant països. No m’interessa. No m’ha interessat mai. De jove vaig viatjar per Orient, després va venir el Sudan, Àfrica, Iemen, vaig viure cinc anys al Caire. Ara bé, jo crec, com cantaven The Byrds a “Turn, turn, turn”, en una lletra inspirada en el Gènesi, que hi ha un temps per a tot. Quan un arriba a una certa edat -eufemisme per no dir quan un es fa vell- ja no té ganes de viatjar i sortir al món com abans, perquè un ja n’ha après. Ja no tinc el mínim interès a esbrinar com són les nits de Bombai o perdre’m en algun fumador d’opi del Caire. Tot això ja ho he fet. Fa molt de temps que moltes situacions s’han tornat previsibles i per tant poc interessants. La meva curiositat des de fa uns anys se centra en la memòria. A cercar les tradicions orals dels vells que desapareixeran enduent-se’n un tros d’història preciosa amb ells. Ara vull treballar els records i les experiències passades.
- Quina diferència hi ha entre un viatger i un turista? N'hi ha?
L’eterna pregunta! Suposo que sí. Un turista viatja per distreure’s encara que tingui o no un cert interès cultural, viatja per omplir les vacances. Em sembla molt legítim. Un viatger potser cerca quelcom més. Té una autèntica necessitat. Encara que no és incompatible. Un mateix pot viatjar de vegades simplement com a turista. Jo també ho he fet, però no guardo massa bon record. Si no tinc alguna cosa que em rondi al cap, m’avorreix profundament, com em va passar al Vietnam. De fet més que “viatjar” em trasllado. Em trasllado potser a llocs llunyans, molt llunyans i remots de vegades i m’estic i torno el temps i les vegades que facin falta per investigar el que m’interessa, vivint amb la gent i parlant amb els avis. Ho he fet darrerament a Socotra i a la Costa d’Ivori. Però després torno a casa, amb la meva parella, els meus quatre gats i la gossa, i passo llargues etapes sedentàries ordenant el material recollit, paint el que he viscut abans de posar-me davant de l’ordinador. La gent es pensa que em passo el dia perdut per Nova Guinea o a Sumatra i res està més lluny de la veritat. Sóc molt obsessiu i perfeccionista i tardo molt a acabar un llibre. Sort dels editors que ara tinc, plens de paciència, perquè sempre compleixo amb el dia de la data d’entrega, ara bé un any o dos més tard!
- D'on et ve la fascinació pel món àrab? Què hi cerques?
Potser prové d’una presència mai acabada d’aclarir a la infantesa quan es parlava del temps dels moros o veia les torres de vigia a l’Empordà que hi havia a Calella de Palafrugell, des d’on es divisava l’arribada dels pirates de Barbaria. Els àrabs van ser molt importants, també a Catalunya i no només per els regadius, sinó també per la literatura. Tota la tradició catalano-provençal dels trobadors té l’origen a les “Jarchas” andalusines o si ens posem a parlar de Ramon Llull... Cercava un enigma, he viatjat molt pel món àrab. Conec gairebé tots els països, em falten l'Iraq i l'Aràbia Saudita. Em fa mal l’evolució que han tingut i la decepció del moviment de Tahrir. Malgrat tot, al Caire la gent ha perdut la por. Hi ha molta gent moderna i oberta, moltes dones cercant una altra cosa: la llibertat. Però són temps dolents, de contrareacció. Potser aviat es produirà un altre cop del pèndol. Inchalah, com diuen!
- Potser hi cerques, en aquests viatges i els relats que en fas, mostrar la normalitat real d'aquestes comunitats, i allunyar els fantasmes d'aquest recel irracional que governa les actituds dels occidentals envers les comunitats musulmanes?
No. Quan vaig anar al Caire no sabia gaire bé el que volia fer. Això sí: volia conèixer el cor del món àrab. Aprendre l’idioma i viure-hi. Vaig dedicar-me a recórrer els oasis d’Egipte quan el meu treball a Ràdio Caire m’ho permetia. Volia mostrar un meravellós sistema de vida que estava desapareixent davant meu. Em van detenir acusat d’espionatge, de pertànyer a un moviment trotskista i em van empresonar. Passat un temps de nou a Barcelona, llavors sí que vaig sentir la necessitat de fer un llibre -Mil y una voces- que parlés d’un sector de la societat, més o menys ampli segons els països, que no estava per aventures de mirar al passat cercant un moment històric i religiós de l’islam que en realitat mai no va existir. Una interpretació estreta i reaccionària de l’islam. Volia mostrar que no tot era fanatisme. Els meus amics del Caire no ho eren. Eren laics com nosaltres, moderns, però no tenien veu. Per això vaig titular el llibre com Mil i una veus, per donar veu a qui no té l’oportunitat de expressar-se, per censura o per repressió. El llibre consistia en setze entrevistes amb cineastes, escriptors, advocats, molts dels intel.lectuals eren dones. És un llibre clarament sociològic, fins i tot polític, però no he volgut seguir per aquest camí. Va ser una necessitat d’aquell moment. Ara m’interessa explorar la memòria, móns que s’esvaeixen.
- També has escrit: "Em sentia feliç per ser en aquell lloc tan fora del món". Fins a quin punt persegueixes l'ideal romàntic de trobar aquell lloc autèntic, no tocat per la globalització, pels diners, per la “civilització”...?
Ja no ho persegueixo. El “progrés” gairebé ha arribat a tot arreu. Acabo d’arribar del Xinjiang, l’antic Turquestan xinès. Imaginava un territori remot i perdut. Però els xinesos estan fent o han fet el mateix que en el Tíbet. Han canviat completament la composició ètnica i els uigurs, musulmans que parlen una llengua turca, comencen a veure com ja són minoria a moltes ciutats, inundats per onades de xinesos. Crec que ara ja només cerco la memòria.
- El mestissatge és el futur. O és també el passat i el present? Les comunitats “pures” són les anòmales, al cap i a la fi?
Suposo que anem cap a un mestissatge, no ho sé. Tot ha estat sempre en canvi, en moviment. Tampoc crec que s’hagin de preservar totes les tradicions. No m’agrada parlar de la puresa d’un poble, perquè en el seu nom s’han fet molts disbarats, moltes guerres. Totes les cultures són una mena de síntesi amb aportacions d’altres. Totes. Això de voler retornar a un pretès i ideal moment històric perdut en el temps, com fan els integristes islàmics i d’altres, em fa molta por perquè és mentida i està manipulat.
- Quan ets allà veus la visió esbiaixada que tenim nosaltres de la seva cultura. I la seva visió de nosaltres, com és?
Tot ha canviat molt. Abans, quan no hi havia ni mòbils, ni internet, ni parabòliques ni tan sols el fax que ara ens sembla un aparell tan prehistòric, quan un viatjava, entrava en un altre temps i, a poc a poc, s’endinsava en una altra realitat. La gent de llocs llunyans volien saber com vivíem a casa, com eren els matrimonis, els costums, etc. Ara tots creiem que ho sabem tot de l’altre. Ho veiem per televisió. Tot manipulat és clar. S’ha perdut la curiositat. L’excés d’informació és una mena d’empobriment, de desinformació!
- Què diferencia els àrabs del mar dels “altres” àrabs?
Molt i ben poc. De fet l’aventura del àrabs al mar és ben desconeguda fins i tot pels mateixos àrabs. És l’aventura dels àrabs del ports del Iemen, Oman i del Golf Pèrsic. Llàstima que els fills d’aquells àrabs no volen saber-ne res perquè ho associen amb temps de pobresa. De tot això parlo a Els àrabs del mar.
- De vegades quan viatjam a països llunyans, ens trobam amb l'estranya mescla de costums i elements ancorats en tradicions seculars o mi.lenàries, amb elements moderns i tecnològics. Com ho expliques? És raonable la nostra sorpresa?
Això succeeix a tot arreu. Mireu a casa nostra, al sud de Catalunya per exemple amb aquest costum bàrbar i primitiu, abominable -jo diria-, dels correbous. Les tradicions han d’evolucionar, tampoc han de ser mantingudes artificialment o pel poder, ni caure en el folklore. El martiniquès Frantz Fanon, va dir que el folklore és la missa de difunts d’una cultura. I crec que té tota la raó. Són més importants l’educació i les biblioteques que els correfocs o els castellers.
- Has visitat llocs inèdits per a molts d'occidentals, com Socotra. Què hi trobes en aquestes experiències? Com t'ajuden a créixer?
Va ser impressionant poder conviure un temps amb aquells pastors que vivien quasi bé al Neolític, en coves, anant darrere de les seves cabres i fent foc amb bastonets. Per mi no era exòtic. Vaig creure viatjar en el temps, en el nostre país, a una Mallorca o Catalunya primigènia. Feia poc havia estat a Tòquio i el contrast no podia ser més gran. Em va sobtar aquest món nostre on uns viuen en una societat ja postindustrial i d’altres encara no han descobert l’agricultura!
- Has visitat l'Índic. T'has plantejat altres horitzons? Amèrica, Àfrica, Oceania?
Vull tornar a la Costa d’Ivori a filmar una sacerdotessa animista que vaig conèixer després de rodar el meu primer documental sobre les cerimònies d'iniciació i de trànsit Retorn al país de les ànimes. Tinc pendent escriure sobre els meus anys a Egipte.
Jordi Esteva
FAUSTO | 27 Octubre, 2012 15:19
Va ser així com va néixer aquesta Història del teatre a Manacor de mans de Guillem Mayol i d’Antònia Rullan, sa mare, que es va afegir al projecte en veure que Guillem necessitava una mà per fer el buidatge de tots els documents a què havia tengut accés.
Fa un any que hi fan feina i ara, a la fi, ha vist la llum aquest volum editat per Món de llibres.
La tasca ha estat ingent i s’han consultat tant fonts escrites com orals. Entre les escrites, eren indispensables i inevitables l’estudi de Francesca Sureda Font sobre el teatre durant la Segona República, o el Diccionari del Teatre a les Illes Balears, dirigit per Joan Mas i Vives.
Antoni Riera
(D'esquerra a dreta) Magdalena Gelabert, Antònia Rullan, Guillem Mayol, Miquel Mestre,
Joan Mas i Vives i Francisca Rufiandis
Els assistents a la Institució Pública Antoni M. Alcover
Antònia Rullan i Guillem Mayol, els autors.
CONVIT
Heu aquí que, com aquell qui diu, tot just acabava de llegir el llibre Teatres i cinemes de Manacor, de Dolors Domínguez i Margalida Febrer, quan m’arriba aquesta Història del teatre a Manacor de les mans dels seus autors, Guillem Mayol i Antònia Rullan (o viceversa), extens i intens treball d’investigació, documentació i redacció que, de qualque manera, ve a completar o complementar aquell altre, també excel·lent, estudi esmentat. Els autors d’aquest, n’Antònia i en Guillem, em demanen unes paraules prèvies (que sé del tot innecessàries si no són com a franca invitació a la lectura de la seva obra) perquè potser pensen que sóc la persona pertinent com a presentador o metafòric avalador de l’interessantíssim llegat teatral manacorí que ells tan minuciosament han recollit i que ara ens ofereixen en aquest seu primer llibre. Tanmateix, no sóc especialista en Història ni em sent investit de cap tipus d’auctoritas escènica. Tampoc puc, però, obviar que sóc i que em sent home de teatre, i que, ja sigui com autor, com a director o fins i tot com a actor o simple col·laborador (a més de fidel espectador), he tingut la immensa sort i bona ventura de ser testimoni de l’evolució del teatre contemporani a la nostra ciutat. No debades, i amb el grup Capsigranys, amb un voluntarisme febril, apassionat, quasi religiós, des de principis dels anys vuitanta del segle ja passat, ens esmerçàrem per tal que els novíssims corrents escènics de Catalunya (Teatre Lliure, Joglars, Comediants, Fura dels Baus…), i, per extensió, d’Europa, s’introduïssin en el nostre aleshores limitat panorama illenc del postfranquisme. Calia obrir-se al món. Per dir-ho de qualque manera, calia que els missatges i postulats de Brecht, Weiss, Stanislavski, Grotowski, Strasberg, Strindberg, Kantor, Kemp, Beckett, Ionesco o els alliberadors experiments del Living Theater, entre d’altres, aterressin –a la fi- en terra nostra. Calia una sacsejada que fes reviscolar o donar nova vibració a la llangorosa migradesa teatral que, des del malaurat enderrocament del Teatre Principal de la ciutat (1969), havia planat, amb esparses interrupcions, sobre Manacor (i, potser, arreu de Mallorca, aleshores encara massa sovint ancorada en certes formes i tics gairebé decimonònics).
Tot aquest temps revulsiu, i els seus reeixits efectes evolutius, són recollits pels autors, en Guillem i n’Antònia, especialment a tota la segona i darrera part del llibre, en concret en el capítol cinquè, que ells titulen El teatre a Manacor: 1980-2010. Aquesta és precisament l’època de la qual en puc donar testimoniatge, perquè és la que els meus ulls han vist (i encara ara), la que més m’ha corprès i mogut (commogut), i la que més ha significat en l’aprenentatge i l’ensenyament teatrals que, tant els meus companys d’escena com jo mateix, hem continuat sense gairebé interludis al llarg dels darrers trenta anys (30!). Certament, és ben lloable el nombre de grups teatrals que han brostat i florit des d’aleshores a Manacor (i comarca). Són admirables la permanència, la vigència i la continuïtat de la nostra fecunda Mostra de Teatre Escolar (“Sa Mostra”), font de tanta afició i coneixements literaris i escènics del nostre jovent, i cantera de tants actors, actrius, directors i grups actuals; això sense parlar de la nostra Fira de Teatre, orgull de Mallorca en l’ample panorama teatral dels territoris de llengua catalana (i més enllà); i del Projecte Alcover, ara Xarxa Alcover, de dimensió interterritorial i que voldríem de cada dia més estesa.
Però tot i això, Antònia Rullan i Guillem Mayol abans ens han parlat extensament del teatre a Manacor des del segle XVIII fins a l’estrena del nostre benvolgut Teatre Municipal, amb tot de noms propis d’autors (alguns ja il·lustres), músics, compositors, cantants, corals, actors, directors, grups, companyies i personatges (en Quaquín entre ells, com no!); noms de sales de teatre i d’espais escènics que d’aleshores ençà han anat mostrant muntatges i concerts o sarsueles a Manacor; noms i descripcions de tot un seguit de festes i manifestacions populars que, segurament, són remot origen i primer fonament del teatre de tots els temps. Amb paciència i persistència d’entomòleg empedreït, n’Antònia i en Guillem recullen tota quanta dada i data han pogut escatir o esbrinar del món teatral de què ha gaudit la nostra ciutat, un material preciós i de primer ordre per a qui vulgui assabentar-se de la nostra cultura o per a qui, en el futur, vulgui estudiar l’evolució de les nostres arts escèniques i dels nostres artistes.
La quantitat d’informació literària, literal, documental i iconogràfica que Mayol i Rullan ens ofereixen des de les primeres pàgines del treball és aclaparadora, hom diria que a voltes “enciclopèdica”. Però, com que el llenguatge que empren els nostres autors té el benigne i difícil do de la senzillesa, tot plegat és fa plàcid de fullejar, de llegir o de consultar, i ens adonam, al final del llibre, quan l’hem mirat, remirat, llegit i rellegit amb tot esment, ens adonam que Manacor és, des de fa segles, una Ciutat de Teatre, i que estimant-lo, com ho fan en Guillem i n’Antònia, la farem entre tots culturalment, humanament més gran. Com ells ens diuen, just abans d’un exhaustiu i ja imprescindible índex bibliogràfic, i per a cloure sàviament el llibre: “Gaudir de l’art forma part de l’estat de benestar, i la persona que gaudeix de l’art és més rica com a ésser humà”.
Ben cert. Gràcies, Antònia i Guillem, per tanta cosa bona. Esperam, il·lusionats i ansiosos, la continuïtat de la vostra esplèndida escomesa.
Miquel Mestre, Artà-Manacor, juliol de 2012.
FAUSTO | 22 Octubre, 2012 10:02
***
Amb paciència i persistència d’entomòleg empedreït, n’Antònia i en Guillem recullen tota quanta dada i data han pogut escatir o esbrinar del món teatral de què ha gaudit la nostra ciutat, un material preciós i de primer ordre per a qui vulgui assabentar-se de la nostra cultura o per a qui, en el futur, vulgui estudiar l’evolució de les nostres arts escèniques i dels nostres artistes.
La quantitat d’informació literària, literal, documental i iconogràfica que Mayol i Rullan ens ofereixen des de les primeres pàgines del treball és aclaparadora, però, com que el llenguatge que empren els nostres autors té el benigne i difícil do de la senzillesa, tot plegat es fa plàcid de fullejar, de llegir o de consultar.
Del pròleg de l’escriptor Miquel Mestre i Genovard
***
Guillem Mayol Rullan (Manacor, 1990) està cursant els darrers crèdits de la Llicenciatura en Història a la Universitat de les Illes Balears. Al llarg de la seva trajectòria com a historiador, ha realitzat diversos treballs d'investigació i ha col.laborat en cursos i jornades com les darreres Jornades d'Estudis Locals de Manacor (2012).
Participà en la Mostra de Teatre Escolar de Manacor al llarg de tots els seus anys d'estudiant (1994-2007). Com a actor no professional ha representat papers diversos en obres tant de teatre clàssic com modern: L'Odissea (2008), Història d'una parella (2009), Conte d'hivern (2009), La gran nit de Lourdes G. (2010) i Terra Baixa (2011). Aquest és el seu primer llibre.
Antònia Rullan Blanquer (Manacor, 1963) és mestra, diplomada en l’especialitat de Ciències Socials. Ha treballat en diversos centres educatius de Mallorca i Eivissa. Actualment exerceix la docència en el C.P. Es Canyar de Manacor.
Ha compartit amb el seu fill, Guillem Mayol, l'interès pel món del teatre manacorí que l'ha duita a treballar en la investigació que ha conformat aquest llibre.
HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!
FAUSTO | 19 Octubre, 2012 10:22
Tengo tesoros ocultos en galerías en las que uno se pierde como en un bosque. Tengo palacios de verano hechos de enrejados de caña y palacios de invierno de mármol negro. En medio de lagos grandes como mares, tengo islas redondas como monedas de plata, todas cubiertas de nácar, en cuyas orillas suena la música, con el batir de las tibias olas que rompen sobre la arena. Los esclavos de mis cocinas cogen pájaros en mis pajareras y pescan peces en mis viveros. Tengo grabadores sentados a todas horas que graban mi efigie en piedras duras, fundidores jadeantes que cuelan el metal de mis estatuas, perfumistas que mezclan el jugo de las plantas con vinagres y baten pomadas. Tengo costureras que me cortan telas, orfebres que trabajan joyas para mí, peluqueras que me buscan tocados, pintores meticulosos que vierten sobre mis frisos resinas hirvientes que enfrían con abanicos. Tengo sirvientas como para hacer un harén, eunucos como para hacer un ejército. ¡Tengo ejércitos, tengo pueblos! Tengo en mi vestíbulo una guardia de enanos que portan a la espalda trompas de marfil.
En compañía de la reina de Saba...
La tentación de san Antonio, cap 2
Gustave Flaubert
FAUSTO | 11 Octubre, 2012 06:20
Soñar con la otra orilla/Tras la estela de Jordi Esteva
.
“La vida buscaste por el mundo entero, pero en tu propio corazón morirás.
¿Y qué es en verdad tu vida? Nada más que una huida de tu propio silencio.
Tu sabiduría ha suscitado la pregunta, y tu Gracia ha otorgado la respuesta”.
Rumi
“Amamos lo inalcanzable, y sin embargo nos complace acariciar el lomo de un gato”.
Eduardo Jordá. “Amamos”
Todo autor construye una estructura secreta que mantendrá viva su obra cuando él la abandone...y que impide que el lector la elimine de su mente negando la palabra “fin” y la definitiva contundencia de la contratapa.
Si leyéramos completa y sucesivamente la obra narrativa de Esteva tendríamos la impresión de que hemos leído una gran narrativa de viajes; comenzaríamos contemplando las construcciones de barro del sur de Marruecos y terminaríamos en la cima de una montaña de Socotra. Si eso fuera todo, entonces, cerrando la contratapa del último libro, habríamos terminado el viaje y nos podríamos ir a descansar tranquilos y más ilustrados. Pero Esteva no nos permite esa cesura; cuando más agotados y satisfechos estábamos, se hace presente y nos abre una nueva categoría interpretativa, un nuevo camino que nos conduce al corazón de su obra, una obra que en ese preciso momento se transforma ante nuestros ojos en algo más que literatura de viaje; nos pregunta, casi susurrando en nuestros exhaustos oídos: “¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?”. Justamente lo que jamás nos atreveríamos a preguntar después de haber dejado sangre y piel en el camino que centra todos los afanes de nuestra vida: “¿Y ahora qué? ¿Qué ocurre cuando los sueños se han cumplido?”.
Intentando encontrar una respuesta, me acordé de aquel mantra de T.S.Eliot que rige uno de sus más misteriosos poemas...”En mi final está mi principio...En mi final está mi principio”...y volví a la cima de la montaña de Socotra, y le pregunté al vacío: “¿Qué principio se vislumbra desde este final?” Y cumpliendo con la magia que el autor nos había propuesto desde la primer página: transmutarnos en él, descendí la montaña sagrada y salí de la isla del áloe y la mirra, y navegué en los dhows que descifraron el lenguaje de los monzones, y padecí la malaria y la revelación de los sueños infantiles en Sudán, y bailé enloquecido, confirmando mi alma, en el África Oriental, y me tendí de nuevo entre las palmeras y la gente de Siwa, y volví a sorprenderme ante las construcciones de barro del desierto, y desde la India, junto a un grupo de jóvenes que desconocían el miedo, crucé Persia y Turquía y al dejar atrás los Pirineos me senté al aire libre a disfrutar con las películas de aventuras orientales que los zíngaros nos concedían cada verano, como si mi pueblo fuera un Macondo de posguerra, y miré de nuevo los grabados que mostraban seres tan alejados de mi como un dodó o un tigre sable, y por fin apoyé la espalda en un viejo sillón de cuero brillante, y después de haber contemplado al borde del éxtasis un globo del mundo, cerré los ojos agotado y me vi cumpliendo todos los sueños convocados y entendí el secreto y la condena: estaremos siempre insatisfechos. No aceptamos los árboles y conquistamos lo que podíamos abarcar con la extensión de nuestros pasos; no aceptamos la dispersión de los sentidos y concedimos existencia por medio de la imagen y la palabra; fuimos felices y nos convertimos en lo que ya éramos cuando todos dormían y nosotros, niños expertos en el silencio, soñábamos.
La vida consiste en cumplir o en traicionar ese mandato infantil que condiciona el modelo tridimensional que llamamos Mundo. Esteva lo cumplió jugando impersonalmente a ser el que debía ser desde el principio de los tiempos, para así, completamente puro por la gracia de un nuevo nacimiento, encontrarse desnudo y preparado frente al abismo de un enigma.
Gabriel Bertotti
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Octubre 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |