Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Los ángeles que llevamos dentro

FAUSTO | 31 Gener, 2013 16:33

Surto de casa i veig com s’acosta una caterva de nens i nenes corrent com esperitats. S’aturen al cap de cantó, amb una mescla de por i alleujament i tornen amb més calma cap al fogueró que està al mig del carrer. Escolto la banda de música entonant “Els goigs de Sant Antoni” i el fogueró comença a escopir flamarades que encenen les figures que hi ha a sobre. Els nens ja han recuperat l’alè i segueixen el pas de la banda i les autoritats. De sobte, però, torna a començar el xivarri, amb una nova desbandada de nens i apareix el dimoni, corrent com un llamp i mirant d’enganxar amb el bastó algun peu, sense fer mal, però atemorint el suficient per imposar la seva llei. S’atura al costat d’un pare amb una criatura que plora; s’atura i s’hi posa al davant, envoltant el pobre home que intenta, sense èxit, tranquil.litzar el petitó, amb cara de por i gairebé descontrolat. El dimoni vol fer por. Des del cantó del davant, un esplet de nens criden “Lento! Lento!” per tal de cridar la seva atenció. I ell, com un posseït, envesteix amb un córrer viu i àgil.

El dimoni del Pla de Mallorca no té bromes. No balla, corre. No es dóna a la bauxa, intenta provocar por. Vol controlar les corregudes de la gentada, sorprendre i fer que el plor dels més petits sigui la seva marca d’identitat. No és com el de Llevant que té aparicions pautades i del qual tothom en sap la identitat. Els nens d’Artà, de Manacor i de Capdepera saben que el dimoni és un home amb una careta i els seus balls són un reclam cap a l’inici de la festa: és com un estrany Rei Carnestoltes que marca el començament de la disbauxa, el permís per fer coses que normalment no estan permeses.

El dimoni del Pla no és amistós ni juganer. Li agrada fer-se el desagradable, fer plorar als infants. Corre per tal d’espantar. La seva identitat és un secret, no es pot saber qui és. I s’estableix un torn de sortides entre els que n’assumeixen el paper per tal de tenir els nens amb el cor a la gola, sense acabar de saber mai d’on sortirà.

Estem davant la mateixa encarnació del mal? És el dimoni de Petra, juntament amb els de Vilafranca i Sant Joan, més “dolent” que els que ballen per les festes dels pobles de Llevant? Té a veure amb la suposada major religiositat del Pla, amb el seu passat pagès, lluny de la modernitat marcada per la indústria o el turisme?

No ho sé. Sí sé, però, que la figura del dimoni, segons explica Pinker en la seva magistral anàlisi de la violència humana a Los ángeles que llevamos dentro, és un arquetipus del mite del mal pur. El mal, segons aquesta visió, consisteix a causar dany gratuït i intencionat per tal de fruir dels resultats, i l’infligeixen persones dolentes fins a la medul.la a una víctima bona i innocent. La raó d’ésser un mite és que, de fet, en la majoria d’ocasions, el mal és perpetrat per persones que són normals i corrents i que reaccionen davant les seves circumstàncies, que poden incloure provocacions de la víctima, de maneres que són, segons el seu criteri, justes i raonables.

L’anomenada “teoria del bon salvatge” defensa la bondat innata dels humans; així, només un ambient estressant i corrupte ens empenyeria cap a l’ús psicopàtic de la violència . Tanmateix, els estudis que s’han anat fent en el camp de la Psicologia Social durant aquests últims quaranta anys remarquen la banalitat de la majoria dels motius que provoquen diferents formes de violència.

Pinker analitza els anomenats circuits de l’agressió i sota quines circumstàncies s’activen. Els mamífers tenim sistemes de por, de fúria, de recerca d’un objectiu i de dominació, amb una sèrie de mòduls implicats i que es posen en marxa en unes situacions determinades. La taxonomia de la violència que presenta Pinker es divideix en cinc categories: violència pràctica (que es perpetra per tal d’aconseguir un objectiu concret), violència per a la dominació (l’impuls d’imposar-se als rivals), violència per a la venjança (tornar el mal que ens han fet amb la mateixa moneda), el sadisme (el plaer de fer mal) i la violència ideològica (uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna cosa).

Pinker analitza aquests cinc tipus de violència i ens acosta a l’abisme de pensar que, efectivament, com a humans, tots podríem, en algun moment, ser capaços de fer coses terribles. La història ens recorda que, en una cultura i  circumstàncies adequades, podem arribar a ser una espècie molt competent a l’hora de causar estralls, per després construir cadenes de justificacions que donin sentit a les nostres accions.

Pinker, però, també ens acosta als “nostres àngels”, els que han fet que l’evolució de la violència segueixi una línia marcadament descendent. Avui, afortunadament, els habitants del món occidental vivim el període més pacífic de tota la nostra història: mai no havíem estat tan segurs, encara que la nostra sensació sigui la contrària. Els números canten.

Però el dimoni segueix viu a les nostres festes. Com a dinamitzador ballaire de la festa o com a generador de pors infantils. I el dimoni que cadascun de nosaltres portem a dintre?  És un dimoni de Llevant, juganer i “carnestoltes”? O és un dimoni del Pla, dominador i un poc sàdic?

Paula Vicenç

Breu carta. Llarg adéu

FAUSTO | 25 Gener, 2013 09:47

Benvolgut Toni,

Després de molts dubtes i no poques cavil.lacions, finalment he decidit escriure’t. Sé que abans que intenti justificar sols una paraula o l’indici d’un gest, somriuràs còmplice perquè ho hauràs entès tot sense necessitat d’explicar-ho. Fa molt que et devia aquestes línies; però la força dels darrers esdeveniments i la peresa, inherent al meu caràcter totalment contrari a dur a terme qualsevol acte on m’hi vegi mínimament implicat, l’han anat retardant fins a límits vergonyosos. M’estic morint i, tanmateix, ho he acceptat amb la mena de submissió amb què he acceptat tots i cadascun dels episodis de la meva vida. Una vida de la que he fet recompte fins on m’ha deixat la memòria —i fins on m’ha semblat just assetjar-la—. Crec que si a aquesta existència meva l’intentéssim dibuixar sobre un vidre entelat, no hi deixaria cap rastre. I no em queixo ni em rebel.lo, com no m’he queixat ni m’he rebel.lat quan he perdut les coses fins i tot abans de tenir-les. Ho accepto, perquè tal vegada jo en tengui una part important de culpa. Què potser no hauria d’haver intentat fer més feliç n’Edith, la meva esposa? Mai no vaig portar-la al seu desitjat viatge per Europa, tot i que sempre he sabut que quan la vaig conèixer ja ho tenia tot organitzat amb la seva tia. Però jo, en el meu egoïsme de cor jovenívol, boig i enamorat, vaig demanar-li per ser la meva esposa. Va ser el primer de molts sacrificis, el matrimoni i la cancel.lació del viatge. I després? Només m’és permès veure-ho i me’n culpo; el que jo sentia no era amor, era por a la solitud. Però el fet important és, si ho hagués vist en el seu moment, com hagués actuat? Et seré sincer: igual. He arribat a estimar-la, a n’Edith, amb aquell amor sense passió i sense paraules, bastit al damunt de distàncies irreconcialiables i hiverns massa freds i llargs. Estrany amor, aquest; però amor, al cap i a la fi.

La meva única filla, na Grace, ha estat tan desgraciada com jo. I tampoc no he sabut, o no he pogut, o he estat massa covard per ajudar-la. Perquè apropar-m’hi hagués estat burxar en la pròpia ferida; m’era més fàcil —para atenció al que et diré, perquè només així podràs tenir una idea justa de la mesura de la meva por— contemplar com la beguda la destruia. El seu embaràs a corre-cuita era l’única sortida, llevat del suïcidi, que tenia per fugir de l’asfixiant ambient familiar. Seductora, intel.ligent, no va tenir gaire problemes per engalipar un bon noi que després va morir a la guerra deixant un fill, el meu nét, a qui tot just li he vist la cara en un parell d’ocasions. En casar-se es varen mudar al mateix poble dels seus sogres que tenen cura de tots dos.

Déu m’ha castigat per la meva falta d’ambició. N’estic força convençut. Sí, Déu és un silenci però l’has de saber escoltar. Ara ja és una mica massa tard.

I de na Katherine, te’n recordes? Tothom sabia de la nostra relació. Va començar com comencen aquestes coses; amb els paràmetres d’un joc tan antic que, per conegut, tot sovint se n’obliden les regles. L’atracció va derivar en passió, la passió en amor, l’amor en obsessió, i l’obsessió en la pèrdua irremeiable que em farà mal per sempre. N’érem plenament conscients, tanmateix, que vivíem una cosa que tenia els dies comptats; per això tal vegada més intensa i eterna. Les hores passades en el seu petit apartament entre carícies i llibres, mentre ella escrivia, esborrava, revisava i tornava a escriure la seva tesi, les guardo dins la memòria en un indret únic, inabastable, a recer de qualsevol agressió. Fa un temps em vaig assabentar que havia publicat la seva tesi i vaig córrer a comprar el llibre. Gran va ser la sorpresa en trobar les meves incials en la dedicatòria. Era per estar-ne satisfet? Era ironia o despit? Era agraïment? O la prova irrefutable que encara tenia un lloc en el seu record? Com sempre hauria d’haver sortit a l’encontre del motiu únic, juntament amb na Grace, que atorgava un poc de sentit a la meva vida. Però vet aquí que varen tornar a operar els contraris i vaig quedar-me assegut, contemplant des de la meva taula del despatx l’inútil paisatge del campus, el mateix des de feia trenta o quaranta anys, fals i sense esperit.

Tota la meva carrera tancat entre les parets d’una universitat, no sé si més per inèrcia que per vocació. En Gordon amb el qual ens ha unit una amistat més vertadera que amb cap altra persona, perquè hem sabut trobar el punt d’equilibri just per respectar el nostre propi espai. Lluny de reunions farragoses i forçades per mantenir el contacte, quan això no fa més que desgastar les relacions, sense comprendre que la vertadera amistat resideix moltes vegades en la distància, tan física com temporal. Per ser clar: ens teníem quan ens necessitàvem sense haver de pagar el sempre injustificat preu de les aparences.

Em deixaré moltes coses sense esmentar. La relació amb en Lomax, per exemple. Tan complexa que necessitaria un temps del qual no disposo. Parlaria també dels meus pares, als quals recordo molt sovint aquests darrers temps; però és estrany, se m’apareixen desfigurats, com una nebulosa sense contorns. I són ells, sé que són ells, Toni, que m’esperen amb la barca varada a la riba, amb una rialla ampla de comprensió, de perdó. Hi ha alguna cosa d’inexplicable que ens permet conèixer aquells que ens han estimat tot i que no tenguin cap tret identificable, com ara mateix. Em queda poc, l’ombra s’allarga i el teló s’abaixa lent, però implacable. Et vull fer una darrera confessió. Quan va morir el meu pare, vaig tornar a la terra que m’havia vist néixer per donar-li l’últim adéu —tal com m’agradaria que fes la meva filla Grace—. Em vaig col.locar davant del taüt, i mon pare amb els seus ulls morts i jo, ens vàrem mirar de fit a fit.

Potser mai no havíem estat tan a prop un de l’altre.

Sempre teu,
WILLIAM STONER

***

Antoni Xumet Rosselló


JOHN WILLIAMS, STONER
TRADUCCIÓ, D’ALBERT TORRESCASANA
EDICIONS 62. BARCELONA, 2012

Presentació del llibre de Jaque al Emperador.

FAUSTO | 21 Gener, 2013 12:04

CORMAC McCARTHY

FAUSTO | 11 Gener, 2013 16:28

Casi no hablan. No es mucho lo que se puede agregar al vacío del desierto. Por eso Dios escogía estepas o montañas para manifestarse: sólo la palabra divina significa algo en el silencio; lo humano es puro ruido.
Por eso casi no hablan.
Pero si se atrevieran, si alguno se atreviera, tal vez diría:
¿Dónde quedan las palabras ante el hecho irrefutable de la muerte?
Y también diría que siempre se muere solo, como siempre se nace solo y sin conciencia; porque, ¿qué conciencia es lo suficientemente desarrollada como para contemplar la nada?; y el viento que arrastra humo, cegando al caballo que te guía desde los tiempos antiguos: ¿para qué hablar si al solitario ecuestre también le alcanzó el destino?
Desde la ciudad estas cosas se olvidan, y se habla, se habla mucho y se muere a escondidas y se hurta la agonía y se escucha música funcional que banaliza la ausencia de sentido; arena y nieve.
¿Cómo mencionar el horror? ¿acaso Kurtz desde el corazón de las tinieblas? ¿acaso Coppola intuía en el exuberante cuerpo de Marlon Brando al juez Holden, encarnación nietzscheana, que bailaba desnudo en una pira de fuego tocando el violín sobre calaveras y huesos, manchado de la sangre de niños violados mientras se atrevía a romper el eterno silencio gritando y cantando que él nunca moriría?
¿Cómo negar la sacralidad de la guerra? De la extrema violencia que todo lo regenera acelerando como una mutación la evolución de una especie maldita.
Y la mención, antes de abrir un libro escrito desde el infierno, de que se han confirmado las peores expectativas: uno de los cráneos humanos más antiguos, cientos de miles de años atrás, ya había sido escalpado. ¿Cómo se llamaría entonces el viento que mecía la cabellera sanguinolenta?
Jamás diremos esto: dejémonos guiar por el instinto del caballo; lejos de todo; lejos de la mirada de molestos testigos que pudieran atestiguar que no fue la voz de Dios la que le habló al iluminado sino una simple alucinación; aceptando humildemente el hambre y la sed y la derrota como origen de la música de las estrellas; preguntándonos: ¿para qué esa pareja y esos hijos y esa vida? ¿por qué no una casa flotante en el río, dejándonos templar solitarios por el tiempo, observando la luz del sol transformando en brillante plata las viejas aguas marrones? ¿por qué no simplemente pescar o matar un lobo?
Elegimos callar porque todas las palabras dan igual y al final te alcanza la muerte de la que vienes escapando y no importa ni semen ni flujo ni hijo ni Dios; te hundes para siempre en la nada; como si ni siquiera hubieras nacido.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS