Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

¿Cuánto es suficiente? Aprendre a dir no.

FAUSTO | 21 Febrer, 2013 10:10

Des dels anys 80, el model social dominant ha vingut marcat per les doctrines econòmiques ultraliberals que posen com a únic objectiu el creixement. L’objectiu dels governs estava centrat en no obstaculitzar el creixement econòmic, amb la idea que el sistema redistribuiria la riquesa resultant de forma automàtica.

Ara és fàcil concloure que aquesta visió ens ha conduit al desastre: una crisi que pateix la majoria de la població, mentre uns quants són més rics que mai. Sí que estem davant uns dels PIBs més alts de la història en els que es consideren els països desenvolupats; però també davant una de les pitjors èpoques pel que fa a la redistribució de la riquesa. Des de fa uns 30 anys han anat apareixent bosses de pobresa en les societats riques. Segons els garants de la cultura angloamericana, les causes d’aquest empobriment són individuals: les persones no lluiten prou ni prou bé per la seva subsistència. Segons els analistes socials les causes són unes altres: el desmantellament de la indústria, la mecanització, l’auge del sector serveis amb els seus sous menors, el descontrol i la desregulació del sector financer, la successiva baixada dels impostos als més rics, la desinversió en educació i en sanitat...

Com a ciutadans assistim al desgavell de mesures que intenten compensar els estralls que han causat aquests anys en què l’únic que importava era el creixement econòmic. En un moment determinat de la nostra història es va perdre la idea que els estats democràtics han de lluitar per tal de garantir el benestar de la majoria dels seus membres. En un moment de la nostra història vam pensar, ingènuament, que deixar lliures els impulsos de la cobdícia i l’avarícia ens conduiria a més riquesa per a tots els membres de les nacions occidentals. En un moment de la nostra història vam creure, equivocadament, que no calia controlar els tramposos, que les conductes antisocials que porten a l’enriquiment a qualsevol preu tindrien repercussions positives. En un moment de la nostra història, els governants van decidir que no calia redistribuir la riquesa, que no calia garantir el control sobre pràctiques que ens conduïen a guanyar diners a qualsevol preu gràcies a l’especulació. En un moment determinat de la nostra història, vam estar d’acord en què l’important no era perseguir la dignitat del treball ni el fet d’aconseguir una bona vida; això vindria, de forma automàtica, gràcies al creixement econòmic. Això és el que expliquen Robert i Edward Sidelsky en el seu llibre ¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una buena vida.

És evident que estàvem equivocats. Perseguir el creixement econòmic a qualsevol preu no té res a veure amb aconseguir que la majoria de persones d’una determinada societat tinguem una bona vida. En un moment determinat de la nostra història, l’ètica va desaparèixer de la política i aquesta va ser engolida per l’economia ultraliberal. Resulta molt curiós constatar que l’individualisme a ultrança ens ha deixat més pendents que mai de la comparació social: hem volgut, com a mínim, no ser menys que els altres. I, en cas de ser possible, ens hem embarcat en la persecució de símbols d’estatus: cotxes cars, cases a la platja i al camp, viatges...

Robert i Edward Sidelsky analitzen aquesta situació cercant una possible solució. Proposen tornar a debatre públicament quina és la vida que volem i no deixar-nos dur pel model angloamericà del “tot s’hi val per tal de tenir més que els altres”, amb la seva addicció al consum i al treball. La seva proposta personal parteix dels universals culturals sobre una vida digna i, després d’analitzar diferents aportacions, proposen set béns bàsics, set béns que fan possible una bona vida: salut, seguretat, respecte, autonomia o personalitat, harmonia amb la natura, amistat i, finalment, temps lliure per tal de gaudir-ne en ocupacions actives i que suposin la millora d’alguna habilitat.
A pesar dels elements individuals dels que depenen aquests béns bàsics, l’estat també juga un paper important i legítim en el procés de generació de les condicions materials en les que aquests poden prosperar. Aquestes condicions no només inclouen un cert nivell general de riquesa nacional, sinó també una justa distribució d’aquesta i prudència en la despesa pública, per exemple . Segons aquests autors, un economista i l’altre filòsof, l’estat no té a les seves mans la civilització, però sí la possibilitat de civilització.

Ha arribat l’hora d’acceptar que necessitem objectius clars com a societat. Ha arribat l’hora de reflexionar sobre com volem viure i en quina societat ens volem convertir.

Paula Vicenç

PREMIS CIUTAT DE MANACOR 2013

FAUSTO | 15 Febrer, 2013 07:28

Ens plau informar-vos que, dimecres va tenir lloc a la Institució Pública Antoni M. Alcover la presentació de la convocatòria dels Premis Ciutat de Manacor 2013 que, tal i com podeu veure a les bases adjuntes, comprenen cinc modalitats, quatre de literàries: assaig, poesia, novel.la i teatre i una d’arts plàstiques. Us agrairíem que en féssiu la màxima difusió possible entre totes les persones i col.lectius que hi puguin estar interessats, alhora que us animam a participar-hi!

Bases de la convocatòria


PRESENTATS ELS PREMIS ‘CIUTAT DE MANACOR’ 2013

Aquest dimecres, en el transcurs d’una roda de premsa celebrada a la seu de la Fundació Pública Mossèn Alcover, s’han presentat els Premis‘Ciutat de Manacor 2013’ en les modalitats de Novel.la, Poesia, Teatre, Assaig i Arts Plàstiques.

Els Premis Ciutat de Manacor 2013 comprenen cinc modalitats, quatre de literàries i una d’arts plàstiques.

El Premi d’Arts Plàstiques arriba a la XX edició i és un certamen prou conegut en el món artístic illenc. A més de la dotació econòmica, l’artista guanyador podrà realitzar una exposició individual al Museu d’Història de Manacor-Torre dels Enagistes.

La principal novetat d’enguany són els certàmens literaris: novel•—la, poesia, teatre i assaig. Cadascun té una denominació pròpia i és dedicat a una escriptora i tres escriptors de Manacor, tots ells de geni literari reconegut no solament a l’àmbit de la cultura i la literatura catalanes sinó arreu d’Europa.

Cadascun dels premis compta amb una dotació econòmica adient i necessària per a la qualitat i ressò arreu dels Països Catalans. A més, l’Ajuntament de Manacor en promourà la publicació i, en el cas del certamen teatral, la representació a través del Teatre de Manacor. Per a la publicació de les obres guanyadores, s’ha comptat amb la col—laboració de Fausto Puerto, llibreter i editor de Món de Llibres, qui des del primer moment va recollir la iniciativa dels premis literaris amb gran entusiasme i que, anticipant-se al veredicte dels jurats, ja treballa en el disseny i els formats dels futurs llibres.

A l’acte hi han assistit el batle de Manacor, Antoni Pastor, la delegada de Cultura, Francisca Rufiandis, M. Magdalena Gelabert, directora de la Institució Pública Antoni M. Alcover, Antoni Ferrer, director de la Xarxa de Biblioteques de l'Ajuntament de Manacor, , Magdalena Salas, directora del Museu de Manacor, Rafel Perelló Bosch, representant del Patronat d'Arts Plàstiques Llorenç Carreras, tècnic del Departament de Cultura i Fausto Puerto, llibreter i editor de Món de Llibres.

Encuentro en París.

FAUSTO | 08 Febrer, 2013 08:40

Huyendo del ruido de los trenes que llevan futuros muertos. Huyendo del ruido seco de un percutor. Huyendo del ruido sordo del odio y de la estupidez.
Una pareja huyendo.
El hombre tiene la extraña belleza de algunos pájaros; la mujer es dura y resistente, su belleza es tan austera como la del desierto.
No tienen miedo pero no son tontos; saben lo que les espera si los atrapan: los gritos generados por los golpes y la picana que nunca alcanzan a tapar el de las deposiciones de cuerpos ultrajados. Tienen un arma ridícula para evitar tortura e ignominia. En caso de ser rodeados el hombre no dudará en emplearla. Primero ella, después él.
Dos ruidos. Dos cuerpos. Esa certeza los libera de todo miedo, al fin y al cabo sufrir y morir confluyen siempre en el empecinado destino de los hombres.
Ellos ven lo que sucede sin atenuantes: no hay distracción que disimule el extenuante sonido del absurdo y de la barbarie. A pesar de las luchas por emplazar un universo acotado por la racionalidad, la presencia ordinaria de la tribu y del egoísmo de un ficticio destino nacional, los ha perseguido hasta ese mínimo espacio defensivo que les otorga la noche y el frío.
El hombre abraza a la mujer y no le dice nada. La mujer se deja abrazar por el hombre que la prefirió a valkirias y millonarias y se atreve a soñar. A lo lejos la tormenta no cede y parece anunciar el fin del mundo.
Muchos años después, habiendo sobrevivido a ocupaciones, terrores y ruidos vulgares, el hombre muele las espinas del último pescado para aportar un suplemento de calcio que recupere a su mujer de la ausencia de conciencia que la anula en vida y que la transforma en un bello guiñapo envejecido. ¿Cómo va a sobrevivir la conciencia a la muerte si ya desaparece en vida? Ella lo mira desde otra parte, intentando, sin furia, reconocerlo.
Cuando ella murió, el hombre que nunca perdió la inquietante belleza de un ave prehistórica ingresa voluntariamente en un hospicio para ancianos llamado “tercer tiempo”. Han hecho recortes y han anulado la calefacción; no le importa, se sube el cuello de la chaqueta y resiste, como lo ha hecho siempre, ante el ruido insulso del televisor que nadie mira.
Lo vi una vez en París, poco antes de que muriera, sentado en silencio en una de las sillas de hierro del Jardín de Luxemburgo; me paré a unos metros suyos imitando a una estatua, con una bolsa de plástico en la cabeza, jugando al absurdo para atraer su atención. Entonces Samuel Beckett giró la cabeza y miró hacia otro lado.

Gabriel Bertotti

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS