Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Presentació de "Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes"

FAUSTO | 26 Març, 2013 10:55

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!

De Joseph Conrad a Joseph Campbell

FAUSTO | 20 Març, 2013 10:33

   L’arribada de la tercera edició d’El copartícipe secreto em va fer pensar que, molt de temps després d’haver-lo comprat, encara no l’havia llegit. Recordo que aquest fou el primer llibre de l’editorial Atalanta que em vaig portar a casa encuriosit, en part, per esbrinar els motius que impulsaren als seus experimentats editors a encetar el nou segell precisament amb aquest títol. La cosa és que, per una raó o una altra, no vaig arribar a llegir-lo i, des d’aquell dia, el volum de Conrad, ha ocupat l’espai entre El cor de les tenebres i Lord Jim a l’espera d’una oportunitat. Ara que ja l'he gaudit,  encara que amb vuit anys de retard, crec haver satisfet aquella curiositat.

La narració comença amb l’onírica descripció que ens fa el jove capità de l’indret des d’on salparà cap a una llarga travessa. Ben aviat decidim que tot el que li succeeix a partir de la primera nit de guàrdia -després d’encobrir dins la seva cabina un fugitiu procedent d’una altra nau- no és una invenció ni un somni però, entenem que, com totes les coses que resten ocultes a la mirada dels altres, bé podria ser-ho. El capità amaga un secret com s’amaga un desig o una esperança que no vol revelar per por que la realitat l’esvaeixi. Al final, un capell blanc flotant sobre el fosc oceà assenyala el camí de la pròpia salvació i esdevé l’única prova (no fiable) de l’existència del misteriós company de viatge. Cada decisió que agafem a la vida té les seves conseqüències. En el cas del capità, això és cert per partida doble; la seva actuació no només el salvarà a ell en un sentit moral, permetent-li complir amb allò que considera el seu deure sinó que, també, servirà per alliberar la seva ànima germana donant-li l’oportunitat d’emprendre una nova vida que, tal vegada, desitjaria per ell. Tot plegat és com el que va fer l’editor quan va abandonar la nau amb la qual inicià la primera etapa del seu viatge per continuar navegant, amb bona companyia i amb més tranquil.litat, sobre l’indesxifrable abisme que guia els destins de cada un.

Recordo que posteriorment arribaren, entre d’altres,  La historia de Genji, una faula preciosa d’Apuleyo sobre Eros i Psique, i un brillant assaig de Peter Kingsley titulat En los oscuros lugares del saber, amb el qual, vaig iniciar-me en la lectura d’aquest nou segell. Tanmateix, fascinat per aquells antics rituals d’iniciació dels que parlava l’autor, encara no podia imaginar cap dels plaers bibliòfils que restaven per venir.

Poc a poc el blau intens característic de l’editorial es va anar fent més visible en els prestatges de la llibreria i també en els de la biblioteca de casa. Amb el temps arribaren Von Kleist, De Quincey, Tsutsui, Kerényi, Turguénev, Tolstói i molts d’altres. També els assaigs de Patrick Harpur (amb qui no sempre m’he entès), el monumental llibre de Richard Tarnas La pasión de la mente occidental (que em va fer sentir com Gulliver a Brobdingnag) i l’estimulant viatge sideral de Michio Kaku que em va convèncer que l’univers que habitem no és precisament Planilàndia. Menció a part mereixen els aforismes del mestre Gómez Dávila i la genialitat il.lustrada de Max Ernst. Comsevulla, crec que n´hi ha prou amb la publicació íntegra de les memòries de Giacomo Casanova per dotar de sentit la vida de qualsevol editor. Què podíem esperar després d’allò? El silenci? La ruïna? El declivi? Doncs no. Llavors vingué el savi Eliot Weinberger amb Algo elemental (un dels meus títols preferits), la reedició d’una antologia de relats de vampirs imprescindible i els pertorbadors relats de Robert Aickman, poblats de trens, fantasmes i illes encantades. Jin Ping Mei, amb El erudito de las carcajadas, es va avançar més de cinc-cents anys a totes les sagues eròtiques ara tant de moda. El número 50 de la col.lecció quedava reservat per l’interessantíssim assaig del propi editor; el 57, en forma de quadern de nit, per a la seva companya de somnis i el 60 per al relat d’un gran viatger que ens demostra que escriure i somiar són part d’una mateixa cosa. Mesos més tard, David Hernández ens explicava allò que no sabíem de la vida de Pitàgores, i el doctor Pim Van Lommel el que mai no sabrem de la mort de l’ànima. Liudmila Petrushévskaia ens deixava bocabadats, Francisco Tario al.lucinats i Gebser nedant en un mar de dubtes. En el darrer temps, ha esdevingut el mestre de mestres Edward Gibbon, qui ha pegat el cop més fort damunt la taula; Roma mai no havia semblat tan viva, ni la prosa clàssica tan actual.

Finalment, dia 16 de novembre de l’any passat, dins una voluminosa capsa de novetats, arribà, més que un llibre, un monument. De sobte, l’impactant rostre d’una de les dotze figures conegudes com els oradors de Tell Asmar em corprèn. Suposadament els ulls que ens miren des de l’infinit són els de la deessa Abu qui, aïllada dels seus misteriosos acompanyants, resulta una magnífica elecció per a la portada. També ho hagués estat el cap de Warka de la pàgina 364, que fa vertigen de mirar; o l’escena ritual de les pàgines 140 i 141, que ens talla la respiració. De fet, el llibre, és ple d’imatges fabuloses que no només el completen sinó que, recopilades i organitzades com estan, assoleixen més rellevància que les pròpies paraules de l’autor.

   Com vos podeu imaginar, aquell mateix dia vaig emportar-me Joseph Campbell a casa. En aquesta ocasió, però, no vaig tardar ni una setmana a començar-lo. En acabar no sabia gaire més sobre el món, ni sobre els homes, ni sobre els misteris de l’ànima, però tenia la sensació d’haver albirat , sorgint de la boira d’un passat remot, quelcom important que fa temps vàrem oblidar. Com si hagués entès, per uns instants, les corrents invisibles d’una mar de fons que ens sacseja i ens unifica el pensament dotant-lo d’una saviesa que hauríem d’intentar recuperar com a font de tota escriptura.

Una darrera qüestió em donava voltes pel cap: què tenen en comú Joseph Campbell i Joseph Conrad,  a part del nom? D’entrada pot semblar que res, però si llegim el que diuen l’un i l’altre ens adonarem ràpidament de l’afinitat en les seves inquietuds . Conrad escriu:

“Al nacer, el hombre cae en un sueño como quien cae en el mar” o “Quizá la vida es solo eso...un sueño y un temor” o “Todo es ilusión... Cada imagen flota vagamente en un mar de duda, y la duda misma se halla perdida en un inexplorado universo de incertidumbres” “Sin embargo, como se ha dicho, la vida es sueño…”

El mundo como sueño dóna nom al primer capítol de La imagen del mito. Llavors (després de citar, també,  Calderón) Campbell escriu:

 “La idea de que este mundo, con los cielos, infiernos y todo lo que contiene, es un gigantesco sueño de un solo ser cuyos personajes sueñan a su vez, ha fascinado y dado forma, en la India, a toda su civilización”

Fausto Puerto

Luna Negra. Habemus Bertotti

FAUSTO | 14 Març, 2013 10:39

   Provocadora, ya desde la portada, transgresora de la primera hasta la última página, tragicómica, “los hermanos Marx de polizontes en la barca de Ulises el Griego”, Luna Negra es una novela que alberga muchas otras novelas, pero sobre todo es la novela de un amigo. No digo esto para justificar las licencias; la aclaración vale la pena porque Luna Negra, entre muchas otras cosas, trata preferentemente sobre la amistad.

Una amistad entre dos personajes, entre Pablo Vega y el Gato principalmente, y también entre Vega y Eva, protagonista femenina del relato, con romance circunstancial de por medio; entre Eva y el Mono, con romance fugaz, y entre Eva y el Gato, donde surge finalmente el amor definitivo.

Y amistad, también entre los cuatro personajes, claro, cuando juntos van a visitar a Taboada, el brujo- un personaje con conciencia de personaje-, gracias al cual Bertotti en la segunda parte de la novela, “La Línea Recta”, mete a todos los personajes – también a los lectores- en el Sueño de los Héroes; un singular homenaje al escritor argentino Adolfo Bioy Casares.

Pero Luna Negra no acaba aquí, más allá de los vínculos de amistad (indestructibles cuando sus lazos se fraguan en la supervivencia), estos cuatro personajes viven eternas desventuras; como si Taboada, con aquel extraño conjuro, los hubiera condenado a vivir una en una eterna pesadilla de ficción. Pesadilla en la cual se puede hablar, tomar mate y fumar, pero no se puede salir: “Golpea que te van a abrir”, parece decirles Bertotti, negándoles el acceso a lo real, a la realidad, derecho a vida propia y carnet de identidad… De manera que no les queda más que hablar y girar, como en aquel tango, bajo una Luna Negra perra y oscura que no quiere iluminarlos.

Dando vueltas en círculo, como el perro que se muerde la cola, nunca llegan a ninguna parte; deambulan entre rayuela y laberinto, construyen espirales existenciales y narrativos; los destruyen y vuelven a empezar de cero: ”¿A cuánta gente tendrían que haber fusilado los Montoneros si hubieran ganado?”.

Como almas en pena se cansan de tanto andar, se tornan cada vez más frágiles y vulnerables. En la ciudad sigue lloviendo y hace frío, desamparados buscan cobijo bajo las carpas de los pastores del apocalipsis pero no dan la talla. Tampoco la pavada, no se trata de aferrarse a cualquier cosa con tal de zafar. Los personajes de esta novela, pero sobre todo Pablo Vega y el Gato, luchan por escapar del conformismo sin tomar la línea recta; falso punto de fuga desde donde, como de la traición y de ciertas etiquetas de cigarrillos, según Bertotti, ya no se vuelve. La línea recta es el fin, el principio del fin.

Subidos al “bondi” con el “Capitán Beto” recorren una ciudad rioplatense y afantasmada que ya no es lo que era, que ha caído en desgracia, devastada y saqueada por cipayos de peluquín en nombre de la economía de mercado. Este es el escenario de Luna Negra, el marco opresivo y sin moral, abundante en calabozos y muertos vivos, por donde deambulan sus personajes.

Con todo, Gabriel Bertotti no se arredra, escribe por encima del escenario y de la historia que tratan de contar los personajes para convertir al lenguaje en el verdadero protagonista de la novela. En busca de un estilo propio, las voces de Manuel Puig y de Roberto Arlt resuenan de ultratumba, sugieren un camino.

Es obvio que recomiendo desde este humilde blog que lean esta novela. Y no solo porque conozco al autor, sino también porque Gabriel no tiene que demostrarle nada a nadie en cuanto a literatura se refiere, lo que le ha permitido escribir libremente, simplemente por el placer de hacerlo, sin pretensiones, ni prejuicios.

Después de tantos elogios que Luna Negra ha recibido, merecidos todos, solo queda por decir que se trata de la obra de un escritor valiente; sí, de alguien que además de escribir “jodidamente” bien, escribe con el coraje y la sabiduría de los que tienen calle: A narrar bien, a saber contar historias, como a pelear, se aprende en la calle: “La amistad y el barrio, junto con una misión kármica de redención, son las tres componentes que te determinan”. No lo digo yo, se lo dijo al Narigón el astrólogo Bader…

Bernardo Robinson

Carrer dels dies. L'èpica de la nostàlgia

FAUSTO | 06 Març, 2013 11:19

   Andreu Gomila (Palma, 1977) ha desenvolupat la seva obra literària sense presses, que fins avui es composa, en el gènere poètic, dels títols Un dia a l’infern dels que són (2001), Diari de Buenos Aires (2007), Aquí i ara (2007) i en el narratiu de El port. No serà res de mi (2010), a les que hi hem d’afegir el recull Carrer dels dies (2012) objecte d’aquest comentari.

Cal dir, ja d’entrada, que de la mateixa manera que en els seus anteriors treballs, Gomila ens ofereix una obra sòlida, fonamentada per un envejable domini de la mètrica i per l’impecable tractament del llenguatge. De marcat to confessional, líric, estructurat en tres seccions ‘El port’, ‘El viatge’ i ‘Retorns’ que actuen com un tot amb la intenció, aconseguida amb escreix, de dialogar amb els llocs —places, carrers, etc…— cap a un descobriment del jo més íntim. La secció ‘El port’ podria actuar com a origen, punt de partida vital, de desvetllament, mentre que ‘El viatge’, com el mateix títol explicita, ho faria de fugida, és a dir, de creixement i experiència, per acabar a ‘Retorns’ —de títol no menys explícit— que ve a confirmar la urgent necessitat de les arrels, de llengua i de sentiment. Però el que en veritat sura al llarg dels versos és una constant reminiscència dels fets passats, tal vegada per poder entendre el present; o també com un ajustament de comptes per tenir-lo massa assumit, ser-ne del tot conscient de la seva acció constant i de vegades opressiva. Queda sempre, tanmateix, aquest reducte de la poesia per a redimir-se, com a recer de tantes agressions i temors —pors, si hem de ser més fidels a la realitat— a les que es veu exposada una ànima com la del poeta “Sóc sensible, sí, i m’esver per coses minses”, ens refereix al poema ‘Carrer dels dies’. Un poema, aquest esmentat, que clou el llibre a manera de tour de force i declaració d’intencions, però és sobretot, un cant d’amor ple de sensibilitat —no ens ha mentit el poeta—, destinat a la seva filla Maria encara no nascuda.

La seva no és una visió molt esperançadora “La vida ja és això, pèrdua, extinció, finitud”, tot i que deixi entreveure alguna clariana “abans que et topis amb la tragèdia dels homes, / en els quals, tanmateix, conserv una petita esperança”.

És admirable la franquesa i humilitat de la proposta de Carrer dels dies, no puc estar de valorar-ne la valentia d’exposar les pròpies vivències, despullant-se fins a l’os. Aquest material, en mans menys expertes, seria tota una altra cosa. Només des de l’ofici poden donar un resultat tan convincent i no fan més que confirmar l’evolució literària d’Andreu Gomila. Bell i emotiu aquest llibre, el millor fins ara del seu autor.

Antoni Xumet Rosselló

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS