Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El libro de los filósofos muertos.Un inventari tenyit d'humor

FAUSTO | 18 Abril, 2013 11:05

Si jo fos una persona que fes llibres, faria un registre comentat de les diferents morts; qui ensenyés als homes a morir els ensenyaria a viure”. Amb aquesta cita de Montaigne comença “El libro de los filósofos muertos” de Simon Critchley. I seguint aquesta idea l’autor fa un inventari que fa referència a uns 190 filòsofs, a la seva actitud davant el tema de la mortalitat i a la seva pròpia mort.  Pot semblar morbós, però la veritat és que està tenyit d’humor i d’irreverència, amb l’objectiu de desmitificar aquesta qüestió. La mort, diu l’autor al final del llibre, és l’últim gran tabú; però intentar escapar d’ella ens esclavitza, castigant-nos a un estat d’inconsciència o a un anhel inabastable d’immortalitat.La negació de la mort acaba en l’odi cap a un mateix, amb la pèrdua de la nostra possibilitat d’una bona vida per una carrera cap a una estúpida acumulació de diners i possessions.”

Critchley està convençut que la filosofia pot ensenyar-nos a estar preparats per a la mort; sense aquesta reflexió qualsevol benestar, per no dir qualsevol felicitat, és il·lusòria. L’objectiu és afrontar la mort amb autocontrol, serenitat i valentia. Només acceptant la mort podem trobar el sentit a la vida. El fet de la finitud de la vida fa que ens plantegem les seves prioritats de forma explícita, que anem reflexionant sobre els valors sobre els quals volem construir el nostre camí.

Critchley es confessa molt proper a la concepció d’Epicur, que combina una visió exhaustivament atomista i científica de la naturalesa amb una posició ètica que cerca prudència, calma i la superació del terror a la pròpia desaparició. Per això, aquest filòsof proposa una cura en quatre elements: no tinguis por de Déu, no et preocupis per la mort, el que és bo és fàcil d’aconseguir i el que és terrible és fàcil de suportar.

El que és més difícil d’encarar, segons Critchley, no és tant la pròpia mort com la de les persones a les que ens sentim lligades per amor. Aquestes morts són les que ens maten, les que ens descol·loquen i ens perden, fent que s’esfumi qualsevol sentit que haguem donat a la nostra existència. En aquest sentit es fa ressò de les paraules de Jacques Derrida (1930-2004): ser privat d’un amic és portar el rastre del seu record dintre d’un mateix d’una forma que no es pot assimilar fàcilment. “És com si l’amic mort seguís vivint d’una forma que turmenta al jo com un espectre. El jo no sana ni millora després de la mort de l’altre, sinó que en surt ferit i en conflicte amb ell mateix.” Per a redimir-nos, des de la psicologia de les pèrdues, només ens quedaria la solució de modificar el jo per la via d’acceptar el repte del dol i replantejar-nos els nostres valors i el sentit que donem a la nostra vida.

L’existència, ens diu Zhuangzi, que va viure a la Xina entre el 369 i el 286 a.C., és el pas de la falta de forma que precedeix a la vida a la falta de forma que es dóna a la mort. En aquest cas, continuaria Sèneca (4 a.C.-65 d.C.), una llarga i profitosa vida vindria del fet d’habitar en el present, sense preocupar-nos pel futur i gràcies a la pràctica de la reflexió filosòfica. La mort no existeix en el present. Un home lliure medita sobre la vida, “ser lliure és desitjar el bé i actuar i viure de forma que es persisteixi en aquest desig sense defallir ni renunciar”, diria més tard Spinoza (1653-1677).

El meu pare va morir ara fa un any. Vam compartir amb ell les últimes converses a l’hospital, quan encara pensava que se’n sortiria, però en un moment que trobava adequat fer-se preguntes sobre el que havia donat sentit a la seva existència. Ell subscrivia les paraules d’Spinoza i també, a pesar de la seva profunda formació cristiana, aquestes de Bertrand Russell (1872-1970): “Jo crec que quan em mori em podriré, i res del meu ego sobreviurà. No sóc jove i estim la vida. Però no estic disposat a tremolar de terror davant el pensament de la meva aniquilació. La felicitat no és menys vertadera perquè hagi d’acabar-se, ni tampoc el pensament i l’amor perden el seu valor perquè no siguin eterns

El missatge final és que la nostra actitud cap a la mort només podrà ser lliurement elegida si acceptem la nostra finitud. Només fent-nos-en càrrec podrem reflexionar sobre el significat que volem donar-li i, de retruc, podrem viure la vida de forma plena. La nostra llibertat només és possible acceptant les nostres pròpies limitacions, renunciant a “fantasies d’omnipotència infantil, de riquesa mundana i de poder inflat, que culminen tant en conflictes personals com en terribles guerres entre déus oposats i excloents. Ser una criatura és acceptar la nostra dependència i la nostra limitació d’una forma que no impliqui desànim ni desesperació.”  

Paula Vicenç

Luna negra. Un Buenos Aires laberíntico

FAUSTO | 12 Abril, 2013 17:18

   Hace unos días, terminé de leer Luna Negra de Gabriel Bertotti, hermano de mi amiga Cecilia (ahí se produjo mi primer extrañamiento...porque Cecilia –mi amiga- es maestra jardinera, lectora empedernida de literatura infantil). Esto desmiente fervorosamente a los parientes y amigos que dicen que los hermanos se parecen…jaja!!!

Mis ocupaciones cotidianas hicieron que la leyese en forma intermitente, - otras veces me ha pasado lo mismo con otras lecturas y…ahí siguen anhelantes…esperando que mi interés llegue para terminarlas-. Sin embargo, Luna Negra, logró recorrer distintos lugares de mi casa: mesita de luz, escritorio, quincho, terraza, cocina, baño…y cada vez que dejaba el libro en espera…pensaba cuánto tiempo más pasaría para que Eva, Vega, el Mono o el Gato volviesen a mi vida.

Historia áspera, nada fácil de vivir para sus protagonistas. En realidad microhistorias que Bertotti va tejiendo tirando del hilo tanto…tanto…hasta hacerlas llegar patéticamente al sótano de la desesperanza… Un Buenos Aires laberíntico, jodido y espectral, es el principal escenario por donde los personajes discurren. Eva, la única mujer de la historia, se presenta desde su polisémico nombre, como la primera y única hembra, aunque también podría ser la primera revolucionaria de la historia argentina.

Gabriel Bertotti, no disimula sus influencias lectoras, de manera que cuando uno avanza en el relato, va recordando otras voces…Cortázar, Puig, Arlt, Borges… como lectora, a veces la bronca y la impotencia al ver el padecimiento de sus actores, saltando sobre una rayuela donde nunca se llega al cielo, me daba bronca…ganas de decir “¡ma´si que se arreglen!” pero no…el pensamiento…el recuerdo recurrente de Eva y de los varones que se entrecruzaron por distintos motivo en su vida, estaba ahí detenido, esperando que mi imaginación les devolviese a la vida.

El lenguaje brutal y certero del narrador, que también pone en la boca de sus personajes, logra que el lector comparta con sus protagonistas la mesa del bar, sea espectador silencioso del sexo que se presenta recurrentemente y que también sea cómplice de atrocidades irresistibles….pero ahí es cuando el autor demuestra su pericia para contar historias…porque de pronto, nos regala frases redentoras como...”un cielo lleno de pájaros condenados a volar”y cuando Luna Negra llega a su fin, Eva y El Gato - por fin- se quedan mirando un cielo sin nubes.

Maryta Berenguer (narradora oral, escritora y editora, Bahía Blanca, abril 2013)

Presentació de "On mai no fosqueja"

FAUSTO | 08 Abril, 2013 10:06

Divendres 12 d'abril a les 20:15

Presentació de "On mai no fosqueja" 

de Joan Manuel Homar

Intervindran:

Antoni Riera i Bernat Nadal 

***

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS