Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Dos amics de vint anys: Espriu i Rosselló-Pòrcel, el repte dels gegants

FAUSTO | 27 Juny, 2013 10:42

No fa gaire vaig tenir la sort de presentar a Manacor la novel·la de Sebastià Alzamora sobre l'amistat de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Dos amics de vint anys, una petita joia que lectures successives, us ho ben assegur, no fan sinó lluir i relluir més i més.

Com diu molt bé Pere Gimferrer, Dos amics de vint anys "és un llibre que cal llegir més d'un cop i amb profit i delectança: per ell mateix, pel pur plaer de llegir, però també pel que té de reflexió indirecta sobre la literatura catalana".

Dos amics de vint anys, doncs, té el que ha de tenir en primer lloc una novel·la: cal que inciti, per ella mateixa, a la lectura; que ens provoqui el plaer de llegir per somiar, la qual cosa, m'atreviria a dir, és de vital importància per sentir-nos més humans enmig de tanta desesperança instigada pels més mediocres.

L'altre dia, precisament, vaig haver de fer una gestió a un banc en particular i vet aquí que just abans de sortir-ne vaig tenir el rampell de girar-me i llegir un "consell publicitari" que deia literalment: "Per què somies si ho pots comprar". Us convid a fer-ne la recerca a Youtube, millor en espanyol, que encara sona més contundent: "Por qué soñar si puedes comprar". Nihilisme pur i dur, la definició a l'ús del capitalisme més traïdor. Simplement pornogràfic.  És evident que aquesta genteta a qui entre tots hem pagat el rescat no ha escoltat mai els versos de Lluís Llach:

No abarateixis el somni,

el teu estel que hi ha al fons del camí,

no abareteixis el somni

o et donaràs per menys preu tu mateix.

Ni tampoc han llegit ni llegiran l'emotiva novel·la d'Alzamora de la qual us assegur que els més grans enyoraran l'energia jovenívola que l'escriptor resumeix magistralment en una metàfora prestada de la rondallística popular i que dóna títol a la primera part de l'obra. Em referesc a L'amor de les tres taronges i que el personatge de Rosselló-Pòrcel argumenta -o més aviat interroga- en una sola oració: "Desafiar el repte dels gegants i de les criatures belles i espantoses: era aquest, el sentit de l'existència?".

Però també els joves se sentiran atrets per aquests dos escriptors novells i presumptuosos de 20 anys. I farien bé de prendre'n mostra i intentar, si més no, no vendre's el somni a qualsevol preu.

Finalment, i seguint el fil reflexiu de Gimferrer, no deixeu de llegir aquesta nouvelle, per reflexionar i aprendre més sobre la nostra pròpia literatura i, per tant, sobre nosaltres mateixos, lluny de tòpics i estereotipus esquerps, hereus de l'època -diguem-ne convulsa- que ens toca viure.

Llegiu, doncs, Alzamora, però aprofiteu també per llegir Espriu i Rosselló-Pòrcel, qui un temps varen tenir vint anys. Llegiu-los.

  

Llorenç Carreres 

Presentació de Dos amics de vint anys

FAUSTO | 20 Juny, 2013 11:07

***

A LA INSTITUCIÓ PÚBLICA ANTONI M. ALCOVER 

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

Tertúlia de Dones editores

FAUSTO | 12 Juny, 2013 10:56

HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!

De la naturaleza de las cosas

FAUSTO | 06 Juny, 2013 10:28

 

Sapientia: Ningún poder, algo de saber, algo de sabiduría y el máximo sabor posible”

              Roland Barthes. Lección inaugural Colegio de Francia.

 

 

El Tiempo es una manera de hablar.

Y si es cierto que todos estamos solos es también entonces una categoría excesiva que se suprime cerrando la boca.

El silencio es una manera de Eternidad.

Por eso atreverse a hablar es mucho más que abrir la boca.

 

Estamos ardiendo en un desierto desolado. No hay protección y el sol carece de piedad.

Sobrevivimos anhelando la lluvia, administrando las fuerzas, racionando las provisiones.

Los que siguen nuestra derrota desde la protección de los árboles o desde la constante distracción de los riachuelos de montaña no entienden cómo sobrevivimos en un mundo en el que todo es falso o imaginado.

Ellos construyen sus cabañas con madera y piedra y ofrendan sacrificios a los dioses ansiosos; nosotros dormimos al raso, cubiertos con las telas de nuestros vestidos, sospechando el agobio del techo o de la pared, sabiendo que los dioses están tan interesados en nosotros como nosotros en las hormigas.

Fuimos nómadas, y antes del horror y la destrucción, convertidos en señores sedentarios, nos destacamos en las artes de la navegación y el comercio, hasta que la densa sal hizo imposible cualquier singladura y el viento ardiente secó las huertas y mató las palmeras.

 

Pero no estamos tristes, a pesar de ser un pobre consuelo, la desgracia nos ha unido más firmemente que nunca, marido con esposa, hermano con hermana, padres con hijos, y la abuela que se encoge de hombros y que musita el epitafio a cualquier derrota: ¿Qué podemos hacer?

 

Como rotunda respuesta alguien saca el único libro que hace dos milenios salvamos de las llamas y de la voracidad de las polillas; un tal Tito Lucrecio Caro, del que nada sabemos, lo escribió para alejar el temor y fomentar una serena alegría; abriéndolo al azar comienza a recitar la extraña letanía que siempre nos consuela:

 

El universo no tiene creador ni ha sido concebido por nadie.

El alma muere.

No existe el más allá y la muerte no es nada para nosotros.

 

Y todos, al unísono, repetíamos:

 

¡Y la muerte no es nada para nosotros! 

 

 

Todas las religiones organizadas son ilusiones de la superstición y son invariablemente crueles.

No hay ángeles, ni demonios ni fantasmas.

 

Y algún niño, en voz baja: ¡Qué lástima!

 

Y ya cuando se apaga el fuego, tres minutos antes de la aurora, todos juntos:

 

El fin supremo de la vida humana es la potenciación del placer y la reducción del dolor.

 

Y de nuevo, los niños:

 

¡Eliminad esperanzas e ilusiones!

 

Y nos callamos y experimentamos gran gozo contemplando la salida del sol.

Y entonces, una lluvia imaginaria alivia la tierra cuarteada y la piel reseca.

Y, serenos, seguimos camino por siempre jamás.

 

Gabriel Betotti 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS