Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Las palabras que nos hacen humanos

FAUSTO | 21 Octubre, 2013 08:49

¿Tiene sentido seguir escribiendo? ¿Tiene sentido leer?

Alguien deja durante un tiempo, (unas horas o unos minutos, da igual), de vivir y de relacionarse con los demás: no anda, no come, a lo sumo, fuma y bebe: café, alcoholes varios, tabaco, hierbas. Lo importante es aguantar, seguir adelante, llegar al final.

En el mundo rural alguien leyendo ficción implica vagancia: “no está haciendo nada”. O: “está perdiendo el tiempo”. En el mundo rural hay afuera, intemperie de manos y herramientas y cosechas y animales.

Por eso los que escriben suelen estar en una ciudad, o si están en lo que se denomina aquí fora vila y allá el interior o el campo, lo hacen como extranjeros que se esconden a leer o a escribir o que son como personajes alienados que pierden el tiempo con un libro.

Hay países donde la lectura promedio de sus habitantes es un libro por vida.

Y sin embargo la sociedad evoluciona si la información evoluciona. Pero no hay que confundirse: se evoluciona sin dirección, no hay finalidad: simplemente adaptarse conservando el rasgo adaptativo que en un singular momento fue la novedad. Y a partir de ahí a soportar la paradoja: cuanto mayor adaptación, menor probabilidad de supervivencia.

La información venía en libros, ahora viene en bits; ese hecho es irrelevante: lo importante es la transmisión de la información. Desde este punto de vista, actualmente, los libros son prescindibles. Pero, atención, los libros no sólo servían/sirven para transmitir información “pragmática”.

Ya  que hay otro tipo de información (que nos permite construir el carácter que nos definirá en la acción desde pequeños, apenas comencemos a leer lo que los padres competentes ya nos habían contando: leyéndonos un libro): la ficción, la estética, la poesía, todas manifestaciones de un tipo de información que no puede ser independiente jamás del medio que la manifiesta. En otras palabras: no hay Sófocles, Homero, Dante, Shakespeare/Cervantes, Montaigne, Tolstoi , Kafka y Joyce sin libro.

No hay Borges en un formato que no sea “libro”.

Y entonces, porque haya un tipo de información inherente al libro como objeto, ¿hay que seguir escribiendo? Y por lo tanto ¿leyendo?

No necesariamente. Habrá alguien que no podrá evitarlo, y como el escorpión que pica siguiendo su naturaleza , renunciará a vivir durante el descenso a sus más oscuros abismos para escribir una historia que a partir de papel y tinta y sangre se hará carne y palabras y se transmitirá de padres a hijos.

Se escribe ficción a pesar de uno. Se lee ficción a pesar de uno. Escribir y leer  ficción son rasgos adaptativos de la especie que se han conservado durante milenios por una sencilla razón: son perfectos mecanismos de adaptación al medio y a uno mismo.

Los libros son nuestras sirenas. Y pagamos nuestro descaro y valentía reventados contra los acantilados, pero sabiendo, de sus labios, la secreta belleza del conocimiento.

Que leas, en este preciso momento, aquí y ahora, lo que he escrito, separándonos al mismo tiempo del mundo, prueba que evolucionamos juntos, hacia ninguna parte, soñando con los ojos abiertos, alegres de confundir sueño y vigilia, oyendo sin saberlo, desde siempre, las palabras que nos hacen humanos.

 

Gabriel Bertotti

 

Els dies sense fam. Quan el cos esdevé una fortalesa

FAUSTO | 03 Octubre, 2013 17:57

Els dies sense fam no és només la història d’una adolescent anorèxica. També és la història d’un rescat, de com la connexió amb els altres pot fer que trobem el coratge de viure, de resistir. És la història de totes aquelles persones que s’han blindat en un silenci per tal de poder seguir amb la seva vida i de com el fet de saber que algú vol escoltar el que diuen pot retornar-los la veu.

Delphine de Vigan ens deixa entrar en un món privat, el món d’una adolescent que ha arribat al límit físic de la desnutrició. En el seu habitat els altres no existeixen, només el seu cos malmès en un intent de controlar una part de la seva pròpia vida. Tancada dins un frigorífic infernal, no podia percebre cap altra cosa que el so de la seva pròpia respiració. Amb prou feines podia parlar. No podia passar més de deu minuts al cinema, no podia llegir un llibre, estava rosegada per dintre, havia perdut tota percepció afectiva de les persones i de les coses, es moria de fred i de por.”

Quan la vida ens deixa espai per tal de ser el que som, de sentir el que sentim, vivim en un món de connexió i el nostre cos és un instrument que fa possible actuar a favor del benestar. Però en certes ocasions la combinació entre determinades circumstàncies i la nostra manera prefixada de viure-les fa molt difícil connectar amb les emocions que dibuixa el nostre cos i, així, la vinculació amb els altres esdevé de cada vegada més costosa. El resultat final és que no hi ha paraules que permetin la comunicació, no hi ha perspectiva, no hi ha vida. I els altres, els espectadors d’aquesta desfeta, no saben què dir, de manera que la majoria callen, fan com si no passés res o s’allunyen.

Dejuna, ella se sentia més forta, inaccessible.” Amb el control de la gana, la protagonista ha anat fent créixer un personatge a dintre seu que, fins i tot quan ha decidit tornar al camí de la vida, no calla. “Persegueix la Laure de maneres recargolades, la persuadeix de la seva lamentable inutilitat, de la inevitabilitat de la recaiguda.” Però gràcies al seu doctor pot anar fent farcellets d’aquesta veu, de la por, de la buidor que sentia que havia d’omplir amb totes les accions dirigides a controlar el seu pes. Tanmateix, encara que els altres trobessin que vivia en un món absurd, era un món amb unes regles molt clares, amb unes lleis simples de lluita contra les demandes del cos. No hi havia espai per a les pors que desperta la vida.

La Laure, durant el relat, es troba entre dues aigües, entre una malaltia a la qual no pot acabar de renunciar del tot i un futur que encara no és capaç d’entreveure.” Aquesta frontera confusa és la que els que vivim fora d’aquests territoris no acabem d’entendre. No acabem d’entendre que la Laure tingui por de tornar a la vida, lluny de l’única manera d’existir que ara recorda. La malaltia ha esdevingut part de la seva identitat, controlant totes les seves accions, assenyalant unes tasques clares a fer. Què hi ha a l’altra part de la frontera? Una trajectòria en la que tot està per decidir? Una sensació de falta de direcció?

Delphine de Vigan ens mostra el renaixement del cos i de les sensacions associades al seu funcionament. Ens mostra com la Laure dóna les seves primeres passes a l’altra part de la frontera. Ens fa entendre el procés com una sortida de la fosca i una retrobada de l’esperança. Ens apropa a la comprensió del patiment. És una finestra a la por, al dolor, però també a la possibilitat de trobar l’escalfor suficient per a sortir de la fredor de la solitud.

Paula Vicenç

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS