Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 03 Octubre, 2013 17:57
Els dies sense fam no és només la història d’una adolescent anorèxica. També és la història d’un rescat, de com la connexió amb els altres pot fer que trobem el coratge de viure, de resistir. És la història de totes aquelles persones que s’han blindat en un silenci per tal de poder seguir amb la seva vida i de com el fet de saber que algú vol escoltar el que diuen pot retornar-los la veu.
Delphine de Vigan ens deixa entrar en un món privat, el món d’una adolescent que ha arribat al límit físic de la desnutrició. En el seu habitat els altres no existeixen, només el seu cos malmès en un intent de controlar una part de la seva pròpia vida. “Tancada dins un frigorífic infernal, no podia percebre cap altra cosa que el so de la seva pròpia respiració. Amb prou feines podia parlar. No podia passar més de deu minuts al cinema, no podia llegir un llibre, estava rosegada per dintre, havia perdut tota percepció afectiva de les persones i de les coses, es moria de fred i de por.”
Quan la vida ens deixa espai per tal de ser el que som, de sentir el que sentim, vivim en un món de connexió i el nostre cos és un instrument que fa possible actuar a favor del benestar. Però en certes ocasions la combinació entre determinades circumstàncies i la nostra manera prefixada de viure-les fa molt difícil connectar amb les emocions que dibuixa el nostre cos i, així, la vinculació amb els altres esdevé de cada vegada més costosa. El resultat final és que no hi ha paraules que permetin la comunicació, no hi ha perspectiva, no hi ha vida. I els altres, els espectadors d’aquesta desfeta, no saben què dir, de manera que la majoria callen, fan com si no passés res o s’allunyen.
“Dejuna, ella se sentia més forta, inaccessible.” Amb el control de la gana, la protagonista ha anat fent créixer un personatge a dintre seu que, fins i tot quan ha decidit tornar al camí de la vida, no calla. “Persegueix la Laure de maneres recargolades, la persuadeix de la seva lamentable inutilitat, de la inevitabilitat de la recaiguda.” Però gràcies al seu doctor pot anar fent farcellets d’aquesta veu, de la por, de la buidor que sentia que havia d’omplir amb totes les accions dirigides a controlar el seu pes. Tanmateix, encara que els altres trobessin que vivia en un món absurd, era un món amb unes regles molt clares, amb unes lleis simples de lluita contra les demandes del cos. No hi havia espai per a les pors que desperta la vida.
La Laure, durant el relat, es troba entre dues aigües, “entre una malaltia a la qual no pot acabar de renunciar del tot i un futur que encara no és capaç d’entreveure.” Aquesta frontera confusa és la que els que vivim fora d’aquests territoris no acabem d’entendre. No acabem d’entendre que la Laure tingui por de tornar a la vida, lluny de l’única manera d’existir que ara recorda. La malaltia ha esdevingut part de la seva identitat, controlant totes les seves accions, assenyalant unes tasques clares a fer. Què hi ha a l’altra part de la frontera? Una trajectòria en la que tot està per decidir? Una sensació de falta de direcció?
Delphine de Vigan ens mostra el renaixement del cos i de les sensacions associades al seu funcionament. Ens mostra com la Laure dóna les seves primeres passes a l’altra part de la frontera. Ens fa entendre el procés com una sortida de la fosca i una retrobada de l’esperança. Ens apropa a la comprensió del patiment. És una finestra a la por, al dolor, però també a la possibilitat de trobar l’escalfor suficient per a sortir de la fredor de la solitud.
Paula Vicenç
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Octubre 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |