Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

ENTREVISTA A JOSEP TEMPORAL

FAUSTO | 11 Abril, 2014 17:22

1. Què és l’etnopoètica?

És l’estudi de les formulacions/creacions verbals del folklore, amb el benentès que només podem parlar de folklore —citant la definció canònica de Ben-Amos que Ignasi Roviró reprodueix en el pròleg del llibre—, quan «hi ha una comunicació elaborada artísticament al si d'un petit grup on aquesta interacció es pot fer cara a cara (face-to-face) per tal de superar alguna dificultat» o bé per tal de satisfer alguna necessitat, com ara la de l’entreteniment, la de l’alliçonament (moral, vital o simplement pràctic), la de l’establiment dels límits identitaris del grup, la de la seva crítica, etc. Si hi ha intencionalitat comunicativa d’aquesta mena, hi ha folklore; altrament, estem fora del folklore per més que es reprodueixin una rondalla o una llegenda.

2. Que les rondalles tenen un contingut moral és un fet que ja s’havia manifestat anteriorment. Quina és la vostra aportació concreta, en aquest sentit?

Crec, amb molta circumspecció, que d’aportacions se’n poden considerar dues. La primera, reorientar el focus del missatge moral de la rondalla meravellosa (cal insistir que ens hem de cenyir a aquest tipus de rondalles perquè els altres subgèneres de rondalla tenen dinàmiques estètiques i estructurals molt diferents) cap a allà on rau veritablement el contingut del seu missatge: en la manera com estructura el relat, la línia d’acció, i en el disseny abstracte dels seus personatges, que són presentats com a figures portadores d’acció. Una acció que no deixa de ser moral sentit pur, atès que és concebuda en sentit teleològic o finalístic (l’acció humana té un sentit) i des de la perspectiva de l’eficàcia del dreturer, o sigui, des de l’eficàcia del qui actua segons la naturalesa virtuosa del que és. Certament que estem en un marc antropologicoètic coincident amb el que exposa Aristòtil a l’Ètica nicomaquea. I, la segona aportació, el fet de fonamentar-ho, és a dir, d’aportar un argumentari filosòfic en sentit estricte i de manera sistemàtica a partir del corpus complet catalogat de rondalles meravelloses del domini etnopoètic (i lingüístic) català.

3. En la introducció del vostre estudi manifestau la vostra preocupació per una eventual «buidor» moral o filosòfica de les rondalles. Una vegada fet l’estudi, podeu concloure que totes tenen una raó de ser filosòfica? O només unes quantes?

Em cenyeixo a la rondalla meravellosa. Efectivament totes tenen una raó de ser comunicativa en el sentit esmentat més amunt, que no es redueix exclusivament als seus continguts filosòfics, però veritablement totes tenen, en la seva pròpia estructura i disseny etnopoètic, un contingut filosòfic en forma de missatge antropològic (la visió de l’ésser humà) i moral (l’eficàcia de l’acció virtuosa, pròpia del qui actua amb dretura) que, implícitament, té la capacitat potencial d’alliçonar.

4. Valorau les versions dels recopiladors com a mers indicis. Una rondalla, al cap i a la fi, és oral...

Sí, i cada versió oral, que sigui realment folklòrica, no és sinó una concreció possible de la rondalla; per això cap versió folklòrica d’una rondalla no és en si mateixa «la» rondalla, simplement perquè això només és una mena d’abstracció secundària més o menys útil, pròpia d’estudiosos, però no pas una realitat ontològica (substantiva, perquè ens entenguem més fàcilment) a la que els agents de la comunicació folklòrica hagin pensat mai, ni tan sols remotament,  d’apel·lar-hi. En aquest sentit hem de no caure en el parany d’identificar una rondalla amb una de les seves versions recollides i escrites, és a dir, artificiosament fixades com a hipòstasi d’un presumpta rondalla. D’aquesta abstracció, concretada en la identificació dels esquemes argumentals, els estudiosos en diuen «tipus». Serveixen per aclarir-nos convencionalment de quin argument estem parlant amb qualsevol llengua que una versió hagi sigut recollida. En el llibre els tipus són els números que precedeixen el títol d’una versió. Per exemple: Alc. 510A Na Francineta18/IV, fa referència a la rondalla recollida per Alcover, que pertany al tipus 510A del catàleg, amb el títol de versió «Na Francineta», que es troba a les corresponents referències bibliogràfiques expressades amb les xifres dels superíndexs; tipus que, en el catàleg internacional de rondalles, correspon al següent: 510A Cinderella (el tipus que popularment en el domini etnopoètic català identifiquem amb les versions de la Ventafocs o de la Cendrosa). Així, qualsevol investigador d’aquí o d’arreu del món sap de quina rondalla estem parlant amb el títol de «Na Francineta», amb completa independència del domini lingüístic d’on hagi sigut recollida.

5. Amb quantes recopilacions heu fet feina? I unificant les diferents versions, amb quantes rondalles?

Recopilacions, totes les del catàleg que contenen rondalles meravelloses, ni que sigui una de sola, o sigui, totes les que apareixen a les Fonts primàries de la Bibliografia (una norantena). He tingut en compte totes les versions de rondalles meravelloses catalogades, que són aproximadament un miler, de les quals en cito quasi 600 versions diferents fins a quasi 2700 vegades. Cal tenir en compte que moltes d’aquest miler de catalogades són esquemes narratius massa senzills o bé molt parcials o bé molt repetitius, que jo no he tingut en compte perquè no m’eren gaire útils per a les finalitats argumentatives i il·lustratives d’aquest treball. Tanmateix, la mostra és exhaustiva de tots els tipus de rondalla meravellosa reconeguts dins del domini català, que, a més, ha tingut en compte exemples d’arreu amb criteris de representativitat territorial tan complets com ha sigut possible.

6. Heu treballat amb els diferents corpus ja recopilats, entre els quals hi ha el d’Antoni Maria Alcover. Filosòficament, s’hi deixa veure la religiositat del recopilador?

Per descomptat que en el re-telling de les versions «literaturitzades» d’Alcover hi apareixen elements del seu catolicisme; tanmateix, això no és específic només d’Alcover i la significació que té no és tan trascendent com hom podria pensar d’antuvi. Per què? Doncs perquè el missatge moral realment significatiu de qualsevol versió (incloses les d’Alcover) no està ubicat en aquests elements, que per a la rondalla són clarament aleatoris i secundaris. Si no hi fossin (o bé se’n manifestessin d’altres en sentit contrari a la religiositat i a l’església, que serien igualment aleatoris) el missatge antropologicomoral quedaria incòlume. Això, òbviament, dins dels límits del respecte a les lleis del gènere per part de qualsevol recopilador. Si es transcendeixen, aquesta consideració queda directament invalidada. Per exemple, fóra el cas d’un re-telling novel·lador d’una rondalla, amb elements incorporats de subjectivitat i de densitat psicològica, completament aliens al disseny del gènere. Per a un etnopoeta aquesta mena d’«evolucions» del gènere no té el menor interès perquè se situa directament fora de la «creació artística» que és necessària de respectar perquè hi pugui haver folklore. Cal tenir en compte que en el cas de la rondalla meravellosa la fórmula de la seva creació artística rau essencialment en la seva estructura i en el disseny característic dels personatges, tal com ja he esmentat més amunt.

7. Datallau-nos breument els vostres referents en l’estudi i justifica-ho. Quins estudiosos us han marcat i us han servit de referència?

Per descomptat Vladimir Propp, que explicà l’estructura de la rondalla meravellosa basada en l’acció dels personatges; i Max Lüthi, que en va descriure magistralment el seu estil abstracte. Les dues aportacions em semblen genials. Igualment he tingut molt present les aportacions de la tradició d’investigació rondallística alemanya, anomenada amb el molt genèric nom d’escola «Märchenforschung». Quant als referents filosòfics el fonamental és, sens dubte, Aristòtil. L’estructura de l’humà i de l’acció descrit per ell s’adequa notablement (per bé molt simplificadament, és clar) a la concepció que implícitament hi ha a les rondalles meravelloses.

8. Quina és la clau de l’eficàcia pedagògica de la rondalla?

El seu disseny, que dibuixa els personatges com a figures i l’episodi com una nítida línia d’acció. Ambdues coses, a més del fet que l’heroi o heroïna siguin humans, fan que respecte dels seus receptors (singularment els més menuts) la diferència no sigui «de naturalesa» sinó només, en tot cas, «de grau». Un disseny perfecte per a una adequació perfecta a la ment d’un infant, que no naufraga en els oceans de la subjectivitat o de les densitats psicològiques impròpies del gènere. Nitidesa formal i claredat de contingut. Lüthi afirmava que «la rondalla meravellosa és perfeccionista». Ho encerteixo en escreix. Qualsevol que se submergeixi en el gènere descobrirà que aquesta afirmació és exacta i no té res d’exageració.

9. Quina importància té la forma, la retòrica, el vestit de la rondalla, en aquesta eficàcia?

Decisiva. Crec ja haver-ho insinuat prou. Sobretot, insisteixo, pel que té d’adequació als receptors principals del gènere. La rondalla meravellosa és una filigrana estètica, polidíssima, un producte poètic de la millor factura creativa. I per això mateix, també els receptors adults prou seduïts per la bellesa i el gaudi del relat, n’han fruït igualment.

10. En aquest sentit Antoni Maria Alcover farcia les rondalles, les reescrivia, les completava. Podríem dir que les seves versions, per això, podrien ser més eficaces que la primàriament recollida?

No. Ja he comentat que el seu farciment, sovint molt gras, no arribava a transgredir substancialment les lleis del gènere. La diferència entre les seves «recreacions» finals i el relat tal com l’anotava dels seus informants (el documentum medium entre la versió oral de l’informant i la versió «literaturitzada» d’Alcover) interessa als especialistes, però no el trobo especialment significatiu per als lectors d’Alcover, ni tan sols si s’hi acosten amb perspectiva més «folkòrica» que «literària». Això tampoc treu que, per a qüestions de detall, alguns elements no siguin significatius. Per exemple, des de la perspectiva actual les versions d’Alcover contenen elements propis de clixés sexistes (i fóra molt estrany, òbviament, que no fos així); tanmateix, cal tenir present que si el recopilador pot tractar el relat amb adjacències sexistes, la rondalla, en el seu missatge antropològic, no n’és en absolut, de sexista. Heroïna i heroi tenen una rigorosíssima condició d’igualtat en el seu tractament antropològic i moral. Si guanya el recopilador, estarem en una obra purament literària, fora de l’etnopoètica; si guanyen les lleis del gènere, estem dins de la rondalla i, aleshores, el missatge significatiu no serà el de les adjacències «ideològiques» sinó el que està amagat dins l’estructura del gènere. En Alcover crec que finalment guanya el respecte al gènere.

11. Què voleu dir quan afirmau que l’etnopoètica és una forma lúdica de la filosofia?

Doncs que es capgira la lent de visió amb què s’enfoca: si es fa des de la filosofia, i no des del «ludisme», es veu un objecte de factura poètica amb continguts antropològics i morals que, això no obstant, resulta lúdic perquè diverteix i se’n pot fruir. Ep!, entenguem-nos: diverteix i se’n frueix, fins i tot bo i interrogant-se’l filosòficament. L’una cosa es dóna amb l’altra; per això de l’etnopopètica rondallística se’n pot anomenar una forma lúdica de la filosofia...

12. Com aconsegueix la rondalla que el lector s’hi emmiralli?

Perquè resulta, pel seu disseny, enormement senzill de sentir-se en continuïtat amb la naturalesa humana de l’heroïna o de l’heroi —sense que això sigui en absolut destorbat pels elements meravellosos—, i perquè la peripècia fonamental latent en totes elles tracta d’una experiència que experimenta tot ésser humà: la que il·lustra (i explica) el pas de la infantesa a la maduresa gràcies a l’arsenal moral d’una acció amb sentit i de la provisió de l’eficàcia de les virtuts. Aquesta peripècia (tan humana) és desencadenada per una mancança o una agressió i acaba amb la seva superació i, normalment, amb el reforç del matrimoni i la pujada al tron (o d’altres formes equivalents d’enriquiment), que són una clara simbolització de l’arribada de l’adultesa (sexualitat adulta) i de l’autarquia (superació definitiva de la pobresa). Tot plegat, implica l’assoliment de la felicitat.

13. Com funciona el sistema de les virtuts. Explicau-nos-el breument. Funciona avui aquest sistema? Com ho relacionaríeu amb la caiguda de valors que patim els darrers anys, o dècades?

Funciona de manera molt esquemàtica, altramet fóra incomprensible a la intel·ligència d’un infant. De la virtut se’n pressuposa, simplement, la seva eficàcia i se n’estalvia la seva presentació dilatada en el temps (cosa totalment impossible de fer per a la ucronia i el temps intern de la rondalla). Així, funcionen una mica «mecànicament»; aquesta és la manera com el missatge antropologicomoral de la rondalla ha trobat de fer-se totalmet entenedor. La rondalla presenta una panoràmica humana i moral coherent i clara i, per descomptat, creïble, congruent sense esforç per a qui encara no coneix la gamma dels grisos i es beneficia del recurs pedagògic de la polarització i els extrems. Per això funciona tan eficaçment. Ara, si aquest sitema de les virtuts funciona actualment o no, tan sols depèn de la concepció filosòfica que s’adopti. I, sobre la presumpta caiguda de valors, no hi ha molt a dir-hi: a cada època cauen valors i se n’edifiquen de nous o bé se’n recomponen. I, que consti, no cal fer professió de nietzscheanisme per afirmar tal cosa; n’hi ha prou amb no ser un jutge visionari del sempre «fatídic» present. Jo no sóc tan imprudent per gosar tant.

14. Finalment, la rondalla transmesa oralment, com a mínim a la societat occidental, és un residu gairebé extint. Com es transmeten avui aquestes lliçons morals que transmetien les rondalles? Quin element fa la seva funció?

No en tinc ni idea, a banda de meres especulacions massa vagues per a ser seriosament compartides. El que es pregunta són figues d’un altre paner...

 Cent per Cent (abril 2014, Manacor)

 ***

Josep Temporal (Olesa de Montserrat, Baix Llobregat; 1963) cursà estudis de filosofia, tot i que sempre ha tingut un gran interès per la literatura i les seves relacions amb la filosofia. Per aquest motiu, quan decidí iniciar el seu doctorat, considerà que l’estudi de les rondalles meravelloses podria satisfer a bastament la concialició d’ambdós interessos. D’aleshores ençà convertí l’etnopoètica en el centre principal de les seves recerques. El 2003 es va doctorar en filosofia amb l’estudi que, profundament revisat, els lectors tenen a les mans. Els seus treballs més representatius han anat singlant el seu itinerari com a investigador, tant de l’etnopoètica com, també, de qüestions vinculades a la docència de la filosofia (grup de recerca de l’ICE de la Universitat de Barcelona). A banda d’alguns articles especialitzats de filosofia i etnopoètica rondallística, les seves publicacions més destacades són la coedició del text passionístic que es representa anyalment a Olesa de Montserrat, La Passió i mort de N. S. Jesucrist (Premi de Recerca Vila d’Olesa, 1987; Publicacions de l’Abadia de Montserrat); Galàxia Propp. Aspectes literaris i filosòfics de la rondalla meravellosa (Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, Bellpuig 1997, i Premio Internazionale di Studi Demoetnoantropologici G. Pitrè-S. Salomone Marino, Palerm 1999; Publicacions de l’Abadia de Montserrat); Ètica i literatura catalana. Una aproximació pràctica a conceptes morals a través de la literatura (en col·laboració; Publicacions i  Edicions de la Universitat de Barcelona); Mimesi, metateatre i situacionisme. (Premi de Filosofia Arnau de Vilanova, 2009) i, amb aquest treball, el i Premi Ciutat de Manacor d’Assaig Antoni M. Alcover, 2013.

 

Presentació del premi ciutat de Manacor d'assaig. Rondalla meravellosa i filosofia

FAUSTO | 08 Abril, 2014 12:55

 
HI ESTAU TOTS CONVIDATS!!! 
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS