Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Nueva traducción del Ulises de Joyce

FAUSTO | 20 Març, 2015 12:02

     Ayer vi en los ojos de un hombre maduro el brillo que ilumina la mirada de un niño cuando juega a los piratas y busca la Isla del Tesoro. La aventura es real, el brillo es real, por lo tanto, es imposible que la Isla no exista y que haya una epopeya mejor que buscarla. Ese hombre maduro y valiente, está loco como un cencerro y está lleno del fuego de la pasión y del sonido de la furia. Y sin que hubiera otra razón que el amor a la belleza emprendió solo la traducción del Ulises de Joyce, y sin medios, sin conexiones, y mucho menos sin espurias razones académicas o de prestigio, durante años, como un lobo escondido entre manadas de perros obedientes, palabra a palabra, desaliento a desaliento, fue completando una obra monumental que muy pronto saldrá a la luz y que podremos disfrutar con el agradecimiento que sólo ese tipo de locos sagrados merecen. Pero claro, cuando un niño emprende la búsqueda del tesoro es imposible que otros niños enloquecidos por los climas perdidos no se unan al empeño, y así fue como el más aventurero de los editores argentinos, Edgardo Russo, se unió a la tarea, y con otros locos que fueron congregándose, sin que nadie los llamara , salvo el absurdo de la belleza compartida, lograron terminar una obra monumental, que la editorial El Cuenco de Plata pondrá a la venta a partir del sagrado mes de Abril, el mes más cruel. Ese loco furioso de amor se llama Marcelo Zabaloy, es padre de seis hijos, no tiene ningún contacto con los vanos mundos académico ni literarios, es amante del rugby y de la belleza de todas las mujeres del mundo que se concentran en su mejor vecina, su mujer, y es de la misma ciudad arisca y ventosa y perra en que hemos nacido otros desaforados, Bahía Blanca, y lo une a la saga de escritores y traductores que han hecho posible que la belleza sea la mejor manifestación de la inteligencia, una certeza ineludible: no puede haber belleza ni inteligencia sin bondad, y entregar, sin otra razón que el amor, tres o más años de su vida, a traducir un libro imposible, no es otra cosa que la manifestación más extrema de la bondad de un hombre que nos hace inmensamente felices a los heridos por la literatura y que respiramos por medio de las palabras. Palabras que Marcelo Zabaloy mastica y pronuncia y escribe con la serena naturalidad con la que una gota de lluvia cae a la tierra seca y genera vida. Y pudiendo decir no, dijo sí. Sí.

.

Gabriel Bertotti 

Mentre el llop encara aleni, narrativa de gran qualitat

FAUSTO | 17 Març, 2015 11:17

Efectivament, la primera novel·la de Jaume Pons, Mentre el llop encara aleni, guanyadora del premi Ciutat de Manacor de l’any passat, és un relat que fa una aportació extraordinària al denominat realisme narratiu, i encara amb alguns tocs consemblants al realisme màgic.

Novel·la que de primeres es podria encabir en el gènere de novel·la històrica perquè està ambientada a Mallorca, durant el darrer quart del segle XVI, però que només s’hi podria adscriure en part, al gènere històric, perquè també té característiques que són pròpies del relat policial més clàssic. Tot això, però, és igual perquè la novel·la és moltes coses més.

Crec que aquesta obra serà una important aportació a la literatura contemporània catalana i no solament pel fet que ha guanyat el premi literari que ara mateix és el més rellevant de les illes –segur que guanyarà més premis-, sinó perquè sobrepassa en ambició la nostra prefectura. Jo no he sabut trobar cap defecte al relat, no vull dir que no el tengui, dic que jo no l’he trobat. Si algú, un crític més acreditat, un dia hi troba un defecte, tendré la curiositat de llegir la crònica, si més no per saber què dimonis hi ha trobat de pega.

El millor de tot, segons la meva opinió, és la magnífica simbiosi que ha aconseguit l’autor entre un vocabulari riquíssim –rigorós treball de llenguatge- i la intensitat expressiva dels paràgrafs, un rere l’altre; equilibri garantit de manera sostinguda durant les 600 pàgines que té l’obra. D’aquest acoblament en resulta un realisme que fa que hom estigui capficat permanentment en la lectura de la història. La història distreu, requisit imprescindible si hom aspira a fer literatura popular que ho pagui. El lèxic, la descripció toponímica, tot és tan ric, les frases fetes són tan escaients i sumptuoses, aporten tant de valor afegit al conjunt de la narració que el lector pot creure que viu el somni en primera persona, tal com passa en un conte de fades oriental i magistral. I en canvi, l’estil de la redacció és senzill i precís, com si l’autor hagués volgut compensar el luxe extrem que hi ha en els detalls.

He dit abans que la novel·la és d’ambientació històrica –lluita entre els estaments socials de finals del segle XVI, senyors ambiciosos i violents, i bandejats que són víctimes i que lluiten i maten per sobreviure- però que també és un relat del gènere denominat negre o policíac. Hi són tots els ingredients de la novel·la negra; per exemple el delicte, el fet de violència, que és el pretext, un recurs literari que permet plantejar els conflictes socials i polítics de l’època. Talment els relats extraordinaris que varen escriure Dashiell Hammett, Sébastien Japrisot o Mickey Spillane.

És tanta la sensualitat que transmet el llenguatge que ha triat l’autor, té tant de rigor que et fa ganes de menjar el que la gent en aquell temps menjava, olorar el que oloraven, plantes, espècies, animals, les voreres dels molls amb les embarcacions d’època. També ha sabut descriure d’una manera molt plàstica, molt expressiva, la fatalitat que pesa com a plom damunt els protagonistes: llegir la novel·la transmet una sensació real de fatiga; literalment el lector l’experimenta, tal és el realisme quan descriu les anades i vingudes d’aquells esclaus desgraciats. Són homes que, segons el relat, no descansaven mai, per amunt i per avall, traginant estris diversos, animals, comandes dels senyors, instruccions de matar persones i atemptar contra propietats. Bandejats que van bruts, passen fred i gana, i són víctimes propiciatòries. I, finalment, la descripció de la violència, tema central de l’obra. La violència com a recurs que tenien els bandejats per a la supervivència, violència transmesa per homes, els senyors, als quals l’ambició i l’avarícia depredadora els feien actuar irracionalment.

En definitiva, un magnífic exemple, la novel·la, del que ha de ser una adequada combinació entre forma i argument.

Jaume Vicens  

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS