Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Presentació de "Reis del món" per Jaume Claret

FAUSTO | 08 Febrer, 2020 10:16

Jo no soc un crític literari. Si soc re, soc historiador. Però tot i que aquest llibre té un substrat històric, no és evidentment un llibre d’història. Amb això no l’estic desmereixent. No em malinterpretin. De fet, al món anglosaxó ja fa temps que es defensa la ficció com una forma de coneixement. És a dir, entenen que la literatura –a més de l’entreteniment i gaudi estètic que ens pot generar— pot tenir una capacitat de veritat, d’evocació, de coneixement que resulti complementari o fins i tot superador d’aproximacions més històriques.

 

Passa una mica com amb aquelles bones anècdotes que, potser no són exactes, però són tant potents que aquesta potencialitat supera en valor la seva veracitat.

 

El llibre d’en Tià aconsegueix això. Perquè sense veure’s limitat pel marc estrictament històric, sinó partint d’ell, recrea (que vol dir crear dues vegades o doblement) una nova realitat que, és evident no va existir exactament així, però que acaba sent més veritable i, sobretot, més útil, més comprensible, més evocadora…

 

Hi ha un moment en el llibre (ja ho llegiran) en què Joan March contempla com s’elabora un frit mallorquí. No sabem si el frit va existir, però l’escena és valuosíssima per entendre la psicologia del personatge. Perquè a en Joan March i Ordines, en Verga, “el último pirata del Mediterráneo”, tothom es pensa que el coneix. Tothom n’ha sentit a parlar. La bibliografia sobre ell creix any rere any. Gairebé tothom a Mallorca en sap algun pas o té algun parent que el va conèixer. I, tanmateix, d’en Verga no en sabem res.

 

No sé vostès, però fins dia de Segona Festa, quan se’m va acudir comentar al dinar familiar que havia llegit una novel·la amb en March de protagonista, no vaig saber que just a 50 metres d’aquí, en aquest carrer Major de Manacor, hi tenia una casa. Just davant per davant de Sant Francesc. Era un amagatall per pensar. Quan s’hi instal·lava, només ho feia saber a les monges de davant, que s’encarregaven de dur-li el menjar. Hi ha qui fins i tot xerra d’un túnel per sota del carrer Major. Però els tiets de la meva dona, que són qui van comprar la casa, mai el van localitzar.

 

Tornant a REIS DEL MÓN, l’escena del frit és ben reveladora de la mallorquinitat del personatge. I això és una cosa compartida amb l’altra protagonista de la novel·la. Tots dos són profundament mallorquins. Deia Joan Miró que calia tenir els peus ben ferms a terra per poder botar ben enfora. O dit d’una altra manera, només des d’allò propi es pot ser universal. March i Mascaró van aconseguir precisament això. Sense deixar de ser malllorquins, ser universals.

 

March, si podia, només treballava amb gent nascuda a l’illa. Mascaró, a l’exili –i com passa sovint amb els exiliats— va construir (va imaginar) una illa idíl·lica, inexistent. Ser de Mallorca era, sens dubte, un tret definitiu i definitori en ambdós casos.

 

No era l’únic tret compartit. Tots dos nomien Joan, tots dos eren de Santa Margalida, tots dos va excel·lir en els respectius camps i tots dos, penso, compartien un mateix tipus d’intel·ligència.

 

Dit pel broc gros, podríem establir que hi ha dos tipus de creadors: aquells que fan la seva obra a partir de barrejar de forma original elements ja existents, és a dir, que creen a partir del vincular àmbits fins aleshores aliens o de trobar relacions fins aleshores inexplorades; i aquells que creen del no-res, aquests últims són intel·ligència pura. Són aquells capaços d’imaginar el futur abans que aquest prengui forma. Els protagonistes d’aquesta novel·la són d’aquests darrers.

 

March imagina negocis, on ningú hi havia pensat. Negocis amb conseqüències que encara avui són presents… per la família March que encara avui són de les més riques d’Espanya, però també per Mallorca on ‘la reforma agrària’ podríem dir que va ser obra d’en Verga. Per la seva banda, Mascaró va connectar cultures de la mà de la seva increïble capacitat lingüística. Tot i que encara no suficientment valorat i recordat a Mallorca, el seu ressò intel·lectual és encara present, especialment al món anglosaxó, on els seus llibres formen part del cànon occidental i, per exemple, un dels seus llibres està entre els deu més venuts de la col·lecció de clàssics de Penguin.

 

Però tampoc voldria que pensessin que estem davant dues ànimes bessones. Tampoc és la intenció de la novel·la d’en Tià suggerir aquesta lectura. Si en March va ser un home d’acció i negocis, guiat exclusivament per la recerca del guany econòmic; en Mascaró va ser un home d’idees i ideals, republicà convençut, que va cercar tota la seva vida el coneixement.

 

Aquesta diferència, paradoxalment, els feia més propers. Per March, Mascaró era un orgull (que un margalidà, que un vilero, tingués aquesta reconeixement intel·lectual) i, al mateix temps, una mena de curiositat entomològica: algú que vivia en i pels ideals… per en Verga era incomprensible. Per Mascaró, March era també una oportunitat d’estudiar i aprofundir en l’ànima humana… en una ànima moguda per uns interessos i afanys que a ell, un home de lletres, li quedaven ben enfora… pel savi afincat a Anglaterra era també incomprensible aquest relativisme.

 

Per tots dos, es barrejava l’orgull de conèixer algú únic i nascut al mateix poble, amb l’interès pel què és diferent, tot reconeixent en aquesta diferència quelcom de singular.

 

I, precisament, en Tià fa una mica això… pren aquests dos mallorquins únics i ens permet el luxe de veure’ls, de sentir-los i d’acompanyar-los per la seva relació estesa al llarg de pràcticament una vida. De fons hi ha guerres, exilis, negocis, èxits, reconeixements, traïcions, amors i morts… però tot això passa molt en un segon pla, perquè en primer pla, REIS DEL MÓN, és una conversa sobre l’ésser humà, sobre els seus afanys i les seves pors, sobre els seus somnis i les seves esperances, sobre desenganys i sobre amistat.

 

Perquè en aquesta conversa, fragmentària i recreada, allò que presenciem és un fragment de vida. Què més se li pot demanar a un novel·la ?

Jaume Claret 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS