Món de Llibres

      Cuando Heinze se despertó el mundo seguía expandiéndose con indiferencia. Sabía que todo lo que lo rodeaba se disolvería algún día; sabía que lo que tenía consistencia y materialidad era una pequeña proporción de lo que existía, y que él, Ludovico Heinze, el viejo autor maldito ya pasado de moda, era la más infinitesimal partícula de ese pequeño escorzo llamado universo. La palabra demoníaca expulsada por sus labios al aire frío de la mañana lo desconcertó: "cáncer, cáncer", se dijo. Y decidió, en ese mismo momento, dejarse morir, no hacer nada para evitar la muerte dolorosa, purgaría así el fracaso e intentaría morir limpio, extrañamente renacido. Se levantó, se duchó con agua fría, y pulcro y elegante, con un cigarrillo en la mano escribió la última entrada de su cuaderno:

    "Tendría que haber muerto joven, cuando todo en mí era exaltación. Mi obra así, hubiera sido considerada "truncada" por el destino; y no simplemente "fallida" por el resto de mi vida."

Después quemó todos sus manuscritos y ordenó a su abogado prohibir cualquier reedición de lo ya publicado. En las memorias de Zweig, o en las de Canetti, hay referencias a Heinze; los dos lo conocieron en la vieja Viena de principios de siglo, joven y desafiante, conspirando contra el querido emperador, orinando en las paredes sagradas de Sacher, o abucheando a los actores del Burgertheatre; lo mencionan también años después, era entonces un patético poeta vagabundo, pasado de época, objeto de burlas de los jóvenes  nazis y de los bolcheviques; Canetti incluso fue a visitarlo a la cárcel de Dresde, donde había sido condenado a prisión perpetua por violación y asesinato. "Yo no he sido. Me ofrecí como culpable para mantener limpia la reputación de la policía local. Todo salió a pedir de boca, el comisario que me "atrapó" es hoy senador, lo único que pedí fue una celda individual. No me fue concedida, ya lo ve usted, pero al menos estas bestias ya no me pegan". Murió unas horas antes del bombardeo definitivo que generó años después el Matadero 5 de Vonnegut y una obra casi póstuma de Sebold. Ni el fuego ni el horror de la guerra le evitaron el sufrimiento. Hace cinco años, hurgando entre los archivos que sobrevivieron al ataque aliado, un joven estudiante de filosofía, Joseph Cartaphillus, encontró los Cahiers que Heinze había salvado del fuego. Expurgados de aliteraciones y errores gramaticales fueron publicados por la Insel-Verlag hace un par de años.  Cumpliendo un destino circular la edición fracasó; Cartaphillus abandonó el mundo de las letras y se hizo perito de seguros. Daniel Capó, el autor mallorquín, evitó la guillotina de unos cuantos ejemplares a cambio de la traducción y edición en castellano; los editores alemanes lo consideraron un favor y eludieron contratos y derechos de autor. Dos años dedicó el erudito mallorquín a la traducción con comentarios y esbozo biográfico que ahora se expone nuevamente al lector curioso, acaso ignorante de la contradicción inherente de todo hecho biológico: nacer para morir, sufrir y ser olvidado.

Cuadernos de Dresde. Ludovico Heinze. Ed "El equilibrista". Palma de Mallorca, 2007.

Gabriel Bertotti     

Aquest bloc acaba de complir dos anys des que començà a publicar les recomanacions dels amics de la llibreria. A dia d'avui hem penjat exactament 103 articles. Tot això no hauria estat possible sense l'ajuda dels valuosos col.laboradors que he tingut. Per a celebrar-ho i amb la il.lusió de seguir endavant per molts anys,  motivant als clients a parlar de llibres i també per incitar als més nous a fer-ho, he gratat i revisat el passat i el present del bloc per tal de preparar un llistat de tota la feina feta fins ara. Amb la ajuda de l'amic i també excel.lent blocaire Llorenç Carreres, gràcies a qui Món de Llibres té aquesta nova i actual aparença, he aconseguit estructurar aquest post en el que apareixen tots els títols dels llibres i el nom del l'escriptor de cada un dels articles. Per això avui no hi ha article (com cada dijous), sinó tots els articles; per això avui no hi ha un amic de la llibreria, sinó tots els amics.

Fausto Puerto

      Elliot no és un dels brigadistes estrangers que vengueren a defensar la República sinó un periodista que vivia en la cosmopolita Eivissa dels 1930 d'ençà feia uns quatre anys, que parlava eivissenc i que mantenia una intensa amistat amb la gent del poble. L'obra l'escrigué havent acabat de fugir d'Eivissa en anglès car no preveia que es pogués llegir a la seva illa estimada, i passa a ser un testimoni de guerra precís i veraç. No és una obra de ficció sinó un document verídic, però no simplement un document històric car l'acompanya la qualitat literària: al to verídic de la narració s'hi afegeix precisió literària i psicològica. Ens enganxa degut a la seva senzilla però magistral i emotiva manera de narrar els fets i conduir-nos dins la història.
 
És així una obra imprescindible per aquells que volen conèixer els esdeveniments més minuciosos dels primers mesos de la Guerra Civil a l'illa d'Eivissa, però també és una obra destinada a tot aquell que vulgui llegir bona narrativa. Sorprenentment aquesta obra, de tanta qualitat literària i documental, romangué pràcticament inèdita fins fa uns pocs anys.

En la primera part va descrivint l'ambient social i els diversos protagonistes (no empra pseudònims sinó els noms reals), i ho fa amb una fonda psicologia i amb un lirisme contingut. En la segona part narra el drama de la guerra, mostrant d'una forma directe com les relacions d'odis i amistat, les pors, heroïcitats i tragèdies es van possessionant de persones reals, algunes molt properes a ell. Paul ens deixa la narració penjada al final de l'estiu del 36, quan Elliot fuig de l'illa. No tornarà mai més a Eivissa, no se'ns conta que passà posteriorment amb els seus amics eivissencs, ell no ho sabé mai. Prest una nova guerra afectaria tota Europa. Però encara ara, si anam al Passeig de Santa Eulària, podem trobar el local de Can Cosmi, la font d'Abaix, i allà dalt l'acròpolis amb l'ancestral església i el cementiri.

Miquel Angel Cabrer

No creían en nuestras palabras sino en las paredes de yeso y los travesaños del techo de los que colgaban los pimientos y la sobrasada, el sonido de las mulas en el establo, la quietud nocturna de su madriguera en las montañas...Creían en el crecimiento y la productividad de las higueras, y en el trabajo, sin angustias, al ritmo ibizenco, con un despertar natural y, al cabo de unas horas , la agradable inmersión en el sueño.

Sentia de cop tot el pes del passat, del dolor de la vida i de la memòria inalterable, em vaig quedar sol amb l'hipopòtam agonitzant, alguns estruços i els cadàvers, sol amb el temps i la tristesa i la pena del record i la crueltat de la meva existència. Les compassives havien trobat el meu rastre.

        Acabo les darreres línies de la desesperançadora obra de Littell i deixo el llibre damunt la taula. Sense saber-ho, com qui desperta d'un malson,  començo a distanciar-me d'ell molt més que de cap altre llibre. Un munt de sentiments contradictoris i de preguntes extravagants m'envaeix. M'adono que les meves reaccions davant aquesta obra són més físiques que cerebrals. Em costa concretar la meva opinió, per això callo i no dic res, deixo passar els dies a l'espera de poder ser el més objectiu possible. Mentre llegeixo dues vegades un assaig de Junichiro Tanazaki que es titula El elogio de la sombra. Em delecto amb la seva prosa, em deixo dur per les paraules d'aquest mestre japonès i, de passada, em reconcilio amb el bé, amb els petits detalls, amb els actes quotidians i, en certa manera, per què no dir-ho així, amb la humanitat. En acabar-lo, i contràriament del que faig amb Les benignes, col.loco a Tanazaki entre els llibres que tornaria a llegir.

Amb el pas dels dies arribo a una primera conclusió que aplico directament a la meva feina diària. Les benignes és com un ganivet molt esmolat i com a llibreter se'm fa gairebé impossible recomanar-lo. Només m'arriscaria a aconsellar-lo a uns quants clients que conec molt bé, però així i tot tampoc ho faig sinó que deixo que siguin ells qui s'acostin al llibre, deixo que siguin ells qui decideixin. Les benignes és tan perillós com un vidre trencat, per això està allà, sobre la taula, esperant la mà que se l'emporti.

Conclusió número dos: Jonathan Littell és un kamikaze i d'aquests n'hi ha de dues classes, els que encerten en el seu objectiu i els que s'estavellen abans d'arribar-hi. Littell, sense cap dubte, pertany al primer grup. Ha escrit exactament el que volia escriure sense entretenir-se en banalitats. El seu estil, pla i constant, directe i liofilitzat, sec i incisiu, ens travessa els ulls i la imaginació com un punxó. La tasca de documentació i el meticulós treball d'aquest francès afincat a Catalunya és, més que impressionant, colossal. I això, de ben segur, tindrà recompensa: el llibre perdurarà.  Aquesta reflexió em duu a la tercera conclusió i és que no es pot escriure Les benignes d'una altra manera. Vull dir que la història que ens conta i l'estil narratiu de l'autor van sempre de la mà, perfectament sincronitzats. No hi ha bellesa en les paraules de Littell. No n'hi pot haver mentre s'afusellen 10.000 jueus en un sol dia. L'escriptor, però, de vegades (encara que poques) aixeca la vista i ens descriu la posta de sol, el cantar dels ocells i el soroll poètic que fa el vent quan passa entre les branques dels arbres mentre, sota els nostres peus, fosca i fètida, s'obre la fossa comú que ens espera.

Conclusió número quatre: Maximilien Aue (el detestable protagonista) és un dels millors i més terribles personatges literaris que s'han creat darrerament. Complex i escruixidor, mai no ens identifiquem amb ell però sí que ho fem amb els seus gusts musicals, literaris i artístics. Max és un intel.lectual  però és també un cínic, un poca vergonya, un malalt del cap i a més un tipus totalment prescindible. I és que en el fons Aue, encara que eficient i perfeccionista en el seu treball, no deixa de ser una persona irrellevant. Veritablement, si l'analitzem amb la mateixa fredor que ell analitza el món  que l'envolta ens adonarem que és un home sense pes, que les seves actuacions dins les SS no tenen mai transcendència. Forma part de la història narrada però l'important no és ell sinó els esdeveniments que viu i que ens detalla. Max no és un torturador, sap que l'extermini és la pitjor solució, sap que el camí que la seva "estimada" Alemanya ha agafat no és el correcte però això no l'amoïna. Aue és senzillament un engranatge més de la maquinària nazi. Exactament el que Littell volia que fos. Una altra cosa molt més aterridora és la seva vida privada o la seva malaltissa sexualitat o la seva psicologia desbaratada fins a extrems inimaginables o els seus crims mitològics que clamen venjances divines. Sabem que Maximilien és humà no perquè el vegem patir, dubtar o fugir (coses que mai no fa) davant els fets esgarrifosos que l'envolten sinó perquè el veiem vomitar o patir fortes diarrees. Podríem dir que la seva manera d'expiar el mal, del qual forma part i del que participa passivament, és única i exclusivament fisiològica i mai no esdevé un real penediment de l'ànima.

La meva conclusió número cinc és negativa i l'és doblement perquè es podria haver evitat. Em refereixo a la inclusió quasi absurda de dos policies inversemblants que, com dos cans de presa, persegueixen Maximilien. Quan compareixen per primer cop, quasi a la darrera part de la novel.la, un percep aviat que no són necessaris (tal vegada Littell volia dinamitzar un poc la trama?). En adonar-me que aquests personatges caricaturescs compareixen i desapareixen en els moments més inoportuns i en els llocs més incongruents vaig començar a pensar que l'autor els volia identificar simbòlicament amb les Erínies o Fúries acorralant i turmentant sense descans aquest Orestes de raça ària fill de Clitemnestra i Agamenon però aquesta idea, que en un principi hagués pogut funcionar molt bé, no es sosté durant molt de temps... O tal vegada som jo que no he sabut valorar-la?... 

Conclusió número sis: el mal és brut, visceral, vomitiu, glacial i sobretot un concepte que no existiria en un univers sense vida on només la bellesa de la matèria inorgànica interactués. Per tal direm que existeix el mal de la mateixa manera que existeix el bé, perquè existeix la vida conscient i com exemple de tal cosa, sense voler ofendre ningú,  tenim l'home que, partint sempre de la ignorància i empès per la necessitat de saber, té la capacitat d'aixecar idees i modelar mons a la seva mida i conveniència a més de creure obstinadament en ells, mentre amb la mateixa ceguesa que n'aprova i justifica uns, en sanciona i descarta uns altres. El llibre de Littell s'oblida de la bondat, de l'amor, de la justícia, de Déu i de possibles altres vides. Lletra a lletra no ens deixa cap espai sagrat, ni cap esperança a la qual aferrar-nos i es concentra en descriure'ns l'odi i la podridura que genera la guerra. Vet aquí el pro i el contra de la novel.la. Per a uns lectors Les benignes serà un llibre amb mancança de fe que no s'hauria d'haver escrit, per a uns altres serà un llibre valent, audaç i arriscat, una visió fosca de l'altra cara de la moneda. Sigui com sigui estam davant una bona novel.la, una obra necessària que ens farà reflexionar i ens ajudarà a engrandir els nostres coneixements sobre un dels moments crucials del nostre passat més aterridor i recent.

Amb aquestes mil pàgines he cavil.lat i he intentat comprendre l'incomprensible, m'he espantat, com moltes altres vegades amb molts altres llibres, amb les bestieses i les proeses de que és capaç la humanitat en nom d'una pàtria, d'una idea o d'una religió i tot per arribar, com sempre, a la mateixa i darrera conclusió: no tenim remei i si en tenim, gairebé segur que no hi serem a temps de posar-ne.

Fausto Puerto