Món de Llibres

¿Y qué es una autobiografía, sino una novela romántica en la cual uno mismo es el héroe?

Robertson Davies

     La interessant editorial Libros del Asteroide acaba de publicar, per fi, el darrer títol de la trilogia de Deptford, de l'escriptor canadenc Robertson Davies.
 
Recordem que la trilogia gira entorn de la misteriosa mort de Boy Stauton, un prohom del poblet canadenc de Deptford. Recordem, també, que El quinto en discordia, el primer dels tres volums, estava contat per Dustan Ramsey, un personatge molt peculiar, amic d'infantesa de Stauton, honest i bona persona, però avar, excèntric i un tant rancuniós. A Mantícora, el segon volum de la trilogia, David Stauton, el fill del magnat, ens explicava a través del psicoanàlisi realitzat per una eminent psiquiatra de l'Institut Jung, de Zurich, la seva versió de la vida i la mort del seu pare.

En el tercer volum, El mundo de los prodigios, que ara ens ocupa, repeteix Dustan Ramsey com a narrador i reapareix Paul Dempster, un nin molt especial del poblet de Deptford, convertit ara en el gran Magnus Eisengrim, l'il.lusionista més famós de tots els temps, que agafa la paraula i ens explica la seva infantesa i la seva joventut marcada pel fanatisme religiós, la violència, la soledat i la ignorància.

Requerit per interpretar el paper de l'il.lusionista Robert-Houdin en una pel.lícula, Magnus Eisengrim, amb l'excusa de formar un subtext que enriqueixi el personatge, explica al director, el guionista i l'il.luminador del film, les circumstàncies de la seva vida, des que als deu anys fou raptat per un personatge sinistre d'un circ ambulant que passà per Deptford, fins a l'actualitat, que viu en companyia de Dustan Ramsey i la peculiar Liesl en un vell casal de Suïssa, on es reuneixen per sopar i parlar amb els cineastes en acabar cada jornada de filmació. Els cineastes i els propis amics escolten fascinats la història que conta el gran Magnus, el seu pas pel circ, actuant durant quasi deu anys dins el reduïdíssim espai d'un autòmat bestial que jugava a cartes amb els espectadors i que anomenaven Abdalà, i la seva permanència en una companyia teatral anglesa, rància, romàntica i passada de moda, però que fou una autèntica acadèmia d'aprenentatge per a ell. Tots aquests elements i els comentaris dels tertulians, que tanquen cada una de les jornades de confessió del mag, formen l'argument central de El mundo de los prodigios, un prodigi de sobrietat, intel.ligència i saviesa.

Com féu Tod Browning els anys trenta en la mítica pel.lícula Freaks, (traduïda a Espanya com La parada de los monstruos), Robertson Davies , en un to desdramatitzat, quasi de burla, ens conta a El mundo de los prodigios  una magnífica paràbola moral de freaks en la qual, en boca  d'uns personatges física o moralment tarats, ens adverteix que el món està ple de falses aparences, que hi ha monstres que són humans i humans que són monstres; que no es pot esborrar el passat pel simple procediment d'oblidar-lo, i que el mal, més que en el dimoni, pot estar reposant en les faccions immòbils d'un il.lusionista toxicòman i pervertit.

Robertson Davies, partint d'una acció aparentment insignificant, com és la brega de dos infants amb bolles de neu, i emprant un llenguatge sobri, exacte i poc afectat de filigranes metafòriques, elabora amb la seva trilogia de Deptford una profunda, intel.ligent i magistral història  de causes i efectes que no ens deixa mai indiferents.

Tomeu Matamalas

"El problema de las autobiografías está en que se trata de la vida de una persona vista y entendida en sentido inverso. Por más sinceros que tratemos de ser en nuestros recuerdos, no podemos dejar de falsearlos en función del conocimiento que hemos adquirido con posterioridad."

No luches con monstruos para así no convertirte en uno de ellos,
si contemplas el abismo, el abismo te devuelve la mirada.

Friedrich Nietzsche.

     Vaig llegir 2666 de Roberto Bolaño (1953-2003) tot d'una que es va publicar ara  fa més de 2 anys. Aquests dies s'ha esdevingut que l'editorial Anagrama publica dos llibres inèdits que l'autor guardava dintre dels arxius del seu ordinador. Un d'ells, titulat La universidad desconocida,  recull gran part de la poesia que Bolaño escrigué des de l'any 1977; l'altre, batejat amb el títol de El secreto del mal, reuneix una selecció de contes  inacabats o mig esbotzats que l'autor tenia pendent de polir i concloure per publicar-los.

Com a admirador de Bolaño que som i adonant-me que encara no he parlat de cap dels seus llibres, m'he posat a fer memòria per tal d'escriure unes impressions i advertències sobre la que considero la seva millor novel.la. Recordo que 2666 em va hipnotitzar i em va deixar profundament trasbalsat  durant el temps que vaig dedicar a la seva lectura. A més, els seus efectes secundaris (que són molts i diversos) em mantingueren la febre per l'autor xilè una llarga temporada.

Dividit en cinc parts subtilment entrellaçades i cada cop més esglaiadores,  l'inesgotable i absorbent volum ens obri la porta d'un infern  pròxim, terrenal i molt personal enmig del qual Roberto Bolaño ens encadena amb les anelles lluents de la seva literatura obligant-nos a contemplar les flames incombustibles del mal.

Just començada la primera part un ja s'ha apercebut que està davant un monstre tant en el sentit literal com literari. El llibre promet excel.lències i dóna el millor de sí fins al seu desenllaç. Bolaño, a 2666 culmina un procés de perfeccionament i recerca que desemboca en la coronació i conclusió de l'univers inabastable que crea en totes les seves novel.les. En la primera part de 2666, quatre professors obsessionats amb la figura i l'obra d'un escriptor desaparegut anomenat Beno Von Archimboldi ens facilitaran les primeres pistes per arribar a entendre la complexitat que planteja la història. En la segona i la tercera part, confirmarem aquesta sensació d'infinitud i començarem a baixar als averns aferrats a les profundes arrels d'un arbre del que desconeixem el nom i l'espècie. En la quarta part, ens despertarem a l'infern o més concretament a Santa Teresa (transsumpte de Ciudad Juárez)a la frontera de Mèxic amb Estats Units. En aquesta ciutat i des de fa uns anys tenen lloc una sèrie de assassinats i violacions de dones i al.lotes joves que encara a dia d'avui no han estat resoltes. Durant quasi 400 pàgines Bolaño demostra la seva casta de escriptor audaç i sense complexes fent-nos empassar, en un llistat interminable, la reconstrucció i els detalls més escabrosos de quasi tots els assassinats. Dit així sembla una barbaritat i a més, podem pensar que aquesta part ha d'ésser pesadíssima, però llegir-la esdevé una experiència necessària . Bolaño ens enfronta a l'abisme (allà on s'amaga el secret del món) i aquest abisme ens torna la mirada. Impressionats ens demanem el  perquè de tot aquest mal (que simbolitza tots el mals) i el forat negre ens respon amb foscor i més foscor. Cada assassinat és únic a pesar que tots ells, des de la distància i acostumats ja a la seva repetició, ens semblin el mateix. Cada mort és la d'una persona que abans tenia un vida pròpia, un passat únic i un futur possible. Cal no oblidar-ho. L'escriptor vol que assimilem tot això per després deixar que siguem nosaltres qui cerquem, dins aquest infern, un motiu i un significat ocult que se'ns escapa. El mal és insondable, però Bolaño apunta alt i amb la seva ploma acusadora perfila la identitat dels responsables incapaços d'aturar aquesta carnisseria i critica la seva passivitat. Ell sap que la millor manera de fer-ho és sens dubte incloent aquesta relació inesgotable de morts dins un llibre que perdurarà.

La cinquena part (la d'Archimboldi) esdevé una absoluta meravella i és en sí mateixa una novel.la independent que ben merescudament podem incloure dins el llistat del millor que s'ha escrit en aquest nou segle XXI. Una peça de museu que Bolaño escrigué com qui esculpeix la seva làpida.

Fausto Puerto.

La literatura, la literatura de verdad, no hay que deglutirla de un trago como un potingue que pueda ser bueno para el corazón o bueno para el cerebro; el cerebro, ese estomago del alma. La literatura hay que cogerla y hacerla pedazos, deshacerla, machacarla; entonces se olerá su grato olor en el hueco de la mano, se masticará y se volteará sobre la lengua con deleite; entonces y sólo entonces, se apreciará su raro sabor en la justa medida, y las partes rotas y trituradas volverán  a reunirse en el espíritu y revelarán  la belleza de una unidad a la que el lector ha aportado un poco de su sangre.

Vladimir Nabokov

      El darrer clàssic de que parlàrem abans de les festes de Pasqua era una petita obra mestra de Tolstoi: La sonata a Kreutzer. Ara, després d'aquest descans, em sembla perfecte començar parlant d'una altra gran obra del mateix autor: la famosa i immortal  Anna Karenina.

Abans de comentar aquest llibre, he de confessar la meva total admiració per l'extraordinari autor rus. Tolstoi és per a mi un dels millors escriptors de tota la història. Recomano a tot el que no hagi llegit Anna Karenina que ho faci ja! I en acabar, si té la possibilitat de trobar-lo, recomano també que llegeixi el Curs de Literatura Russa de Vladimir Nabokov, concretament el capítol on analitza, o millor dit dissecciona amb l'esment d'un cirurgià, Anna Karenina, donant-nos de passada una lliçó de crítica literària. Fa poc l'amic i col.laborador Llorenç Carreres em deia que els cursos de Nabokov haurien d'ocupar el primer lloc en les lectures que fan els estudiants de literatura a les universitats. Inexplicablement, en un moment en el que es publiquen tants de llibres, tots els exemplars d'aquests cursos (el del Quixot,  el de literatura russa i el de literatura europea) estan exhaurits.

A Anna Karenina, malgrat les seves més de mil pàgines, l'acabem d'una estirada. Diu Nabokov que quan es llegeix a Tolstoi, es llegeix perquè no es pot deixar el llibre, i té tota la raó. La trama d'Anna Karenina em sembla una mena de coreografia perfecta on els personatges es mouen com si fossin peixos; unes vegades van per lliure i els seguim embadalits, d'altres van en parella i ens commovem amb les seves passions o els seus avatars i en els deliciosos moments que es mouen en grups el lector segueix el seu anar i venir fascinat amb les filigranes que dibuixen tots alhora i que ens ajuden  a entendre l'estil i la forma de viure d'una època passada. Del que no ens adonem quasi fins al final de la novel.la (i en aquest punt l'admiració per Tolstoi és absoluta) és de que, com a lectors, fa dies que estàvem adherits al vidre d'una peixera on els  peixos (els personatges)  han ballat de manera precisa la dansa de la vida i de la mort seguint les passes que l'escriptor, amagat com un déu, els ha ensenyat. Tot és ordre en el regne de Tolstoi. Una altra vegada Nabokov troba les paraules adequades i afegeix: La cronologia d'Anna Karenina es fonamenta en un sentit de la temporalitat artística únic en els anals de la literatura. Realment sembla impossible sincronitzar les atrafegades vides d'una quantitat tan elevada de personatges com és la que hi ha a Anna Karenina, aconseguint que el lector no es perdi mai i sàpiga en cada moment on es troben  en el temps i en l'espai tots i cada un d'ells. Tolstoi fa això i mil coses més alhora. No es descuida de res; ni dels vestits, ni de la moda, ni de la decoració de les cases, ni de les cartes dels restaurants, ni dels pentinats, ni de les notícies dels diaris, ni de la pols sota el llit, ni de cap dels fets insignificants que més endavant es revelaran en els somnis i els malsons dels seus protagonistes. Però el més meravellós, el que realment fa immens a l'escriptor és que sembla fer tot això amb la naturalitat amb que un es renta les mans o pren el cafè. Vet aquí un clar exemple de geni i talent.

Per respecte al lector que no coneix la trama d'Anna Karenina només diré que ens trobem davant d'una història d'amor impossible. Anna es va casar molt jove amb Alekséi Karénin, un important funcionari de l'estat amb una esplèndida carrera a qui no havia estimat mai i amb qui té un fill. Un dia coneix al jove vividor Vronski i s'enamoren perdudament  un de l'altre. La situació a que fan front els enamorats per tal d'estar junts, al marge d'una societat falsa i  conservadora,  els abocarà cap a l'aïllament social i posarà a prova els fonaments de les seves creences i del seu amor. Per contra, i en una altra línia narrativa important de la novel.la, se'ns conta la història, més idealista i correcta, entre Liovin i la princesa Kitty Scherbatski. Les seves vicissituds i el seu transcórrer cap a la felicitat conjugal ens semblaran, si les comparem amb les d'Anna i Vronski, un camí de roses.  

Lev Tolstoi al llarg de la seva vida va sofrir importants crisis espirituals que el dugueren a crear una religió un tant peculiar que congregà un elevat número de seguidors. Durant aquesta etapa i després d'escriure Anna Karenina va deixar la literatura quasi per complet i es dedicà a predicar la seva fe i a escriure assaigs d'ètica. Però Tolstoi no podia mantenir eclipsada la seva capacitat creadora per sempre i de tant en tant veien la llum grans relats curts com La mort de Ivan Ilich o La sonata a Kreutzer.

Per concloure no vull deixar de transcriure el paràgraf en que Nabokov parla del Tolstoi predicador i en el qual explica el que hagués fet amb ell quan li revenia la vena moralista. Tota una gran idea!:

Mucha gente se acerca a Tolstoi con sentimientos encontrados. Estiman al artista que hay en él y les aburre terriblemente el predicador; pero ocurre que es bastante difícil separar al Tolstoi predicador del Tolstoi artista: es la misma voz lenta y profunda, es el mismo hombro robusto el que levanta una nube de visiones o un fardo de ideas. Lo que uno querría hacer sería, de una patada, quitarle el podio de debajo de las sandalias y encerrarle en una casa de piedra de una isla desierta con litros y litros de tinta y resmas de papel, muy lejos de las cosas, éticas y pedagógicas, que distrajeron su atención de la forma en que el oscuro cabello se rizaba sobre el blanco cuello de Ana. Pero no se puede: Tolstoi es homogéneo, es uno,...

Fausto Puerto

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l'esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l'aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d'enyor, representa l'evocació -potser l'últim adéu- de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca que tenia els seus defectes, però que no havia patit els estralls de l'especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d'exòtics paratges de faula
però jo vull tornar al meu Son Bou d'infantesa

El paisatge de Menorca, l'antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d'un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l'enyor produït per la pèrdua de la Menorca d'antany, univers òbviament irrecuperable.  Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record. Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca -o la Mallorca, tant se val- que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d'una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar. Tanmateix, s'imposa el pessimisme (l'únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer.

Sols podem evocar allò perdut amb els mots
com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica en versos dodecasíl.labs de ritme prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit. Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l'experiència vital i literària que s'endinsa en l'ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d'actualitat, d'interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d'afegir-hi la preocupació per la pròpia literatura, per la funció i el sentit de la poesia. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre. El poeta no pot escriure des de la torre d'ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria).

Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte del propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d'aquest regne). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l'absurd), una porta oberta a l'esperança més enllà de la literatura.

Llorenç Carreres