Món de Llibres

Lord Clarence, tercer barón de Witts, según algunos, hijo ilegítimo de Carlos II, murió a causa de una singular apuesta. Haciendo honor de la leyenda que habla del afán insuperable de la aristocracia por la superficialidad y la lujuria, apostó con su compañero de parrandas, Lord Smoke, que sería capaz de beber 100 pintas de cerveza y ajenjo sin emborracharse y mucho menos sin perder la honrosa verticalidad.

El evento sucedería en una taberna mesetaria, en un pueblo anónimo entre Madrid y Toledo, elegido no al azar.

En el origen de la apuesta estaban en París, expulsados de la corte a causa del acoso al que Lord Clarence sometió a una de sus primas, vendida ya a un próspero terrateniente, borrachos obviamente, compartiendo una copa con un misterioso caballero catalán que se jactaba de haber luchado contra el padre de Clarence, Lord Cardinal, en la batalla de Saint Ètienne. La amistad quedó sellada con la admiración de los jóvenes al contemplar una herida no curada que el caballero portaba no como estigma sino como blasón. 

Alistair Cowley, ancestro remoto del famoso brujo, cuenta en un apéndice de sus Memorias, que fue el catalán, claro trasunto de un Mefistófeles tentador, el que propuso la apuesta como muestra de gallardía y resistencia. Esa misma noche fue ahorcado mientras dormía por dos rateros desilusionados ante tanta pobreza. La leyenda posterior los convertiría en eficaces asesinos enviados por el rey de Nápoles para acabar con el caballero, un posible líder de una red de espías independentistas y libertarios, que en esa época, en la que todavía  se asesinaba individualmente y en la que el concepto de purga aun no había prevalecido en teoría política, eran sinónimos.

Es fácil imaginar a los dos jóvenes cruzando los Pirineos con la única intención de llevar a cabo lo que habían jurado entre copa y copa, sin eludir la exaltación guerrera ni el desprecio a las mujeres.

Ya en la taberna, nuestro héroe dio cuenta sin sudor ni temblores de las 100 pintas, luego pidió pluma, tinta y papel y de un tirón escribió la famosa carta a su madre. La terminó unos minutos antes del amanecer, luego fue a bañarse al río y murió ahogado.
Su compañero se ahorcó esa misma tarde.  

La carta es excelsa literatura. Una honesta y delicada alabanza al amor materno y a la fortaleza femenina. Una hexagonal penetración en el alma de una mujer, como no se había hecho antes y como no se haría jamás. En ella Lord Clarence sentó las bases de lo que siglos después Freud pervertiría como brujería.

En síntesis, la carta postula que en la mujer se encuentra el secreto que explicaría la elegancia del universo, que la fortaleza, el valor, la gravedad y la gracia son virtudes femeninas, influyendo así, sin quererlo, en poetas guerreras como Simone Weil y Simone de Beauvoir,  quienes en diarios y jornals se referirán crípticamente a Clarence, como al "inglés viejo", y que al hombre sólo le queda jugar juegos procaces con sus compañeros de parranda, vagando extraviados por todas las épocas del mundo a la espera de una madre, una cortesana y una amiga.

La madre desesperada de dolor por la estúpida muerte de su hijo se encierra durante un mes en un monasterio. Al salir organiza una fiesta de tres días a la que el rey hace el honor de asistir. Lady Clarence comparte la última noche con el majestuoso libertino; a la mañana siguiente se origina el segundo cisma de la iglesia anglicana al postular el rey, a Lord Clarence como primer santo protestante.

La rabieta del Arzobispo de Canterbury obligó a su majestad a ausentarse algún tiempo en París y Milán, seguramente con la carta en el bolsillo, a la busca del ideal femenino, en recepciones, en burdeles y en conventos.

Gabriel Bertotti

    Mai no em cansaré prou d'agrair als déus protectors de la Literatura l'existència de petites, però grans,  editorials que no formen part de macro-empreses. Editorials independents com Libros del Asteroide o Minúscula que des de no fa pas massa temps han tornat a contribuir a  fer de Barcelona un altre cop  la capital de l'edició de narrativa  en llengua castellana de gran qualitat, com  aquella Barcelona que durant els anys 60 va ajudar  a difondre, entre altres, els llibres del boom de la novel.la llatinoamericana. No vull pas oblidar altres editorials barcelonines com Anagrama, Tusquets, Lumen, Acantilado..., però aquestes ja fa temps que tenen  guanyat el seu prestigi.

Minúscula s'ha especialitzat en la narrativa del centre i de l'est d'Europa, especialment s'ha proposat que llegim autors, fins ara poc o gens coneguts, d'aquelles contrades i que són , per diferents raons,  prou atractius.

De Libros del Asteroide ja se n'ha parlat altres cops en aquesta secció, només recordaré que el seu catàleg està format per clàssics contemporanis que fins ara no havien estat traduïts al castellà. El vaso de plata, publicat en català l'any 1991 i en versió castellana del mateix autor l'any 1992,  és una de les seves darreres publicacions. Antoni Marí n'és l'artífex, un catedràtic de Teoria de l'Art a la Universitat Pompeu Fabra que ha escrit i publicat poemaris, assajos i narracions en ambdues llengües.

És tracta d'un llibret de només cent pàgines dividides en catorze capítols i amb un pròleg molt interessant de l'escriptor  aragonès Ignacio Martínez Pisón. El vaso de plata és una novel.la de formació com Retrat d'un artista adolescent o El guardià dins el camp de sègol i d'altres; com totes aquestes narracions ens mostra la transformació d'un personatge que comença actuant, sentint i pensant com un nin, es transforma en un adolescent i quan arribem a les planes finals ja s'ha convertit en un adult a qui tot allò que ha viscut el fa ser una altra persona.

Algunes de les vivències del protagonista són, per exemple, les que l'enfronten a l'etern tema del pas del temps. El tema no és gens nou, els artistes de totes les èpoques i contrades l'han tractat, però el narrador recrea el tema en un dels fragments més bells del llibre quan compara les mans velles i arrugades del seu padrí amb les de la mare, fines i suaus. Abans ens havia parlat de la malaltia i mort del seu amic Pau en plena joventut i després del traspàs de la seva padrina. Tot plegat l' ajuda a la iniciació en les certeses i commocions de la vida adulta.
 
L'educació sentimental del protagonista està contada amb una prosa aparentment senzilla, sense retòriques barroques, amb aquella senzillesa que fa que la prosa sigui tan fluida que quan comencem a llegir no deixem el llibre fins que l'hem acabat. La bellesa d'aquesta breu narració rau, entre altres moltes coses, precisament en aquesta  simulada simplicitat amb la que només saben expressar-se els bons escriptors, aquells que ens fan creure que allò que estam llegint no els ha suposat quasi cap esforç. Per tot això i per moltes més raons que no tenim lloc per escriure, val la pena llegir El vaso de plata. És una  bona mostra de què és un petit gran llibre.

Marta Sancho   

D'entre totes les novel.les publicades recentment sobre l'Alemanya nazi, he esperat a llegir primer La batalla de Walter Stamm , la darrera obra de Melcior Comes -malgrat El llibre dels plaers immensos, al meu entendre, no prou aconseguida-, perquè confiava en el talent de l'autor pobler. I així ha estat. Encara que -mal m'està dir-ho- hi perdurin certs tics, és obvi que Comes ha madurat. Ha après a administrar millor els mecanismes novel.lístics. Així, el resultat és una obra més compacta i treballada, sense tants alts i baixos rítmics i argumentals.

La batalla de Walter Stamm és la història d'un jove alemany, culte, que es veu immers, a desgrat seu però sense que tinguem notícia que hi posàs impediment quan treballava per a l'Estat Major alemany, en el conflicte de la II Guerra Mundial. Condemnat accidentalment per alta traïció, el tanquen en un camp de concentració, d'on aconsegueix sortir més o manco il.lès per ingressar en un batalló disciplinari destinat al front rus. Allí, juntament amb el seu company Kiefer -una espècie de superhome-, viurà en primera línia la batalla de Stalingrad, una de les més cruentes de la història de la humanitat.

En aquella gran operació bèl.lica es van enfrontar dos exèrcits els quals, si més no aparentment, simbolitzaven dues concepcions ideològiques i socials antagòniques; concepcions que, en el fons, no eren sinó dues cares de la mateixa moneda, amb un denominador comú: el menyspreu més profund per la vida humana. En definitiva, un nihilisme que es manifesta en el patiment, la violència i la crueltat portats gairebé fins a l'infinit, a l'absurditat més gran que fins llavors havia arribat la humanitat.

I Comes, que s'enfronta cara a cara amb la malignitat que destil.len els nihilismes hitlerià i estalinista -malignitat sobre la qual hi ha moments en què pareix extasiar-se-, escomet la tasca terrible de diagnosticar el mal des del punt de vista del supervivent. No podia ser d'altra manera. Stamm, que s'havia convertit en una màquina de matar, no manifesta, a diferència de molts jueus supervivents, cap penediment per haver sobreviscut. El jove berlinès, representant d'una generació que va créixer sota el règim de Hitler, tot i ser actor de la història, apareix com un simple executor a les ordres mai no discutides dels oficials nazis, sense cap més objectiu que sobreviure. Tal volta no tenia altra opció. No hi ha herois. No hi ha patriotisme entre la soldadesca, només instint de supervivència.

No és possible, doncs, la identificació amb el protagonista. No ens repugna, però no ens hi podem identificar. Si Stamm hagués mort a Stalingrad, no ho hauria sentit cap lector. Un mort més o menys, no afecta la dimensió terrible de la tragèdia. És així com es manifesta la literatura de l'horror. Sense cap concessió envers l'home, cap al mascle guerrer que convertí el segle passat en una mena de carnisseria brutal i imperdonable de la qual seixanta anys després encara patim les conseqüències. Ho torn a dir: no hi ha heroisme ni empatia. Tampoc espai per a la introspecció durant la batalla. Tot és pur instint, acció: la descripció magnífica de la batalla que corroeix els homes. La vida al front és ferum, por, fam, sadisme, violència incontrolada, antropofàgia. Són les millors pàgines de la novel.la.

El final, malauradament, fluixeja una mica. Si hi sobra qualque cosa a aquesta novel.la, és el final. Me sap greu, molt. Però m'ha fet nosa aquesta espècie de happy end conciliador i precipitat. Si bé és cert que sempre hi ha una porta oberta a l'esperança i la redempció, la prosa de Comes perd credibilitat. No és, per a mi, un final conseqüent. Comes posa en marxa, descompassat, el ventilador del temps i devora els anys com si res. Els esdeveniments es precipiten i en una sola pàgina fulmina una cinquantena d'anys, durant els quals Stamm va refer la seva vida (dona, casa, fill, néts, diners...) d'una manera gairebé bucòlica, malgrat l'estrès posttraumàtic que sens dubte l'afectava com a excombatent. Finalment, nonagenari, el vell Stamm reviu el dolor i el patiment dels morts de la guerra. El seu missatge conciliador, tanmateix, no arriba a ningú, ni al fill ni als néts, ja que els ha ocultat el seu passat. Stamm ja no tem la mort, però sempre l'acompanyaran l'horror i la desolació.

Llorenç Carreres

    El passat mes de gener va morir l'escriptor escocès George MacDonald Fraser a l'edat de 82 anys. Amb ell mor també el canalla més pocavergonya i alhora un dels herois literaris més estimats i amb més seguidors de la llibreria. Em refereixo a l'insolent Harry Flashman.

Varen ésser dos amics de Món de Llibres els que me posaren per primer cop rera la pista de les absurdes aventures d'aquest hússar anglès. Un d'ells, el poeta Josep Lluís Aguiló, me va comentar que quan sortia un nou tom de Flashman, deixava tot el que estava llegint durant uns dies per dedicar-se únicament i exclusiva al seu antiheroi preferit. L'altre, l'il.lustre conseller Joan López, va instar-me a que llegís al manco el primer volum de la col.lecció i m'aconsellà que anés molt amb compte a l'hora de recomanar les aventures del masclista Flashman al públic femení, ja que un tipus que es presenta amb una frase com aquesta: "Como saben, tengo tres talentos principales: los caballos, las lenguas y la fornicación" segurament no caurà massa en gràcia a la majoria de dones.

La veritat és que quan un comença el primer dels tretze volums d'aquests diaris que foren descoberts, segons MacDonald Fraser, en una revenda de mobles de la casa Ashby a Leicestershire l'any 1965 i que són en realitat les memòries personals d'un envellit Harry Flashman escrites entre l'any 1900 i 1905, queda lligat de tal manera que no pot deixar de llegir la resta de la sèrie.

Harry Flashman no ens ensenya res de bo sobre l'honor ni tampoc sobre l'amistat; ni res de bo sobre l'amor i la lleialtat; ni tampoc res de bo sobre la bondat i la justícia. Qualitats totes aquestes amb les que de cap manera congenia el protagonista. El que sí aprendrem a fer amb el vil, xenòfob, covard i traïdor Harry Flashman és a fugir per cames; a amagar-nos dins les mates o baix les taules per motius diversos; a passar desapercebuts dins el fragor de la batalla i per súmmum sortir-ne airosos tal com herois; a tirar la pedrada més encertada i amagar la mà més aviat que ningú; a córrer quan la situació es converteix en perillosa; a plorar i demanar perdó patèticament quan ja no hi ha alternativa; a aprofitar els descuits per atacar per l'esquena; a seduir a les dones tant si volen com si no; a ficar-nos en els embulls més impossibles i en les situacions més inversemblants sense cercar-ho ni voler-ho; a refugiar-nos dins els armaris completament nus mentre ens cerca un espòs banyut; a deixar els companys a l'estacada; a traficar; a jugar a les cartes; a anar de putes; a muntar a cavall millor que Gerónimo; a parlar totes les llengües que siguin necessàries; a comportar-nos a les grans festes com a gentlemen i en les distàncies curtes com a porcs. En definitiva, amb Harry Flashman riurem i caminarem pels extrems de la vida mentre ens ensenya, d'una manera políticament incorrecta, a sobreviure. D'altra banda amb George MacDonald Fraser a més d'instruir-nos amb una trepidant lliçó d'història i d'ampliar els nostres coneixements dels usos i costums d'altres països, aprendrem, com només ens pot adoctrinar un escriptor britànic, a explotar l'humor més negre i a riure'ns de nosaltres mateixos.

Per acabar i com diria el soldat Flashman "Déu salvi a la Reina però abans que em salvi a mi".

Fausto Puerto