Món de Llibres

Més de trenta anys voltant pel món i saber-ho explicar té mèrit. I si tot això té lloc al s VIII de l'Hègira, això és, el nostre s XIV, ja ni us ho dic.

            Trobareu el seu nom real a la plana set del pròleg d'aquesta traducció. Impossible repetir-lo. N'hi ha prou amb saber que l'anomenaven Ibn Batuta, que vol dir «fill de l'aneget», i que era nat a Tànger. 

            Afirmen els seus traductors que la seva fou una ruta de més de 120.000 kilòmetres i, que surtit del nord d'Àfrica, vistà l'Egipte, l'Aràbia, Palestina, Síria, l'Irak i Pèrsia fins anar a espategar a la Xina, i que de retorn a casa visità Sardenya, l'Andalus, el Sahara i Mali.

             Vell i cansat. de retorn a casa, el sultà del Marroc li encarregà d'escriure les seves aventures pel món. Li proporcionà un secretari granadí. Entre tots dos van poder acomplir les gairebé mil pàgines de la seva proesa. Sabem, perquè ens ho diu ell mateix, que el secretari anava farcint els discurs amb poemes de la seva pròpia collita i amb comentaris escaients. 

            De tot plegat, en sortí una bellísima història de viatges, carregada d'anècdotes simpàtiques, d'observacions agudes i de pensaments intel·ligents. La formació religiosa estricte no s'està de posar de relleu tot allò que troba poc ortodox fins i tot entre els seus correligionaris.

            Diu el seu prologuista que era enginyós i llest com un guineu a l'hora de fer-se amb tots aquells que li poguessin oferir llit i ajuda per seguir el seu camí.

            El llibre impressiona pel seu volum, però no et pots estar de donarli un cop d'ull. Llavors et veus obligat a continuar la lectura. Amé i savi, no cal llegir-lo tot de cop com una novel·la, són històries que ens porten lluny, però tampoc tan lluny com podia semblar, ja que els problemes i les situacions que hi descriu estan a l'origen dels conflictos que pateix avui encara el món musulmà.

            L'autor, o el secretari, són llests com una fura, i furguen fins a les arrels de tot el que troben.

            Llibre, per tant recomanable en tots els sentits. Tant per passar una bona estona, com per poder intentar aprendre el que realment importa i importava al món musulmà.

Francesc Garriga 

Hi trobareu vida, hi trobareu poesia, hi trobareu sentències amb regust blaibonetià, en aquest recull inicial i iniciàtic del calongí Pau Vadell. De títol humit i lubricant, “Quan salives” és el guanyador, ben merescut és segur, del premi Bernat Vidal i Tomàs d’enguany.

            Els poemes de Vadell són curts, i més que salivar, de vegades semblen escopir al lector veritats com temples, o com punys. Veritats agressives i feridores, fruit, es veu, d’una reflexió profunda que no és cosa d’un dia. S’hi coneix, l’experiència de cada dia: “He après a callar quan no tenc temps de discutir”. Discutir sobre el que hom sap, que no té per què ser molt, basta saber on és el límit de cada un: “D’opinió no en tenc, però faig la meva feina, que és la de llegir el que em diuen”. Massa coses per aprendre, massa vida per viure, massa dubtes davant tot, i el primordial, al cap i a la fi, roman també vestit de misteri: “La carn, crec, és amor”. Anau-ho a cercar, si teniu coratge.

 Antoni Riera. 

            “Et tanques al lavabo, petit santuari pudent de sols allargats que t’agombolen, fluorescents”. Tot, per a Martí Sales, és poetitzable si de veres li serveix per reflectir el desempar que viu l’home d’avui dins la societat metropolitana. Solitud, desubicació, i tanmateix, gust per aquesta nova situació. Sales escriu, parla, s’expressa, des de la Barcelona més profunda i mostra desencisos, frustracions, esperances. Però és igual. Expressar-ho des de l’àmbit més urbà, més plasticós, més industrial, no vol dir que sigui Barcelona la culpable de tot plegat. Barcelona, la gran ciutat, és el nou agombolament de l’home i les seves dèries. El nou hàbitat. Per ventura, les manies del nou home són les mateixes de segles enrere, però aquí expressades ds d’un nou àmbit... I tot això, amanit amb un llenguatge fresc, nou, diferent, urbà, modern, però acurat i d’alta volada poètica. Poètica... Sí, al cap i a la fi, el poeta vist aquí més com a nosa que com a salvador del món: “és ben rocambolesc, extirpar-se”.

Huckleberry Finn. Marti sales. Editorial Moll.

Antoni Riera.  

El nus del problema que dóna origen a aquesta novel·la, anomena-la també assaig, és la confusió sentimental entre dues maneres d'entendre les relacions. Això provocarà tota mena  de reaccions en els personatges. Cadascuna d'aquestes reaccions donarà lloc a un anàlisi profund per part de l'autor.

            La història és un retrat de dues persones grans, ja a la seixantena, que cadascuna d'elles viu la sexualitat de tal manera com l'havia iniciada en el principi de la seva existència.

             Un, apassionat, vital; l'altre, una personalitat seca amb moltes lectures a sobre i amb un sentit de la vida com de joc. A les seves vides hi entraran dos joves, amb característiques semblants. Però, pel fet de ser joves, la passió estarà present en ells. Es ressusciten velles històries dels dos sexagenaris. Situacions emocionals i situacions de crisi que forcen l'autor d'aquestes planes a reflexionar sobre l'autenticitat o sobre el que realment representa el sexe.

             Tres dones hi tenen un paper secundari, que anirà esdevenint essencial al llarg de la novel·la i que confirma cadascú al seu lloc. Sembla ser que l'autor, conegut homosexual i escriptor insigne, hi deixa molt d'ell mateix.

            El títol del llibre prové de la vella expressió de quan es creia que l'homosexualitat tenia un origen anormal.

            Es tracta d'un llibre que no fa concessions a la galeria i que representa un tractat seriós, però novel·lat, de les relacions humanes en al camp de l'homosexualitat masculina. Un dels personatges, que podríem identificar com el mateix autor, creu en la parella. Qualsevol manifestació excessivament folklòrica o ostentosa és criticada. L'altre és un home que només busca el plaer de manera unidireccional.            

Alvaro Pombo ha aconseguit una  història amb rostres molt reals. Ha sabut plantejar una problemàtica amb difícils respostes. Ell, certament, no ens en dóna cap. Deixa el llibre obert perquè el lector pugui aportar-hi el seu sentit. La prosa de Pombo és àgil i propera. No ens dóna la sensació d'estar llegint, sinó d'estar escoltant.

 Francesc Garriga.