Món de Llibres

L'editorial Proa, dins la seva col.lecció Òmnium, acaba d'editar l'obra guanyadora del premi Mercè Rodoreda 2007: La mort i la pluja, de Guillem Frontera.

Dins un panorama literari mallorquí on últimament han predominat les novetats procedents d'autors joves, prometedors, atrevits i estridents,  de sobte apareix La mort i la pluja, la magnífica obra d'un veterà de luxe: Guillem Frontera.

Tot i que sé que aquests dies ja s'ha comentat de sobres la trajectòria d'aquest escriptor, convé recordar que estem parlant d'un històric de la literatura mallorquina en català, concretament d'un integrant emblemàtic de l'anomenada generació dels setanta, aquell grapat de poetes i escriptors illencs que s'atrevien a escriure sobre el sexe, sobre les injustícies socials o sobre la guerra o la postguerra, i que, per més escarni, ho feien en català, provocacions greus que el règim franquista encaixava molt malament. Els carnissers o Cada dia que calles són dues novel.les d'en Guillem Frontera que m'impactaren. En Guillem i la resta de la seva generació, conscients del canvi que s'estava produint a la societat mallorquina, amb un clar compromís polític, social i artístic, compliren una missió impagable de propagació cultural que no hauríem d'oblidar.

Per tal de situar-nos, diguem que els escriptors d'aquella generació tenen ara, més o menys, entre seixanta i setanta cinc anys, vull dir que visqueren de ple l'impacte social i moral que el turisme va generar en la nostra societat, però també conegueren de prop la Mallorca preturística.

A La mort i la pluja, en Guillem, a través de dotze deliciosos contes que poden llegir-se per separat o com si fossin capítols d'una novel.la, ens situa precisament en aquesta Mallorca rural d'abans del turisme on, tot i el fort arrelament dels costums ancestrals, ja s'albiren canvis imminents... Els nous temps havien arribat i es feren visibles; els associaríem sempre amb la camisa del jove metge, bruta de suor i de fang, mascarada, amb alguns cremallons a l'esquena. Era la primera vegada que vèiem algú a qui tractàvem de vostè embrutar-se la camisa blanca.

El narrador, amb un estil impecable on no hi falta ni hi sobra res, líric, oníric, a vegades èpic, equilibradament emotiu, sempre amb unes reflexions brillants i ocurrents, ens passeja pel petit poble d'Alanària i ens presenta els personatges que marcaren la seva infantesa: la mare -eix central de l'indiscutible matriarcat mallorquí- ; el pare -mort massa jove-; l'oncle d'Amèrica que, sense saber-ho, elabora dos mil quatre-cents anys més tard el mateix teorema que Pitàgores; el germà Biel, que corregeix amb tinta vermella el mapa de Mallorca perquè no hi apareix el topònim del seu poble; la presumpta santa que, tot i la indiferència del bisbat, obra des del cel prodigis a mans plenes; el fosser, que de tant de relacionar-se amb la mort et mira com si et veiés la calavera; el pintor estranger i cec, el vicari, el suïcida, el metge jove de Castelló, la por palpable, la mort que conviu de forma natural amb la vida, el mar i la platja on Déu, després de la creació, deixà el motlle de fer copinyes, i tot un seguici d'homes i dones singulars que es mouen per l'interior del poblet i per la foravila que l'envolta lluitant per a no sucumbir als canvis que s'apropen... No hi ha hagut mai cap país que sense passar per una revolució hagi canviat tant en tant poc temps com Mallorca. El turisme ens ha fet canviar d'estil de viure, i això és un procés que, en unes altres condicions, hauria durat segles...

La mort i la pluja, que segons ens aclareix Guillem Frontera ha estat per a ell un exercici de recuperació de la seva infantesa, per a mi ha estat la confirmació que la bona literatura no surt d'un fet casual sinó del resultat de l'experiència i la reflexió, dues qualitats que li vessen de per tot a aquesta petita obra mestra que comentem. Un llibre aparentment localista que traspua universalitat.
Llegiu-lo, que us encantarà.

Tomeu Matamalas

Hi ha moltes coses a la vida que no entendríem sense la literatura, ja sé que no dic res de nou, però ho subratllo perquè hi ha una tendència general a creure que és a la inversa. La gran literatura crea formes de vida per les quals després s'escola la realitat. Guillem Frontera

     Estoy en la plataforma de un tranvía y me siento totalmente inseguro con respecto a la posición que ocupo en este mundo, en esta ciudad, en el seno de mi familia. Sería incapaz de decir, ni siquiera vagamente, qué reivindicaciones tendría derecho a invocar en un sentido u otro. No puedo justificar el hecho de estar en esta plataforma asido a esta agarradera, de dejarme llevar por este tranvía, de que la gente lo esquive, o camine tranquilamente, o se detenga frente a los escaparates. Cierto es que nadie me lo exige, pero eso no importa.

El tranvía se acerca a una parada; una muchacha se instala junto a la escalerilla, lista para bajar. Se me muestra tan nítida como si la hubiera palpado. Va vestida de negro, los pliegues de su falda casi no se mueven, la blusa es ceñida y lleva un cuello de encaje blanco y punto pequeño; mantiene la mano izquierda pegada a la pared del tranvía, en su derecha un paraguas descansa sobre el segundo peldaño contando desde arriba. Su cara es morena, la nariz, levemente achatada a los lados, es ancha y redonda en la punta. Tiene el pelo castaño, abundante, y en su sien derecha se agitan unos cuantos pelillos. Su orejita está muy pegada a la cabeza, pero como estoy cerca, veo toda la parte posterior del pabellón derecho y la sombra en la raíz.

Y entonces me pregunto: ¿cómo es que no se asombra de sí misma, y mantiene la boca cerrada sin decir nada parecido?

Franz Kafka. Narraciones y otros escritos. Galaxia Gutenberg.

Dins el marc de la literatura de viatges Huxley ens proposa un recorregut geogràfic pel Carib i Centre-Amèrica. Més enllà d'una gran erudició per diversos temes, hi trobam una enorme sensibilitat intel.lectual, que li permet diagnosticar la psicologia dels diferents fets culturals, socials i polítics, que sobrepassen la mera descripció etnogràfica i antropològica.

No és una literatura apta per a curiosos que vulguin augmentar el bagatge de dades culturals, ni per diletants afeccionats a la "National Geographic" o al "Lonely Planet", sinó per esperits oberts a aquell coneixement profund que va més enllà de l'objecte antropològic extern i objectivament donat.

La reflexió filosòfica i sociològica ensorra certes imatges tipificades i dogmatitzades pel món modern: Huxley pot estar descrivint l'emoció psicològica que creen els rituals religiosos, i poc després reflexionar sobre l'estètica literària d'una novel.la que s'ha trobat sobre el comodí. Tot plegat les reflexions venen combinades i ben travades amb la narració del viatge i amb la descripció dels llocs visitats, esdevenint una apassionant manera de viatjar a través d'un llibre.

El arte campesino no es casi nunca intrínsecamente significativo como arte: su valor es social y psicológico, no estético. El señor Chase dice de una tienda de artesanías muy conocida en la ciudad de México que es para él "tan emocionante como cualquier museo de arte". Si esto es verdad, entonces, o bien el señor Chase carece del sentido de los valores estéticos, o bien está confundiendo la emoción estética con el placer que experimenta, como sociólogo, ante la mera idea de la artesanía.

El impulso hacia la crueldad es, en mucha gente, casi tan violento como el impulso sexual -casi tan violento y mucho más dañino-. La educación temprana puede fijar principios e inspirar una repugnancia teórica. Pero, puesto en libertad, un impulso súbito puede destruir en un minuto la tarea de años. Más aún: por lo que a primera vista podría parecer una paradoja, los hombres civilizados sucumben más fácilmente ante los impulsos prohibidos que los primitivos.

Miquel Angel Cabrer

André Gide comença així el seu esplèndid pròleg de Memorias  privadas y confesiones: "Debo a mi gran amigo Raymond Mortimer el descubrimiento de este libro asombroso". Jo, amb gran admiració cap al seu magnífic escrit i parafrasejant (com homenatge) al gran escriptor francès, no em puc estar de començar el meu article així:

Dec a l'amic, editor de Nórdica, Diego Moreno el descobriment d'aquest llibre excepcional que va tenir la gentilesa d'enviar-me uns mesos abans de la seva publicació juntament amb una carta d'encertada recomanació. L'obra del novel.lista i poeta James Hogg, en la que em vaig submergir immediatament amb una estupefacció i admiració que van anar sempre en augment, és veritablement un d'aquests llibres únics que esdevenen tot un descobriment per l'inesperada, fascinant i profunda que ens resulta la seva lectura.

Igual que André Gide, i sense voler dur més enllà d'aquestes línies les comparances amb ell, també m'he sorprès tristament de que ningú del meu redol sàpiga qui és James Hogg ni quina és la seva obra. He cercat a la xarxa i he constatat que la informació en català i en espanyol és gairebé inexistent. Essent l'autor escocès no passa el mateix amb les pàgines en anglès. Gide l'any 1924 es va fer la següent pregunta: "¿Cómo explicar que una obra tan singular y tan ilustre, tan especialmente apta para despertar el interés apasionado de aquellos que se sienten atraídos por las cuestiones religiosas y morales, y por razones totalmente diversas, de los psicólogos y artistas, y sobre todo de los surrealistas, tan particularmente atraídos por lo demoníaco en todas sus formas, cómo explicar que una obra semejante no se haya hecho famosa?". Crec que ara, 84 anys després, el lector es farà la mateixa pregunta. Per què no és aquest un llibre famós?. Per què el llibre de Hogg no és un clàssic reconegut com ho són Cumbres borrascosas d'Emily Brontë, Otra vuelta de tuerca de Henry James o La muerte enamorada de Théophile Gautier?. Mèrits i motius no n'hi falten. He intentat donar una resposta a aquesta pregunta començant pel més obvi, és a dir observant la seva trajectòria com a novetat a la llibreria. El resultat ha estat sempre decebedor, la novel.la de Hogg sembla invisible i això que l'edició és elegant i la portada crida l'atenció. Pocs dies després de que el llibre arribés i veient que ningú no en feia cas, vaig optar per recomanar-lo personalment a alguns clients habituals. Els que ja l'han llegit l'han trobat genial.

Estam davant d'una novel.la gòtica, de terror i misteri sobrenatural, innovadora i molt avançada al seu temps. La història reuneix tots els elements necessaris per triomfar. A més, toca i utilitza per primera vegada molts dels ressorts i dels recursos típics del gènere de terror, tot això ho fa d'una manera originalíssima sempre amb l'audàcia del principiant que s'estrena. En el seu moment va ser una novel.la precursora de les que obrin camins inexplorats i vista a dia d'avui està tan plena d'encerts i són tantes les seves virtuts que ens deixa al descobert una font plena d'idees de la que, sense cap dubte, han begut moltíssims d'escriptors. Però, de quines fonts va beure Hogg per escriure aquest llibre?. Quins són els seus referents i quins els seus mestres?. Gide tampoc no ho tenia molt clar i escrigué: "Dejo al erudito el cuidado de situarlo en el tiempo y en el espacio, de encontrarle padres y señalar de dónde proceden sus raíces". I el que és encara més enigmàtic: què és el que impulsà a Hogg, que tota la seva vida havia estat pastor d'ovelles i que vivia en la més absoluta pobresa, a decidir-se a l'edat de 40 anys a traslladar-se a Edimburg i editar una revista literària titulada The Spy? Com ho va fer aquest autor autodidacte per despertar l'admiració d'escriptors com Wordsworth o Byron i fer-se amic de Walter Scott?. Suposo que les ganes i un talent innat ho expliquen tot. El pastor d'Ettrick (tal era el seu malnom) és una vertadera caixa de sorpreses.

T. Earle Welby, proleguista de la primera edició, de 1824 escrigué:"Poe jamás inventó nada tan horrible ni de tanta significación espiritual; Defoe jamás hizo nada de tan convincente peculiaridad. Pero citamos estos nombres, y los de Bunyon y Hawthorne, sólo a modo de crítica taquigráfica. Este libro tiene una cualidad propia de Hogg, y una forma seca, difícil, omnicomprensiva de abordar el horror que es completamente única"  i Gide afegeix; "Que yo recuerde, hace mucho que no me había sentido tan cautivado, voluptuosamente atormentado por un libro".

Potser estem davant un llibre maleït destinat a passar desapercebut. Potser el dimoni se sent massa despullat entre les seves pàgines i per tal que no el reconeguem ens fa girar els ulls cap a altres volums més "adequats". Potser encara no és l'hora, ni el moment, ni el lloc del llibre de Hogg.

Gide acaba el seu pròleg amb aquestes paraules que faig meves amb tota la intenció:"Bien merece el libro emerger de nuevo de las sombras en las que ha estado esperándonos durante más de un siglo. Lo considero una proeza extraordinaria, y me sentiré feliz, si lo que digo de él despierta la morosa gloria a la que creo que tiene derecho".

Fausto Puerto