Món de Llibres

     Deia Vladimir  Nabokov que hem d'aprendre a llegir amb el cervell i amb l'espina dorsal. Deia també que no ens hem de fiar mai del cor (que és un lector notablement estúpid) i que aprenguem a gaudir i a reconèixer els grans llibres a partir del formigueig que aquests ens provoquen a l'esquena. Afirmava que aquest formigueig és el mateix que l'escriptor sent i vol que nosaltres sentim mentre escriu la seva obra. Vasili Grossman, amb aquesta irrepetible novel.la, fa aquestes paraules tan veritables i presents que en innumerables ocasions, durant l'apassionant lectura de Vida y destino, quan els pèls dels braços traïen la meva suposada quietud i el cervell em deia a crits que allò que llegia era sublim, em venien al cap com si un fantasma proper a la meva orella me les recordés insistentment. Per altra banda, com qui va per lliure, el meu cor (notablement estúpid però no tant) a cop de batecs m'emboirava la vista i m'obligava a returar-me el temps just per esclarir-me els ulls entre Kazán i Sarátov.

Vida y destino és un llibre viu; una experiència immediata i esglaiadora; una obra sagnant que ens descriu totes i cada una de les passes que conduiran a la supervivència o a la mort als seus protagonistes. És també un llibre predestinat a ser editat, a lluir recomanat i ben visible damunt la taula de la llibreria i sobretot a ser llegit. La història que envolta l'obra des de la seva concepció fins a la seva arribada als prestatges i als lectors occidentals és commovedora. Grossman (periodista i corresponsal durant la Segona Guerra Mundial) mai no va veure publicat Vida y destino. El manuscrit fou confiscat el mes de febrer de 1961 per la KGB amb la intenció de prohibir l'edició de l'obra a Rússia fins al cap de 200 anys. Totes les còpies foren destruïdes, fins i tot el paper carbó i les cintes de la màquina d'escriure que l'autor utilitzà. El que no va saber la "infal.lible" KGB és que existien dues còpies en bones mans, una d'elles confiada a Lyolya Dominikina, amic de l'època d'estudiant de Grossman i sense cap relació amb el món literari. Aquesta fou la que, un cop microfilmada, s'aconseguí treure de l'antiga Unió Soviètica per ser publicada a Occident a principis dels 80. La vida de Grossman  és una altra novel.la en sí mateixa i mereix ser revisada en el llibre d'Anthony Beevor Un escritor en guerra de l'editorial Crítica. Grossman va morir l'any 1964 sense sospitar mai l'èxit de que gaudiria Vida y destino.

He de reconèixer la meva predisposició i la meva tendència a llegir obres clàssiques de la literatura. En elles intento cercar les respostes que la meva franca curiositat converteix en altres preguntes. M'emociona tenir entre les mans els Assaigs de Michel de Montaigne; o els versos d'Homer; o Les ànimes perdudes de Gogol; o aquesta èpica i grandiosa epopeia de Vasili Grossman. M'agrada pensar que el llibre ha creuat el temps i l'espai fins arribar a copsar les ombres i les claredats dels meus ulls, fins a trobar el seu lloc a la prestatgeria de casa, fins a vessar-me les mans amb les seves paraules per, finalment, dotar d'un sentit metafísic a l'espai que ocupa la butaca on assegut el llegeixo admirat i en silenci, com si en el fons hagués estat escrit única i exclusivament per a mi i el meu goig. "Fantasies d'un llibreter romàntic" potser pensareu i tindreu tota la raó, però això no farà menys real la meva veritat. La bona literatura, com encertadament apuntava l'altre dia l'amic i company de lectures Tomeu Matamalas, té la capacitat de commoure, d'emocionar, d'impressionar, d'impactar i també, afegiria jo, té la virtut d'ensenyar-nos allò que desconeixem, de regalar-nos moments i records de vides que no hem viscut, imatges i impressions de llocs que no hem visitat, paraules i secrets d'amors que no ens pertanyien.

He recorregut, de la mà de Sofia i David, el camí des de l'estació de tren de Kiev fins a la cambra de gas. He llegit l'impressionant carta d'Anna Semionovna al seu fill. He acompanyat a Liudmila Sháposhnikova a la recerca de Tolia Sháposhnikov com qui acompanya a la filla d'un déu al seu calvari. He sentit els dubtes i les pors del científic Víctor Shtrum com si fossin les meves. He confirmat que qualsevol regim capaç de privar de la llibertat d'elecció a l'ésser humà és totalment fallit. He mort mil cops a Stalingrad. He menjat la sopa i compartit el vodka amb els soldats d'ambdós bàndols.  He viscut les vides i els destins de tots ells com si fossin part del meu passat. He fet meves les llàgrimes dels inoblidables protagonistes però també, profundament meves, les seves esperances.

Vida y destino és un llibre gran, d'aquests que ja no es fan avui dia. Vasili Grossman se'ns revela com un escriptor de l'antiga escola. Al seu costat molts d'altres autors, que en novel.les de recent aparició aborden el mateix tema, revenen nans i munten a l'esquena, tal volta sense saber-ho, d'aquest gegant que camina per mèrits propis entre altres gegants de les lletres russes.  Res no puc dir millor de Vida y destino que el que ens conten les seves pàgines. Simplement, llegiu-lo.

Fausto Puerto

"La memoria y la obra de mi padre quedaron irremediablemente manchadas por las afrentas borgeanas. El entonces gordo y miope escritor acabó transformando lo que quería ser una aventura del espíritu en el resultado muerto de una mente idiota. Con este "experimento literario" intentaré lavar su nombre y reemprender la gesta que las almas provincianas no supieron entender".

Así, sin ocultar sus intenciones, y sin apenas dominar el resentimiento hacia el escritor argentino, comienza el breve librito de Menard hijo. De Menard padre lo único que sabemos es lo que contó Borges en su famoso cuento. El hijo explica enseguida el método a seguir:"Hagamos como si Borges no hubiera existido, ese Menard parodiado, entonces, tampoco; anulada la blasfemia, sólo quedará la verdad". En las farragosas páginas que siguen a esta declaración de principios Menard hijo se empleó a fondo en tomar revancha de Borges: palabra a palabra, coma a coma, copió el cuento que hablaba de su padre, no alteró ningún dato ni adjetivo, no se ahorró inflexiones o diptongos, titubeó sobre mantener o no una estructura gramatical molesta, y al final decidió degradar no sin perversidad un punto y coma en mera coma. Corrió a mostrar el resultado a un grupo de editores reunidos en una supuesta feria. Los pocos que aceptaron leer el manuscrito no entendieron el profundo acto de justicia que tenían entre manos. Fue rechazado por "oscuro" y "pedante"; uno de los editores utilizó la frase "humor para vagos o idiotas"; para el hijo fue sin embargo una gran victoria. A él se dirigían todos los rechazos, había dejado la categoría de persona interpuesta para acceder a la gracia de la negación directa e inapelable de los comités de lectura y de la jerarquía editorial, así y sólo así, triunfaba en lo que su padre había fracasado y de lo que se burlaba Borges. "Estas humillaciones sólo le pasan a los creadores, por lo tanto, y gracias a vuestro "no" bautismal, me declaro autor legitimado". Los presentes afirmaron con un breve movimiento de cabeza. El librito termina con una frase enigmática: "Luego me hice veterinario. Como todos".

"El Desagravio". P.Menard, hijo. Ed "Nieve", Madrid, 1997.

Gabriel Bertotti

La casa de les belles adormides no era un prostíbul qualsevol; només hi anava gent de confiança que no feia "res de mal gust".

Els vells decrèpits que hi acudien a jeure amb jovenetes narcotitzades no podien transgredir aquesta norma. Submergides en la inconsciència més absoluta, les belles dormien una mort transitòria durant la qual quedaven a mercè d'un ancià desconegut que s'havia compromès a no violar-les, si és que encara tenia eima d'intentar-ho. La regla, doncs, era respectar la inviolabilitat de les belles adormides. A alguns dels vells impotents se suposava que els era fàcil respectar-la. I així, dormien vora un cos jove i calent que els transportava a temps passats, que els evocava bells records, sense haver de patir la vergonya de mostrar davant d'una dona jove la decrepitud física, "la repulsiva senilitat", que els afectava: "Amb una noia bonica i despullada als braços, ploren llàgrimes gelades, es desfan en clamorosos sanglots i gemeguen, però la noia els ignora i no es desperta mai. Els ancians no se'n donen vergonya, doncs, i la seva vanitat no rep cap ferida".

Tanmateix el vell Eguchi, de seixanta-set anys, mantenia encara viva la flama de la sexualitat. A ell, li havia recomanat aquell lloc un individu que "era ja tan vell que havia deixat de ser home". Per això, quan per primer cop va passar la nit a la casa de les belles adormides, li va costar adaptar-se a aquella situació inversemblant. I també li resultà difícil reprimir l'impuls de despertar amb violència la noia que jeia nua al seu costat. Aquest impuls de difícil contenció acompanyarà el veIl Eguchi durant les cinc nits que passarà amb les belles adormides. És conscient del "plaer deforme" que li produeix l'experiència gairebé necrofícica de compartir el llit amb una noia narcotitzada. Tanmateix, gràcies a la perícia literària de Yasunari Kawabata , el sexe terminal i malaltís practicat a la casa de les belles adormides adquireix una dimensió metafísica, insondable, incommensurable, terrible, dimensió de la qual el vell Eguchi esdevé presa. Tot i que s'adona de la malignitat de l'acte, no pot resistir la temptació de tornar-hi i experimentar amb el son proper a la mort de les belles ("Si premia el coll, es convulsionaria, aquesta llengua petitona?" "Suposant que l'escanyés, quina olor deixaria anar el seu cos?"). A poc a poc el vell es va fent l'amo de la situació. Així doncs, és Eguchi i només Eguchi (encara que la mestressa del local potser hi tindria qualque cosa a dir) qui es permet arribar a límits absurds i cada cop més agosarats davant la - com molt bé indica Yukio Mishima al comentari final que acompanya aquesta edició de la novel.la- manca absoluta de voluntat de les noies que són objecte de desig.

La indefensió de les belles adormides és absoluta. El vell sap que -arribi a materialitzar-la o no- pot permetre's qualsevol cosa perquè les noies no són sinó víctimes ofertes en sacrifici, mentre que la mestressa del local repeteix un cop i un altre que allí no s'hi comet cap maldat! No és cap maldat sotmetre totalment un ésser humà, privar-lo totalment de voluntat, de memòria, de desig, encara que inicialment aquesta persona hi estigui disposada? Eguchi és conscient que ha travessat qualsevol límit humanament permissible: "L'univers més inhumà acaba sent humà per força de l'hàbit. Mil depravacions s'amaguen en les ombres del món". Eguchi definitivament és un monstre, el monstre en què s'ha convertit l'home. Aquí rau la gran immoralitat d'aquesta novel.la, erigida en brutal metàfora de la gran tragèdia humana al segle XX.

L'home que es rebel.la contra el destí indefugible de la decrepitud física i la mort, una lluita perduda des del primer moment però que, per mor dels deliris de grandesa i l'ànsià de deïficació d'alguns individus, pot conduir al nihilisme més dur. La vida humana és fràgil. La convivència humana és fràgil. No ens calen monstres il.luminats que ens condueixin cap al nihilisme. Història obscura, brutal, obsessiva, coberta per un vel d'erotisme necrofílic i narcotitzant. Novel.la malaltissa i delicada, d'una categoria superior que, amb gran perfecció formal, aflora des del subconscient com un malson.

Llorenç Carreres

        Contràriament al que pensem quasi mai no som lliures d'escollir les nostres lectures. L'univers sembla que conspira per a que les coses succeeixin d'una determinada manera i mentre les muses i els escriptors pasten i enfornen els llibres que els àvids lectors llegirem, o no, el destí inamovible ens marca el dia i el moment de fer-ho. De la mateixa manera que això és cert podríem dir que tampoc som totalment lliures d'escriure i publicar els articles que voldríem.

Els fets transcorregueren exactament així:

Ara fa  més de dos anys que Daniel Capó, en una conversa a la llibreria,  em parlà per primera vegada de Pascal Quignard i va fer-ho en concret d'un llibre que l'editorial Minúscula acabava de publicar titulat El sexo y el espanto. Vaig llegir-lo; em va fascinar i trasbalsar  profundament. És aquest el llibre d'un home savi.

Fa uns quants mesos Jesús Imirizaldu vengué per a encomanar dos llibres, un d'ells es titulava El elogio de la sombra del mestre japonès Junichiro Tanizaki. Em va aconsellar encaridament que el llegís tot seguit. Vaig demanar-ne tres exemplars, un per a ell, un per a la llibreria i un per a mi. Els engranatges del destí ja estaven en marxa però jo encara no ho sabia. Al cap d'uns dies un dels distribuïdors amb que treballo m'envià una capsa dins la que hi havia tres exemplars d'un llibre titulat Las sombras errantes de l'abans esmentat i admirat Pascal Quignard. Vaig cridar a Daniel Capó per comentar-li la novetat i me'n va reservar un per a ell. L'endemà comparegué per la llibreria Gabriel Bertotti, vaig al.ludir al llibre de Quignard (autor del que havia sentit parlar arrel del premi Gongourt però del que desconeixia l'obra) i va voler dur-se'n un. Ja només quedava el meu i per això en vaig demanar uns quants més. Mentre, va arribar a través d'un altre distribuïdor El elogio de la sombra, petit com un bonsai, sòlid com una pedra. El vaig llegir i rellegir, em semblà preciós, poètic, una joia. Jesús Imirizaldu vengué uns dies més tard a recollir el seu. L'hi vaig embolicar per regal amb un paper color terra i vaig adornar-lo amb una etiqueta de felicitats de color daurat. Em comentà que era el bolic ideal per aquest llibre. Vàrem riure, tenia tota la raó!.

Al cap d'una setmana Gabriel va tornar a la llibreria, em digué que el llibre de Quignard "li havia volat el cap", em va recomanar que el llegís tan prest com pogués i em digué que sol.licités amb urgència El sexo y el espanto. Vaig tramitar la comanda però no vaig llegir Quignard ja que tenia un altre llibre entre mans. El mateix dia vaig parlar a Gabriel de Junichiro Tanizaki convençut de que n'estaria al corrent. Miraculosament,  no en va saber res encara que es quedà pensarós. De sobte, al cap d'uns minuts, Gabriel em va demanar on tenia Las sombras errantes, li vaig deixar l'exemplar de que disposava i es va posar fullejar-lo. Uns segons després va obrir-lo per la pàgina 47, exactament pel capítol XV titulat La sombra i que comença així: "En 1933 Tanizaki publicó un breve texto en el que decía que echaba de menos la sombra(...)". Els engranatges del destí donaren una volta més, vaig poder sentir-los dins el silenci que es va fer.  Gabriel se'n va anar i se'n  portà també el llibret de Tanizaki, del que vaig haver de demanar més exemplars.

Uns dies després d'això, vaig començar a escriure un article pel bloc sobre El elogio de la sombra. En ell explicava que Tanizaki s'estimava més la fantasia i misteri que evoquen les ombres orientals que les realitats fredes i tallants que ens revelen la llum i claredat d'occident. L'article em dugué feina i  temps però mai no va acabar d'agradar-me. Finalment vaig arxivar-lo pensant en revisar-lo i publicar-lo més endavant.

Un matí arribaren els 7 exemplars pendents de Tanizaki. El mateix horabaixa, na Maria Teresa (clienta de la llibreria) vengué a dir-me que Jesús li havia recomanat El elogio de la sombra. Va portar-se'n un exemplar. Miquel Riera (un altre client), va veure el llibret damunt el taulell i també el se'n va dur. El mateix Miquel tornà dos dies després i en comprà un altre per regalar. Per la meva part el vaig recomanar unes quantes vegades i finalment em vaig tornar a quedar amb un sol exemplar que vaig  col.locar a l'estant dels llibres d'assaig. La febre Tanizaki ja ha passat, vaig pensar, però això mai no se sap.

Una setmana més tard vaig acabar la lectura de Vida y destino (el gran descobriment de l'any) i, encara amb les llàgrimes als ulls, vaig començar a llegir Las sombras errantes. En arribar a la pàgina 47 capítol XV tot va esdevenir, tot va encaixar. Emprenyat i avergonyit, vaig agafar el meu article i el vaig eliminar: existeixen els savis per explicar les coses. Fa uns dies vaig començar aquest post i en arribar aquí em callo, honorablement derrotat,  i deixo parlar a Pascal Quignard:

"En 1933 Tanizaki publicó un breve texto en el que decía que echaba de menos la sombra. Pienso que esas páginas están entre las más bellas de cuanto fue escrito en las diferentes sociedades que surgieron en el transcurso de los tiempos - sociedades que han fragmentado las diferentes lenguas naturales en la historia general de este mundo. Ese lamento era tanto más desgarrador cuanto que estaba argumentando de una manera provocativa. Tanizaki expresaba en él su nostalgia por los retretes casi oscuros del antiguo Japón. Retretes que ya no eran tolerados por el conjunto de la sociedad nipona, de repente adicta a la voluntad general de excretar bajo la luz puritana, imperialista, americana, deslumbrante de los tubos de neón, en una taza de porcelana inmaculada, rodeada de un enlosado blanco, higiénico, brillante, en medio de un olor a flores artificial.

Junichiro Tanizaki decía que echaba de menos el pincel, más silencioso que la pluma;
los objetos de metal deslustrados;
el cristal opaco y el jade turbio;
las manchas de hollín sobre los ladrillos;
el resquebrajamiento de las pinturas sobre la madera;
la huella de la intemperie;
la rama rota, la arruga, el dobladillo deshecho, el seno generoso;
el excremento de un pájaro sobre la balaustrada;
la luz insuficiente y silenciosa de una vela durante la cena o la de un faro colgado encima de la puerta de madera;
el pensamiento más libre o embotado o vacilante que concibe la cabeza humana cuando se hunde en la sombra, mientras el alma avanza hasta la frontera de los dientes;
la voz más baja y susurrante que acompaña la lumbre de un cigarrillo sobre la que se posan los ojos;
el sabor más persistente de lo que se come y a la afinación menos obsesiva por la forma y el color de los manjares a medida que envejecemos- la cocina se reconcilia progresivamente con la sombra del cuerpo con el que se vuelve a encontrar.

Amaba los cuencos oscuros
Amaba las paredes de piedra
Amaba la indigencia de la claridad sobre el cuerpo de una mujer que no aparta las ropas que envuelven su vientre liso y sus pechos desnudos más que para confiarlos a la penumbra; su olor es más intenso; su piel desnuda es más suave; sus rasgos, al ser más fantasmales, son más femeninos; proviene del pasado; no repudia la oscuridad de su sexo que se entreabre y nos recuerda que esa era la antigua morada."

Pascal Quignard. Las sombras errantes.

Desenllaç:

Mentre els minuts, les hores i els dies passen l'univers segueix conspirant i la vida, plena de petits detalls, se'ns revela tan misteriosa i tan plena d'ombres que l'enlluernadora i freda claredat del neó no és capaç  de copsar.

Un home a qui no havia vist mai i a qui tal vegada no torni a veure va entrar a la llibreria. Portava sota el braç una carpeta i dos llibres, un d'ells, el que era visible, tenia una fotografia d'un mico a la portada. Els engranatges del destí trontollaven. Va acostar-se al taulell  i em va dir:

- Cerc un llibre que probablement no tindràs.
 
Em vaig preparar pel cop. M'ho veia venir. Ho sabia, com se sap que la nit s'acosta.

- De quin llibre es tracta? - li vaig demanar

- D'El elogio de la sombra- em va contestar.

Fausto Puerto