Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.
FAUSTO | 22 Gener, 2008 09:35
Parece ser que los escritores llevan hasta sus últimas consecuencias el famoso epigrama de Cocteau: “Soy un mentiroso que dice la verdad”. Toda obra de ficción es en esencia una mentira narrada de manera convincente. Ya que lo importante no es la mentira en sí sino el hechizo utilizado para hacerla verosímil. ¿Qué sucede entonces con los Diarios y los Jornals? ¿El escritor de un diario que supuestamente se refiere a su vida personal y no a la de sus personajes está “mintiendo” o diciendo la “verdad”? ¿Pudo ser el Tolstoi autor tan tonto como el Tolstoi memorialista manifiesta? ¿Pudo alguien soportar convivir con el Cheever de los Diarios? Parece sorprendente que la respuesta a muchas de esas preguntas sea la misma: “Reconozco más a mi padre en su obra de ficción”, confiesa el hijo de Cheever. He aquí por fin planteada la paradoja. La ficción dice la verdad sobre el autor. ¿Entonces de qué habla el autor de un Diario? ¿A qué se refiere si de sí mismo ya habló con autoridad en sus ficciones? “¿Quién es usted realmente?”, se dice que le preguntó el hijo mayor a Cheever luego de leer algunas entradas de los Diarios. “¿Ese ser que me abrazaba con fuerza quitándome el miedo es el mismo que escribía que no podía soportar la angustia que le causaba el abrazarme y no sentir nada, salvo el deseo apremiante de encerrarse en su estudio a escribir?”. Sin saberlo nos mostró la clave: los diarios de un escritor son la manifestación más radical de esa pulsión a la soledad, el único compañero y talismán protector. El Diario es el antídoto de la locura. Es el teatro de la verdadera existencia del artista. Por eso los que acceden a sus Diarios no los reconocen, y muchas veces se retiran negando asustados.
Así parece suceder una vez más con el Diario de Palafell i Jordá. Famoso médico urbano y patriarca de la lucha por la defensa y promoción de la lengua vernácula, cuyos diarios han sido editados por fin, diez años después de su muerte. Causando, por cierto, un pequeño escándalo, ventilado en voz baja y no sin sorna. Dos hechos justifican esa conducta masiva. Primero el fácilmente escandaloso: el probo doctor confiesa que durante cuarenta años se acostó con una mujer diferente cada día, entre las dos y las cuatro de la tarde. Que nadie sospechara nada y que las 14600 mujeres que pasaron por su cama no hubieran abierto jamás la boca para hablar de su aventura manifiestan la extraña maestría con que Palafell manejó su vida paralela. “¿Acaso la realidad no es el conjunto de todos los hechos simultáneos?”, pregunta retóricamente el buen doctor como justificación. No era la única. Parece ser que la razón última de semejante promiscuidad no fue la lujuria sino el amor. Parece ser que Palafell herido por un fuego ardiente necesitaba liberarlo con método y en razón de una finalidad casi sacramental: glorificar su matrimonio. “Es tal mi intensidad amatoria que ninguna repite y todas callan. Las libero de culpa y así anulo la confesión. Por mi parte todo lo hago por el amor a mi mujer y por el sano deseo de no quemarla viva con el fuego de mis entrañas”. Científico sobre todo, en la ejecución sistemática de un método poético, encuentra la solución a la paradoja del amor y del tiempo. Su mujer muere un año después que él, lo que confirma lo acertado de su sistema operativo.
El otro hecho que originó escándalo para un grupo considerable de lectores fue constatar que el más respetado defensor de la lengua vernácula había recurrido a la lengua del imperio para hablar de su mundo más íntimo y secreto. Esa es la verdadera perversión de Palafell y la que hace que el sentido del libro adquiera una espontánea vis cómica que solo se puede comprender al leerlo.
“Diarios”. Joan Palafell i Jorda. 150 págs. Ed “Testimonis”. Barcelona. 2000.
Gabriel Bertotti
FAUSTO | 15 Gener, 2008 11:52
Va haver-hi un temps, a principis del segle XIX, on existia l’art de la conversació i de la mútua companyia. Les persones creaven uns vincles de relacions basats en viure en societat. Una paraula o un pensament era capaç de desencadenar les més intenses passions, les persones es necessitaven unes a les altres per tal de poder desenvolupar-se i créixer. Creaven els seus moments de gaudi a partir dels que venien proporcionats pel seu entorn i, alhora, desenvolupaven un amplíssim i riquíssim món interior i personal. Les distraccions, emocions i sensacions naixien i discorrien indefectiblement de l’interior a l’exterior, ben al contrari del que succeeix avui en dia. Avui, l’enrenou mediàtic i social ha aconseguit parar el nostre desenvolupament intern i ens ha ensenyat a ser subjectes passius a l’espera de que qualsevol estímul ens vengui de fora. Se’ns dóna tot fet, fins i tot la manera com hem de pensar, el que hem de desitjar, com ens hem de sentir en cada situació de la vida.
Las afinidades electivas és un exemple magnífic i bell d’aquest joc de relacions personals, d’aquest naixement de sentiments, afeccions, gaudis, passions intenses... a partir de la conversació i la companyia mútua que exerceixen els quatre personatges que conformen l’obra. D’aquesta companyia van passant de les més intenses alegries i satisfaccions a les més irrefrenables i destructives relacions, dins un joc d’irracionalitat romàntica. Dins aquest viure, aconsegueixen tenir la ment i els sentits oberts i molt desperts, i són capaços de gaudir del transcórrer del temps, de la percepció del pas de les estacions, els colors i els sons de la natura, i de la bellesa que els envolta que, com un cinquè personatge, serà decisiva en la història.
Goethe, amb aquesta obra, ens torna a regalar la possibilitat de submergir-nos per unes hores en un temps perdut on la paraula era l’instrument més delicat i on les sensacions es vivien amb intensitat i fruïció, on les relacions entre les persones eren enriquidores i on, sobretot, es cultivava un món interior que esdevenia complex, punt de partida per a qualsevol vivència i alhora punt d’arribada i de reflexió de tot el viscut.
Maria del Mar Riera
FAUSTO | 10 Gener, 2008 11:51
L'alè del búfal a l'hivern. Una peça delicada, llenceria fina, volgudament femenina, que es pot llegir com la relació entre tres dones -Esther March, assagista i aspirant a escriptora, l'escriptora Gwen Rees i la seva filla Charlotte (en honor a Charlotte Brönte)-, però també, i sobretot, com un homenatge a la pròpia literatura. Escriure com a ofici i malefici.
La novel.la de Neus Canyelles, guardonada amb el premi "El lector de l'Odissea" i finalista del "Llibreter", presenta una estructura ben travada -segurament, el millor de la novel.la- que funciona com una peça de rellotgeria. Un rellotge, sí, d'arena, que marca pausadament l'esdevenir aventurer de Gween Rees i l'admiració d'Esther March per aquesta.
Capítols curts, senzills, alternant el relat d'Esther March amb les memòries de la vella escriptora, antiga corista, i, entre i entre, les cartes que s'intercanvien Charlotte i Esther, a més de dos relats breus, intercalats. Així, en fem una lectura àgil però no estressant. Al contrari. Cada capítol és un tast, un àpat frugal i energètic, lleuger i saborós, fresc, amb un estil dominat, en general, per la senzillesa de la frase, de to col.loquial i amb ressons poètics, esquitxat de petits matisos -repeteixo: volgudament femenins- que tanmateix no aconsegueixen amagar el drama (femme fatale, escriptora maleïda i alcohòlica) de Gween Res (personatge inspirat en l'escriptora angloantillana, a la qual Neus Canyelles tant admira, Jean Rhys).
L'alè del búfal a l'hivern és una novel.la de confidències, de comentaris i memòries, de secrets i lectures vora el foc, i dies de pluja. Una obra que ens parla de la feblesa d'un temps ja extingit, irrecuperable "com l'espurneig d'una lluerna a la nit", en què una escriptora cèlebre podia desaparèixer, abans d'això que en diuen globalització. De quan els viatges eren llargs i plens d'incògnites. De quan la gent escrivia cartes, encara.
Esther March:
"Vaig tornar a la sala. Gween Rees s'havia adormit. Tenia el cap tombat al respatller del sofà. Respirava tranquil.lament. Li vaig mirar el rostre, la pell fina de les mans, aquells turmells nus que guaitaven sota la manta. Com podia ser que em toqués vetllar el son de l'escriptora? Com era possible que jo fos allà per atiar el seu foc? Em vaig asseure al seu costat, sense fer renou, i vaig esperar que es despertés, pensant".
Charlotte:
"Ella renuncià a mi perquè escriure era més important per a ella. L'únic lloc on es trobava segura era en l'escriptura. Ella s'havia d'aïllar. Ningú no l'entenia, perquè no és possible entrar dins el cervell de ningú".
Gween Rees:
“He vengut aquí per escriure. Només això. Al principi no ho sabia. Em pensava que havia vengut per tenir una casa amb bones habitacions. Per posar-hi cortines i catifes. Posar flors als gerros. Però la veritat és que jo vaig travessar Europa i vaig caure en aquesta illa només per escriure".
FAUSTO | 19 Desembre, 2007 09:47
Les festes de Nadal ja són aquí i Món de Lllibres s’embarca. Els distribuïdors no s’aturen d’enviar capses i els llibres, com és habitual per aquestes dates, es fan grans en volum i també guanyen en espectacularitat. L’espai de la llibreria es redueix i arriba un moment que hi ha llibres per tot: damunt els estants, sota les taules, vora el taulell, omplint el mostrador o esperant el seu torn al magatzem. Jo, cap aquí i cap allà, aviat hauré de sortir al carrer a vendre’ls perquè prest no hi cabrem tots junts.
Els més venuts són una altra vegada ben variats, n’hi ha per a tots els gusts, però jo em quedo amb el fet que la grandiosa novel.la que és Vida y destino ocupi un quart lloc aquí a Manacor, cosa sorprenent, i una també molt bona posició a nivell nacional. Qui ho hauria dit mai! Si Vasili Grossman aixequés el cap no ho creuria. Definitivament sempre ens duem sorpreses que tan de bo fossin sempre així d’agradables.
I vet aquí la llista dels llibres més venuts des del 25 d’agost de 2007 fins al 19 de desembre de 2007:
Català
1- Mil cretins
2- El noi del pijama de ratlles
3- El celler
4- La carretera
5- L’elegància de l’eriçó
6- El pont dels jueus
7- Les benignes
8- Un petit inconvenient
9- L’església del mar
10- La lladre de llibres
Castellà
1- Firmin
2- El niño con el pijama de rayas
3- Job
4- Vida y destino
5- Un día de cólera
6- Villa Diamante
7- La bodega
8- La elegancia del erizo
9- Las benévolas
10- El cuento número 13
Cal també destacar l’assaig de Robin Lane Fox, El mundo clásico, un fascinant recorregut per la història clàssica. L’editorial és Crítica.
Los ensayos de Michael de Montaigne, completíssima edició d’Acantilado que darrerament només publica del bo el millor.
La reedició del llibre de Joan Sales Incerta glòria per Club Editor, justa i necessària
L’edició en català dels Contes complets de John Cheever de l’editorial Proa. Una meravella de la que ja penjàrem un article de l’edició castellana.
Un llibre preciós titulat Las mujeres, que leen, son peligrosas. Ideal per a regalar.
Ja per acabar i abans d’acomiadar-me, recordar-vos també l’enigmàtic llibre de Nathaniel Hawthorne Cuentos contados dos veces, d’Acantilado. De Libros del Asteroide El hombre perro i Lluvia negra. D’Edicions 62 els Contes de Primo Levi. De Galaxia Gutenberg els Cuadernos de Paul Valery i si encara no heu llegit Job, de Joseph Roth, recomanar-vos que ho faceu tan prest com pugueu: és un llibre excepcional del que no es pot prescindir.
Amb la previsió d’acabar el paper de regal i les etiquetes de felicitació ens acomiadem fins dia 11 de gener de l’any 2008 desitjant-vos a tots unes molt bones festes i un magnífic any nou.
Fausto Puerto
FAUSTO | 13 Desembre, 2007 09:51
Introducció a Gabriel Bertotti i les seves ficcions.
El primer dia que Gabriel Bertotti va entrar a la llibreria pràcticament no va obrir la boca. Va voltejar i va inspeccionar, com si d’un detectiu es tractés, tots els prestatges i les taules. Finalment, al cap d’una bona estona i després d’adonar-se que el llibre de Dino Buzzati El desierto de los tártaros estava recomanat, em va demanar si havia vist la pel.lícula del mateix títol. Li vaig respondre que no però que seria interessant veure-la. Després va agafar un exemplar de La historia de Genji, va pagar i va marxar. Poc imaginava jo que aquell argentí es convertiria en poc temps en un client insubstituïble i, sobretot, en un dels bons amics (entre molts altres) que he fet des que vaig obrir la llibreria. Una setmana més tard Gabriel em portà el film El desierto de los tártaros, i des d’aquell dia no ha aturat deixar-me pel.lícules. La seva filmoteca sembla inesgotable; el seu gust exquisit. Gabriel també és gran melòman i, mútuament, ens hem ajudat a engrandir la nostra col.lecció de música . Com a bon argentí parla d’allò més bé però la seva millor virtut , a part de fer-se escoltar, és que sap escoltar.
Gabriel és un monstre en molts d’aspectes. La seva cultura en general està molt per damunt la mitja, però la seva cultura literària és impressionant i vastíssima. Un no acaba mai de sorprendre’s i de demanar-se com potser que aquest tipus sàpiga això o allò altre. Emperò en el fons Gabriel Bertotti és un escriptor. Confio que en el futur, en estar publicades, arribaré a vendre alguna de les seves novel.les, que he tingut el plaer de llegir, a la llibreria.
Un dia, fa ja bastants mesos, a Gabriel i a mi, parlant de Borges, se’ns va ocorre que estaria bé escriure un article sobre un llibre imaginari i penjar-lo al bloc. Però el tema va quedar en això, una simple idea. Jo no hi vaig pensar més. Fa poc, Gabriel m’envià un article sobre una obra irreal que es titula Fragmentos de l’escriptor, també il.lusori, que nom S.L. Martínez. Vaig riure molt amb la seva ficció i després d’improvisar una portada la vaig penjar al bloc. He de reconèixer que juntament amb els clients ens ho hem passat molt bé especulant sobre el tal S.L. Martínez i el seu llibre "incunable". Gabriel es va animar i em va enviar un parell d’articles més que, a poc a poc i quan hagin passat aquestes festes, aniré penjant els dimarts a la nostra plana web. Queda clar doncs que la secció que obrirem i que es titularà Llibres que no són parlarà només de les obres que Gabriel tindrà l’amabilitat d’inventar. No aneu a cercar-les a la vostra llibreria habitual si no voleu donar molts de maldecaps al llibreter. A continuació us deixo un comentari breu que de ben segur vos farà pensar.
Fausto Puerto
Muerte, identidad y libre albedrío
“Ni Víctor Poussin era quien decía ser, ni madame Lepite era madame Lepite, ni por supuesto Voltaire era monsieur Arouet.
Todos se divertían participando de una extraña mascarada.
Poussin era en realidad monsieur Arouet, Voltaire era Víctor Poussin y madame Lepite era, ¡madame Lepite!”
Así, de manera indirecta y desganada, comienza Arditti, su tratado sobre lo absurdo de pretender tener una identidad, o ejercer algo llamado “libre albedrío”.
El método elegido es simple y efectivo.
Arditti, nacido en el seno de una vieja familia de comediantes, aprendió el arte de la burla en las intermitentes lecciones que le daba su abuela. Marcia Lapage había sido una de las tres mejores cantantes parisinas de fin de siecle. Secreta opiómana fue rescatada de la pesadilla china por Herr Jünger, un falso aristócrata prusiano que resultó ser el bromista abuelo de Arditti.
La abuela elegía momentos cotidianos, como un almuerzo, por ejemplo, para preguntar a cualquier comensal si creía en el libre albedrío. Si la respuesta era afirmativa, le guiñaba un ojo a su nieto y hacía la pregunta reveladora:
“¿Entonces usted cree que por un acto de su voluntad podría liberarse de morir?”
Obvios rostros pasmados, alejados infinitesimalmente de platos y tenedores.
Y el remate triunfal: “¡Hasta que la voluntad de vivir no venza a la muerte no habrá libertad posible!”
Al rato, todos ignoraban con ruidos de cristales o degustaciones, las risas que venían de la cocina, donde la abuela y Arditti hacían el café.
El autor no lo aclara, pero cualquier lector instruido sabe que Poussin no existe, que Voltaire era el seudónimo de monsieur Arouet y que madame Lepite era Marcia Lapage.
La abuela le dio la lección acerca de la identidad con su propia vida. Aquejada de alzheimer dejó de reconocerlo un atardecer de diciembre cuando Arditti la saludó como siempre y ella apartó la cara. La verdad acerca de la fatuidad de la conciencia dejó de ser una propiedad de los enunciados para transformarse en consecuencia de la existencia humana.
Arditti estaba predestinado a descubrir también, que el azar es el verdadero ejecutor del raro humor de la divinidad.
Un auto lo atropella y queda parapléjico, “condenado” a una cama el resto de su vida. Limitada su comunicación a un pestañeo, dolorosamente libre su mente, transformando la vieja pregunta de su abuela en otra más apropiada: “¿Cree usted que somos libres de elegir voluntariamente la muerte?”
“¡Sí creo!”, pensaba Arditti; pero él no podía.
Muerte, identidad y libre albedrío. Pedro Arditti. ED “Claridad”. México. 1987.
Gabriel Bertotti
Llibreria Món de llibres
C/ Major nº7
Manacor 07500
llibres@mondellibres.com
Telf: 971 84 35 09
« | Març 2024 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |