Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Job. Història d'un home senzill.

FAUSTO | 13 Setembre, 2007 09:04

En un altre dels constants encerts de Narrativa del Acantilado, ha sortit a la venda la novel.la Job, una autèntica obra mestra de l’austríac Joseph Roth que fou publicada per primera vegada el 1930 amb un èxit notable que el consagrà com a escriptor.

Joseph Roth pertany al grup d’excelsos escriptors que la primera meitat dels segle XX donaren esplendor a la llengua alemanya. Em refereixo a Thomas Mann, Rilke, Robert Musil o Kafka, que, juntament amb els hongaresos Elias Canetti i Sándor Márai, formen el més selecte de la sorprenent escola centreeuropea del segle passat, imprescindible en qualsevol biblioteca.

En la contraportada del llibre que comentam, parlant de l’estil de Roth, anomenen dues qualitats que em semblen molt escaients: lirisme i vigor. Jo n’hi afegiria dues més: economia i exactitud. És impressionant la quantitat de pensaments profunds i de raonaments filosòfics que ens explica Roth amb un mínim de frases curtes, senzilles, directes, concises i exactes.

Si bé és veritat que sempre que es menciona l’obra de Joseph Roth es fa referència a La llegenda del Sant Bevedor  o La marxa Radetzky, després de la lectura de Job, un queda convençut que si no existissin aquestes dues obres,  amb Job li hauria bastat a Roth per a quedar en la història de la literatura, perquè té totes i cada una de les característiques pròpies de les obres capitals.

Les peripècies del jueu Mendel Singer, la seva dona i els seus quatre fills, primer a Ucraïna i després a Amèrica, ens enganxa i ens commou des de la primera pàgina, on ja se’ns adverteix que no esperem grans coses d’aquell pobre mestre devot i temorenc de Déu, que empès per la misèria emigra a Amèrica amb la família abandonant en el seu poblet natal de Zuchnow el fill petit, que és baldat i deficient mental. Una decisió que l’omplirà de remordiments la resta de la seva vida.

En definitiva, el jueu Mendel Singer és un veritable àlies del personatge bíblic que representa Job, i la novel.la, entre moltíssimes altres coses, una metàfora sobre els remordiments, la resignació, la fe, l’esperança, el premi i el càstig i el paper de Déu i les religions en la vida dels homes. Una paràbola trista i pessimista  amb un final falsament feliç i esperançador, perquè el preu que paga el protagonista per sortir de la contínua ratxa de desgràcies que conformen la seva vida i que el menen a rebutjar Déu temporalment, és molt elevat.

Crida l’atenció el fatalisme existencial de la majoria d’aquests escriptors centreeuropeus, que, a més de reflectir-se en la seva obra, els dirigia cap a una destrucció personal progressiva o directament al suïcidi. Record ara mateix el cas de Sándor Márai, o el del propi Joseph Roth, que morí alcoholitzat als quaranta-cinc anys.

La novel.la Job (és imprescindible llegir-la) està plena d’encerts i moments culminants, però per a citar-ne només un, recordaria la reacció de Deborah, l’esposa de Mendel Singer, quan li comuniquen la mort d’un dels seus fills. Senzillament magistral.

Deborah sigue sentada en la silla, como si no hubiera ocurrido nada, en silencio. Sus ojos están secos, vacíos, como dos pedacitos de cristal oscuro. Está sentada frente a la ventana. Se diría que cuenta los copos de nieve. Todo está en silencio. Se oye el fuerte tictac del reloj. De pronto, Deborah  empieza a arrancarse el pelo muy despacio, con dedos lentos. Se lleva un mechón tras otro sobre el rostro, pálido y sin expresión, como de yeso hinchado. Después se arranca un mechón tras otro casi al mismo ritmo con el que ahí fuera caen los copos de nieve...”

Tomeu Matamalas

Diarios. Léon Bloy.

FAUSTO | 06 Setembre, 2007 09:58

Léon Bloy, (Périgueux, 11 de julio de 1846 – Bourg-la Reine, 3 de noviembre de 1917) fue un novelista y ensayista francés. Pasó, en su juventud, del anti-catolicismo militante al catolicismo ferviente pero siempre fue combativamente anticlerical, del clero del momento histórico que le tocó vivir: “...sus seminaristas idiotas y malhechores, que ambicionan el sacerdocio que les conferirá el favor de poder crucificar a Jesús cada día”, y fue, también, un anti-burgués furibundo: “Cuando a los mundanos les falta el dinero, les falta todo y su miseria es espantosa”. Hermano de la pobreza como San Francisco de Asís: “La miseria tiene esto de bueno, que nos fija, como clavos, en la Mano de Jesucristo” y latinista, aunque no filósofo, como Santo Tomás de Aquino, fue, como ambos y tantos otros esclarecidos, un enamorado de Jesús.

Recientemente escuché en la radio a un erudito catedrático, ex-sacerdote, explicando las escasas referencias históricas que existen sobre la vida de Jesús y diciendo que casi todo lo que se escribió sobre Él son leyendas sin evidencias históricas. Seguramente es verdad. Pero lo que probablemente no conoce el tal erudito son los canales mediante los cuales Dios se manifiesta al ser humano. Es irrelevante que Flavio Josefo hable poco o casi nada de Jesús, ¿es que acaso si hubiera escrito mucho, por eso, el mundo sería cristiano?  A dicho experto, como se dice ahora, Léon Bloy gritaría: “¡Un alma a la que Dios asedia con toda su potencia! ¡Cabe imaginar algo más bello!”,  o bien, “Sobre la tierra vemos lo invisible por medio de lo visible. Después de la muerte, veremos lo visible por medio de lo invisible.” No podía soportar los lugares comunes –escribió una exégesis en dos partes sobre ello– y como comenta Cristóbal Serra, traductor fiel y vigoroso, en el prólogo de la presente edición, Bloy fue quien descubrió que el mundo moderno era obra del criterio de la Cantidad, que había postergado al criterio de Calidad: “La Divinidad moderna es el ídolo Cantidad, el dios Quantum”. Léon, fue un violento polemista, lo que le granjeó muchos enemigos y el boicot del mundo literario y católico de su tiempo (hoy se diría que le faltaban habilidades sociales: “En cuanto a la habilidad no la deseo. La sustituyo por la confianza en Dios...” ) y afrontó su vida desde muy pronto como testigo y apóstol de lo Absoluto: “Del Absoluto, pero, repitámoslo, el Absoluto es un viaje sin retorno y por eso quienes lo emprenden tienen tan pocos compañeros. ¡Imaginaos! Querer siempre la misma cosa, ir siempre en la misma dirección, marchar día y noche sin girarse ni a la izquierda ni a la derecha una sola vez, ni por un instante, no concebir toda la vida, todos los pensamientos, todos los sentimientos, todos los actos y hasta las menores palpitaciones sino como la continuación perpetua de un decreto inicial de la Voluntad todopoderosa...El temerario busca a sus compañeros. Comprende entonces que es capricho de Dios que esté él solo en medio de los tormentos y avanza entre la negra inmensidad llevando ante sí su corazón como una antorcha”.

No fue Bloy un afortunado, pasó muchas dificultades económicas: “Soy un perpetuo galeote de lo sublime”, siempre con la familia al borde de la miseria, de la que Dios, decía él, los rescataba por medio de algunos buenos y generosos amigos, y perdió a un hijo y a su primera mujer de forma dramática. Sin embargo, Léon encontró siempre consuelo en la fe: “Sé paciente y dulce hacia ti mismo. Es infinitamente probable que Dios no haga nada de lo que tú sueñas. Lo hará mejor”. ¿Fue Léon Bloy un desesperado?, él mismo nos responde: “El Dolor no es nuestro fin último, es la Felicidad celeste la que es nuestro último fin. El dolor nos lleva de la mano al umbral de la Vida Eterna. Allí nos abandona, al estarle vedado el umbral...La desesperación filosófica  consiste en no esperar Nada de los hombres y Todo de Dios...por lo que atañe a la otra desesperación, la teológica, la que no espera nada de Dios, la dejaremos para los burgueses que buscan la alegría de sus tripas.

También fue Bloy un hombre valiente y defensor de los pobres: “El colmo de la miseria humana es el desprecio de los pobres por los pobres. Sólo los pobres dan espontáneamente, los ricos quieren ser solicitados”  y de los judíos: “Se olvida o más bien no se quiere saber que nuestro Dios hecho hombre es un judío, el judío por excelencia, el León de Judá; que su madre es una judía, la flor de la raza judía; que los Apóstoles han sido judíos...¿cómo expresar la enormidad del ultraje y blasfemia que consiste en vilipendiar a la raza judía?

La muerte lo alcanzó en su casa, en plena I Guerra Mundial, según su mujer tuvo una muerte dulce y sin agonía. Años antes se había referido así a la muerte: “¿Hay para un ser humano algo tan importante como estar muerto? ¿Existe un estado más amable, más envidiable, más deseable, más exquisito, más espiritual, más divino, más espantoso que el estado de un muerto, de un verdadero muerto a quien se mete bajo tierra y que se ha presentado ante Dios para ser juzgado? Las contingencias vulgares, los deberes del mundo, la prudencia de los imbéciles, terminan ahí. Lo único que se trata es de saber si ha muerto en el seno del Señor. Uno es tragado por lo Absoluto. Uno es absolutamente dichoso o absolutamente desdichado, y eso se sabe absolutamente...”

Epílogo: Vita mutatur, non tollitur (La vida cambia, no se acaba); Sursum corda (Arriba los corazones).

Joan López Ferré

Els llibres més venuts i les lectures d’estiu.

FAUSTO | 26 Juliol, 2007 09:30

A Món de llibres ens preparem per a les properes vacances i amb aquest darrer post ens acomiadem fins al pròxim dia 6 de setembre de tots els seguidors internautes, de tots els blogger's amics, de tots el col.laboradors que hi participen i també de tots els clients de la llibreria. Com és costum per aquestes dates, publiquem un llistat dels llibres més venuts des de dia 1 de gener de 2007 fins a dia 20 de juliol de 2007.

CATALÀJORDI SÀBAT-2005

1- Bel canto
2- Petita història dels tractors en ucranïes
3- Istambul. Ciutat i records
4- Colors de mar
5- L’església del mar
6- Kafka a la platja
7- El llibre dels plaers immensos
8- El pont dels jueus
9- La ciutat sense temps
10- La mort de l’ànima.

CASTELLÀ

1- El mundo de los prodigios
2- Cien años de soledad
3- El corazón helado
4- Kafka en la orilla
5- El pedestal de las estatuas
6- Arthur & George
7- Provocación
8- El mercader de alfombras
9- La catedral del mar
10- El niño con el pijama de rayas.

El nostre estimat Tomeu Matamalas es situa al cap davant dels més venuts en català d’aquests darrers 6 mesos. En castellà, com no podia ser d’altra manera, Robertson Davies amb El mundo de los prodigios torna a ser el rei. Luis Solano, editor de Libros del Asteroide, em va dir fa poc que ens hauríem de plantejar fer a aquest autor fill il.lustre de Manacor.

Cal destacar també:

La boníssima acollida de La vida de Samuel Johnson de l’editorial Acantilado                  Monumental i obligatòria biografia.

El llibre segon dels assaigs de Michel de Montaigne de l’editorial Proa.

La nova col.lecció labutxaca en català. Amb un interessantíssim fons, bona lletra (grossa i llegible), però en una edició bastant pobre que es podria millorar.

Un llibre genial de l’editorial Minúscula que es titula El retorno de Filip Latinovicz del que ja en parlarem.

Diarios de Léon Bloy també d’Acantilado, segons Joan López, amic i gran lector, una joia imprescindible a qualsevol biblioteca.

Finalment i abans d’acomiadar-me, una darrera recomanació per als lectors que desconeguin l’obra d’Elias Canetti (culpable de la meva quarantena d’altres lectures durant uns mesos). Només dir que les seves memòries publicades per Galaxia Gutenberg són una meravella. Apuntar que Auto de fe, la seva única novel.la, és un llibre apassionant, inclassificable i, segons paraules del propi Canetti, “tan insuportable com el Rei Lear de Shakespeare”, sigui com sigui esdevé una gran lectura!!. I per concloure diré que Masa y poder, un llibre del que ja està tot dit, és una obra impressionant amb que Canetti ens enlluerna tot el temps amb la seva intel.ligència. De tots ells en parlarem més a fons la propera temporada.

Com a lectures d’estiu enguany toquen els Cuentos completos de Flannery O’Connor i com no podria ser d’una altra manera una de les aventures de l’impresentable soldat anglès Harry Flashman, tot un heroi molt conegut per la llibreria. Llegiu el primer i ja em direu...

Salut i fins al setembre.

Fausto Puerto

Soy leyenda. Els vampirs de Matheson.

FAUSTO | 19 Juliol, 2007 09:00

     Llegeixo a Blogdecine que dia 18 de desembre s’estrena la tercera adaptació cinematogràfica de la novel.la  I am legend (Soy leyenda) de Richard Matheson. La primera adaptació, de l’any 1964, es titula The last man on earth  i fou protagonitzada per Vicent Price. La segona, estrenada l’any 1971, es titula El último hombre vivo i la protagonitzà Charlton Heston. Cap d’aquestes dues adaptacions aporta res a l’engrandiment del setè art. Ara ens arriba aquesta superproducció nord-americana protagonitzada per Will Smith, que no s’assembla ni de lluny al protagonista de la novel.la. De totes maneres veig el tràiler de la pel.lícula, per si de cas, i arribo a la definitiva conclusió de que no aniré al cinema a veure el film. Toca esperar una altra futura adaptació. Mentre,  podrem revisar el llibre de Richard Matheson i imaginar-nos com seria la modesta, intimista i aterridora  pel.lícula que cap director sembla voler realitzar.

Soy leyenda, és tot un clàssic dins el seu gènere i Richard Matheson un autor imprescindible per iniciar-se a la literatura de ciència-ficció, prolífica i pionera, de la primera meitat del segle XX que ens deixa escriptors tan importants com Olaf Stapleton, Ray Bradbury, John Wyndham, Stanislaw Lem, Ursula K. Le Guin, Philip K. Dick, Ballard, Alfred Bester, Frederick Brown i un llarg etcètera. Matheson escrigué aquesta novel.la l’any 1954 i l’ambientà a l’any 1976 (per tant el perill ja ha passat). Amb bon pols, sense dubtar i en menys de dues-centes pagines ens conta l’apocalíptica història de Robert Neville l’únic supervivent d’una misteriosa epidèmia que ha assolat la terra i ha convertit la resta de la humanitat en vampirs. Robert es troba aïllat en una petita ciutat i cada vespre, veu com al voltant de casa seva els vampirs es reuneixen, com a carronyers que són per tal de matar-lo (això ens recorda un poc a La pell freda). De dia, quan els vampirs s’amaguen de la llum del sol, es dedica, ben armat d’estaques, a donar-los caça. Però la infinita solitud i la insuportable tensió psicològica que ha de suportar durant molts de mesos, duen a Robert a una situació límit en la que ja no només ha de lluitar amb els monstres que l’assetgen sinó que, a més, s’ha d’enfrontar a la seva anguniosa condició d’únic representant humà en tot el planeta. L’aïllament de Robert Neville és tan contundent que un no sap ben bé d’on treu les forces aquest home per sobreviure. Llavors, un dia apareix un ca esquiu i el protagonista recupera una mica la il.lusió. És aquí on l’escriptor aprofita per lluir-se i ens regala un dels capítols inoblidables del llibre.

Matheson, segur d’allà on vol arribar, aconsegueix culminar la novel.la sense caure en concessions, llegant-nos un llibre que no deixa esquerdes a l’esperança ni regala cap bona notícia els lectors (això, imagino, és el que cap director de cinema s’atreveix a fer). Desoladora i inquietant, ens trobem davant d’una història austera (quasi minimalista, diria jo) que ens depara un final perfecte i obre una porta a la reflexió filosòfica  enfrontant-nos al dubte de decidir qui és realment  el vertader monstre a un món on l’excepcional és ser un ésser humà i el que és normal i quotidià, és ser un vampir. Qui és llegenda, doncs?

Fausto Puerto

Los vagabundos de la cosecha. Reportatges de combat.

FAUSTO | 12 Juliol, 2007 08:29

     Un altre cop l’editorial “Libros del Asteroide” ens fa gaudir del plaer de la lectura. Aquesta, encara petita, editorial barcelonina s’ha proposat fer-nos llegir escriptors fins fa ben poc desconeguts a les nostres contrades, com és el cas del canadenc Robertson Davies, de qui mai no s’havia traduït la seva extraordinària trilogia de Deptfort, o escriptors oblidats com el californià John Steinbeck, autor de l’obra de la qual us vull parlar.

Los vagabundos de la cosecha és un llibret que només té vuitanta-sis pàgines de les quals setze són exclusivament de fotografies. A desgrat de la seva brevetat, ens atrapa des del principi. Abans de transformar-se en llibre, els set reportatges de que consta foren publicats al The San Francisco News; el seu redactor en cap els havia encarregat a Steinbeck.

 

 

Refugiados de Oklahoma.1935. Fotg. Dorothea Lange 

En aquests set reportatges Steinbeck denunciava el drama de moltes famílies de l’Amèrica profunda: Nebraska, Oklahoma, Kansas i Texas, que varen patir en la dècada dels 30 del segle passat les infaustes conseqüències de la gran depressió. Eren temps difícils perquè als efectes econòmics del crack del 29 s’afegiren un seguit de males collites provocades per la sequera i les turmentes de pols que les arruïnaren. Els bancsLos nómadas. 1935. Fotg. Dorothea Lange es quedaren amb les seves terres i amb les seves cases hipotecades i ells, els vagabundos de la cosecha, amb els seus cotxes trontollats partiren amb les seves famílies cap a la terra promesa, Califòrnia. Pel camí i quan arribaven, tots mal guanyaven 23 cèntims l’hora recollint les collites estacionals. Veien morir als seus fill de fam, s’emmalaltien a causa de la gran explotació a que eren sotmesos, es sentien menyspreats per tothom,...

Tot això i més forma l’essència d’aquesta obra, il.lustrada amb unes impressionants fotografies d’estètica neorealista captades per Dorothea Lange.

Familia huyendo. 1935. Fotg. Dorothea LangeMés tard, amb tot aquest material, Steinbeck va escriure la que es considera la seva obra mestra Las uvas de la ira, que fou premiada amb el “Pulitzer” l’any 1940; novel.la que el genial John Ford va convertir en una pel.lícula protagonitzada magistralment per Henry Fonda.

Los vagabundos de la cosecha, és un clar exponent de l’anomenada literatura compromesa i que des de que el francès Voltaire i Emile Zola la varen “inventar” ha enfrontat els escriptors partidaris de l’art com a eina de transformació social i els que pensen que la literatura té uns objectius més relacionats amb el plaer estètic.

La lectura d’aquests set reportatges de combat, ens ofereix una bona ocasió per entendre què passava i com vivien els immigrants californians de la primera meitat del segle XX i potser observarem alguns paral.lelismes amb algunes situacions actuals.

Marta Sancho


Familia de inmigrantes mexicanos. 1936. Fotg. Dorothea Lange

Campamento para trabajadores del cítrico. 1938. Fotg. Dorothea Lange

"La emigración es la combinación de la esperanza humana y el movimiento; la esperanza se realiza a través del movimiento"

Ryszard Kapuscinki

«Anterior   1 2 3 ... 78 79 80 81 82 83 84 85 86 87 88 ... 97 98 99  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS