Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Història de Pi. Una aventura de les bones.

FAUSTO | 24 Maig, 2007 09:28

      Ahir vaig fer una ullada a les prestatgeries de la llibreria per tal de decidir de quin llibre parlaria aquesta setmana. En un principi dubtava entre El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde i Novel.la d’escacs de Stefan Zweig però no ho veia clar; cada llibre té el seu moment i jo no estava molt inspirat. Finalment va ser un client qui em va resoldre el problema quan en va demanar si tenia Història de Pi de Yann Martel. Li vaig ensenyar un exemplar de Columna. El mirà una estona i digué: El m’enduc. Em fa ganes regalar-lo perquè a mi em va agradar moltíssim. Mentre embolicava el llibre parlàrem un poc d’en Pi i d’en Richard Parker i coincidírem en la interpretació d’algunes de les seves subjectives metàfores.

Vaig llegir Història de Pi fa uns tres anys i no me fa falta repassar la seva trama ja que és d’aquestes que no s’obliden fàcilment. Pi Patel és un jove que viu a la Índia. El seu pare és el director i propietari d’un zoològic on fa feina tota la família. Des de la seva adolescència, Pi mostra un gran interès per les diferents religions del seu país i es qüestiona les diverses maneres d’entendre la fe que prediquen els seus credos. El problema és que mai no acaba de tenir clar quina és la més encertada. Un dels moments més divertits té lloc quan els seus pares descobreixen que Pi estudia, d’amagat, tres religions a la vegada. Tota la primera part del llibre és plena de detalls, curiositats i reflexions al voltant de la vida diària del zoo i anticipa el to i l’originalitat de la resta de la història. En un moment donat la família decideix emigrar a Canadà i traslladar el zoològic fins a la nova terra. Després de molts tràmits s’embarquen juntament amb tots els animals en un vaixell de càrrega i s’endinsen en la immensa mar. El drama comença quan el vaixell naufraga a conseqüència d’una forta tempesta. Pi Patel resulta l’únic supervivent humà dins una barca de salvament. L’oceà Pacífic l’envolta i no hi ha ningú que vengui a rescatar-lo. Però no esta sol; amb ell, dins la barca, hi ha una hiena emprenyada, un orangutà nerviós, una zebra ferida i un tigre Bengala que nom Richard Parker. No puc afegir res més, la idea em sembla genial! Només cal prevenir al lector:  que es prepari  perquè no es pot ni imaginar les dificultats que haurà de superar Pi per tal sobreviure.

Yann Martel ens regala una novel.la enginyosa, original i molt intel.ligent, ideal per treure a la fresca ara que arriba el bon temps. Llegir-la esdevé tota una experiència i recomanar-la tot un plaer ja que aconsegueix, cosa que sempre és d’agrair, estimular la interpretació i provocar l’opinió dels lectors. El seu final rodó, l’humor elegant que destil.la al llarg de tota la narració i la seva renovada imaginació fan de Història de Pi una lectura imprescindible que ens recorda a les grans novel.les d’aventures i ens deixa ressons de Kipling, detalls de Hemingway i fins i tot visions de Verne.

Fausto Puerto

El amor en los tiempos del cólera. La jugada mestra de García Márquez.

FAUSTO | 17 Maig, 2007 08:52

       Fermina Daza i Florentino Ariza, Florentino Ariza i Fermina Daza, l’únic que ens importa mentre llegim El amor en los tiempos del cólera són aquests dos enamorats convertits en immortals gràcies a la mà virtuosa de Gabriel García Márquez. La resta són boires, ombres, possibilitats perdudes. La història, en ressò de llegenda, que protagonitzen aquestes dues ànimes predestinades, més per voluntat pròpia i caparrudesa que per decisió divina, em sembla una de les més romàntiques que la literatura ha donat.

Primer  l’amor i després la mort. Aquesta  hauria de ser la prioritat i la finalitat de la nostra vida, pareix voler dir-nos l’autor de Cien años de soledad. Totes les nostres conquestes, tots els nostres desitjos i somnis, totes les nostres passions i esperances, tota culminació de qualsevol forma d’amor ha de tenir lloc abans que la mort, el darrer i inevitable transit a que ens enfrontem, arribi, ens toqui, ens atrapi. El que haguem fet amb el nostre temps, fins al darrer segon de la nostra existència, decidirà la sensació de victòria o de derrota d’aquesta llarga i agònica partida d’escacs. I dic sensació perquè, tanmateix, la mort per inèrcia sempre ens donarà escac, encara que de vegades un amor vertader com el de Florentino Ariza ens deixi la impressió èpica del triomf.

El primer cop que Florentino Ariza, major i envellit, apareix a la novel.la ens deixarà de pedra amb una inoportuna declaració d’amor dirigida a Fermina Daza el mateix dia que aquesta ha enviduat. El cos del doctor Juvenal Urbino encara és calent i per això tant a la seva vídua com al lector sorprès, ens semblarà una blasfèmia aquest jurament d’amor incondicional i fidelitat eterna per molt que la inspiració vengui de l’Esperit Sant. Però els lectors, encara no sabem res i desconeixem totes les implicacions d’aquest drama. La història ve de molt enrere i només la perspectiva del seu conjunt ens farà entendre la profunditat poètica d’aquesta confessió que en fred potser ens semblarà fora de lloc. És gràcies a la meravellosa el.lipsi de 300 pàgines que inventa l’escriptor colombià, aturant momentàniament el present per a relatar-nos el passat, que ens congratularem i començarem a admirar la perseverança i el sacrifici  de Florentino Ariza. 

La novel.la de Garcia Márquez és intemporal i evocadora. L’ús del llenguatge i  la riquesa de la seva prosa vessa i desborda cada plana de cada full que girem, alhora que una desconeguda fragància ens va omplint les mans i ens perfuma la roba amb essències del tròpic. L’aurèola d’antic mite, de conte màgic, de fulletó sublim de sobretaula, que envolta tota la història ens trasllada a un port del carib colorista i colonial on la misèria i la riquesa, la promiscuïtat i la fidelitat, el còlera i l’amor es confonen i  passegen  junts de la mà pels carrers d’una ciutat que dorm la migdiada o fa l’amor.

 El tauler, amb els anys, es va buidant. Les peces de la jugada mestra de  Márquez, poc a poc van tombant. Sabem que l’Amor juga amb blanques i que perd el primer peó just començar la narració. De Florentino direm que és un alfil que ha sabut esperar, arraconat, el seu moment durant 50 anys 9 mesos i 4 dies; de Fermina direm que és la reina i que també,  sense saber-ho, ha esperat orgullosa i amb dignitat. Totes les altres peces, peons, torres, cavalls..., s’han esfumant. Al mateix rei (direm que Juvenal Urbino) el sorprèn l’escac i la partida s’acaba de sobte. L’alfil i la reina es queden sols damunt el tauler; són els únics supervivents d’una guerra perduda. Oblidats, es mouen obsessivament amunt i avall per un riu de quadrícules que, sabem, té els dies contats. Es tracta d’aprofitar al màxim els darrers moments. La Mort juga amb negres i, amb una paciència fins ara desconeguda, espera un poc més per a guardar les peces.

Fausto Puerto.

Poemas seguido de Venecia salvada. Simone Weil.

FAUSTO | 14 Maig, 2007 15:35

       No recuerdo en qué momento oí hablar por primera vez de Simone Weil (1909-1943). Supongo que sería en Tres cuadernos rojos, el primer tomo del dietario de José Jiménez Lozano, al que había llegado por recomendación de José Carlos Llop. En cambio, sí que recuerdo perfectamente el asombro que me causó La Gravedad y la Gracia, libro que subrayé y anoté con fervor. Pocos autores generan un grado de controversia similar a esta filósofa judeofrancesa que se dejó morir de hambre en solidaridad con los presos del nazismo. George Steiner, sin ir más lejos y haciendo suya la cita de Platón referida a Diógenes el Perro, tildó a Weil de “versión enloquecida de Sócrates”, al tiempo que reconocía en su obra una de las mayores aventuras filosóficas del siglo XX.

Su odio al judaísmo –siendo ella misma judía– ha provocado ríos de tinta, como también lo ha hecho su posible anorexia nerviosa y la radicalidad de unos planteamientos políticos y religiosos que desbaratan las doctrinas al uso. Acusada de locura por el general De Gaulle, cuando Simone Weil le sugirió el despliegue de un escuadrón de enfermeras mártires en la primera línea del frente; su presunta locura –me temo– no era otra cosa que el reverso de una verdad tensada hasta el límite, de una verdad que destruye cualquier realismo histórico o político, cualquier refugio humano o religioso.

En España, donde la figura de Simone Weil ha sido poco y mal estudiada, la editorial Trotta lleva años empeñada en la publicación de sus obras completas, de las que ahora acaba de aparecer el tomo dedicado a la poesía y a una pequeña obra de dramaturgia, Venecia salvada, escrita al modo de sus admiradas tragedias griegas. La peculiar concepción del arte de la autora francesa –heredera del jansenismo de Port Royal y del radicalismo iconoclasta de Pascal– le hacía sospechar de cualquier aproximación artística. El arte es el reino de la imaginación, escribió una vez, y “es preferible un infierno real a un paraíso ficticio”. En su particular canon sólo se salvaban aquellas obras –las tragedias de Esquilo y Sófocles, los poemas de Villon, el Lear de Shakespeare, los relatos de la Pasión y la Ilíada– en las que veía refulgir una verdad desnuda, una belleza que recogiera el sufrimiento inocente que pugna, en silencio, por alcanzar al hombre. Cuando Simona Weil afirmaba que sólo los más miserables entre los hombres son capaces de decir la verdad, estaba, a su vez, dejando constancia de su credo artístico: la belleza no es ninguna fabulación que esté al servicio del hombre, ni tampoco un divertimento con el que acallar la soledad. La belleza, diríamos, pertenece al reino de la verdad donde rigen la gravedad y la gracia, el sufrimiento y la compasión. Y algo de todo esto es lo que nos susurran sus poemas, desprovistos, quizá, de un aliento poético de mayor calado. No importa. Aunque le hubiera gustado ser recordada como poeta –y no como filósofa–, lo que el lector encuentra en estas páginas es el intento de desarrollar literariamente las claves sobre las que se asienta su pensamiento, a saber: la tensión entre la necesidad –que identifica con el sufrimiento que nos ata al mundo– y la compasión que salva, que puede salvar, al hombre. El alma desnuda –escribe en un verso– está expuesta a toda herida. Se trata de la misma herida que la perseguirá a lo largo de su vida y que volvemos a encontrar una y otra vez en todos y cada uno de sus libros. Éste tampoco es una excepción. Y, una vez más, no creo que deje indiferente al lector interesado en Simone Weil.

Daniel Capò. Diario de Mallorca. 20/04/07

El mundo de los prodigios. La conclusió de la trilogia Deptford

FAUSTO | 10 Maig, 2007 08:47

¿Y qué es una autobiografía, sino una novela romántica en la cual uno mismo es el héroe?

Robertson Davies

     La interessant editorial Libros del Asteroide acaba de publicar, per fi, el darrer títol de la trilogia de Deptford, de l’escriptor canadenc Robertson Davies.
 
Recordem que la trilogia gira entorn de la misteriosa mort de Boy Stauton, un prohom del poblet canadenc de Deptford. Recordem, també, que El quinto en discordia, el primer dels tres volums, estava contat per Dustan Ramsey, un personatge molt peculiar, amic d’infantesa de Stauton, honest i bona persona, però avar, excèntric i un tant rancuniós. A Mantícora, el segon volum de la trilogia, David Stauton, el fill del magnat, ens explicava a través del psicoanàlisi realitzat per una eminent psiquiatra de l’Institut Jung, de Zurich, la seva versió de la vida i la mort del seu pare.

En el tercer volum, El mundo de los prodigios, que ara ens ocupa, repeteix Dustan Ramsey com a narrador i reapareix Paul Dempster, un nin molt especial del poblet de Deptford, convertit ara en el gran Magnus Eisengrim, l’il.lusionista més famós de tots els temps, que agafa la paraula i ens explica la seva infantesa i la seva joventut marcada pel fanatisme religiós, la violència, la soledat i la ignorància.

Requerit per interpretar el paper de l’il.lusionista Robert-Houdin en una pel.lícula, Magnus Eisengrim, amb l’excusa de formar un subtext que enriqueixi el personatge, explica al director, el guionista i l’il.luminador del film, les circumstàncies de la seva vida, des que als deu anys fou raptat per un personatge sinistre d’un circ ambulant que passà per Deptford, fins a l’actualitat, que viu en companyia de Dustan Ramsey i la peculiar Liesl en un vell casal de Suïssa, on es reuneixen per sopar i parlar amb els cineastes en acabar cada jornada de filmació. Els cineastes i els propis amics escolten fascinats la història que conta el gran Magnus, el seu pas pel circ, actuant durant quasi deu anys dins el reduïdíssim espai d’un autòmat bestial que jugava a cartes amb els espectadors i que anomenaven Abdalà, i la seva permanència en una companyia teatral anglesa, rància, romàntica i passada de moda, però que fou una autèntica acadèmia d’aprenentatge per a ell. Tots aquests elements i els comentaris dels tertulians, que tanquen cada una de les jornades de confessió del mag, formen l’argument central de El mundo de los prodigios, un prodigi de sobrietat, intel.ligència i saviesa.

Com féu Tod Browning els anys trenta en la mítica pel.lícula Freaks, (traduïda a Espanya com La parada de los monstruos), Robertson Davies , en un to desdramatitzat, quasi de burla, ens conta a El mundo de los prodigios  una magnífica paràbola moral de freaks en la qual, en boca  d’uns personatges física o moralment tarats, ens adverteix que el món està ple de falses aparences, que hi ha monstres que són humans i humans que són monstres; que no es pot esborrar el passat pel simple procediment d’oblidar-lo, i que el mal, més que en el dimoni, pot estar reposant en les faccions immòbils d’un il.lusionista toxicòman i pervertit.

Robertson Davies, partint d’una acció aparentment insignificant, com és la brega de dos infants amb bolles de neu, i emprant un llenguatge sobri, exacte i poc afectat de filigranes metafòriques, elabora amb la seva trilogia de Deptford una profunda, intel.ligent i magistral història  de causes i efectes que no ens deixa mai indiferents.

Tomeu Matamalas

El problema de las autobiografías está en que se trata de la vida de una persona vista y entendida en sentido inverso. Por más sinceros que tratemos de ser en nuestros recuerdos, no podemos dejar de falsearlos en función del conocimiento que hemos adquirido con posterioridad.”

2666. L’abisme de Bolaño.

FAUSTO | 03 Maig, 2007 10:57

No luches con monstruos para así no convertirte en uno de ellos,
si contemplas el abismo, el abismo te devuelve la mirada.

Friedrich Nietzsche.

     Vaig llegir 2666 de Roberto Bolaño (1953-2003) tot d’una que es va publicar ara  fa més de 2 anys. Aquests dies s’ha esdevingut que l’editorial Anagrama publica dos llibres inèdits que l’autor guardava dintre dels arxius del seu ordinador. Un d’ells, titulat La universidad desconocida,  recull gran part de la poesia que Bolaño escrigué des de l’any 1977; l’altre, batejat amb el títol de El secreto del mal, reuneix una selecció de contes  inacabats o mig esbotzats que l’autor tenia pendent de polir i concloure per publicar-los.

Com a admirador de Bolaño que som i adonant-me que encara no he parlat de cap dels seus llibres, m’he posat a fer memòria per tal d’escriure unes impressions i advertències sobre la que considero la seva millor novel.la. Recordo que 2666 em va hipnotitzar i em va deixar profundament trasbalsat  durant el temps que vaig dedicar a la seva lectura. A més, els seus efectes secundaris (que són molts i diversos) em mantingueren la febre per l’autor xilè una llarga temporada.

Dividit en cinc parts subtilment entrellaçades i cada cop més esglaiadores,  l’inesgotable i absorbent volum ens obri la porta d’un infern  pròxim, terrenal i molt personal enmig del qual Roberto Bolaño ens encadena amb les anelles lluents de la seva literatura obligant-nos a contemplar les flames incombustibles del mal.

Just començada la primera part un ja s’ha apercebut que està davant un monstre tant en el sentit literal com literari. El llibre promet excel.lències i dóna el millor de sí fins al seu desenllaç. Bolaño, a 2666 culmina un procés de perfeccionament i recerca que desemboca en la coronació i conclusió de l’univers inabastable que crea en totes les seves novel.les. En la primera part de 2666, quatre professors obsessionats amb la figura i l’obra d’un escriptor desaparegut anomenat Beno Von Archimboldi ens facilitaran les primeres pistes per arribar a entendre la complexitat que planteja la història. En la segona i la tercera part, confirmarem aquesta sensació d’infinitud i començarem a baixar als averns aferrats a les profundes arrels d’un arbre del que desconeixem el nom i l’espècie. En la quarta part, ens despertarem a l’infern o més concretament a Santa Teresa (transsumpte de Ciudad Juárez)a la frontera de Mèxic amb Estats Units. En aquesta ciutat i des de fa uns anys tenen lloc una sèrie de assassinats i violacions de dones i al.lotes joves que encara a dia d’avui no han estat resoltes. Durant quasi 400 pàgines Bolaño demostra la seva casta de escriptor audaç i sense complexes fent-nos empassar, en un llistat interminable, la reconstrucció i els detalls més escabrosos de quasi tots els assassinats. Dit així sembla una barbaritat i a més, podem pensar que aquesta part ha d’ésser pesadíssima, però llegir-la esdevé una experiència necessària . Bolaño ens enfronta a l’abisme (allà on s’amaga el secret del món) i aquest abisme ens torna la mirada. Impressionats ens demanem el  perquè de tot aquest mal (que simbolitza tots el mals) i el forat negre ens respon amb foscor i més foscor. Cada assassinat és únic a pesar que tots ells, des de la distància i acostumats ja a la seva repetició, ens semblin el mateix. Cada mort és la d’una persona que abans tenia un vida pròpia, un passat únic i un futur possible. Cal no oblidar-ho. L’escriptor vol que assimilem tot això per després deixar que siguem nosaltres qui cerquem, dins aquest infern, un motiu i un significat ocult que se’ns escapa. El mal és insondable, però Bolaño apunta alt i amb la seva ploma acusadora perfila la identitat dels responsables incapaços d’aturar aquesta carnisseria i critica la seva passivitat. Ell sap que la millor manera de fer-ho és sens dubte incloent aquesta relació inesgotable de morts dins un llibre que perdurarà.

La cinquena part (la d’Archimboldi) esdevé una absoluta meravella i és en sí mateixa una novel.la independent que ben merescudament podem incloure dins el llistat del millor que s’ha escrit en aquest nou segle XXI. Una peça de museu que Bolaño escrigué com qui esculpeix la seva làpida.

Fausto Puerto.

«Anterior   1 2 3 ... 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 ... 98 99 100  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS