Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

2666. L’abisme de Bolaño.

FAUSTO | 03 Maig, 2007 10:57

No luches con monstruos para así no convertirte en uno de ellos,
si contemplas el abismo, el abismo te devuelve la mirada.

Friedrich Nietzsche.

     Vaig llegir 2666 de Roberto Bolaño (1953-2003) tot d’una que es va publicar ara  fa més de 2 anys. Aquests dies s’ha esdevingut que l’editorial Anagrama publica dos llibres inèdits que l’autor guardava dintre dels arxius del seu ordinador. Un d’ells, titulat La universidad desconocida,  recull gran part de la poesia que Bolaño escrigué des de l’any 1977; l’altre, batejat amb el títol de El secreto del mal, reuneix una selecció de contes  inacabats o mig esbotzats que l’autor tenia pendent de polir i concloure per publicar-los.

Com a admirador de Bolaño que som i adonant-me que encara no he parlat de cap dels seus llibres, m’he posat a fer memòria per tal d’escriure unes impressions i advertències sobre la que considero la seva millor novel.la. Recordo que 2666 em va hipnotitzar i em va deixar profundament trasbalsat  durant el temps que vaig dedicar a la seva lectura. A més, els seus efectes secundaris (que són molts i diversos) em mantingueren la febre per l’autor xilè una llarga temporada.

Dividit en cinc parts subtilment entrellaçades i cada cop més esglaiadores,  l’inesgotable i absorbent volum ens obri la porta d’un infern  pròxim, terrenal i molt personal enmig del qual Roberto Bolaño ens encadena amb les anelles lluents de la seva literatura obligant-nos a contemplar les flames incombustibles del mal.

Just començada la primera part un ja s’ha apercebut que està davant un monstre tant en el sentit literal com literari. El llibre promet excel.lències i dóna el millor de sí fins al seu desenllaç. Bolaño, a 2666 culmina un procés de perfeccionament i recerca que desemboca en la coronació i conclusió de l’univers inabastable que crea en totes les seves novel.les. En la primera part de 2666, quatre professors obsessionats amb la figura i l’obra d’un escriptor desaparegut anomenat Beno Von Archimboldi ens facilitaran les primeres pistes per arribar a entendre la complexitat que planteja la història. En la segona i la tercera part, confirmarem aquesta sensació d’infinitud i començarem a baixar als averns aferrats a les profundes arrels d’un arbre del que desconeixem el nom i l’espècie. En la quarta part, ens despertarem a l’infern o més concretament a Santa Teresa (transsumpte de Ciudad Juárez)a la frontera de Mèxic amb Estats Units. En aquesta ciutat i des de fa uns anys tenen lloc una sèrie de assassinats i violacions de dones i al.lotes joves que encara a dia d’avui no han estat resoltes. Durant quasi 400 pàgines Bolaño demostra la seva casta de escriptor audaç i sense complexes fent-nos empassar, en un llistat interminable, la reconstrucció i els detalls més escabrosos de quasi tots els assassinats. Dit així sembla una barbaritat i a més, podem pensar que aquesta part ha d’ésser pesadíssima, però llegir-la esdevé una experiència necessària . Bolaño ens enfronta a l’abisme (allà on s’amaga el secret del món) i aquest abisme ens torna la mirada. Impressionats ens demanem el  perquè de tot aquest mal (que simbolitza tots el mals) i el forat negre ens respon amb foscor i més foscor. Cada assassinat és únic a pesar que tots ells, des de la distància i acostumats ja a la seva repetició, ens semblin el mateix. Cada mort és la d’una persona que abans tenia un vida pròpia, un passat únic i un futur possible. Cal no oblidar-ho. L’escriptor vol que assimilem tot això per després deixar que siguem nosaltres qui cerquem, dins aquest infern, un motiu i un significat ocult que se’ns escapa. El mal és insondable, però Bolaño apunta alt i amb la seva ploma acusadora perfila la identitat dels responsables incapaços d’aturar aquesta carnisseria i critica la seva passivitat. Ell sap que la millor manera de fer-ho és sens dubte incloent aquesta relació inesgotable de morts dins un llibre que perdurarà.

La cinquena part (la d’Archimboldi) esdevé una absoluta meravella i és en sí mateixa una novel.la independent que ben merescudament podem incloure dins el llistat del millor que s’ha escrit en aquest nou segle XXI. Una peça de museu que Bolaño escrigué com qui esculpeix la seva làpida.

Fausto Puerto.

Anna Karenina. La dansa de la vida i la mort.

FAUSTO | 19 Abril, 2007 09:06

La literatura, la literatura de verdad, no hay que deglutirla de un trago como un potingue que pueda ser bueno para el corazón o bueno para el cerebro; el cerebro, ese estomago del alma. La literatura hay que cogerla y hacerla pedazos, deshacerla, machacarla; entonces se olerá su grato olor en el hueco de la mano, se masticará y se volteará sobre la lengua con deleite; entonces y sólo entonces, se apreciará su raro sabor en la justa medida, y las partes rotas y trituradas volverán  a reunirse en el espíritu y revelarán  la belleza de una unidad a la que el lector ha aportado un poco de su sangre.

Vladimir Nabokov

      El darrer clàssic de que parlàrem abans de les festes de Pasqua era una petita obra mestra de Tolstoi: La sonata a Kreutzer. Ara, després d’aquest descans, em sembla perfecte començar parlant d’una altra gran obra del mateix autor: la famosa i immortal  Anna Karenina.

Abans de comentar aquest llibre, he de confessar la meva total admiració per l’extraordinari autor rus. Tolstoi és per a mi un dels millors escriptors de tota la història. Recomano a tot el que no hagi llegit Anna Karenina que ho faci ja! I en acabar, si té la possibilitat de trobar-lo, recomano també que llegeixi el Curs de Literatura Russa de Vladimir Nabokov, concretament el capítol on analitza, o millor dit dissecciona amb l’esment d’un cirurgià, Anna Karenina, donant-nos de passada una lliçó de crítica literària. Fa poc l’amic i col.laborador Llorenç Carreres em deia que els cursos de Nabokov haurien d’ocupar el primer lloc en les lectures que fan els estudiants de literatura a les universitats. Inexplicablement, en un moment en el que es publiquen tants de llibres, tots els exemplars d’aquests cursos (el del Quixot,  el de literatura russa i el de literatura europea) estan exhaurits.

A Anna Karenina, malgrat les seves més de mil pàgines, l’acabem d’una estirada. Diu Nabokov que quan es llegeix a Tolstoi, es llegeix perquè no es pot deixar el llibre, i té tota la raó. La trama d’Anna Karenina em sembla una mena de coreografia perfecta on els personatges es mouen com si fossin peixos; unes vegades van per lliure i els seguim embadalits, d’altres van en parella i ens commovem amb les seves passions o els seus avatars i en els deliciosos moments que es mouen en grups el lector segueix el seu anar i venir fascinat amb les filigranes que dibuixen tots alhora i que ens ajuden  a entendre l’estil i la forma de viure d’una època passada. Del que no ens adonem quasi fins al final de la novel.la (i en aquest punt l’admiració per Tolstoi és absoluta) és de que, com a lectors, fa dies que estàvem adherits al vidre d’una peixera on els  peixos (els personatges)  han ballat de manera precisa la dansa de la vida i de la mort seguint les passes que l’escriptor, amagat com un déu, els ha ensenyat. Tot és ordre en el regne de Tolstoi. Una altra vegada Nabokov troba les paraules adequades i afegeix: La cronologia d’Anna Karenina es fonamenta en un sentit de la temporalitat artística únic en els anals de la literatura. Realment sembla impossible sincronitzar les atrafegades vides d’una quantitat tan elevada de personatges com és la que hi ha a Anna Karenina, aconseguint que el lector no es perdi mai i sàpiga en cada moment on es troben  en el temps i en l’espai tots i cada un d’ells. Tolstoi fa això i mil coses més alhora. No es descuida de res; ni dels vestits, ni de la moda, ni de la decoració de les cases, ni de les cartes dels restaurants, ni dels pentinats, ni de les notícies dels diaris, ni de la pols sota el llit, ni de cap dels fets insignificants que més endavant es revelaran en els somnis i els malsons dels seus protagonistes. Però el més meravellós, el que realment fa immens a l’escriptor és que sembla fer tot això amb la naturalitat amb que un es renta les mans o pren el cafè. Vet aquí un clar exemple de geni i talent.

Per respecte al lector que no coneix la trama d’Anna Karenina només diré que ens trobem davant d’una història d’amor impossible. Anna es va casar molt jove amb Alekséi Karénin, un important funcionari de l’estat amb una esplèndida carrera a qui no havia estimat mai i amb qui té un fill. Un dia coneix al jove vividor Vronski i s’enamoren perdudament  un de l’altre. La situació a que fan front els enamorats per tal d’estar junts, al marge d’una societat falsa i  conservadora,  els abocarà cap a l’aïllament social i posarà a prova els fonaments de les seves creences i del seu amor. Per contra, i en una altra línia narrativa important de la novel.la, se’ns conta la història, més idealista i correcta, entre Liovin i la princesa Kitty Scherbatski. Les seves vicissituds i el seu transcórrer cap a la felicitat conjugal ens semblaran, si les comparem amb les d’Anna i Vronski, un camí de roses.  

Lev Tolstoi al llarg de la seva vida va sofrir importants crisis espirituals que el dugueren a crear una religió un tant peculiar que congregà un elevat número de seguidors. Durant aquesta etapa i després d’escriure Anna Karenina va deixar la literatura quasi per complet i es dedicà a predicar la seva fe i a escriure assaigs d’ètica. Però Tolstoi no podia mantenir eclipsada la seva capacitat creadora per sempre i de tant en tant veien la llum grans relats curts com La mort de Ivan Ilich o La sonata a Kreutzer.

Per concloure no vull deixar de transcriure el paràgraf en que Nabokov parla del Tolstoi predicador i en el qual explica el que hagués fet amb ell quan li revenia la vena moralista. Tota una gran idea!:

Mucha gente se acerca a Tolstoi con sentimientos encontrados. Estiman al artista que hay en él y les aburre terriblemente el predicador; pero ocurre que es bastante difícil separar al Tolstoi predicador del Tolstoi artista: es la misma voz lenta y profunda, es el mismo hombro robusto el que levanta una nube de visiones o un fardo de ideas. Lo que uno querría hacer sería, de una patada, quitarle el podio de debajo de las sandalias y encerrarle en una casa de piedra de una isla desierta con litros y litros de tinta y resmas de papel, muy lejos de las cosas, éticas y pedagógicas, que distrajeron su atención de la forma en que el oscuro cabello se rizaba sobre el blanco cuello de Ana. Pero no se puede: Tolstoi es homogéneo, es uno,...

Fausto Puerto

Nura. Escriviure, malgrat tot. Un gran poema

FAUSTO | 12 Abril, 2007 17:10

Sense paraula no hi ha vida, encara que el poeta, amb cinquanta anys a l’esquena, ha après que la vida és més important que la literatura. En tot cas, l’aprenentatge deu haver estat dur, perquè el bagatge literari de Ponç Pons (Alaior, 1956) és difícilment superable.

Nura, tractat d’enyor, representa l’evocació –potser l’últim adéu– de la Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa; una Menorca que tenia els seus defectes, però que no havia patit els estralls de l’especulació i el turisme de masses i a la qual Pons vol tornar:

Sé que hi ha llocs d’exòtics paratges de faula
però jo vull tornar al meu Son Bou d’infantesa

El paisatge de Menorca, l’antiga Nura, que els menorquins no han sabut valorar (Insensibles al do immerescut de ser illencs / no hem sabut que érem rics d’un edènic paisatge), és present a tot el poema. Nura neix de la necessitat de superar l’enyor produït per la pèrdua de la Menorca d’antany, univers òbviament irrecuperable.  Al final del camí, només li resta la llengua en la qual perdura el record. Llengua i terra van lligades. Les paraules representen, simbolitzen, i la Menorca –o la Mallorca, tant se val– que perd els referents lingüístics i geogràfics tradicionals mai no tornarà a ser la mateixa. Així, doncs, es constata la desaparició d’una cultura que el poeta, quixotesc, vol salvar. Tanmateix, s’imposa el pessimisme (l’únic retret que jo faria a Pons) del no-hi- ha-res-a-fer.

Sols podem evocar allò perdut amb els mots
com diu Faulkner triar entre tristesa o no-res

El poeta verbalitza el trauma, li dóna forma mètrica en versos dodecasíl.labs de ritme prodigiós i el divideix en set parts. Sorgeix, així, Nura, poema fet ritual on Ponç Pons reflexiona en veu alta i enfila els versos de manera magistral, tot juxtaposant àgilment els temes, lligant les reflexions, filant cada cop més prim, ajustant el sentit. Perquè Nura no és un simple plor per la pèrdua del paradís. Nura és un poema global, un exorcisme sorgit de l’experiència vital i literària que s’endinsa en l’ànima de Pons. Cal, doncs, que aprenguem el joc que ens proposa el poeta i que (re)llegim amb cura els versos per poder copsar la diversitat profunda del poema. Temes d’actualitat, d’interès polític i mediàtic (guerres, ecologia, immigració, corrupció), són passats pel sedàs particular de Pons, juntament amb reflexions i imatges poètiques de caire més íntim sobre cinema, filosofia, literatura, amor, sexe, religió...

Com ja hem esmentat, llengua i paisatge ocupen un lloc preeminent a Nura. Hem d’afegir-hi la preocupació per la pròpia literatura, per la funció i el sentit de la poesia. Per a Pons, escriure és un compromís de primer ordre. El poeta no pot escriure des de la torre d’ivori (Compromès a través de la tinta no vull / creure que són normals el dolor i la misèria).

Com diu el també menorquí Joan F. López Casasnovas, Ponç Pons és un artista compromès que pateix pel desordre i el caos (corrupció, mentida, malvestat...) que proliferen arreu i que, per açò mateix, exclama: «En el fons del meu cor jo sóc un anarquista, què punyetes!».

Ha aparegut una taula de salvació, la ironia que permet un distanciament respecte del propis pensaments i certeses. De vegades, Pons és irònic, provocatiu, burleta (Literari i humà el meu món no és d’aquest regne). Sempre lúcid, deixa, romàntic (rescrivint revoltat a l’absurd), una porta oberta a l’esperança més enllà de la literatura.

Llorenç Carreres

Tots els llibres, tots els articles.

FAUSTO | 27 Març, 2007 16:49

JORDI SÀBAT-2005

       Ara fa exactament un any i dos mesos que publicàrem el primer article a Món de Llibres. Durant aquest temps cada dijous, quasi sense falta, hem recomanat un llibre procurant que totes les obres seleccionades destaquessin sempre per la seva qualitat literària. Aconsellar les novetats que més ens han agradat i també recordar al lector quins són aquells llibres clàssics que val la pena llegir o rellegir i que es poden trobar a quasi totes les llibreries, va ésser des d’un principi la intenció que ens portà a crear aquesta pàgina.

Com a resum de la feina ben feta a continuació detallem tots els llibres dels que hem parlat durant aquesta etapa i ens acomiadem esperant que els que vendran siguin encara millors.

Amb motiu de les vacances de Setmana Santa,  Món de Llibres no tornarà a publicar articles  fins el proper dia 12 d’abril.

Fausto Puerto


 
NOVETATS                                    CLÀSSICS       

El castillo alto                               La sonata a Kreutzer
Elegía                                            Memorias de Adriano
La biblioteca de noche                  El llop estepari 
El abrecartas                                 El dia dels trífids
Mantícora                                     El tercer policía
Bel Canto                                      La mort a Venècia
Somiar Amèrica                            La geometría del amor
Estambul                                      Bartleby, l’escrivent
Crónica del pájaro que
                  Risa en la oscuridad
da cuerda al mundo                      La marcha Radezky
Los peces de la amargura             Els ulls del germà etern
Vida e insólitas aventuras             Cumbres borrascosas
del soldado Iván Chonkin              L’enamorat de l’Ossa major
El mar                                            La quimera del oro
El árbol de los prodigios                Els miserables
La ciutat invisible
                          Rayuela
Pensamientos y rivalorianas          Una pena en observación
Nocturn sense estrelles                 Las uvas de la ira
Travesuras de la niña mala           El comte de Montecristo
Suite francesa                               Jane Eyre
Els treballs perduts
                       Crónicas Marcianas
El quinto en discordia                   El desierto de los tártaros
Bogeries de Brooklyn                     Els viatges
Contra natura
      
Historias de Pekín                       POESIA
Home lent
La possibilitat d’una illa                Esquerdes
Suaves caen las palabras
            La nit dels peixos
Pandora al Congo                       Absalom
Los girasoles ciegos                   Declivi de la mirada

La sonata a Kreutzer. Senzillament, una obra mestra.

FAUSTO | 22 Març, 2007 10:02

      

      Tolstói es un gigante entre los demás escritores. Un elefante entre los demás animales. Como un elefante, puede arrancar un árbol de cuajo, pero también puede coger una mariposa con tanta delicadeza que no se pierda ni una brizna de polvo de sus alas.

Ivan Turguénev
 
          Si ens deturem enfront la taula de novetats de qualsevol llibreria i ens entretenim llegint les etiquetes de colors que, com una faixa, envolten les portades dels llibres i que els editors utilitzen de reclam, ens adonarem ben aviat que totes diuen més o manco el mateix: esplèndida, genial, un llibre imprescindible, una experiència extraordinària, una gran obra, magnífica, la millor novel.la de l’any, excepcional, vertaderament impressionant, excel.lent, un deliri verbal, magistral, etc., etc., etc. Vist això, i si ens creiem tot el que llegim, sembla que estem davant una taula plena d’obres mestres i que cada llibre és una joia que sobreviurà al pas del temps, de tal manera que l’any 2050 podrem anar a qualsevol llibreria i  trobar-los encara en estoc. La realitat, però, és radicalment diferent: probablement quasi cap d’aquestes suposades genialitats la podrem trobar a les llibreries ni tan sols d’aquí a un any. Això sí, no cal preocupar-se, n’hi haurà d’altres ocupant el seu lloc i tal vegada siguin encara millors. Tot depèn del que diguin les etiquetes. 

Ara bé, els llibres són el que són i d’aquests que anomenem obres mestres n’hi ha ben pocs. Possiblement, el lector haurà d’anar als prestatges a cercar-los. Aquests llibres no duen etiquetes de cap mena i són com els espàrrecs, que estan camuflats entre les herbes i sovint no els veiem. La sonata a Kreutzer és un llibret de només 140 pàgines, val 6,25 euros, ocupa l’espai d’1 centímetre a la part baixa d’una prestatgeria i és una vertadera obra mestra. Si en un hipotètic i radical exercici de crítica literària enfrontéssim  les seves virtuts contra les de tots els llibres de  la taula de novetats per tal de descartar els que no arriben a la qualitat de l’obra de Tolstói ens trobaríem, a dia d’avui, amb molts pocs supervivents: Els assaigs de Michel de Montaigne, La novel.la de Genji de Murasaki Shikibu, l’edició bilingüe de Hojas de Hierba, curiosament un llibre de relats del propi Tolstoi publicat per Alba, els relats complets de Kafka i tal vegada algun altre que m’hagi pogut passar per alt. A més, hem de tenir en compte que aquestes obres esmentades no són precisament novetats sinó cuidades reedicions. En definitiva, no són les opinions sinó el pas del temps qui decideix  quins seran els llibres que perduraran.

La sonata a Kreutzer juntament amb La mort d’Ivan Ilitx, Hadyi Murad i un relat titulat Cuanta tierra necesita un hombre (del que Joyce digué que era el millor conte que s’ha escrit mai) representen segurament les més sublims narracions curtes de Lev Tolstói. Posar-se d’acord en quina d’elles és la millor em sembla un impossible. El que si queda clar és que La sonata a Kreutzer és l’obra d’un geni. La confessió aterridora que Pozdnyshev  fa dins el vagó d’un tren a un dels passatgers explicant-li els motius que el dugueren a matar a la seva dona esdevé una experiència traumàtica i pertorbadora pel lector. La tècnica narrativa de Tolstói és impecable i d’una fluïdesa sorprenent. La naturalitat amb que ens conta la història és innata en el gran autor rus, vull dir que no basta la total dedicació i el bon ofici per arribar a escriure Anna Karénina o Guerra i Pau. El que Lev Tolstói aconsegueix, situant el narrador dins el vagó d’un tren que fa un trajecte de nit, és crear un ambient de complicitat i intimitat que involucra al lector i el fa sentir-se partícip de la història tràgica que poc a poc es va revelant. La sonata a Kreutzer és un llibre que no passarà mai de moda perquè les llavors inextirpables de les idees masclistes  que es declaren en els passatges més exaltats i que com a conseqüència de la seva lògica malaltissa condueixen Pozdnyshev primer a la desconfiança, després a l’odi i finalment a l’inevitable desenllaç, són les mateixes que podem observar a la nostra realitat quotidiana. Basta llegir aquest llibre i mirar després un informatiu per comprovar que els motius més profunds que induïen a un home del segle XIX a assassinar a la seva parella  són  exactament els mateixos que ho fan al segle XXI.

L’altre dia, parlant de Memorias de Adriano, deia que després de la perfecció només resta el silenci. És dins aquest silenci, que convida a la reflexió, on  aprendrem a separar el gra de la palla. Perquè la quietud que resta després de Tolstói, és la mateixa que esdevé amb Shakespeare, Cervantes, Montaigne, Mann, Chejov, Dickens, Borges, Pessoa, etc.


Fausto Puerto

«Anterior   1 2 3 ... 81 82 83 84 85 86 87 88 89 90 91 ... 97 98 99  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS