Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El tercer policia. Les bicicletes i l’eternitat.

FAUSTO | 25 Gener, 2007 10:23

          Possiblement  aquesta sigui una de les novel.les més estranyes que arribarem a llegir mai. El viatge que ens proposa Flann O’Brien és extravagant, còmic i surrealista; els camins literaris per on transita ens recordaran a Lewis Carroll o al millor Jonathan Swfit; les dreceres que agafa per arribar a una conclusió són envitricollades  i plenes d’originalitat; les notes i els infinits peus de pàgina ens sorprendran per la seva imaginació portentosa i la pertorbadora sorpresa inclosa en el final tancarà un cercle perfecte i aterridor que les paraules del propi narrador anticipen d’aquesta manera: “El infierno da vueltas y más vueltas. Su forma es circular y su naturaleza interminable, repetitiva y muy próxima a lo insoportable”

Just començar el llibre el narrador, en primera persona, ens descriu de manera intencionadament realista un assassinat a sang freda. El motiu, un robatori. Poc després i en un moment molt oportú,  la novel.la dóna un gir de 360º i talment com a Alícia en el país de les meravelles la realitat es desbarata i el protagonista és transportat a un univers incomprensible. En aquesta dimensió confosa i metafísica hi ha un quarter on hi feinegen tres policies. Dos d’ells, MacCruiskeen i Pluck, iniciaran al narrador en una incoherent teoria atòmica que interrelaciona a les persones amb les bicicletes que aquestes utilitzen per desplaçar-se en un món tan peculiar. Finalment, hi ha un tercer policia que és l’encarregat del manteniment d’una màquina que genera eternitat. Sorprenentment, aquest darrer s’assembla molt físicament a la persona assassinada al començament  de la narració.

Dit això, i després del meu intent, totalment fallit, d'explicar de què va la trama d'aquesta inclassificable novel.la sense revelar el seu misteri, és imprescindible citar l’obsessió que el narrador té per la vida i l’obra d’un personatge fictici anomenat De Selby. D’aquesta mescla de filòsof, científic i inventor coneixerem les seves excèntriques teories gràcies a uns peus de pàgina divertidíssims que són a la vegada una filigrana imaginativa i una corrosiva paròdia de les erudites pretensions del món intel.lectual i acadèmic.

Publicat a Irlanda per primera vegada l’any 1967, El tercer policia (Nórdica Libros) és una experiment visionari, un llibre insòlit i peculiar, d’aquests que suposen una agradable troballa  i del que gaudirem molt si la nostra predisposició ens ho permet.

Llegiu-lo si podeu i ja me contareu...

Fausto Puerto.

Esquerdes. Transitar per la vida –celestial i terrenal, sense infern– amb Jaume Mesquida.

FAUSTO | 18 Gener, 2007 12:08

Aquests no són temps propicis per a la dignitat poètica, ho sé! Per això els manyefles i xitxarel.los tenen els camps oberts a la flatulència plana i olorosa (o pudenta), de la «no escriptura». I un bon dia vaig llegir Jaume Mesquida: i aleshores em vaig adonar que ni els diluvis, les tempestes, les turbulències, les nits de sàbat i els escàndols per prevaricació i mesquinesa, tan habituals a la nostra «societat intel.lectual», podien emmudir la vertadera vida, en estat de llibertat (no vigilada), de la creació literària.

Mesquida transitava –afortunadament– per aquesta Transsilvània inhòspita de l’escriptura, sense prejudicis ni disciplina. Perquè ell, amb la seva intimitat de creador irreductible, sap que les marginacions, silencis i discriminacions... són les vertaderes patenes –per a alguns, bandes d’honor– possibles a la poesia no venal.

 Així, en aquest incert nou mil.lenni m’ha arribat a les mans d’àvid lector sempre insatisfet, un llibre no sé si inusual de Mesquida: Esquerdes. Poesia? Narrativa intimista? Text obert als secrets inviolables? Aforismes? ¿Pensaments en l’instant que la dona i l’home es despullen de la pell feta cuirassa per protegir-se de l’adversitat? No ho sé ni m’importa, ja que a Esquerdes hi trobareu el  Mesquida de sempre: poeta cru, home d’escriptura aspra, savi de mala llet, promiscu de lletrada explosiva...

Qui ha estat capaç d’escriure un llibre com Esquerdes  (i si el llegiu ho comprovareu en carn viva, ventrell, sexe i cervell/cerebel inclosos), sens dubte no espera ser elevat als nínxols de santedat de l’estatu quo en vigència, o sia et Cœlites, et inferi trementes curvantur genu...

 Esquerdes és tot això i més, poesia, text inspirat en la espiritualitat de la carn, pensaments allunyats del dogmatisme i la retòrica d’uns  poetes que es creuen indomables i són d’una docilitat esfereïdora. Mesquida, a Esquerdes (o qualsevol dels seus llibres de poesia, practica com a treballador de la paraula una escriptura inequívoca, perquè cada paraula té el seu sentit i el seu tacte: és així, ja que només pretén fer Literatura –sí, en majúscula, please.

He de dir que Esquerdes m’ha fascinat i fet reviure l’esperança que, en una terra culturalment assetjada i mortificada d’impertinències falagueres com és la nostra, no tot està perdut sempre que hi hagi veus que no emmudeixen malgrat els sospitosos silencis i les marginacions. Vet aquí perquè són d’agrair textos com Esquerdes, no sotmesos a la vanitat de les «revistes del cor literari» ni a la levitació espasmòdica de les modes que tot ho deformen i acaben per trivialitzar-ho tot. 

Antoni Serra.


"No governa qui fa mèrits, sinó qui aconsegueix la majoria d’adeptes –o d’ineptes– al seu favor."

"Parla bé de qui vulguis mal, doncs el bé té més detractors que no el mal."

"Des de fa temps només m’enlluernen els abismes interiors."

"Quan jo em mori, deixaré de viure, el mateix però a l’inrevés que en néixer que vaig deixar de morir."

"Sovint habit més el silenci que no les paraules, perquè les meves paraules són de molts i el meu silenci només és meu."

"Pregones que al menys cent vegades t’has mort i en morir de veritat, a la fi descansaràs d’un sol cop les teves cent una morts, mort."

"Vivia aquí, i molt bé, de mortificar als altres amb el més enllà."

"Era dels que molt sovint canviava de camisa. Però les guardava totes per si de cas hi havia canvi de moda política."

"No existeix la perfecció. No existeix el Déu de déus."

Jaume Mesquida.

La mort a Venècia. L’art i la bellesa.

FAUSTO | 11 Gener, 2007 11:38

 

            El gran talent o la genialitat en el món de la literatura, com en el de totes les arts, és patrimoni de molts pocs. Plasmar la perfecció de la bellesa és indiscutiblement el major repte a que s’enfronta l’artista, en aquest cas l’escriptor. Allò que diferencia l’obra d’art de la mediocre imitació, no està en el que ens conta l’autor sinó en com ens ho conta, en com ens ho fa entendre. D’altra banda la responsabilitat de l’observador, en aquest cas el lector, està en voler interessar-se i en saber apreciar i reconèixer les virtuts de l’obra en qüestió. L’essència de l’art, resideix en la seva inherent capacitat  d’arribar, d’una manera o d’una altra, a un gran nombre de persones i d’aconseguir seduir-les indistintament del seu nivell intel.lectual o cultural. Amb això no vull dir que l’art hagi de ser fàcil i superficial com una moda, ben al contrari. Però això sí, ha de ser accessible per l’iniciat i complex per l’erudit. El cert és que no ha de ser patrimoni d’un grup d’escollits.

 Moltes vegades hem pogut comprovar com una història senzilla, depenent de qui ens la conta i de com ens és narrada, guanya en profunditat i simbolisme fins a transformar-se en art. Thomas Mann ens obliga literalment a reconèixer el seu talent. Tanmateix un no pot fer més que restar hipnotitzat amb la seva destresa i  la seva elegància a l’hora de desenvolupar la narració. El que en mans d’un aficionat  es podria convertir en una vulgaritat o en una blasfèmia, en mans del gran escriptor alemany esdevé genialitat. El que Mann fa amb una idea bàsica és una transcripció perfecta d’allò que ell ha volgut dir que a la vegada és allò que el lector, inconscientment, està esperant.

 La  mort a Venècia dibuixa un triangle excepcional. D’una banda tenim a Gustav Aschenbach, el protagonista,  entrat en anys i un tant decadent (com la pròpia Venècia) que ens fa de guia en el seu darrer viatge pels canals sinuosos d’aquesta ciutat. Aschenbach, escriptor de prestigi, respectat i aburgesat, reconeix amb una primera ullada la bellesa de Tadzio, un efeb de pell blanca, catorze anys, rostre perfecte i cabells arrissats que condensa tot l'esplendor de la joventut i del qual s’enamora  perdudament. L’amor d’Aschenbach és vertader però la seva realització no deixa de ser una utopia, una fantasia impossible i malaltissa alhora que profundament desitjada. En un altre vèrtex, tenim al propi autor Thomas Mann que es confon subtilment amb l’Aschenbach escriptor i que és, gràcies a la seva mestria, omnipresent durant tota la narració. Finalment, qui completa aquest triangle és el propi lector com si d’un privilegiat voyeur es tractés i que, en definitiva, és qui fa reals els esdeveniments escandalosos i agònics de la història.
 
 La veu lenta, sense presses, que condueix la narració; el temps espès com les aigües dels canals venecians; la sospita de la epidèmia imminent; el transcorre dels dies contats; la cadència de les paraules escollides que l’autor deixa surar com la boira sota els ponts. Tot plegat fa de La mort a Venècia un llibre per llegir i rellegir, per pensar i reflexionar. No oblidem que el que ens conta Thomas Mann és íntim, tan íntim com pugui ser-ho l’amor més pur o la inevitable mort.

Fausto Puerto.

Els llibres més venuts i les Festes de Nadal.

FAUSTO | 19 Desembre, 2006 16:36

Tornem-hi torna-hi, ja ha passat un altre any i tots som un poc més vells i en teoria un poc més savis. Des de Món de Llibres aprofitem l’avinentesa d’aquestes festes per felicitar a tots els lectors d’aquest bloc i de manera especial a tots els col.laboradors que, amb els seus articles, contribueixen a enriquir el nostre esperit crític i d’opinió. També desitgem un bon Nadal a tots els clients i amics de la llibreria que no deixen d’acudir amb fidelitat i sempre carregats de recomanacions i encàrrecs. Les lectures dels darrers mesos, intenses i variades, es sumen a les lectures de tota una vida. Al final, la constància d’aquest hàbit suposo que ens deixarà a tots els amants dels llibres una biblioteca personal i quasi perfecta de la que no sé si els nostres fills o hereus en faran molt de cas, però el que és cert és que ningú mai ens podrà llevar el gust que haurem passat completant-la.

 A continuació adjuntem un relació dels llibres més venuts durant els darrers tres mesos. Robertson Davies torna a ser el rei en castellà i Tomeu Matamalas el número 1 en català.

 Castellà

1- Mantícora – Robertson Davies
2- Corsarios de levante- Arturo Pérez-Reverte.
3- 
El mar – John Banville
4- Kafka en la orilla – Haruki Murakami
5- Laura y Julio – Juan José Millás
6- La catedral del Mar – Ildefonso Falcones
7- La fortuna de Matilde Turpin – Alvaro Pombo
8- El cerebro de Kennedy – Henning Mankell
9- La bruja de Portobello – Paulo Coelho
10- Vinieron como golondrinas – William Maxwell

 Català

1- Bel canto – Tomeu Matamalas
2- Kafka a la platja – Haruki Murakami
3- Inquisitio – Alfred Bosch
4- Judici final – Ferran Torrent
5- Si menges una llimona... – Sergi Pamies
6- Neopàtria –Hèctor Bofill
7- 
El mar – John Banville
8- Qui vam ser – Lolita Bosch
9- Negrada – Jaume Santandreu
10- Un home vulgar – Miquel De Palol

També cal destacar els següents llibres tant pel seu nivell de vendes com per la seva qualitat literària:

Borges – Adolfo Bioy Casares. Fantàstic recull de notes, impressions i converses que Casares va reunir durant  la seva fructífera amistat amb Borges.
Hojas de Hierba - Walt Whitman. Visor publica per primera vegada l’obra completa del genial poeta nord-americà. Edició bilingüe i traducció de Francisco Alexander. Imprescindible.
Relatos – Tolstoi. Meravellós recull de relats del gran autor rus editat per Alba.
El enamorado de la osa mayor - Sergiusz Piasecki. Nova traducció al castellà d’aquest clàssic d’aventures editat per Acantilado.
La geometria del amor - John Cheever. Un descobriment tan fàcil de recomanar com fascinant és la seva lectura.

També i per tenir molt en compte: Dues vides de Vikram Seth, Ella, tan amada de Melania G. Mazzucco, Anatomía del miedo de José Antonio Marina, Assaigs de Michel de Montaigne i si ens sobra temps és una bona idea revisar El Perfum de Süskind, un altre cop de moda gràcies a la digna pel•lícula de Tom Tykwer.

Dit això, i en previsió de que la feina d’empaquetar regals ens mantindrà ocupats totes les festes, Món de Llibres no publicarà articles fins després de reis.
Molt bon Nadal i un feliç any nou.

Fausto Puerto.

La geometría del amor. La decadent American Way of Life.

FAUSTO | 14 Desembre, 2006 10:54

“Esa mañana el mar apareció iridiscente y oscuro. Mi hermana y mi esposa – Helen y Diana- nadaban, y vi sus cabezas, negro y oro, en el agua oscura. Las vi salir y vi que estaban desnudas, desvergonzadas, bellas y plenas de gracia, y contemplé a las mujeres desnudas saliendo del mar”            

           Aquest és l’inoblidable final del primer conte que vaig llegir de John Cheever. El relat al que pertany es titula Adiós, hermano mío i després d’haver-lo assaborit podeu estar ben segurs que les dues dones nues sortiran de l’aigua  per sempre més. Rodrigo Fresán  transcriu i cita també aquestes línees en el seu meravellós pròleg de “La geometria del amor” com les primeres que ell va llegir d’aquest autor nord-americà. Explica com un vespre de l’any 1979 va entrar en una llibreria de segona mà a Bones Aires i d’entre tots els volums, li cridà l’atenció un llibre de color vermell que es titulava “Cuentos y relatos” d’un escriptor que ell desconeixia. L’obrí, en llegí un fragment a l’atzar i va comprar el llibre sense dubtar-ho. Ben aviat, Cheever es convertí en el seu autor favorit.  

Si la perfecció existeix, John Cheever és un dels escriptors de relats que més s’acosten a ella. Va néixer l’any 1922 a Quincy (Massachussets) i després de ser expulsat de l’escola primària abandonà els estudis i es dedicà a l’escriptura. Molt prest Malcolm Cowley, editor de la  prestigiosa revista The new republic, descobrí el gran talent de Cheever a través del seu primer conte, “Expelled”,  i el publicà sense pensar-ho dues vegades. Per mostra, un passatge d’aquest geni prematur:            

“Nuestro país es el mejor país del mundo. Nadamos en prosperidad y nuestro presidente es el mejor presidente del mundo. Tenemos manzanas más grandes y mejor algodón y máquinas más veloces y hermosas. Todo esto nos convierte en el país más importante del mundo. El desempleo es un mito. La insatisfacción es una fábula. En el colegio, [nuestro país] es siempre hermoso. Es siempre la gema del océano y está muy mal que así sea. Está mal porque la gente se lo cree. Porque se vuelven indiferentes. Porque se cansan y se reproducen y votan y no saben nada. Porque el periódico está siempre de buen humor y pasa el tiempo mirando al cielo raso para no ver la suciedad del suelo. Porque todo lo que ellos saben y conocen es lo que les dice el periódico siempre de buen humor”. Expelled.            

John Cheever o el Chejov nord-americà, homosexual, vividor, alcohòlic sense remei,  provocador, inadaptat social, visionari apocalíptic, intel·ligent i lúcid fins i tot en estat ebri i enamorat d’Europa; admirat per Nabokov i Capote (sempre molt crítics amb altres escriptors), mestre de Raymond Carver, amic de Saul Bellow i de John Updike (també deixeble seu), contemporani d’autors tan venerats com William Faulkner, J.D.Salinger i John Steinbeck als quals iguala en  importància i en mestria, va ser sobretot un crític despietat amb l’anomenada American Way of Life motiu pel qual fou censurat en diverses ocasions.            

Els contes de Cheever són com un mirall on la societat, ja no només l’americana dels anys 30 i 40 sinó també l’actual, veu reflectides les seves misèries, la seva hipocresia i la seva falta de valors. Això sí, tot ben amagat al darrera de la que sembla una façana impecable de modals i falses aparences.  El que ens vol demostrar Cheever però és que si gratem un poc, si mirem un poc més enllà d’aquestes aparences, el que ens trobarem no es ni prou fer-hi el que ens esperàvem. La veritat sovint pot ser deshonrosa. L’home, en el fons, és una criatura dèbil. Per això, tots els personatges que fan tan reals aquests contes tenen qualque cosa de que sentir-se avergonyits,  qualque motiu que no els deixa trobar la felicitat i, en definitiva, qualque passió prohibida o qualque por amagada que els fa ésser tan vulnerables com humans.            

Aquesta antologia formada per divuit relats, probablement els millors de Cheever, fou un encàrrec que va fer l’editorial Emece a Rodrigo Fresán, reconegut escriptor Argentí que amb tota la seva saviesa i el seu respecte seleccionà els contes imprescindibles. A més dels relats, Cheveer publicà diverses novel·les entre les que destaquen: “Falconer” (la més famosa) “Esto parece el paraíso” “La familia Wapshot” i uns diaris meravellosos que Fresán descriu com un forat negre d’estranya bellesa.   

Fausto Puerto.

«Anterior   1 2 3 ... 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 ... 96 97 98  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS