Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La sonata a Kreutzer. Senzillament, una obra mestra.

FAUSTO | 22 Març, 2007 10:02

      

      Tolstói es un gigante entre los demás escritores. Un elefante entre los demás animales. Como un elefante, puede arrancar un árbol de cuajo, pero también puede coger una mariposa con tanta delicadeza que no se pierda ni una brizna de polvo de sus alas.

Ivan Turguénev
 
          Si ens deturem enfront la taula de novetats de qualsevol llibreria i ens entretenim llegint les etiquetes de colors que, com una faixa, envolten les portades dels llibres i que els editors utilitzen de reclam, ens adonarem ben aviat que totes diuen més o manco el mateix: esplèndida, genial, un llibre imprescindible, una experiència extraordinària, una gran obra, magnífica, la millor novel.la de l’any, excepcional, vertaderament impressionant, excel.lent, un deliri verbal, magistral, etc., etc., etc. Vist això, i si ens creiem tot el que llegim, sembla que estem davant una taula plena d’obres mestres i que cada llibre és una joia que sobreviurà al pas del temps, de tal manera que l’any 2050 podrem anar a qualsevol llibreria i  trobar-los encara en estoc. La realitat, però, és radicalment diferent: probablement quasi cap d’aquestes suposades genialitats la podrem trobar a les llibreries ni tan sols d’aquí a un any. Això sí, no cal preocupar-se, n’hi haurà d’altres ocupant el seu lloc i tal vegada siguin encara millors. Tot depèn del que diguin les etiquetes. 

Ara bé, els llibres són el que són i d’aquests que anomenem obres mestres n’hi ha ben pocs. Possiblement, el lector haurà d’anar als prestatges a cercar-los. Aquests llibres no duen etiquetes de cap mena i són com els espàrrecs, que estan camuflats entre les herbes i sovint no els veiem. La sonata a Kreutzer és un llibret de només 140 pàgines, val 6,25 euros, ocupa l’espai d’1 centímetre a la part baixa d’una prestatgeria i és una vertadera obra mestra. Si en un hipotètic i radical exercici de crítica literària enfrontéssim  les seves virtuts contra les de tots els llibres de  la taula de novetats per tal de descartar els que no arriben a la qualitat de l’obra de Tolstói ens trobaríem, a dia d’avui, amb molts pocs supervivents: Els assaigs de Michel de Montaigne, La novel.la de Genji de Murasaki Shikibu, l’edició bilingüe de Hojas de Hierba, curiosament un llibre de relats del propi Tolstoi publicat per Alba, els relats complets de Kafka i tal vegada algun altre que m’hagi pogut passar per alt. A més, hem de tenir en compte que aquestes obres esmentades no són precisament novetats sinó cuidades reedicions. En definitiva, no són les opinions sinó el pas del temps qui decideix  quins seran els llibres que perduraran.

La sonata a Kreutzer juntament amb La mort d’Ivan Ilitx, Hadyi Murad i un relat titulat Cuanta tierra necesita un hombre (del que Joyce digué que era el millor conte que s’ha escrit mai) representen segurament les més sublims narracions curtes de Lev Tolstói. Posar-se d’acord en quina d’elles és la millor em sembla un impossible. El que si queda clar és que La sonata a Kreutzer és l’obra d’un geni. La confessió aterridora que Pozdnyshev  fa dins el vagó d’un tren a un dels passatgers explicant-li els motius que el dugueren a matar a la seva dona esdevé una experiència traumàtica i pertorbadora pel lector. La tècnica narrativa de Tolstói és impecable i d’una fluïdesa sorprenent. La naturalitat amb que ens conta la història és innata en el gran autor rus, vull dir que no basta la total dedicació i el bon ofici per arribar a escriure Anna Karénina o Guerra i Pau. El que Lev Tolstói aconsegueix, situant el narrador dins el vagó d’un tren que fa un trajecte de nit, és crear un ambient de complicitat i intimitat que involucra al lector i el fa sentir-se partícip de la història tràgica que poc a poc es va revelant. La sonata a Kreutzer és un llibre que no passarà mai de moda perquè les llavors inextirpables de les idees masclistes  que es declaren en els passatges més exaltats i que com a conseqüència de la seva lògica malaltissa condueixen Pozdnyshev primer a la desconfiança, després a l’odi i finalment a l’inevitable desenllaç, són les mateixes que podem observar a la nostra realitat quotidiana. Basta llegir aquest llibre i mirar després un informatiu per comprovar que els motius més profunds que induïen a un home del segle XIX a assassinar a la seva parella  són  exactament els mateixos que ho fan al segle XXI.

L’altre dia, parlant de Memorias de Adriano, deia que després de la perfecció només resta el silenci. És dins aquest silenci, que convida a la reflexió, on  aprendrem a separar el gra de la palla. Perquè la quietud que resta després de Tolstói, és la mateixa que esdevé amb Shakespeare, Cervantes, Montaigne, Mann, Chejov, Dickens, Borges, Pessoa, etc.


Fausto Puerto

El castillo alto. Stanislaw Lem

FAUSTO | 16 Març, 2007 11:53

       L’altre dia em comentava Daniel Capó les excel.lències i la qualitat literària del llibre de memòries de Stanislaw Lem titulat El castillo alto que fa poc ha editat l’editorial Funambulista. Tots dos coincidim en que Lem (1921-2006) ha estat un dels més grans escriptors de ciència-ficció que la literatura ha donat. Però l’autor polonès era també un brillant pensador i un lúcid filòsof, i per adonar-nos-en n’hi ha prou llegint Provocación, un llibre que recomano i que, sense cap classe de dubte, ha suposat per a mi una de les millors lectures dels darrers mesos. Quan l’hagi paït completament intentaré escriure un article, mentrestant transcric a continuació la columna que Daniel Capó publicà fa uns dies en el Diario de Mallorca.

Fausto Puerto



En el castillo alto 

       Fuimos muchos los que conocimos a Stanislaw Lem gracias a la adaptación cinematográfica de Solaris que Andrei Tarkovski rodó a principios de los 70. La respuesta soviética a 2001, se dijo por aquel entonces. Pamplinas. No recuerdo cuándo vi esa película por primera vez, hace ahora unos diez o quince años –sé que hacía frío y que nevaba sobre la ciudad–; pero sí recuerdo el silencio que me persiguió durante días y la belleza icónica, profundamente metafísica, de cada una de sus escenas. Luego no leí Solaris –cuando debí haberlo hecho– ni ninguno de los otros grandes títulos de Stanislaw Lem, quizás porque uno asocia la ciencia–ficción con las aventuras de Flash Gordon o con la saga de Star Wars en lugar de con los grandes espacios metafísicos del autor polaco o con las distopías futuristas de un Orwell. Da igual. Uno no elige su sensibilidad. O, al menos, no lo hace del todo. Ha sido estos meses, al leer Provocación, el perturbador estudio de Lem sobre el Holocausto, que descubrí a uno de los músculos literarios –y filosóficos– más potentes de la escritura europea del siglo XX.

Ahora, la exquisita editorial Funambulista, nos sorprende con El castillo alto, una breve autobiografía de sus años de infancia y de juventud en Lvov. Hablar de una autobiografía es hablar de la memoria y también de su ausencia. La memoria, constata con dolor Stanislaw Lem, no retiene aquello que nos interesa sino lo que a ella le apetece, como si su discurrir no nos perteneciera por completo. En sus Confesiones, Agustín de Hipona conoció esta misma perplejidad y tampoco él llegó a saber cuánto hay de real –y de inventado– en el recuerdo. O dicho de otro modo: ¿cuánto hay de mítico –de voluntad manifiesta de orden– en el espantoso juego de azar que es la vida? ¿Qué son los mitos, entonces, –se pregunta Lem– sino la imposición del orden en el fenómeno, que no posee un orden en sí mismo? Uno sospecha que detrás de esta pregunta no se oculta el nihilismo. La memoria –como la vida– se edifica con las virutas del azar y las pretensiones de orden –y de sentido– forman parte del sutil proceso de humanización que cada hombre persigue a lo largo de su vida.

Pero en El castillo alto encontramos mucho más que una lúcida reflexión sobre el papel de la memoria y del olvido. Leemos el origen de sus obsesiones, el sabor de los pastelitos judíos, su fascinación por los objetos más que por las personas. Al contrario que los moralistas, Lem reconoce en un pie descalzo la parte más indecente del ser humano. Y le sorprendemos de niño gateando por debajo de una locomotora, justo antes de arrancar, sólo por ver quebrarse una estalactita que colgaba. Al final del libro, con la llegada del nazismo, una sombra espesa se cierne sobre un mundo condenado a desaparecer.

El castillo alto se lee como uno de los grandes minors del siglo XX.

Daniel Capó

Elegia. La guerra que perdrem.

FAUSTO | 15 Març, 2007 10:21

Curta però contundent. Aquests són els dos adjectius que poden qualificar la darrera novel.la de Philip Roth, Elegia.

El novel.lista de New Jersey reflexiona sobre la vellesa. Vellesa que ell presenta de forma descarnada, com una etapa de la vida en la qual els éssers humans ens omplim de limitacions i, fins i tot, ens sumim en la decrepitud. Vellesa a la qual ha arribat el protagonista- que no és altra cosa que un transsumpte de l’autor – i que l’aboca al pessimisme i al penediment.

En el darrer any hem pogut llegir altres novel.les que tractaven el mateix tema. Record Home lent de J.M.Coetze. Els dos genials novel.listes ens acosten a l’angoixa pel pas del temps.

Philip Roth, però, és més implacable, més esquinçador, més dur. Potser perquè va néixer l’any 1933 i Coetze és de l’any 1940; Roth, per tant, és més a prop de la que ell defineix com “la catàstrofe definitiva”. No hi ha gaire anys de diferència, però són prou si  llegim “Cap ésser humà està disposat a viure ni un minut menys dels que el destí li ha assignat”.

Estam davant d’una novel.la breu, només té 150 pàgines. No és una novel.la que ens parli d’emocions primàries, tal com són les emocions d’aquells llibres d’aventures que tant ens agradaven als adolescents de la meva generació. És una novel.la de les que Fernando Savater, al seu celebrat assaig La infancia recuperada, qualifica de novel.la sense història; seria doncs una novel.la que planteja la perplexitat psicològica dels homes i de les dones del segle XX i XXI.

Però Elegia tampoc no és una novel.la sense història, perquè narra l’aventura de la vida d’un home que lluita contra la mortalitat. És un llibre que, entre d’altres coses, ens fa rumiar com afrontam cada un de nosaltres el camí cap a la vellesa. Si no estam d’acord amb ell quan ens diu “la vellesa no és una batalla, és una massacre”, sempre ens queda el recurs als clàssics; podem llegir De senectute de Ciceró i veurem com ens dóna una visió molt optimista d’aquesta etapa de la vida; tant, que fins i tot algun psiquiatre el recomana com a tractament terapèutic als pacients amb angoixa vital.

Marta Sancho

La biblioteca de noche. Llegeix el que vulguis.

FAUSTO | 08 Març, 2007 11:01

       Sens dubte Alberto Manguel és un home que ha aconseguit fer realitat al manco un dels seus somnis: acabar vivint al costat de la seva biblioteca particular. Fa un parell d’anys va adquirir uns terrenys a Mondion, un petit poble francès que es troba al sud de Loira. Aprofitant una paret mig esbucada, que temps abans havia format part d’un temple romà primer, d’una església cristiana després i finalment d’un graner, va dissenyar, amb l’ajut d’una arquitecta veïna del poble, la nau que definitivament allotjaria tots els seus llibres.

"Me he pasado medio siglo coleccionando libros. Ellos, inmensamente generosos, no han exigido nada de mí, sino que me han ofrecido todo tipo de revelaciones". Queda clar que qui parla així és una persona que estima molt els llibres, un malalt dels llibres com diem per la llibreria. I a jutjar pel temps que va tardar en desempaquetar i ordenar la seva biblioteca (quasi mig any!) podem deduir que o bé Manguel s’agafa la vida amb molta tranquil.litat, o bé la quantitat de volums que ha reunit supera en un parell de mils els de la biblioteca de Victòria Beckham, la ex “Spice girl” que en unes declaracions a la premsa i fent bandera de la seva estupidesa va dir que mai no ha llegit un llibre. Desgraciadament , no estem parlant d’un cas aïllat.

“Leer será en el futuro un acto de rebeldía”. Encara que pessimistes, les paraules de  Manguel deixen oberta una porta a l’esperança en mans d’uns utòpics i futurs lectors. Pitjor i més llastimós en sembla un present en que el fet de no llegir es reivindica i s’exalça com un acte d’ignorància voluntària, que és la més inexcusable forma de ceguesa que hi ha. “Nuestra sociedad acepta el libro como algo establecido, pero el acto de leer –en tiempo considerado útil y prestigioso cuando no potencialmente subversivo y peligroso -se considera hoy condescendientemente, un pasatiempo lento que carece de eficiencia y no aporta nada al  bien común”.

Fa aproximadament uns deu anys Alberto Manguel publicà un llibre deliciós, que recomano a tothom, titulat Una historia de la lectura. Es tracta d’un assaig amè i culte sobre la història de la paraula escrita al llarg de sis mil anys i sobre la transcendència de l’acte íntim i personal de la lectura. Ara, en aquest nou llibre, ens parla de les biblioteques i de la seva importància com a entitats difusores de la cultura, ens relata anècdotes i curiositats al voltant de aquests espais públics tan necessaris i reflexiona sobre el seu passat, present i futur, sense oblidar en cap moment els avanços i les possibilitats d’obrir nous camins que aporten les noves tecnologies. Aquest autor canadenc nascut a Bones Aires, ens convida a recorre les biblioteques reals, les oblidades i les imaginaries  amb l’intenció d’estimular la nostra curiositat i d’ampliar la nostra visió i comprensió d’aquests llocs plens de llibres que tots sabem on es troben però que, generalment, visitem contades vegades.

“Llegeix el que vulguis” és el lema que presideix la biblioteca de Le Presbytère a França. El missatge anàrquic que la frase duu implícit ens incita a fer ús de la nostra llibertat individual a l’hora de seleccionar les lectures. Llegir ens fa obrir els ulls, ens ensenya a qüestionar allò que es dóna per suposat i, a més de tot això, ens fa passar molt bons moments.

Fausto Puerto


Cada lector existe para asegurar a cierto libro una modesta inmortalidad. Leer es, en ese sentido, un ritual de renacimiento.

Para los lectores como yo sus “últimas adquisiciones” coincidirán con el fin de sus días.

Si cada biblioteca es, en cierto sentido, un reflejo de sus lectores, también es una imagen de lo que no somos ni podemos ser.

Los libros proporcionan a una habitación una identidad especial que , en algunos casos puede usurpar la de su propietario, una peculiaridad bien conocida por personalidades zafias que exigen ser retratadas ante una pared forrada de libros con la esperanza de que ésta les otorgue un lustre de sabiduría.

A la luz leemos las invenciones de los otros; en la oscuridad inventamos nuestras propias historias.

El amor a las bibliotecas, como la mayor parte de los amores, hay que aprenderlo.

Alberto Manguel

Memorias de Adriano. Viatjar en el temps de la mà de Marguerite Yourcenar.

FAUSTO | 27 Febrer, 2007 09:45

            Endinsar-se dins aquest llibre és comparable al fet de precipitar-se per un abisme. La incontestable profunditat del seu pensament i el ressò d’antiga saviesa que exhala la seva prosa poden, en un primer moment, confondre i returar al lector desprevingut que decideixi fer un aguait a les pàgines inicials. Les paraules de Marguerite Yourcenar, amarades de cultura clàssica i plenes d’erudició, ens fan tornar petits, quasi insignificants, mentre la seva veu, com sorgida d’un altre temps, ressona per les parets de la història i ens convida a deixar-nos endur allà on el  passat ens espera.

L’abisme al qual comparo Memorias de Adriano no és un espai insalvable. Tampoc ho és la filosofia continguda dins les seves reflexions que alguns veuen com un enigma monòton i indesxifrable. Escric això perquè, navegant per la xarxa, he anat a parar al fòrum d’una web de literatura titulada  Anika entre libros on he trobat tot tipus d’opinions sobre aquesta obra. En una d’elles, no sé si escrita des de la ignorància o amb intencions provocadores, un senyor fa seva una frase de Baudelaire (que no ve al cas) i compara el llibre a la brossa sense donar cap classe d’argument. Em fa gràcia això!. Em demano on s’ha de signar per poder fer escombraries com aquesta!. També hi ha, com és just i necessari, les opinions dels seus admiradors i defensors. Comproveu aquí de què estic parlant. Tanmateix, ens agradi o no, estem davant un llibre que ens sobreviurà i les diferències de criteri entre els lectors reflecteixen només una simple qüestió de sensibilitats.

El que ens proposa Memorias de Adriano és un viatge en el temps amb totes les seves conseqüències. Un ha de saber, abans de llançar-se al forat negre que el portarà a l’època gloriosa de la Roma imperial, que no aterrarà al coliseu rodejat de gladiadors  lluitant damunt la sorra,  sinó que ho farà al costat d’un home major i savi que comença a percebre el perfil de la seva mort i que en una llarga missiva a un adolescent Marco Aurelio resumeix els fets i les experiències de les seva gestió com a emperador durant dues dècades. No esperem trobar mai en el llibre de Yourcenar, que sí és una vertadera novel.la històrica, el mateix que en els de Dan Brown. El lector que no tengui això ben clar corre el risc de ensopegar pels marges i sortir-ne decebut. Yourcenar exigeix tota la nostra atenció. Ella, a canvi, ens meravellarà culminant una gran tasca d’empatia a l’hora de posar-se dins la pell i el pensament de l’emperador Adrià i ens conquerirà amb una alliçonadora recreació històrica. Tal com ella mateixa apunta al quadern de notes queda clar que la seva intenció és reconstruir des de dintre allò que els arqueòlegs del segle XIX han fet des de fora. “Ave César”, la tasca és digna de tots els respectes.

La qualitat literària de Marguerite Yourcenar, nascuda a Brussel.les l’any 1903 i primera  dona en formar part de l’Acadèmia Francesa, acapara i desborda cada frase fins al punt d’avortar els teus desigs d’escriure un simple article. El sentit de l’autocrítica  condemna els humils a la fulla en blanc i els llibres com aquest, una vegada acabats, ens deixen clar que després de la perfecció, sens dubte, només resta el silenci.

Fausto Puerto

«Anterior   1 2 3 ... 83 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 ... 98 99 100  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS