Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Bel Canto. Una novel•la amb dues històries captivadores.

FAUSTO | 07 Desembre, 2006 11:21

Tomeu Matamalas, que s’ha distingit durant dècades dins el món de la creació i interpretació musical, i com a dibuixant, ens lliura la seva segona novel·la Bel Canto, que guanyà el Premi de Narrativa de la vila de Lloseta 2006, tan sols tres anys després d’haver assolit el XXIII Premi Blai Bellver de Narrativa 2003 de Xàtiva, amb Les Rares Pedres Fines. Dues obres, dos premis. No es pot demanar més. El proper dia 21 serà presentada per Jaume Santandreu a la Biblioteca Municipal de Manacor.

 

            Potser Tomeu Matamalas iniciàs la tasca de Bel Canto amb la pretensió de fer una biografia del tenor Bartomeu Massanet o un treball històric que es centraria en el terreny musical de la darreria del segle XIX i principis del XX, amb el tenor i el baix Miquel Riera com a protagonistes d’excepció. El que és cert és que ha assolit una novel·la esplèndida i excitant, a on ha anat simultaniant la història d’un pianista manacorí contemporani, Andreu Riera –possiblement amb alguns trets autobiogràfics- i la d’un capellà manacorí, Antoni Mascaró, nascut el 1856 i finat el 1929. Els dos personatges esdevenen creacions genials de l’escriptor alhora que són els autèntics fils conductors de la narració.

 

            S’estableixen a Bel canto dues històries paral·leles, sempre amb un teló de fons musical: l’operístic pel que fa a la història del capellà, coetani dels dos celebèrrims lírics manacorins i la música dels anys seixanta relacionada amb els inicis artístics del pianista, abans membre d’un conjunt dins l’òrbita Beatle.

           Mn. Antoni Mascaró ens acondueix pels viaranys històrics de Manacor, amb personatges reals com el metge Miquel Amer, Mn. Alcover, el rector Rubí o els fundadors de la Capella de Manacor sense perdre mai de vista la història del tenor Massanet i la seva família. De passada Matamalas ens ofereix pinzellades de la Mallorca de finals de segle XIX, fent un esbós de l’incipient nacionalisme, de la il·lustració que comporta un inusitat interès per les arts i les lletres i com aquestes gairebé es troben monopolitzades, dins els àmbits pagesos pels preveres, con l’esmentat Mn. Alcover, Llorenç Riber, Costa i Llobera o Salvador Galmés.

  

            Ambdues històries tenen en comú un diari secret. El primer, escrit per Mn. Mascaró a les acaballes de la seva vida i el segon, pel músic Andreu Riera, després d’haver descobert dins un bagul oblidat, les memòries del capellà. Tot comença amb l’adquisició, per part del pianista, d’un harmònium que havia pertangut al tenor Massanet; estirant del fil arriba fins a uns diaris del mossèn a on hi troba informació intranscendent i innòcua en forma de pensaments, dades, curiositats i poemes. Però al fals fons del bagul, per sorpresa, descobreix un diari íntim i sorprenent, en el qual Antoni Mascaró conta el seu credo autèntic, així com dubtes existencials a on expressa els raonaments més lúcids, valents, escèptics i sense cap mena d’ornamentació literària, mitjançant els quals es percep la complexitat  i contínues contradiccions del personatge.

 

            El segon diari, escrit a l’actualitat pel pianista Riera, alhora que conta les troballes històriques, ens endinsa dins una vivència sentimental que deriva cada cop més en un carreró sense sortida del que precisament, Matamalas en troba una eixida magistral que no desvetllarem, sinó que deixarem que el lector pugui gaudir del ritme i la intensitat amb què l’autor ha dotat una narració ben tramada, construïda, desenvolupada i tancada. Una història en la que, al capdavall, els dos personatges conductors del relat persegueixen un sol fi: una parcel·la de glòria i perviure dins la història com a únic camí de transcendir la mort, el temps i l’oblit col·lectiu. En definitiva, un llibre esplèndid (Editorial Moll) que recomanam. 

                 

             Antoni Tugores.

Somiar Amèrica. És clar que sí.

FAUSTO | 30 Novembre, 2006 10:37

“El somni americà ha esdevingut el somni positiu i optimista, l’esperança en el futur, la confiança en un mateix fins i tot en les circumstàncies més adverses. Quan es diu somni americà s’entén automàticament progrés, confiança en l’assoliment de l’èxit, atracció pel repte, nou començament, esperança d’esdevenir algú gran i especial treballant dur, ja que l’esforç es recompensa”.

               Record George W. Bush encamellat damunt un caramull de peltrep –restes encara fresques de les Torres Bessones–, mentre amollava un discurs als bombers heroics de Nova York els quals, em va semblar entendre, havien participat a les tasques de rescat a l’atemptat de l’11 de Setembre i que, sens dubte, havien perdut companys en aquella acció. Megàfon en mà, Bush fill, president mediocre, cristià renascut, exalcohòlic penitent, representant de la nació americana, va començar a cridar: USA! USA! USA! I els bombers el van secundar. A la fi, tothom es va emocionar, i dos o tres bombers van enlairar una bandera dels Estats Units. S’esdevingué més o manco d’aquesta manera, si no ho record malament. Era un reportatge més del fotimer que en van emetre durant aquells dies de l’atemptat infame que va matar devers 3.000 persones. Eren imatges reals, encara que pareixien extretes d'un film patriòtic americà. Cinema i realitat es fonien al televisor.             

És així. El somni americà no decau ni en els moments més crítics. L’optimisme i l’afany de superació són part del trets que identifiquen la nació americana. Els Estats Units, un poble que, agradi o no, neix des del consens radical i la voluntat democràtica de ser; una voluntat que respon a un ideal, a un somni. Ara bé, s’errarà qui pensi que aquest somni –divulgat i recreat a través de la literatura, el cinema i la televisió– està exent de contradiccions. La contradicció més gran: l’exclusió dels nadius americans (els indis) i els negres, i de bona part dels hispans.            

Tanmateix, això no fa returar ningú. Els Estats Units es caracteritzen per l’acció, i no pas pel dubte. Ni tampoc defugen la contradicció. Imma Tubella, autora de Somiar Amèrica (a més de bloguista, experta en comunicació i rectora de la UOC), en referir-se a aquest tret de la nació americana, destaca uns versos de Walt Witman que il·lustren aquesta mena de desgavell que defineix els EEUU: 

Em contradic?

Doncs sí, em contradic.

(Sóc gran, continc multituds).            

Tot això i més, ho trobareu a Somiar Amèrica, un assaig excel·lent sobre el passat, el present i el futur del somni americà; un somni descrit i analitzat per Imma Tubella, com molt bé indica Vicenç Villatoro al pròleg, des de l’òptica dels Països Catalans. Perquè aquí, no ho dubteu ni un moment, també tenim necessitat de somiar. 

Llorenç Carreras.

Estambul. Orahn Pamuk: Orient i occident.

FAUSTO | 23 Novembre, 2006 11:38

              Un any més, el Nobel ha anat a caure en un escriptor poc conegut i per motius de clara avinentesa política: Orahn Pamuk. D’aquest turc de cinquanta-quatre anys, descendent d’una família burgesa rica i occidentalitzada d’Istanbul, he aconseguit quatre llibres, dels quals, a l’hora d’escriure aquest comentari,  n’he tengut temps de llegir tres: El astrólogo y el sultán, Nieve i Estambul.

Pel darrer d’aquests tres llibres, he pogut esbrinar que Orahn Pamuk és, sens dubte, el més occidentalitzat dels escriptors turcs. Segons expliquen les contraportades de les seves publicacions, Pamuk ha passat llargues temporades als Estats Units, a les universitats de Iowa i Columbia , i ha visitat sovint França, Anglaterra i Itàlia, on és bastant més conegut que a Espanya.

Sembla ser que El astrólogo y el sultàn, un llibre escrit el 1985 i traduït a l’anglès el 1990, va cridar l’atenció de John Updike, que el va elogiar àmpliament. Aquest cop d’atenció va introduir Pamuk dins el mercat de parla anglesa. Nieve, del 2004, que aborda la confrontació entre la cultura oriental i la occidental, va desencadenar l’atac furibund de la premsa nacionalista turca, circumstància que, crec, degué afavorir la seva elecció per al premi Nobel. La passada primavera, la National Gallery de Londres, amb motiu de l’exposició dels quadres de Gentile Bellini, un pintor venecià del renaixement, li va comanar un text sobre el viatge que va realitzar aquest pintor a Istanbul l’any 1480, per a realitzar el retrat del soldà turc Mehmet II, un retrat que conserven a la National Gallery.

 En resum, m’ha semblat entendre que la intel•lectualitat occidental ha decidit convertir Orahn Pamuk en un símbol de la Turquia il•lustrada i en vies d’occidentalitzar-se.

La meva humil opinió del caire literari de Pamuk és que, tot i que es tracta d’un gran escriptor, en unes altres circumstàncies polítiques, possiblement no li haurien prestat tanta atenció. El astrólogo i el sultán, sense atrevir-me a fer la contrària a John Updike, m’ha semblat una variant d’allò que Borges (a qui Pamuk admira profundament) va nomenar “la otredat”, la teoria que defensa que tots tenim un alter ego en algun lloc del món. És un llibre interessant, però un tema que Borges resol en tres pàgines de manera brillant, Pamuk en necessita 196.

Nieve, sense arribar a l’entusiasme, m’ha agradat molt més, però és una novel•la en clau occidental. Un correctíssim thriller polític com n’hi ha mil a Occident. L’obra de Pamuk que personalment he trobat una meravella és la darrera que ha publicat: Estambul, una biografia de la seva ciutat i dels seus primers devuit anys de vida. L’espai no permet fer-ne un comentari extens, però la impressió que es treu en haver llegit l’exhaustiu anàlisi que fa Pamuk dels darrers 150 anys de la seva ciutat, és que, com va passar a Mallorca, necessitaren la visita d’europeus il•lustres per entendre els propis turcs què era i que significava la seva ciutat.  Entre els escriptors que visitaren Istanbul i escrigueren sobre la ciutat, Pamuk cita Theóphile Gautier, Flaubert i André Guide.

“Els viatgers occidentals m’han ensenyat més sobre el paisatge i la vida quotidiana de l’Istanbul del passat que els propis autors estambulís, que no s’ocuparen el més mínim de la seva ciutat”, afirma Pamuk. Quant a la seva postura, no he trobat a cap lloc que afirmi clarament si se sent nacionalista o no. A vegades sembla que sí, i altres vegades en parla amb una certa ironia. “Com que Istanbul mai no ha estat una colònia dels occidentals que han escrit sobre ella, que l’han pintada, fotografiada o filmada, el que el meu passat i la meva història siguin material “exòtic” pels viatgers, ni me preocupa ni me deprimeix”

Pamuk acaba el seu brillant discurs sobre la seva ciutat afirmant que: “Les ciutats arriben a ser per a la posteritat allò que els escriptors en diuen d’elles, que moltes vegades té poc a veure amb la percepció que en tenien la gent corrent que hi vivia. Perquè, a vegades, la percepció d’un escriptor arriba a ser més veritat que la mateixa realitat.”

Com a conclusió final podem dir que, com ha passat amb altres Nobels, Orahn Pamuk, tot i ser un gran escriptor, passarà bastant desapercebut.

Tomeu Matamalas

Premi Llibreter de narrativa 2006.

FAUSTO | 22 Novembre, 2006 17:58

Estimats lectors, 

Acabem de rebre una fantàstica notícia: l’obra “El quinto en discordia” de Robertson Davies, fins ara inèdita a Espanya i publicada per Libros del Asteroide, ha guanyat el prestigiós Premi Llibreter de Narrativa 2006. És el primer cop que es concedeix aquest guardó a una editorial tan “jove” (va néixer l’any 2005). Així mateix, a Món de Llibres, ens sentim orgullosos d’haver contribuït des del primer moment a la distribució d’aquesta meravellosa novel·la.

Aprofitem l’avinentesa per felicitar molt sincerament a l’editor i al seu equip i els desitgem que aquest sigui el primer de molts. 

Properament podrem gaudir de la segona part de la trilogia que es titula “Mantícora”. Ja podem avançar que no defraudarà als lectors que assaboriren el primer volum “El quinto en discordia”.

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. O com cercar un moix desaparegut.

FAUSTO | 16 Novembre, 2006 11:39

Qui és Haruki Murakami? Podem respondre sense por a equivocar-nos que és un dels autors més importants de les lletres japoneses actuals. Llicenciat en literatura i traductor a la seva llengua d’obres d’escriptors com Truman Capote o Scott Fitzgerald és també un gran aficionat al jazz i a la música anglosaxona. Però per damunt de tot, Murakami és l’autor de diversos llibres entre els quals cal destacar: La caza del carnero salvaje, Tokio blues, El meu amor Sputnik, i el que per ara sembla la seva obra mestra Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Aquest autor nascut a Kyoto l’any 1949 ha sabut crear un món propi i peculiar on hi habiten uns personatges molt urbans que cerquen el seu lloc dins d’una societat que canvia molt de pressa. Mesclant formidablement la forma de entendre la vida de la cultura oriental amb l’estil menys poètic i globalitzat d’occident, Murakami ens obri els ulls a un Japó cosmopolita i estranyament proper.

"El destí és una cosa que hem de mirar tornant la vista enrera” diu el vell tinent Mamiya al jove i preocupat Tooru Okada en un moment d’aquest oníric i absorbent relat. Aquesta frase tan simple i perfecta que vaig subratllar immediatament em serveix, una vegada acabat el llibre, primer per entendre part del que he llegit i segon per intuir-ne d’altra, però mai per comprendre’l tot.            

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo és un títol perfecte per un llibre summament ambiciós. Una novel·la-riu on l’aigua té tanta  força que engoleix  el lector  i l’estira amb el corrent cap a un final incert. Durant tota la lectura el que cercam són respostes, les mateixes respostes que cerca el seu protagonista Tooru Okada en qui depositam les nostres esperances confiant en que quan ell les trobi, nosaltres també ho farem. Contràriament Murakami, amb l’habilitat del gran narrador que és, no ens dóna el plat fet i per aquest motiu les respostes que conformen a Tooru Okada  no són mai suficients per al lector. Aleshores no ens queda més remei que fer-nos el nostre propi plat i menjar-nos-el. En resum, Murakami ens proposa els ingredients i nosaltres, si podem, en filarem la recepta. Tot i així  gaudirem molt fent-ho.           

  Pot un ésser humà arribar a conèixer-ne completament un altre? es demana Tooru Okada abans de baixar dins un pou molt fosc i molt profund per tal de conèixer-se a ell mateix. La nostra vida ordenada i monòtona vista des d’una altra perspectiva pot ser molt diferent. La realitat quotidiana en que ens sentim tant còmodes es pot rompre en qualsevol moment, i la senyal de que allò inesperat comença pot ser tan senzilla i subtil com la desaparició del moix o l’aparició d’una taca que abans no teníem. Res és el que crèiem en aquest llibre on sembla que tot està governat pel caos més absolut. Però... hi ha un ordre dins aquest caos? May Kasahra, un dels personatges més intrigants del llibre, reflexiona en una carta sobre què passaria si fiquéssim dins el microones un plat de bullit per tal d’encalentir-lo i en sonar la campana i obrir la porta ens sortissin uns macarrons gratinats? (una cosa semblant ja havia fet Julio Cortázar amb una barra de pa i un ganivet). A May Kasahra li semblaria normal que això succeís. Realment no sabem què passa darrera una porta ben tancada fins que no l’obrim. La naturalesa humana té la tendència i la necessitat de posar ordre, de catalogar i de comprendre el que li és desconegut. Però sovint amagam la realitat caòtica, l’inclassificable o el que no ens agrada sota una estora per tal que sembli que tot està al seu lloc. No és d’estranyar que en el fons no sapiguem res de res; ni qui som, ni on anem ni d’on venim. Conclusió de May Kasahra: som  una cosa feta a una altra part.             

Existim a altres llocs? Tooru Okada comença cercant un moix i posteriorment perd la seva dona. Viu a un Toquio més occidental del que ens pensaven però a la vegada tan ambigu i filosòficament oriental com imaginàvem. Al llarg del llibre coneix molts de personatges reals i altres que no ho semblen tant, essent el lector qui determina la seva l’existència; somia coses que semblen autèntiques i que tal vegada ho siguin, però la decisió final d’aquesta tangibilitat està també en mans de qui llegeix; entra i surt d’un univers paral·lel on algú o alguna cosa  el vol matar; llegeix cartes i escolta històries que parlen de coses que succeïren fa molt de temps i amb les que pareix que ell no hi guarda cap relació...o sí?; assegut en un banc del carrer mira passar la gent i espera no sabem exactament què; creu en un ocell que dóna corda al món perquè si no ho fes el món no es mouria. Aquest ocell va d’un lloc a un altre accionant els senzills però essencials  mecanismes que fan que tot funcioni.   

Podem morir en qualsevol moment o només morim quan toca? Per contestar aquesta qüestió és necessari llegir aquest llibre d’argument tan inexplicable com simbòlic. El que és ben cert és que les seves 680 pàgines es converteixen en una delícia i valen el temps que hi dediquem. Realment fascinant.

Fausto Puerto.

«Anterior   1 2 3 ... 84 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 ... 96 97 98  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS