Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Els llibres més venuts i les Festes de Nadal.

FAUSTO | 19 Desembre, 2006 16:36

Tornem-hi torna-hi, ja ha passat un altre any i tots som un poc més vells i en teoria un poc més savis. Des de Món de Llibres aprofitem l’avinentesa d’aquestes festes per felicitar a tots els lectors d’aquest bloc i de manera especial a tots els col.laboradors que, amb els seus articles, contribueixen a enriquir el nostre esperit crític i d’opinió. També desitgem un bon Nadal a tots els clients i amics de la llibreria que no deixen d’acudir amb fidelitat i sempre carregats de recomanacions i encàrrecs. Les lectures dels darrers mesos, intenses i variades, es sumen a les lectures de tota una vida. Al final, la constància d’aquest hàbit suposo que ens deixarà a tots els amants dels llibres una biblioteca personal i quasi perfecta de la que no sé si els nostres fills o hereus en faran molt de cas, però el que és cert és que ningú mai ens podrà llevar el gust que haurem passat completant-la.

 A continuació adjuntem un relació dels llibres més venuts durant els darrers tres mesos. Robertson Davies torna a ser el rei en castellà i Tomeu Matamalas el número 1 en català.

 Castellà

1- Mantícora – Robertson Davies
2- Corsarios de levante- Arturo Pérez-Reverte.
3- 
El mar – John Banville
4- Kafka en la orilla – Haruki Murakami
5- Laura y Julio – Juan José Millás
6- La catedral del Mar – Ildefonso Falcones
7- La fortuna de Matilde Turpin – Alvaro Pombo
8- El cerebro de Kennedy – Henning Mankell
9- La bruja de Portobello – Paulo Coelho
10- Vinieron como golondrinas – William Maxwell

 Català

1- Bel canto – Tomeu Matamalas
2- Kafka a la platja – Haruki Murakami
3- Inquisitio – Alfred Bosch
4- Judici final – Ferran Torrent
5- Si menges una llimona... – Sergi Pamies
6- Neopàtria –Hèctor Bofill
7- 
El mar – John Banville
8- Qui vam ser – Lolita Bosch
9- Negrada – Jaume Santandreu
10- Un home vulgar – Miquel De Palol

També cal destacar els següents llibres tant pel seu nivell de vendes com per la seva qualitat literària:

Borges – Adolfo Bioy Casares. Fantàstic recull de notes, impressions i converses que Casares va reunir durant  la seva fructífera amistat amb Borges.
Hojas de Hierba - Walt Whitman. Visor publica per primera vegada l’obra completa del genial poeta nord-americà. Edició bilingüe i traducció de Francisco Alexander. Imprescindible.
Relatos – Tolstoi. Meravellós recull de relats del gran autor rus editat per Alba.
El enamorado de la osa mayor - Sergiusz Piasecki. Nova traducció al castellà d’aquest clàssic d’aventures editat per Acantilado.
La geometria del amor - John Cheever. Un descobriment tan fàcil de recomanar com fascinant és la seva lectura.

També i per tenir molt en compte: Dues vides de Vikram Seth, Ella, tan amada de Melania G. Mazzucco, Anatomía del miedo de José Antonio Marina, Assaigs de Michel de Montaigne i si ens sobra temps és una bona idea revisar El Perfum de Süskind, un altre cop de moda gràcies a la digna pel•lícula de Tom Tykwer.

Dit això, i en previsió de que la feina d’empaquetar regals ens mantindrà ocupats totes les festes, Món de Llibres no publicarà articles fins després de reis.
Molt bon Nadal i un feliç any nou.

Fausto Puerto.

La geometría del amor. La decadent American Way of Life.

FAUSTO | 14 Desembre, 2006 10:54

“Esa mañana el mar apareció iridiscente y oscuro. Mi hermana y mi esposa – Helen y Diana- nadaban, y vi sus cabezas, negro y oro, en el agua oscura. Las vi salir y vi que estaban desnudas, desvergonzadas, bellas y plenas de gracia, y contemplé a las mujeres desnudas saliendo del mar”            

           Aquest és l’inoblidable final del primer conte que vaig llegir de John Cheever. El relat al que pertany es titula Adiós, hermano mío i després d’haver-lo assaborit podeu estar ben segurs que les dues dones nues sortiran de l’aigua  per sempre més. Rodrigo Fresán  transcriu i cita també aquestes línees en el seu meravellós pròleg de “La geometria del amor” com les primeres que ell va llegir d’aquest autor nord-americà. Explica com un vespre de l’any 1979 va entrar en una llibreria de segona mà a Bones Aires i d’entre tots els volums, li cridà l’atenció un llibre de color vermell que es titulava “Cuentos y relatos” d’un escriptor que ell desconeixia. L’obrí, en llegí un fragment a l’atzar i va comprar el llibre sense dubtar-ho. Ben aviat, Cheever es convertí en el seu autor favorit.  

Si la perfecció existeix, John Cheever és un dels escriptors de relats que més s’acosten a ella. Va néixer l’any 1922 a Quincy (Massachussets) i després de ser expulsat de l’escola primària abandonà els estudis i es dedicà a l’escriptura. Molt prest Malcolm Cowley, editor de la  prestigiosa revista The new republic, descobrí el gran talent de Cheever a través del seu primer conte, “Expelled”,  i el publicà sense pensar-ho dues vegades. Per mostra, un passatge d’aquest geni prematur:            

“Nuestro país es el mejor país del mundo. Nadamos en prosperidad y nuestro presidente es el mejor presidente del mundo. Tenemos manzanas más grandes y mejor algodón y máquinas más veloces y hermosas. Todo esto nos convierte en el país más importante del mundo. El desempleo es un mito. La insatisfacción es una fábula. En el colegio, [nuestro país] es siempre hermoso. Es siempre la gema del océano y está muy mal que así sea. Está mal porque la gente se lo cree. Porque se vuelven indiferentes. Porque se cansan y se reproducen y votan y no saben nada. Porque el periódico está siempre de buen humor y pasa el tiempo mirando al cielo raso para no ver la suciedad del suelo. Porque todo lo que ellos saben y conocen es lo que les dice el periódico siempre de buen humor”. Expelled.            

John Cheever o el Chejov nord-americà, homosexual, vividor, alcohòlic sense remei,  provocador, inadaptat social, visionari apocalíptic, intel·ligent i lúcid fins i tot en estat ebri i enamorat d’Europa; admirat per Nabokov i Capote (sempre molt crítics amb altres escriptors), mestre de Raymond Carver, amic de Saul Bellow i de John Updike (també deixeble seu), contemporani d’autors tan venerats com William Faulkner, J.D.Salinger i John Steinbeck als quals iguala en  importància i en mestria, va ser sobretot un crític despietat amb l’anomenada American Way of Life motiu pel qual fou censurat en diverses ocasions.            

Els contes de Cheever són com un mirall on la societat, ja no només l’americana dels anys 30 i 40 sinó també l’actual, veu reflectides les seves misèries, la seva hipocresia i la seva falta de valors. Això sí, tot ben amagat al darrera de la que sembla una façana impecable de modals i falses aparences.  El que ens vol demostrar Cheever però és que si gratem un poc, si mirem un poc més enllà d’aquestes aparences, el que ens trobarem no es ni prou fer-hi el que ens esperàvem. La veritat sovint pot ser deshonrosa. L’home, en el fons, és una criatura dèbil. Per això, tots els personatges que fan tan reals aquests contes tenen qualque cosa de que sentir-se avergonyits,  qualque motiu que no els deixa trobar la felicitat i, en definitiva, qualque passió prohibida o qualque por amagada que els fa ésser tan vulnerables com humans.            

Aquesta antologia formada per divuit relats, probablement els millors de Cheever, fou un encàrrec que va fer l’editorial Emece a Rodrigo Fresán, reconegut escriptor Argentí que amb tota la seva saviesa i el seu respecte seleccionà els contes imprescindibles. A més dels relats, Cheveer publicà diverses novel·les entre les que destaquen: “Falconer” (la més famosa) “Esto parece el paraíso” “La familia Wapshot” i uns diaris meravellosos que Fresán descriu com un forat negre d’estranya bellesa.   

Fausto Puerto.

Bel Canto. Una novel•la amb dues històries captivadores.

FAUSTO | 07 Desembre, 2006 11:21

Tomeu Matamalas, que s’ha distingit durant dècades dins el món de la creació i interpretació musical, i com a dibuixant, ens lliura la seva segona novel·la Bel Canto, que guanyà el Premi de Narrativa de la vila de Lloseta 2006, tan sols tres anys després d’haver assolit el XXIII Premi Blai Bellver de Narrativa 2003 de Xàtiva, amb Les Rares Pedres Fines. Dues obres, dos premis. No es pot demanar més. El proper dia 21 serà presentada per Jaume Santandreu a la Biblioteca Municipal de Manacor.

 

            Potser Tomeu Matamalas iniciàs la tasca de Bel Canto amb la pretensió de fer una biografia del tenor Bartomeu Massanet o un treball històric que es centraria en el terreny musical de la darreria del segle XIX i principis del XX, amb el tenor i el baix Miquel Riera com a protagonistes d’excepció. El que és cert és que ha assolit una novel·la esplèndida i excitant, a on ha anat simultaniant la història d’un pianista manacorí contemporani, Andreu Riera –possiblement amb alguns trets autobiogràfics- i la d’un capellà manacorí, Antoni Mascaró, nascut el 1856 i finat el 1929. Els dos personatges esdevenen creacions genials de l’escriptor alhora que són els autèntics fils conductors de la narració.

 

            S’estableixen a Bel canto dues històries paral·leles, sempre amb un teló de fons musical: l’operístic pel que fa a la història del capellà, coetani dels dos celebèrrims lírics manacorins i la música dels anys seixanta relacionada amb els inicis artístics del pianista, abans membre d’un conjunt dins l’òrbita Beatle.

           Mn. Antoni Mascaró ens acondueix pels viaranys històrics de Manacor, amb personatges reals com el metge Miquel Amer, Mn. Alcover, el rector Rubí o els fundadors de la Capella de Manacor sense perdre mai de vista la història del tenor Massanet i la seva família. De passada Matamalas ens ofereix pinzellades de la Mallorca de finals de segle XIX, fent un esbós de l’incipient nacionalisme, de la il·lustració que comporta un inusitat interès per les arts i les lletres i com aquestes gairebé es troben monopolitzades, dins els àmbits pagesos pels preveres, con l’esmentat Mn. Alcover, Llorenç Riber, Costa i Llobera o Salvador Galmés.

  

            Ambdues històries tenen en comú un diari secret. El primer, escrit per Mn. Mascaró a les acaballes de la seva vida i el segon, pel músic Andreu Riera, després d’haver descobert dins un bagul oblidat, les memòries del capellà. Tot comença amb l’adquisició, per part del pianista, d’un harmònium que havia pertangut al tenor Massanet; estirant del fil arriba fins a uns diaris del mossèn a on hi troba informació intranscendent i innòcua en forma de pensaments, dades, curiositats i poemes. Però al fals fons del bagul, per sorpresa, descobreix un diari íntim i sorprenent, en el qual Antoni Mascaró conta el seu credo autèntic, així com dubtes existencials a on expressa els raonaments més lúcids, valents, escèptics i sense cap mena d’ornamentació literària, mitjançant els quals es percep la complexitat  i contínues contradiccions del personatge.

 

            El segon diari, escrit a l’actualitat pel pianista Riera, alhora que conta les troballes històriques, ens endinsa dins una vivència sentimental que deriva cada cop més en un carreró sense sortida del que precisament, Matamalas en troba una eixida magistral que no desvetllarem, sinó que deixarem que el lector pugui gaudir del ritme i la intensitat amb què l’autor ha dotat una narració ben tramada, construïda, desenvolupada i tancada. Una història en la que, al capdavall, els dos personatges conductors del relat persegueixen un sol fi: una parcel·la de glòria i perviure dins la història com a únic camí de transcendir la mort, el temps i l’oblit col·lectiu. En definitiva, un llibre esplèndid (Editorial Moll) que recomanam. 

                 

             Antoni Tugores.

Somiar Amèrica. És clar que sí.

FAUSTO | 30 Novembre, 2006 10:37

“El somni americà ha esdevingut el somni positiu i optimista, l’esperança en el futur, la confiança en un mateix fins i tot en les circumstàncies més adverses. Quan es diu somni americà s’entén automàticament progrés, confiança en l’assoliment de l’èxit, atracció pel repte, nou començament, esperança d’esdevenir algú gran i especial treballant dur, ja que l’esforç es recompensa”.

               Record George W. Bush encamellat damunt un caramull de peltrep –restes encara fresques de les Torres Bessones–, mentre amollava un discurs als bombers heroics de Nova York els quals, em va semblar entendre, havien participat a les tasques de rescat a l’atemptat de l’11 de Setembre i que, sens dubte, havien perdut companys en aquella acció. Megàfon en mà, Bush fill, president mediocre, cristià renascut, exalcohòlic penitent, representant de la nació americana, va començar a cridar: USA! USA! USA! I els bombers el van secundar. A la fi, tothom es va emocionar, i dos o tres bombers van enlairar una bandera dels Estats Units. S’esdevingué més o manco d’aquesta manera, si no ho record malament. Era un reportatge més del fotimer que en van emetre durant aquells dies de l’atemptat infame que va matar devers 3.000 persones. Eren imatges reals, encara que pareixien extretes d'un film patriòtic americà. Cinema i realitat es fonien al televisor.             

És així. El somni americà no decau ni en els moments més crítics. L’optimisme i l’afany de superació són part del trets que identifiquen la nació americana. Els Estats Units, un poble que, agradi o no, neix des del consens radical i la voluntat democràtica de ser; una voluntat que respon a un ideal, a un somni. Ara bé, s’errarà qui pensi que aquest somni –divulgat i recreat a través de la literatura, el cinema i la televisió– està exent de contradiccions. La contradicció més gran: l’exclusió dels nadius americans (els indis) i els negres, i de bona part dels hispans.            

Tanmateix, això no fa returar ningú. Els Estats Units es caracteritzen per l’acció, i no pas pel dubte. Ni tampoc defugen la contradicció. Imma Tubella, autora de Somiar Amèrica (a més de bloguista, experta en comunicació i rectora de la UOC), en referir-se a aquest tret de la nació americana, destaca uns versos de Walt Witman que il·lustren aquesta mena de desgavell que defineix els EEUU: 

Em contradic?

Doncs sí, em contradic.

(Sóc gran, continc multituds).            

Tot això i més, ho trobareu a Somiar Amèrica, un assaig excel·lent sobre el passat, el present i el futur del somni americà; un somni descrit i analitzat per Imma Tubella, com molt bé indica Vicenç Villatoro al pròleg, des de l’òptica dels Països Catalans. Perquè aquí, no ho dubteu ni un moment, també tenim necessitat de somiar. 

Llorenç Carreras.

Estambul. Orahn Pamuk: Orient i occident.

FAUSTO | 23 Novembre, 2006 11:38

              Un any més, el Nobel ha anat a caure en un escriptor poc conegut i per motius de clara avinentesa política: Orahn Pamuk. D’aquest turc de cinquanta-quatre anys, descendent d’una família burgesa rica i occidentalitzada d’Istanbul, he aconseguit quatre llibres, dels quals, a l’hora d’escriure aquest comentari,  n’he tengut temps de llegir tres: El astrólogo y el sultán, Nieve i Estambul.

Pel darrer d’aquests tres llibres, he pogut esbrinar que Orahn Pamuk és, sens dubte, el més occidentalitzat dels escriptors turcs. Segons expliquen les contraportades de les seves publicacions, Pamuk ha passat llargues temporades als Estats Units, a les universitats de Iowa i Columbia , i ha visitat sovint França, Anglaterra i Itàlia, on és bastant més conegut que a Espanya.

Sembla ser que El astrólogo y el sultàn, un llibre escrit el 1985 i traduït a l’anglès el 1990, va cridar l’atenció de John Updike, que el va elogiar àmpliament. Aquest cop d’atenció va introduir Pamuk dins el mercat de parla anglesa. Nieve, del 2004, que aborda la confrontació entre la cultura oriental i la occidental, va desencadenar l’atac furibund de la premsa nacionalista turca, circumstància que, crec, degué afavorir la seva elecció per al premi Nobel. La passada primavera, la National Gallery de Londres, amb motiu de l’exposició dels quadres de Gentile Bellini, un pintor venecià del renaixement, li va comanar un text sobre el viatge que va realitzar aquest pintor a Istanbul l’any 1480, per a realitzar el retrat del soldà turc Mehmet II, un retrat que conserven a la National Gallery.

 En resum, m’ha semblat entendre que la intel•lectualitat occidental ha decidit convertir Orahn Pamuk en un símbol de la Turquia il•lustrada i en vies d’occidentalitzar-se.

La meva humil opinió del caire literari de Pamuk és que, tot i que es tracta d’un gran escriptor, en unes altres circumstàncies polítiques, possiblement no li haurien prestat tanta atenció. El astrólogo i el sultán, sense atrevir-me a fer la contrària a John Updike, m’ha semblat una variant d’allò que Borges (a qui Pamuk admira profundament) va nomenar “la otredat”, la teoria que defensa que tots tenim un alter ego en algun lloc del món. És un llibre interessant, però un tema que Borges resol en tres pàgines de manera brillant, Pamuk en necessita 196.

Nieve, sense arribar a l’entusiasme, m’ha agradat molt més, però és una novel•la en clau occidental. Un correctíssim thriller polític com n’hi ha mil a Occident. L’obra de Pamuk que personalment he trobat una meravella és la darrera que ha publicat: Estambul, una biografia de la seva ciutat i dels seus primers devuit anys de vida. L’espai no permet fer-ne un comentari extens, però la impressió que es treu en haver llegit l’exhaustiu anàlisi que fa Pamuk dels darrers 150 anys de la seva ciutat, és que, com va passar a Mallorca, necessitaren la visita d’europeus il•lustres per entendre els propis turcs què era i que significava la seva ciutat.  Entre els escriptors que visitaren Istanbul i escrigueren sobre la ciutat, Pamuk cita Theóphile Gautier, Flaubert i André Guide.

“Els viatgers occidentals m’han ensenyat més sobre el paisatge i la vida quotidiana de l’Istanbul del passat que els propis autors estambulís, que no s’ocuparen el més mínim de la seva ciutat”, afirma Pamuk. Quant a la seva postura, no he trobat a cap lloc que afirmi clarament si se sent nacionalista o no. A vegades sembla que sí, i altres vegades en parla amb una certa ironia. “Com que Istanbul mai no ha estat una colònia dels occidentals que han escrit sobre ella, que l’han pintada, fotografiada o filmada, el que el meu passat i la meva història siguin material “exòtic” pels viatgers, ni me preocupa ni me deprimeix”

Pamuk acaba el seu brillant discurs sobre la seva ciutat afirmant que: “Les ciutats arriben a ser per a la posteritat allò que els escriptors en diuen d’elles, que moltes vegades té poc a veure amb la percepció que en tenien la gent corrent que hi vivia. Perquè, a vegades, la percepció d’un escriptor arriba a ser més veritat que la mateixa realitat.”

Com a conclusió final podem dir que, com ha passat amb altres Nobels, Orahn Pamuk, tot i ser un gran escriptor, passarà bastant desapercebut.

Tomeu Matamalas

«Anterior   1 2 3 ... 85 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 ... 98 99 100  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS