Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Bartleby, l'escrivent. Preferiria no fer-ho.

FAUSTO | 09 Novembre, 2006 09:55

L’any 1856 aparegué publicat als Estats Units un llibre titulat The Piazza tales (Cuentos de Piazza). Es tractava d’un recull de contes alguns dels quals s’han convertit en clàssics però, entre tots,  n’hi havia un que destacava i destaca per damunt dels altres com si d’un far es tractés. Aquest conte es titula Bartleby, l’escrivent i malgrat fou escrit fa 150 anys sembla que per ell el temps no ha passat. L’autor, el gran Herman Melville, va escriure aquest relat poc després d’acabar una de les millors novel·les de la literatura universal, Moby Dick; novel·la que la crítica no va saber valorar fins passats molts anys. De totes formes, i gràcies a Bartleby, aquest autor de descendència anglesa, aconseguí finalment un reconeixement que li havia estat negat. 

            Herman Melville, després d’haver creat l’incansable i imponent capità Ahab sempre a l’aguait de la gran balena blanca i fer-li creuar tots els mars i totes les distàncies, tots els esculls i totes les turmentes, després d’haver-lo enfrontat a la immensitat dels espais i a la intuïció de la seva pròpia insignificança reflectida en els ulls del monstre, l’abandona sota les profunditats de les aigües i crea Bartleby, un home senzill i silenciós tancat entre les quatre parets d’una oficina qualsevol, d’un edifici gris  rodejat de majestuosos gratacels i llargues avingudes en una de les ciutats més grans del món: Nova York.   

                     El narrador d’aquesta història és un advocat just i bondadós que té un petit despatx i tres empleats que fan feina per a ell. Degut a l’excés de feina no té altre remei que cercar més personal i contracta Bartleby, un complet desconegut que resulta ser feiner i discret. La seva tasca consisteix en fer còpies de documents. L’advocat està molt satisfet amb el seu fitxatge fins que un bon dia li encomana revisar una transcripció i ell li contesta “preferiria no fer-ho”. A partir d’aquí l’escrivent es nega a obeir qualsevol ordre i sempre respon al que se li encomana amb la mateixa frase. La sorpresa de l’advocat és tan gran com la seva impotència i entre ell i el seu subordinat es crea un estrany vincle de poder i submissió. 

            Bartleby representa, en la meva opinió, la plena consciència de la solitud i és un clar exemple de com un home, a pesar de viure en una de les ciutats més poblades del món, es pot sentir tan sol com enmig del desert. No hi ha raons que justifiquin el que fa l’escrivent, no hi ha motius que expliquin aquesta actitud. De sobte Bartleby practica el no fer. Senzillament es nega a actuar i es deixa endur amb resignació cap al conseqüent desenllaç que provoca el seu comportament.

              L’aparent senzillesa d’aquest relat ens permet adonar-nos ràpidament de la profunditat metafísica que el seu missatge conté. Bartleby és la metàfora d’un home que no té cap “balena blanca” per caçar, o bé l’al·legoria d’una balena que no té cap enemic contra el que lluitar. Bartleby ha entès alguna cosa que nosaltres desconeixem. Tal vegada ha assimilat la seva futilitat enfront l’univers. Tal vegada sap que l’espera de Déu pot ser eterna. Llegiu-lo, gaudiu-lo i opineu vosaltres mateixos. 

Fausto Puerto

Risa en la oscuridad. El Nabokov més malèvol.

FAUSTO | 02 Novembre, 2006 11:14

Risa en la oscuridad és el llibre idoni per començar a conèixer l’obra d’aquest gran autor d’origen rus que és Vladimir Nabokov. Aquest novel·lista, poeta i crític va néixer a Sant Petersburg el 1899, fill de família aristòcrata que posteriorment va haver d’abandonar el seu país per fugir de la Revolució Russa. Va viure als Estats Units, a Alemanya, a França i a Suïssa on va morir l’any 1977. 

             De totes les coses que es poden destacar de Nabokov n’hi ha dues que a mi personalment em semblen impagables; la primera és la seva malícia, aquest punt d’innata mala llet que ens trobam en tots els seus llibres; la segona és la seva punteria i precisió a l’hora de encertar en el blanc. Vull dir que Nabokov sempre sap resoldre la situació de manera perfecta, i en la meva opinió aquest és un dels trets essencials que fan gran a un escriptor.   

          El protagonista d’aquesta història és un crític d’art respectat i adinerat que nom Albinus. Feliçment casat i pare de dos fills, un mal dia s’enamora de Margot una acomodadora de cinema que té el cap ple d’ocells i que vol triomfar com a actriu “sí o sí”. Albinus abandona la seva família i fuig amb Margot. Poc després compareix un tercer personatge que nom Axel i que fa temps havia estat el primer amant de Margot. Albinus desconeix el passat d’Axel i, sense sospitar res del que hi va haver entre ell i Margot, es fan molt amics. Fins aquí tot ens duu a pensar que estam davant el típic triangle amorós, però el dia que Albinus té un greu accident de cotxe la història canvia brutalment i el Nabokov més malèvol enfila el fil a l’agulla i ens deixa fascinats mentre ens porta cap a un desenllaç antològic.  

           Nabokov és despietat amb els seus personatges, incisiu  en les seves reflexions, calculador en les passes de la seva perfeccionada trama,  pervers en les idees més brillants, intens en els moments més oportuns, però sobretot és irònic, molt irònic, i un vertader professional destacant la part fosca de l‘ésser humà i assenyalant-nos aquells pecats que ningú no vol veure. En aquest llibre primerenc, l’autor de la brillant  Ada o el ardor, planteja un estereotip femení que 23 anys després tornarà a recuperar en la seva famosa novel·la Lolita i comença a crear, una rere l’altra, les petites i les grans obres mestres que el convertiran en un dels millors escriptors del segle XX. 

Fausto Puerto

Los peces de la amargura. O el problema basc.

FAUSTO | 26 Octubre, 2006 10:39

Fernando Aramburu, Sant Sebastià 1959, llicenciat en filologia hispànica i resident a Alemanya, ha tret al mercat a finals d’aquest estiu un recull de deu narracions en forma de cròniques, petits reportatges, testimonis contats en primera persona, cartes o relats transmesos a un fill o a un nét, baix el títol genèric de Los peces de la amargura.

            Generalment, els autors fugen una mica del present rabiós —tasca que deixen als periodistes— per a fixar-se en esdeveniments una mica més llunyans en el temps, que consideren més novel·lables i menys compromesos. Aramburu, obviant aquesta tendència, ha escollit l’actualitat del terrorisme basc com a tema únic dels deu relats. Però no ens  parla en cap moment d’atemptats concrets, sinó de la manera com els actes terroristes afecten a una persona, als seus familiars i a tot l’entorn social de les víctimes i els botxins.

            Sota una falsa aparença de narració lineal i senzilla, Aramburu ens descriu amb molta eficàcia literària i humana fragments de vides destrossades per un atemptat terrorista o situacions extremes d’una persona, d’una família o d’un col·lectiu que per culpa de l’actitud violenta de tot un poble queden aïllats o fins i tot en constant perill de mort.

S’ha de remarcar que Fernando Aramburu no cau mai en truculències ni en els excessos melodramàtics que du implícits el tema, i també que escriu amb una qualitat literària indiscutible; però el problema, allò que personalment em disgusta de Los peces de la amargura, és que, tot i l’aparenta neutralitat política de l’escriptor, molt entre línies, s’endevina en el conjunt una manifesta actitud antinacionalista. Com si l’autor hagués volgut confirmar literàriament el missatge quotidià de la premsa espanyola en el sentit que tots els mals vénen dels nacionalismes. De la situació d’Euskadi no en conec més que allò que ens diuen els mitjans; no puc assegurar que Aramburu exageri, però em costa molt creure que el quinze per cent de l’electorat basc recolzi totes aquestes greus afirmacions que composen el substrat antinacionalista del centralisme messetari i que Aramburu sembla subscriure en les narracions. Potser m’equivoco i ell té raó, però m’ha semblat advertir un punt de desmesura en totes aquestes històries de delacions, amenaces, intransigències malaltisses, depuracions racials, exclusions socials, actituds o consignes homicides de gent que no pertany directament a ETA, fins al punt que en acabar la lectura del llibre un té la sensació que els nacionalistes d’Euskadi o són assassins o còmplices actius o passius d’assassinat.

            Aramburu m’haurà de perdonar, però amb tota la seva gran qualitat literària i la finesa emprada a l’hora d’abordar el tema, no em farà creure que la realitat basca sigui tan lineal, tan maniquea. M’hauria agradat que el missatge (subtil, velat) dels seus relats no hagués anat tant en la línia “oficialista” i que ens hagués ofert als lectors la possibilitat d’acostar-nos al problema basc des d’un angle menys obvi i menys conegut.

 Tomeu Matamalas.

Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin. El soldat genial.

FAUSTO | 19 Octubre, 2006 10:09

El soldat Iván Chonkin és l’antiheroi perfecte per fer-nos riure i gaudir de la lectura però també per demostrar-nos que els règims absoluts, com era el cas de la URSS durant el mandat comunista del tot poderós Stalin, sempre acaben convertint-se en caricatures d’ells mateixos i perden les raons de ser, a mesura que es fan més intransigents, intolerants i extremistes.

             L’any 1969 Vladímir Voinóvich acaba la seva obra més important, Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin que es publicà a París l’any 1974 però que a Rússia no es pogué llegir, més que d’una manera clandestina, fins després de la Perestroika. Voinóvich seguint la tradició dels grans escriptors russos va cultivar la literatura satírica i crítica contra un règim amb el qual no estava d’acord i, per això, no només va ser expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics, sinó que va acabar essent desacreditat, detingut i finalment obligat a abandonar el seu país perdent a la vegada la nacionalitat. L’editorial Libros del Asteroide, continuant amb la seva magnífica labor de recerca de llibres inèdits, publica per primera vegada a Espanya aquesta obra imprescindible.

             La història comença amb l’aterratge forçós d’un avió de l’exèrcit roig al costat d’un petit i llunyà poblet rus. El pilot abandona l’aparell davant l’atenta i esglaiada mirada dels pagesos que s’han congregat al seu voltant  just després de l’accident. Ja que no es pot arreglar el motor, no queda altre remei que deixar abandonat la nau allà mateix. Un cop a la base el pilot notifica el succés i els seus comandaments  militars decideixen enviar algú a muntar guàrdia vora l’avió fins que arribin les peces que fan falta per reparar-lo. Aquesta missió és encomanada al soldat més inútil, ximple i prescindible de tot el quarter. El seu nom, Iván Chonkin. Un cop al seu destí Iván s’enamora d’una fadrina que viu sola a una casa veïna del lloc on ell munta la guàrdia. Mentre, esclata la segona guerra mundial i el soldat és oblidat pels seus superiors en aquell paratge.   

           A partir d’aquí el relat es complica i la història es ramifica d’una forma molt intel·ligent mesclant de mode magistral la sàtira i la ironia fins a acostar-se, com no podia ser d’altra manera, a la gran tragèdia costumista de la que els escriptors russos en són grans mestres. I és aquí on Voinóvich demostra el seu talent per mesclar la dramatúrgia amb la comicitat, l’èpica amb allò més íntim, regalant-nos detalls literaris que se’ns fitxaran a la memòria per a convertir-se en referents obligats. Inoblidable se’ns farà l’interrogatori i el monumental embolic que provoquen alguns comandaments de l’exèrcit per tal d’explicar les accions del soldat Iván Chonkin. És en aquest punt on el surrealisme i l’absurd de la situació, ens provoquen riallades constants i on ens queda molt clar que Voinóvich és un geni en el seu ofici. 

              Com moltes altres obres de la literatura que qüestionen i critiquen un determinat  règim o ideologia política, Vida e insólitas aventuras… puny allà on fa més mal, ridiculitzant als poders militars i als polítics fins deixar en evidència l’estupidesa integral dels seus màxims representats. Però la mirada crítica i la ploma afilada de Voinóvich no només es centra en els poderosos i els seus interessos, sinó que va molt més enllà i ens fa l’esbós d’un moment històric importantíssim entès des del punt de vista del poble humil,  treballador i sacrificat. Aquest mateix poble que, ignorant el que es cou a l’altra banda de les seves fronteres, lluita per conservar les seves costums i tradicions que tanmateix estan a punt d’esclatar en mil bocins i tot perquè uns quants “visionaris” així ho han decidit. Per això és important entendre la intenció amb la que fou  escrit un llibre com aquest.            

  Si un es posa a comparar, per exemple, dos llibres que també fan crítica del comunisme totalitari com són 1984 i Rebelión en la granja de George Orwell, amb aquest Vida e insólitas aventuras hom se n’adonarà ben aviat que les diferències són principalment d’estil i de forma però que les conclusions a les que arriben els dos autors són les mateixes. Orwell va haver d’inventar un país futurista i una granja d’animals parlants per tal d’establir unes similituds entre el que succeïa en la ficció i allò que passava en realitat. Rebelión en la granja es va publicar el mateix any que acabà la guerra i 1984 sortí a la venda cinc anys després, per tant els esdeveniments als quals fan referència ambdues obres eren recents i les novel·les, tan oportunes com necessàries. Voinóvich escriu la seva novel·la més de vint anys després dels fets que narra i viatja en el temps començant l’acció just abans de l’inici de la guerra. Així podríem dir que Voinóvich critica el comunisme des d’un punt de vista més realista i amb una perspectiva més àmplia. Reflexiona sense la necessitat d’emprar paràboles com a recurs i ho fa amb la coneixença absoluta de la qüestió. Barrejant la sàtira i el drama, Voinóvich aconsegueix explicar-nos quines eren les preocupacions quotidianes del poble rus i sobretot quines eren les seves pors.   

          Diu Horacio Vázquez-Rial en el pròleg del llibre que “la por ha estat sempre una part essencial de la existència russa, com ho són el vodka o el te”. Suposo que això dèu ser realment així, sobretot si tenim en compte les paraules  pessimistes de Voinóvich després de la caiguda de la URSS : ”El sistema rus arribà a la seva fi, però els russos romangueren.” 

  Fausto Puerto

El mar. La prosa i la precisió.

FAUSTO | 11 Octubre, 2006 09:52

            John Banville és un escriptor irlandès de 61 anys que va ser guardonat l’any 2005 amb el premi Man Booker, el de més prestigi de les lletres en llengua anglesa. Aquest guardó, com molta gent sap, premia un obra i aquesta és El mar, novel·la sobre la qual faré algunes reflexions. Abans, però, m’agradaria comentar que l’autor, que fins ara no ha estat gaire conegut fora de les illes Britàniques, està considerat com un dels grans escriptor actuals. El podríem incloure en el dream team – expressió de l`editor Jorge Herralde- de les lletres angloirlandeses actuals que fins ara formaven Julian Barnes, Martin Amis i Ian McEwan. 

Els crítics elogien la prosa de l’autor: la precisió del llenguatge, la minuciositat de les seves descripcions, la profundització en la naturalesa humana, l’absència de banalitat. Vaig llegir unes declaracions de Banville i afirmava que s’interessa molt per la frase, que no passa mai a la següent fins a estar ben segur del que acaba d’escriure; per això, mai no corregeix les seves obres.

El mar està narrada per Max Broden, un home ja gran que fa un immersió catàrtica en el seu passat. Acaba de perdre la seva dona i retorna al poble on va passar la infància. Simultaneja tres temps: el temps real del narrador, on ens expressa la seva angoixa, causada per la pèrdua d’Anna en una tardor vora el mar; el passat immediat, en el qual assistim a la malaltia i a la mort d’Anna; el passat llunyà ens duu als estius de la seva infància, al poble al qual ha retornat. Pot ser significatiu que retorna vora el mar, no a l’estiu, sinó a la tardor: l’eterna metàfora de les estacions de l’any i el pas del temps. Pas del temps que a vegades fa palès descrivint la decadència física (pagina 109, línies 1 a 13). També podem comentar que la memòria, com en tantes novel·les extraordinàries, és un dels punts de partida que articula la narració. 

Hi ha moltes més coses que podríem dir sobre aquesta excepcional narració, però ben segur que els escriptors escriuen per a ser llegits i no perquè parlem d’ells; per tant, esper deixar-vos amb el desig de començar l’aventura de llegir El mar. 

Marta Sancho.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS