Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Premi Llibreter de narrativa 2006.

FAUSTO | 22 Novembre, 2006 17:58

Estimats lectors, 

Acabem de rebre una fantàstica notícia: l’obra “El quinto en discordia” de Robertson Davies, fins ara inèdita a Espanya i publicada per Libros del Asteroide, ha guanyat el prestigiós Premi Llibreter de Narrativa 2006. És el primer cop que es concedeix aquest guardó a una editorial tan “jove” (va néixer l’any 2005). Així mateix, a Món de Llibres, ens sentim orgullosos d’haver contribuït des del primer moment a la distribució d’aquesta meravellosa novel·la.

Aprofitem l’avinentesa per felicitar molt sincerament a l’editor i al seu equip i els desitgem que aquest sigui el primer de molts. 

Properament podrem gaudir de la segona part de la trilogia que es titula “Mantícora”. Ja podem avançar que no defraudarà als lectors que assaboriren el primer volum “El quinto en discordia”.

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. O com cercar un moix desaparegut.

FAUSTO | 16 Novembre, 2006 11:39

Qui és Haruki Murakami? Podem respondre sense por a equivocar-nos que és un dels autors més importants de les lletres japoneses actuals. Llicenciat en literatura i traductor a la seva llengua d’obres d’escriptors com Truman Capote o Scott Fitzgerald és també un gran aficionat al jazz i a la música anglosaxona. Però per damunt de tot, Murakami és l’autor de diversos llibres entre els quals cal destacar: La caza del carnero salvaje, Tokio blues, El meu amor Sputnik, i el que per ara sembla la seva obra mestra Crónica del pájaro que da cuerda al mundo. Aquest autor nascut a Kyoto l’any 1949 ha sabut crear un món propi i peculiar on hi habiten uns personatges molt urbans que cerquen el seu lloc dins d’una societat que canvia molt de pressa. Mesclant formidablement la forma de entendre la vida de la cultura oriental amb l’estil menys poètic i globalitzat d’occident, Murakami ens obri els ulls a un Japó cosmopolita i estranyament proper.

"El destí és una cosa que hem de mirar tornant la vista enrera” diu el vell tinent Mamiya al jove i preocupat Tooru Okada en un moment d’aquest oníric i absorbent relat. Aquesta frase tan simple i perfecta que vaig subratllar immediatament em serveix, una vegada acabat el llibre, primer per entendre part del que he llegit i segon per intuir-ne d’altra, però mai per comprendre’l tot.            

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo és un títol perfecte per un llibre summament ambiciós. Una novel·la-riu on l’aigua té tanta  força que engoleix  el lector  i l’estira amb el corrent cap a un final incert. Durant tota la lectura el que cercam són respostes, les mateixes respostes que cerca el seu protagonista Tooru Okada en qui depositam les nostres esperances confiant en que quan ell les trobi, nosaltres també ho farem. Contràriament Murakami, amb l’habilitat del gran narrador que és, no ens dóna el plat fet i per aquest motiu les respostes que conformen a Tooru Okada  no són mai suficients per al lector. Aleshores no ens queda més remei que fer-nos el nostre propi plat i menjar-nos-el. En resum, Murakami ens proposa els ingredients i nosaltres, si podem, en filarem la recepta. Tot i així  gaudirem molt fent-ho.           

  Pot un ésser humà arribar a conèixer-ne completament un altre? es demana Tooru Okada abans de baixar dins un pou molt fosc i molt profund per tal de conèixer-se a ell mateix. La nostra vida ordenada i monòtona vista des d’una altra perspectiva pot ser molt diferent. La realitat quotidiana en que ens sentim tant còmodes es pot rompre en qualsevol moment, i la senyal de que allò inesperat comença pot ser tan senzilla i subtil com la desaparició del moix o l’aparició d’una taca que abans no teníem. Res és el que crèiem en aquest llibre on sembla que tot està governat pel caos més absolut. Però... hi ha un ordre dins aquest caos? May Kasahra, un dels personatges més intrigants del llibre, reflexiona en una carta sobre què passaria si fiquéssim dins el microones un plat de bullit per tal d’encalentir-lo i en sonar la campana i obrir la porta ens sortissin uns macarrons gratinats? (una cosa semblant ja havia fet Julio Cortázar amb una barra de pa i un ganivet). A May Kasahra li semblaria normal que això succeís. Realment no sabem què passa darrera una porta ben tancada fins que no l’obrim. La naturalesa humana té la tendència i la necessitat de posar ordre, de catalogar i de comprendre el que li és desconegut. Però sovint amagam la realitat caòtica, l’inclassificable o el que no ens agrada sota una estora per tal que sembli que tot està al seu lloc. No és d’estranyar que en el fons no sapiguem res de res; ni qui som, ni on anem ni d’on venim. Conclusió de May Kasahra: som  una cosa feta a una altra part.             

Existim a altres llocs? Tooru Okada comença cercant un moix i posteriorment perd la seva dona. Viu a un Toquio més occidental del que ens pensaven però a la vegada tan ambigu i filosòficament oriental com imaginàvem. Al llarg del llibre coneix molts de personatges reals i altres que no ho semblen tant, essent el lector qui determina la seva l’existència; somia coses que semblen autèntiques i que tal vegada ho siguin, però la decisió final d’aquesta tangibilitat està també en mans de qui llegeix; entra i surt d’un univers paral·lel on algú o alguna cosa  el vol matar; llegeix cartes i escolta històries que parlen de coses que succeïren fa molt de temps i amb les que pareix que ell no hi guarda cap relació...o sí?; assegut en un banc del carrer mira passar la gent i espera no sabem exactament què; creu en un ocell que dóna corda al món perquè si no ho fes el món no es mouria. Aquest ocell va d’un lloc a un altre accionant els senzills però essencials  mecanismes que fan que tot funcioni.   

Podem morir en qualsevol moment o només morim quan toca? Per contestar aquesta qüestió és necessari llegir aquest llibre d’argument tan inexplicable com simbòlic. El que és ben cert és que les seves 680 pàgines es converteixen en una delícia i valen el temps que hi dediquem. Realment fascinant.

Fausto Puerto.

Bartleby, l'escrivent. Preferiria no fer-ho.

FAUSTO | 09 Novembre, 2006 09:55

L’any 1856 aparegué publicat als Estats Units un llibre titulat The Piazza tales (Cuentos de Piazza). Es tractava d’un recull de contes alguns dels quals s’han convertit en clàssics però, entre tots,  n’hi havia un que destacava i destaca per damunt dels altres com si d’un far es tractés. Aquest conte es titula Bartleby, l’escrivent i malgrat fou escrit fa 150 anys sembla que per ell el temps no ha passat. L’autor, el gran Herman Melville, va escriure aquest relat poc després d’acabar una de les millors novel·les de la literatura universal, Moby Dick; novel·la que la crítica no va saber valorar fins passats molts anys. De totes formes, i gràcies a Bartleby, aquest autor de descendència anglesa, aconseguí finalment un reconeixement que li havia estat negat. 

            Herman Melville, després d’haver creat l’incansable i imponent capità Ahab sempre a l’aguait de la gran balena blanca i fer-li creuar tots els mars i totes les distàncies, tots els esculls i totes les turmentes, després d’haver-lo enfrontat a la immensitat dels espais i a la intuïció de la seva pròpia insignificança reflectida en els ulls del monstre, l’abandona sota les profunditats de les aigües i crea Bartleby, un home senzill i silenciós tancat entre les quatre parets d’una oficina qualsevol, d’un edifici gris  rodejat de majestuosos gratacels i llargues avingudes en una de les ciutats més grans del món: Nova York.   

                     El narrador d’aquesta història és un advocat just i bondadós que té un petit despatx i tres empleats que fan feina per a ell. Degut a l’excés de feina no té altre remei que cercar més personal i contracta Bartleby, un complet desconegut que resulta ser feiner i discret. La seva tasca consisteix en fer còpies de documents. L’advocat està molt satisfet amb el seu fitxatge fins que un bon dia li encomana revisar una transcripció i ell li contesta “preferiria no fer-ho”. A partir d’aquí l’escrivent es nega a obeir qualsevol ordre i sempre respon al que se li encomana amb la mateixa frase. La sorpresa de l’advocat és tan gran com la seva impotència i entre ell i el seu subordinat es crea un estrany vincle de poder i submissió. 

            Bartleby representa, en la meva opinió, la plena consciència de la solitud i és un clar exemple de com un home, a pesar de viure en una de les ciutats més poblades del món, es pot sentir tan sol com enmig del desert. No hi ha raons que justifiquin el que fa l’escrivent, no hi ha motius que expliquin aquesta actitud. De sobte Bartleby practica el no fer. Senzillament es nega a actuar i es deixa endur amb resignació cap al conseqüent desenllaç que provoca el seu comportament.

              L’aparent senzillesa d’aquest relat ens permet adonar-nos ràpidament de la profunditat metafísica que el seu missatge conté. Bartleby és la metàfora d’un home que no té cap “balena blanca” per caçar, o bé l’al·legoria d’una balena que no té cap enemic contra el que lluitar. Bartleby ha entès alguna cosa que nosaltres desconeixem. Tal vegada ha assimilat la seva futilitat enfront l’univers. Tal vegada sap que l’espera de Déu pot ser eterna. Llegiu-lo, gaudiu-lo i opineu vosaltres mateixos. 

Fausto Puerto

Risa en la oscuridad. El Nabokov més malèvol.

FAUSTO | 02 Novembre, 2006 11:14

Risa en la oscuridad és el llibre idoni per començar a conèixer l’obra d’aquest gran autor d’origen rus que és Vladimir Nabokov. Aquest novel·lista, poeta i crític va néixer a Sant Petersburg el 1899, fill de família aristòcrata que posteriorment va haver d’abandonar el seu país per fugir de la Revolució Russa. Va viure als Estats Units, a Alemanya, a França i a Suïssa on va morir l’any 1977. 

             De totes les coses que es poden destacar de Nabokov n’hi ha dues que a mi personalment em semblen impagables; la primera és la seva malícia, aquest punt d’innata mala llet que ens trobam en tots els seus llibres; la segona és la seva punteria i precisió a l’hora de encertar en el blanc. Vull dir que Nabokov sempre sap resoldre la situació de manera perfecta, i en la meva opinió aquest és un dels trets essencials que fan gran a un escriptor.   

          El protagonista d’aquesta història és un crític d’art respectat i adinerat que nom Albinus. Feliçment casat i pare de dos fills, un mal dia s’enamora de Margot una acomodadora de cinema que té el cap ple d’ocells i que vol triomfar com a actriu “sí o sí”. Albinus abandona la seva família i fuig amb Margot. Poc després compareix un tercer personatge que nom Axel i que fa temps havia estat el primer amant de Margot. Albinus desconeix el passat d’Axel i, sense sospitar res del que hi va haver entre ell i Margot, es fan molt amics. Fins aquí tot ens duu a pensar que estam davant el típic triangle amorós, però el dia que Albinus té un greu accident de cotxe la història canvia brutalment i el Nabokov més malèvol enfila el fil a l’agulla i ens deixa fascinats mentre ens porta cap a un desenllaç antològic.  

           Nabokov és despietat amb els seus personatges, incisiu  en les seves reflexions, calculador en les passes de la seva perfeccionada trama,  pervers en les idees més brillants, intens en els moments més oportuns, però sobretot és irònic, molt irònic, i un vertader professional destacant la part fosca de l‘ésser humà i assenyalant-nos aquells pecats que ningú no vol veure. En aquest llibre primerenc, l’autor de la brillant  Ada o el ardor, planteja un estereotip femení que 23 anys després tornarà a recuperar en la seva famosa novel·la Lolita i comença a crear, una rere l’altra, les petites i les grans obres mestres que el convertiran en un dels millors escriptors del segle XX. 

Fausto Puerto

Los peces de la amargura. O el problema basc.

FAUSTO | 26 Octubre, 2006 10:39

Fernando Aramburu, Sant Sebastià 1959, llicenciat en filologia hispànica i resident a Alemanya, ha tret al mercat a finals d’aquest estiu un recull de deu narracions en forma de cròniques, petits reportatges, testimonis contats en primera persona, cartes o relats transmesos a un fill o a un nét, baix el títol genèric de Los peces de la amargura.

            Generalment, els autors fugen una mica del present rabiós —tasca que deixen als periodistes— per a fixar-se en esdeveniments una mica més llunyans en el temps, que consideren més novel·lables i menys compromesos. Aramburu, obviant aquesta tendència, ha escollit l’actualitat del terrorisme basc com a tema únic dels deu relats. Però no ens  parla en cap moment d’atemptats concrets, sinó de la manera com els actes terroristes afecten a una persona, als seus familiars i a tot l’entorn social de les víctimes i els botxins.

            Sota una falsa aparença de narració lineal i senzilla, Aramburu ens descriu amb molta eficàcia literària i humana fragments de vides destrossades per un atemptat terrorista o situacions extremes d’una persona, d’una família o d’un col·lectiu que per culpa de l’actitud violenta de tot un poble queden aïllats o fins i tot en constant perill de mort.

S’ha de remarcar que Fernando Aramburu no cau mai en truculències ni en els excessos melodramàtics que du implícits el tema, i també que escriu amb una qualitat literària indiscutible; però el problema, allò que personalment em disgusta de Los peces de la amargura, és que, tot i l’aparenta neutralitat política de l’escriptor, molt entre línies, s’endevina en el conjunt una manifesta actitud antinacionalista. Com si l’autor hagués volgut confirmar literàriament el missatge quotidià de la premsa espanyola en el sentit que tots els mals vénen dels nacionalismes. De la situació d’Euskadi no en conec més que allò que ens diuen els mitjans; no puc assegurar que Aramburu exageri, però em costa molt creure que el quinze per cent de l’electorat basc recolzi totes aquestes greus afirmacions que composen el substrat antinacionalista del centralisme messetari i que Aramburu sembla subscriure en les narracions. Potser m’equivoco i ell té raó, però m’ha semblat advertir un punt de desmesura en totes aquestes històries de delacions, amenaces, intransigències malaltisses, depuracions racials, exclusions socials, actituds o consignes homicides de gent que no pertany directament a ETA, fins al punt que en acabar la lectura del llibre un té la sensació que els nacionalistes d’Euskadi o són assassins o còmplices actius o passius d’assassinat.

            Aramburu m’haurà de perdonar, però amb tota la seva gran qualitat literària i la finesa emprada a l’hora d’abordar el tema, no em farà creure que la realitat basca sigui tan lineal, tan maniquea. M’hauria agradat que el missatge (subtil, velat) dels seus relats no hagués anat tant en la línia “oficialista” i que ens hagués ofert als lectors la possibilitat d’acostar-nos al problema basc des d’un angle menys obvi i menys conegut.

 Tomeu Matamalas.

«Anterior   1 2 3 ... 86 87 88 89 90 91 92 93 94 95 96 ... 98 99 100  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS