Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin. El soldat genial.

FAUSTO | 19 Octubre, 2006 10:09

El soldat Iván Chonkin és l’antiheroi perfecte per fer-nos riure i gaudir de la lectura però també per demostrar-nos que els règims absoluts, com era el cas de la URSS durant el mandat comunista del tot poderós Stalin, sempre acaben convertint-se en caricatures d’ells mateixos i perden les raons de ser, a mesura que es fan més intransigents, intolerants i extremistes.

             L’any 1969 Vladímir Voinóvich acaba la seva obra més important, Vida e insólitas aventuras del soldado Iván Chonkin que es publicà a París l’any 1974 però que a Rússia no es pogué llegir, més que d’una manera clandestina, fins després de la Perestroika. Voinóvich seguint la tradició dels grans escriptors russos va cultivar la literatura satírica i crítica contra un règim amb el qual no estava d’acord i, per això, no només va ser expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics, sinó que va acabar essent desacreditat, detingut i finalment obligat a abandonar el seu país perdent a la vegada la nacionalitat. L’editorial Libros del Asteroide, continuant amb la seva magnífica labor de recerca de llibres inèdits, publica per primera vegada a Espanya aquesta obra imprescindible.

             La història comença amb l’aterratge forçós d’un avió de l’exèrcit roig al costat d’un petit i llunyà poblet rus. El pilot abandona l’aparell davant l’atenta i esglaiada mirada dels pagesos que s’han congregat al seu voltant  just després de l’accident. Ja que no es pot arreglar el motor, no queda altre remei que deixar abandonat la nau allà mateix. Un cop a la base el pilot notifica el succés i els seus comandaments  militars decideixen enviar algú a muntar guàrdia vora l’avió fins que arribin les peces que fan falta per reparar-lo. Aquesta missió és encomanada al soldat més inútil, ximple i prescindible de tot el quarter. El seu nom, Iván Chonkin. Un cop al seu destí Iván s’enamora d’una fadrina que viu sola a una casa veïna del lloc on ell munta la guàrdia. Mentre, esclata la segona guerra mundial i el soldat és oblidat pels seus superiors en aquell paratge.   

           A partir d’aquí el relat es complica i la història es ramifica d’una forma molt intel·ligent mesclant de mode magistral la sàtira i la ironia fins a acostar-se, com no podia ser d’altra manera, a la gran tragèdia costumista de la que els escriptors russos en són grans mestres. I és aquí on Voinóvich demostra el seu talent per mesclar la dramatúrgia amb la comicitat, l’èpica amb allò més íntim, regalant-nos detalls literaris que se’ns fitxaran a la memòria per a convertir-se en referents obligats. Inoblidable se’ns farà l’interrogatori i el monumental embolic que provoquen alguns comandaments de l’exèrcit per tal d’explicar les accions del soldat Iván Chonkin. És en aquest punt on el surrealisme i l’absurd de la situació, ens provoquen riallades constants i on ens queda molt clar que Voinóvich és un geni en el seu ofici. 

              Com moltes altres obres de la literatura que qüestionen i critiquen un determinat  règim o ideologia política, Vida e insólitas aventuras… puny allà on fa més mal, ridiculitzant als poders militars i als polítics fins deixar en evidència l’estupidesa integral dels seus màxims representats. Però la mirada crítica i la ploma afilada de Voinóvich no només es centra en els poderosos i els seus interessos, sinó que va molt més enllà i ens fa l’esbós d’un moment històric importantíssim entès des del punt de vista del poble humil,  treballador i sacrificat. Aquest mateix poble que, ignorant el que es cou a l’altra banda de les seves fronteres, lluita per conservar les seves costums i tradicions que tanmateix estan a punt d’esclatar en mil bocins i tot perquè uns quants “visionaris” així ho han decidit. Per això és important entendre la intenció amb la que fou  escrit un llibre com aquest.            

  Si un es posa a comparar, per exemple, dos llibres que també fan crítica del comunisme totalitari com són 1984 i Rebelión en la granja de George Orwell, amb aquest Vida e insólitas aventuras hom se n’adonarà ben aviat que les diferències són principalment d’estil i de forma però que les conclusions a les que arriben els dos autors són les mateixes. Orwell va haver d’inventar un país futurista i una granja d’animals parlants per tal d’establir unes similituds entre el que succeïa en la ficció i allò que passava en realitat. Rebelión en la granja es va publicar el mateix any que acabà la guerra i 1984 sortí a la venda cinc anys després, per tant els esdeveniments als quals fan referència ambdues obres eren recents i les novel·les, tan oportunes com necessàries. Voinóvich escriu la seva novel·la més de vint anys després dels fets que narra i viatja en el temps començant l’acció just abans de l’inici de la guerra. Així podríem dir que Voinóvich critica el comunisme des d’un punt de vista més realista i amb una perspectiva més àmplia. Reflexiona sense la necessitat d’emprar paràboles com a recurs i ho fa amb la coneixença absoluta de la qüestió. Barrejant la sàtira i el drama, Voinóvich aconsegueix explicar-nos quines eren les preocupacions quotidianes del poble rus i sobretot quines eren les seves pors.   

          Diu Horacio Vázquez-Rial en el pròleg del llibre que “la por ha estat sempre una part essencial de la existència russa, com ho són el vodka o el te”. Suposo que això dèu ser realment així, sobretot si tenim en compte les paraules  pessimistes de Voinóvich després de la caiguda de la URSS : ”El sistema rus arribà a la seva fi, però els russos romangueren.” 

  Fausto Puerto

El mar. La prosa i la precisió.

FAUSTO | 11 Octubre, 2006 09:52

            John Banville és un escriptor irlandès de 61 anys que va ser guardonat l’any 2005 amb el premi Man Booker, el de més prestigi de les lletres en llengua anglesa. Aquest guardó, com molta gent sap, premia un obra i aquesta és El mar, novel·la sobre la qual faré algunes reflexions. Abans, però, m’agradaria comentar que l’autor, que fins ara no ha estat gaire conegut fora de les illes Britàniques, està considerat com un dels grans escriptor actuals. El podríem incloure en el dream team – expressió de l`editor Jorge Herralde- de les lletres angloirlandeses actuals que fins ara formaven Julian Barnes, Martin Amis i Ian McEwan. 

Els crítics elogien la prosa de l’autor: la precisió del llenguatge, la minuciositat de les seves descripcions, la profundització en la naturalesa humana, l’absència de banalitat. Vaig llegir unes declaracions de Banville i afirmava que s’interessa molt per la frase, que no passa mai a la següent fins a estar ben segur del que acaba d’escriure; per això, mai no corregeix les seves obres.

El mar està narrada per Max Broden, un home ja gran que fa un immersió catàrtica en el seu passat. Acaba de perdre la seva dona i retorna al poble on va passar la infància. Simultaneja tres temps: el temps real del narrador, on ens expressa la seva angoixa, causada per la pèrdua d’Anna en una tardor vora el mar; el passat immediat, en el qual assistim a la malaltia i a la mort d’Anna; el passat llunyà ens duu als estius de la seva infància, al poble al qual ha retornat. Pot ser significatiu que retorna vora el mar, no a l’estiu, sinó a la tardor: l’eterna metàfora de les estacions de l’any i el pas del temps. Pas del temps que a vegades fa palès descrivint la decadència física (pagina 109, línies 1 a 13). També podem comentar que la memòria, com en tantes novel·les extraordinàries, és un dels punts de partida que articula la narració. 

Hi ha moltes més coses que podríem dir sobre aquesta excepcional narració, però ben segur que els escriptors escriuen per a ser llegits i no perquè parlem d’ells; per tant, esper deixar-vos amb el desig de començar l’aventura de llegir El mar. 

Marta Sancho.

La Marcha Radetzky. La mort d’un imperi.

FAUSTO | 05 Octubre, 2006 15:10

"La història no és més que una llista de crims i desgràcies"

Voltaire.    

           Joseph Roth (Galitzia Oriental, 1894 - París, 1939), escriptor nascut a Volinia, a l’imperi austrohongarès (avui Ucraïna) de pares jueus. Va estudiar en les Universitats de Lemberg i Viena i va participar en la I Guerra Mundial, sobretot com a periodista. L’any 1920 es va traslladar a Berlín (el Berlín de Canetti) on va treballar amb èxit en diversos periòdics i on va emmalaltir la seva dona d’una greu afecció mental, cosa que va representar un greu trastorn per a Roth. A partir de 1925 va treballar també a París, ciutat que estimava i on es va instal·lar, més tard, fugint del nazisme. Allà acabaria morint prematurament a causa de l’alcohol. El seu alcoholisme, cada vegada més greu, li va produir un col·lapse mentre parlava amb els seus amics en la taula habitual del Cafè Tournon. Finalment va morir en un hospital per a indigents en el París de 1939, amb 45 anys i l’aspecte d’un rodamón alcoholitzat de 70.             

Roth és autor de nombroses obres, Hotel Savoy, Fugida sense fi, A destra i sinistra, Job, La Cripta dels caputxins o La llegenda del sant bevedor, entre moltes altres. L’any 1932 publica La marxa de Radetzky, on descriu les quatre generacions d’una família en els darrers anys de l’imperi austrohongarès. La marxa de Radetzky és una novel·la sobre la mort, la mort d’un imperi, l’austrohongarès, la mort de molts dels seus personatges i de tots els protagonistes, els Trotta, l’últim dels quals mor d’una manera paral·lela a Francisco José i el seu imperi. Assistim a l’enfonsament d’un sistema social i a l’aparició dels nacionalismes (aquesta nova religió). Roth ens mostra com és la vida a l’exèrcit de la frontera, exèrcit que dóna suport a l’imperi de Francisco José. Ens detalla la seva decadència, la seva inutilitat i la forma com, en temps de pau, és destruïda la vida dels joves oficials a causa de vicis que comporta l’oci com són el joc, el sexe i la beguda tot esperant la guerra que és la mort. Roth ens descriu magistralment la melangia del que espera de la vida el jove Trotta, militar sense vocació, així com l’intent del seu ancià pare, funcionari de l’imperi, de mantenir els costums i els valors antics. La incapacitat de pare i fill per comprendre’s, encara que s’estimin; les èpoques que representen; la necessitat de tot ésser humà de creure en alguna cosa i de pertànyer a una societat que li marqui un objectiu en la vida i un lloc en el món;  la mort  d’un imperi i en conseqüència d’una manera de viure i de ser de cadascun de nosaltres enmig d’una naturalesa de vegades amable, altres despietada, però sempre bella i indiferent. Tot això és el que ens conta Roth de manera sublim i extraordinària. 

Joan López Ferré.

Nova revista digital a Manacor

FAUSTO | 03 Octubre, 2006 16:41

www.manacormanacor.com és una nova revista digital on podem trobar moltes notícies d’actualitat, reportatges, entrevistes, articles d’opinió, enquestes, un fòrum, informació cultural, etc. Tot això relacionat sobretot amb Manacor i la seva comarca. 

Món de Llibres col·laborarà modestament amb un article mensual  recomanant un llibre. Com sempre, intentarem  seleccionar una lectura on predomini la qualitat literària i artística per damunt del nivell de vendes o la novetat que suposi. 

Des d’aquí volem donar l’enhorabona als promotors d’aquesta revista i desitjar-los moltes visites i molta sort.

El árbol de los prodigios. Història d’un llibre enigmàtic.

FAUSTO | 28 Setembre, 2006 10:32

Fa poc més d’un any va venir Alejandro Blasi a la llibreria i em dugué l’esborrany d’un llibre de contes  que  acabava d’escriure. Me’l va deixar llegir amb la condició que li donés la meva opinió més sincera. Jo li vaig prometre que així ho faria.

 

             Un horabaixa tranquil, d’aquests que fa molt de fred a fora i els clients de la llibreria deuen tenir moltes coses per llegir, vaig agafar l’esborrany (no puc negar que amb un poc d’escepticisme) i el vaig fullejar aturant-me a les pàgines on hi havia il·lustracions, fetes també per Alejandro. Il·lustracions que em resultaren intrigants.  Aquell mateix capvespre el vaig començar a llegir i un cop a ca meva, el vaig acabar. Tant de gust vaig passar llegint-lo que vaig dubtar de la meva opinió i abans d’anar-me’n a dormir vaig rellegir alguns dels relats que més m’havien agradat.

 

            El árbol de los prodigios no és un llibre perfecte, ni el llibre d’un escriptor madur, encara, però moltes són les seves virtuts. Format per 47 relats, tots bastant curts, alguns curtíssims, la seva lectura se’ns fa estranyament additiva.

 

            La imitació de la mediocritat crea mediocritat. És a dir, si un té com a model literari a segons quins autors insubstancials o banals probablement escrigui un mal llibre, però si per contra un té com exemple a escriptors de la talla de García Márquez, Shakespeare o Kafka les possibilitats de fer bona literatura augmenten, o al manco les bases per a aconseguir-ho són més sòlides. Alejandro té la gosadia, no sé si per novell o per “cara dura”, de donar-se colzades patriòtiques amb monstres consagrats de les lletres com són Borges, Cortázar i Bioy Casares i sortir-ne xiulant tan tranquil, això sí sempre amb tots els respectes. Es deixa influir per aquests grans mestres, i no només no amaga aquestes influències sinó que les exagera i les ressalta dotant d’una originalitat molt fresca al seu llibre. Alejandro escriu bé i amb un estil molt contingut encara que de vegades cau en qualque tòpic. Ray Bradbury, Poe i Lovecraft són altres autors que es fan notar en aquests contes, però el més sorprenent és que també n’intuïm la presència d’alguns altres que l’autor desconeix com són Sturgeon, Stanislav Lem o David Mitchell.

 

            El surrealisme de Alejandro és còmic i inquietant alhora que actualitzat. En un dels seus relats, ambientat a l’any 2128, el president dels EEUU informa a la humanitat que per fi s’han trobat les armes de destrucció massiva en una lluna de Saturn. En un altre conte, un il·luminat crea un exèrcit d’annas kournikovas armades amb el propòsit de conquerir el món.

 

            És sorprenent la imaginació d’aquest argentí, ara ciutadà manacorí que a més de pintor, escultor i músic, és també escriptor. En definitiva, tot un home del renaixement.

             De com aquest manuscrit arribà a publicar-se a l’Argentina  i acabà a la taula de la llibreria en una edició limitadíssima és una història que ja vos contaré un altre dia...                                                                                                  

Fausto Puerto.


LA FIESTA

 Sin lugar a dudas era el disfraz mejor logrado y más audaz de toda la fiesta. 

Aún recuerdo la absorta expresión de todos los presentes (y la mía propia) al ver entrar al lujoso salón aquella réplica exacta de un ser humano, con su aspecto frágil y aquella pequeña y ridícula cabeza sobre los hombros desvalidos. Vestía un traje color caqui y caminaba con esa displicente arrogancia que los hizo desaparecer de la faz de la Tierra.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS