Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La Marcha Radetzky. La mort d’un imperi.

FAUSTO | 05 Octubre, 2006 15:10

"La història no és més que una llista de crims i desgràcies"

Voltaire.    

           Joseph Roth (Galitzia Oriental, 1894 - París, 1939), escriptor nascut a Volinia, a l’imperi austrohongarès (avui Ucraïna) de pares jueus. Va estudiar en les Universitats de Lemberg i Viena i va participar en la I Guerra Mundial, sobretot com a periodista. L’any 1920 es va traslladar a Berlín (el Berlín de Canetti) on va treballar amb èxit en diversos periòdics i on va emmalaltir la seva dona d’una greu afecció mental, cosa que va representar un greu trastorn per a Roth. A partir de 1925 va treballar també a París, ciutat que estimava i on es va instal·lar, més tard, fugint del nazisme. Allà acabaria morint prematurament a causa de l’alcohol. El seu alcoholisme, cada vegada més greu, li va produir un col·lapse mentre parlava amb els seus amics en la taula habitual del Cafè Tournon. Finalment va morir en un hospital per a indigents en el París de 1939, amb 45 anys i l’aspecte d’un rodamón alcoholitzat de 70.             

Roth és autor de nombroses obres, Hotel Savoy, Fugida sense fi, A destra i sinistra, Job, La Cripta dels caputxins o La llegenda del sant bevedor, entre moltes altres. L’any 1932 publica La marxa de Radetzky, on descriu les quatre generacions d’una família en els darrers anys de l’imperi austrohongarès. La marxa de Radetzky és una novel·la sobre la mort, la mort d’un imperi, l’austrohongarès, la mort de molts dels seus personatges i de tots els protagonistes, els Trotta, l’últim dels quals mor d’una manera paral·lela a Francisco José i el seu imperi. Assistim a l’enfonsament d’un sistema social i a l’aparició dels nacionalismes (aquesta nova religió). Roth ens mostra com és la vida a l’exèrcit de la frontera, exèrcit que dóna suport a l’imperi de Francisco José. Ens detalla la seva decadència, la seva inutilitat i la forma com, en temps de pau, és destruïda la vida dels joves oficials a causa de vicis que comporta l’oci com són el joc, el sexe i la beguda tot esperant la guerra que és la mort. Roth ens descriu magistralment la melangia del que espera de la vida el jove Trotta, militar sense vocació, així com l’intent del seu ancià pare, funcionari de l’imperi, de mantenir els costums i els valors antics. La incapacitat de pare i fill per comprendre’s, encara que s’estimin; les èpoques que representen; la necessitat de tot ésser humà de creure en alguna cosa i de pertànyer a una societat que li marqui un objectiu en la vida i un lloc en el món;  la mort  d’un imperi i en conseqüència d’una manera de viure i de ser de cadascun de nosaltres enmig d’una naturalesa de vegades amable, altres despietada, però sempre bella i indiferent. Tot això és el que ens conta Roth de manera sublim i extraordinària. 

Joan López Ferré.

Nova revista digital a Manacor

FAUSTO | 03 Octubre, 2006 16:41

www.manacormanacor.com és una nova revista digital on podem trobar moltes notícies d’actualitat, reportatges, entrevistes, articles d’opinió, enquestes, un fòrum, informació cultural, etc. Tot això relacionat sobretot amb Manacor i la seva comarca. 

Món de Llibres col·laborarà modestament amb un article mensual  recomanant un llibre. Com sempre, intentarem  seleccionar una lectura on predomini la qualitat literària i artística per damunt del nivell de vendes o la novetat que suposi. 

Des d’aquí volem donar l’enhorabona als promotors d’aquesta revista i desitjar-los moltes visites i molta sort.

El árbol de los prodigios. Història d’un llibre enigmàtic.

FAUSTO | 28 Setembre, 2006 10:32

Fa poc més d’un any va venir Alejandro Blasi a la llibreria i em dugué l’esborrany d’un llibre de contes  que  acabava d’escriure. Me’l va deixar llegir amb la condició que li donés la meva opinió més sincera. Jo li vaig prometre que així ho faria.

 

             Un horabaixa tranquil, d’aquests que fa molt de fred a fora i els clients de la llibreria deuen tenir moltes coses per llegir, vaig agafar l’esborrany (no puc negar que amb un poc d’escepticisme) i el vaig fullejar aturant-me a les pàgines on hi havia il·lustracions, fetes també per Alejandro. Il·lustracions que em resultaren intrigants.  Aquell mateix capvespre el vaig començar a llegir i un cop a ca meva, el vaig acabar. Tant de gust vaig passar llegint-lo que vaig dubtar de la meva opinió i abans d’anar-me’n a dormir vaig rellegir alguns dels relats que més m’havien agradat.

 

            El árbol de los prodigios no és un llibre perfecte, ni el llibre d’un escriptor madur, encara, però moltes són les seves virtuts. Format per 47 relats, tots bastant curts, alguns curtíssims, la seva lectura se’ns fa estranyament additiva.

 

            La imitació de la mediocritat crea mediocritat. És a dir, si un té com a model literari a segons quins autors insubstancials o banals probablement escrigui un mal llibre, però si per contra un té com exemple a escriptors de la talla de García Márquez, Shakespeare o Kafka les possibilitats de fer bona literatura augmenten, o al manco les bases per a aconseguir-ho són més sòlides. Alejandro té la gosadia, no sé si per novell o per “cara dura”, de donar-se colzades patriòtiques amb monstres consagrats de les lletres com són Borges, Cortázar i Bioy Casares i sortir-ne xiulant tan tranquil, això sí sempre amb tots els respectes. Es deixa influir per aquests grans mestres, i no només no amaga aquestes influències sinó que les exagera i les ressalta dotant d’una originalitat molt fresca al seu llibre. Alejandro escriu bé i amb un estil molt contingut encara que de vegades cau en qualque tòpic. Ray Bradbury, Poe i Lovecraft són altres autors que es fan notar en aquests contes, però el més sorprenent és que també n’intuïm la presència d’alguns altres que l’autor desconeix com són Sturgeon, Stanislav Lem o David Mitchell.

 

            El surrealisme de Alejandro és còmic i inquietant alhora que actualitzat. En un dels seus relats, ambientat a l’any 2128, el president dels EEUU informa a la humanitat que per fi s’han trobat les armes de destrucció massiva en una lluna de Saturn. En un altre conte, un il·luminat crea un exèrcit d’annas kournikovas armades amb el propòsit de conquerir el món.

 

            És sorprenent la imaginació d’aquest argentí, ara ciutadà manacorí que a més de pintor, escultor i músic, és també escriptor. En definitiva, tot un home del renaixement.

             De com aquest manuscrit arribà a publicar-se a l’Argentina  i acabà a la taula de la llibreria en una edició limitadíssima és una història que ja vos contaré un altre dia...                                                                                                  

Fausto Puerto.


LA FIESTA

 Sin lugar a dudas era el disfraz mejor logrado y más audaz de toda la fiesta. 

Aún recuerdo la absorta expresión de todos los presentes (y la mía propia) al ver entrar al lujoso salón aquella réplica exacta de un ser humano, con su aspecto frágil y aquella pequeña y ridícula cabeza sobre los hombros desvalidos. Vestía un traje color caqui y caminaba con esa displicente arrogancia que los hizo desaparecer de la faz de la Tierra.

Els ulls del germà etern. O el pes de la consciència.

FAUSTO | 21 Setembre, 2006 09:37

Els ulls del germà etern és com una llegenda novel·lada. A mig camí entre la faula i la paràbola, l’obra esdevé una alliçonadora reflexió sobre la impossibilitat de tot judici d’arribar a convertir-se en allò que en teoria, hauria d’esser: un acte de justícia. El dilema moral que es planteja va més enllà de la narració oriental en que s’inclou i passa a convertir-se en una visió enlluernadora pel que fa a les conseqüències que actuar (i en una mesura no menys considerable no fer-ho) té vers la vida dels altres. És una obra tan minúscula com aclaparadora, la qual cosa demostra, que no és en absolut l’extensió sinó més aviat la intel·ligència i la intensitat, el que decideix la magnitud d’una obra. El mateix podem dir de la vida de les persones. El que se’ns conta és precisament la història d’un home que veu en els ulls del germà etern, una senyal de Déu que canviarà el seu destí. Un destí en què la seva màxima preocupació no serà ja la violència com a mitjà per aconseguir favors reials, sinó la justícia més enllà de tota culpa. Aquest camí ens és contat a partir de la reflexió que sens dubte Stefan Zweig adopta amb alè messiànic per a la seva narració: tan destre a l’hora d’abraçar personatges històrics de carn i os com a l’hora d’enfrontar-se a la font de saviesa que hi ha als cants del Bhagavadgita. Són precisament uns versos del Bhagavadgita els que discretament acaronen la gran reflexió sobre l’existència humana i la seva brevetat. “No per evitar la acció, es lliura un de fer, així, ni per un moment pot deixar d’actuar.” 

“Què significa fer? Què significa no fer?. Això és el que tantes vegades desorienta al savi. Perquè s’ha de parar esment en el fer, el fer prohibit. Com també s’ha de parar esment en el no fer, doncs la seva essència es insondable.” 

Stefan Zweig escriptor austríac (1881-1942) contava amb una gran formació humanística que li féu concebre amb precisió la possibilitat d’una gran fraternitat europea basada en els valors més alts de l’esperit. Però la seva vida és un exemple clar de com la irracionalitat obligà un home de gran cultura i tracte exquisit a convertir-se en refugiat i posteriorment a llevar-se la vida, conjuntament amb la seva dona quan la barbàrie s’imposava i ja no devia veure cap sortida per a l’expansió espiritual de l´intel-lecte. Es suïcidar al Brasil, concretament a Petròpolis l’any 1942.

Com si d’un criminal es tractés i empès per circumstàncies històriques com foren l’ascens dels nazis al poder i la segona guerra mundial, la seva escriptura clarivident i assenyada i el seu estil - d’una contenció extraordinària i de principis “morals” altruistes exemplars- el dugueren a una cruïlla on la desesperació i la solitud que observava en la seva extrema lucidesa eren  insuportables. Posar fi a la seva vida, quan la seva confiança en la natura humana devia haver caigut a les seves cotes més baixes. A les seves memòries sens dubte la seva visió pessimista personal coincideix plenament amb la valoració general que fa del món que l’envolta: “la derrota més terrible de la raó i el triomf més furiós de la brutalitat que conté la crònica dels temps: mai una generació no ha patit una tal recaiguda moral des d´una semblant altura espiritual”.

Afortunadament d´Stefan Zweig ens queda a part de la seva biografia, una obra ingent i d´una gran coherència tan estilística com pel que fa al contingut, a més d´una temàtica diversificada, entre la qual hi ha Els ulls del germà etern, una obra redactada als anys 20, quan la societat europea d’entreguerres sentia una gran predilecció per tot allò exòtic, i entre els llocs més rodejats d’exotisme per la cultura europea hi trobem orient. Un orient mitificat des del Japó a la Índia i que troba en Stefan Zweig un preceptor  cultural popular de primer ordre que sap combinar aquest interès europeu  per l’exotisme que comença per la natura selvàtica (que inclou els valors colonials més hegemònics)  i un misticisme que abraça una recerca del panteisme, els valors religiosos com a font de saviesa i l’altruisme com a eina de respecte vers allò diferent. És aquesta habilitat per harmonitzar les exigències de cultures que en un principi poden semblar antagòniques, un dels trets més sorprenents de l´obra.   

Gabriel Nadal Fullana.

La ciutat invisible. El somni d'un sobirà visionari.

FAUSTO | 14 Setembre, 2006 15:12

Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita 1968), escriptor, editor i col·laborador habitual dels diaris Avui i La Vanguardia, guanyà el premi Sant Jordi 2004 amb La Ciutat Invisible, la novel·la que comentam a continuació. 

            Un important galerista de Barcelona, Emili Rosell, rep en un sobre sense remitent la còpia d’un llarg manuscrit que conté les memòries d’un arquitecte aretí del segle XVIII, un tal Andrea Roselli. Està escrit en italià i du un títol: Memorial de la Ciutat Invisible. Encuriosit, el galerista, que coneix bé la llengua italiana, decideix traduir el manuscrit... 

            Aquest és el plantejament inicial d’una interessant novel·la contada per dos narradors que es mouen en el segle XVIII i en el XX, alternant-se d’una manera dosificada que ens manté intrigats fins a la darrera pàgina. 

            Emili Rosell, el galerista i un dels dos narradors de la història, ens explica que va néixer al delta de l’Ebre. De nin, jugant amb els seus amics per la Pedrera, un esvoranc abocat a la badia dels Alfacs, imaginava que havia trobat indicis d’una ciutat que ara restava submergida en el mar. En començar a traduir les memòries d’Andrea Roselli (l’altre narrador de la novel·la),  el galerista s’adona que l’arquitecte italià en el seu escrit conta com rebé l’encàrrec per part de Carles III de construir una ciutat en el lloc exacte on està Sant Carles de la Ràpita. 

            Utilitzant aquests dos narradors, Emili Rosales, l’autor, ens va contant una interessant història que, com hem dit, transcorre en l’actualitat i també en el segle XIII durant el regnat de Carles III, el sobirà visionari que volgué convertir Madrid en una sucursal de Nàpols. Segons explica en el seu Memorial, l’arquitecte Andrea Roselli havia vengut a Espanya acompanyant l’extraordinari muralista venecià Giambattista Tiepolo, a qui el rei contractà per a decorar el Palau Reial de Madrid. Per una sèrie de circumstàncies que no convé revelar, Carles III, envia Andrea Roselli a Sant Petersburg perquè n’estudiï les característiques i elabori un informe sobre la possibilitat de construir una ciutat similar en el delta de l’Ebre. Una ciutat que “faci entrar la Mediterrània fins el centre de la Meseta espanyola”. 

            D’altra banda, el narrador de l’actualitat, el galerista Emili Rosell, a més d’una història d’amor i d’amistats, ens conta una trama d’embulls polítics on no queda clar quin és el paper de cada partit en el projecte del transvasament de l’Ebre. 

            Ambdues trames, la del segle XVIII, basada en un episodi històric, i la que transcorre en l’actualitat, estan escrites en un magnífic llenguatge, clar i poètic, que no resulta mai embafador i que no perd mai l’interès. La informació històrica ens situa perfectament en el segle XVIII sense tenir mai la sensació que estam llegint un llibre de text; i la trama política de l’actualitat, està exposada d’una manera senzilla i sense entrar en qualificacions partidistes o ètiques. Els personatges són sempre creïbles i la resolució final és brillant. 

            És interessant assenyalar que la similitud dels noms de l’autor del llibre, Emili Rosales, el nom del galerista, Emili Rosell, i el nom de l’arquitecte, Andrea Roselli, no és ni casual ni gratuïta.  

Tomeu Matamalas.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS