Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Travesuras de la niña mala. Femme Fatale.

FAUSTO | 15 Juny, 2006 15:12

Estic convençut que l’art de saber  narrar és, en primer lloc, un do innat que es té o no es té i, en segon lloc, és el fruit d’anys i anys de total dedicació i absoluta estimació per les lletres. L’escriptor ha de conèixer en tot moment quin és el poder de la paraula escrita i, per tant,  quina és la seva responsabilitat a l’hora de convertir qualsevol idea en bona literatura. Per a dir bajanades ja hi ha prou aficionats, per escriure novel·les mediocres ja tenim escriptors que s’hi dediquen  i per editar tot aquest munt de brossa que es publica ja hi fan feina esbarts d’editors. Mario Vargas Llosa està per damunt de tot això,  té el do del gran narrador i 70 anys a l’esquena  per ser el bon professional que és.

            “Travesuras de la niña mala” és una enrevessada història d’amor: masoquista però tendra, trista però còmica, sexual però romàntica, odiosa però adorable. Ricardo és el “niño bueno”, i amb ell penso que s’identifica Mario Vargas Llosa i també el lector. Parlam d’un home senzill, de vida rutinària i modesta que es dedica a l’ofici de la traducció i que té com a màxima aspiració des de jove abandonar Perú i viure per sempre a Paris. Lily, Arlette, Madame Arnoux, Kuriko, etc, és la “niña mala”, i podríem dir que és la part fosca, l´alter ego amb qui no ens sentim identificats però a qui intentem comprendre i justificar. El problema és que sempre sortim espantats del que anem descobrint. La “niña mala” és ambiciosa i complexa fins els ossos. La seva màxima aspiració des de que era petita i vivia en un barri molt pobre de Lima és conquistar la felicitat que segons ella dóna el poder i la riquesa. Per tal d’arribar a complir aquest somni està disposada a ser tan freda, calculadora i puta com sigui necessari.

             Amb els anys, les vides dels dos protagonistes es van topant i separant en el marc de diferents ciutats com  París, Londres o Madrid. La fotografia que Vargas Llosa ens fa d’aquestes grans urbs ens resumeix a la vegada una època d’utopies i moviments socials d’una manera senzilla i molt eficaç. Ricardo es passa tota la vida bojament enamorat de la Lily però aquesta, rebutjant l’amor vertader que ell pot oferir-li, s’embarca  sempre en perilloses aventures que la van acostant lentament a una absoluta degradació física i moral. Per això penso, que un dels grans encerts de l’autor ha estat saber dotar la novel·la d’un caire còmic que ens fa més fàcil digerir la relació malaltissa dels seus protagonistes que, d’altra manera, se’ns faria  molt angoixant.

             Sense arribar al compromís sociopolític d’altres novel·les seves, però posant-se un llistó altíssim per a la pròxima singladura, “Travesuras de la niña mala” és el llibre d’un artesà que coneix bé quins són els nostres desitjos i quines  les seves responsabilitats.

Fausto Puerto.

Rayuela. All that Jazz.

FAUSTO | 08 Juny, 2006 16:00

 

El juego que empieza como travesura de haraganes se extrema hasta absorber la existencia, hasta convertirse en destino, en juego de vida o muerte, en juego del todo por el todo”.

Saul Yurkievich.

Sempre he pensat que quan Cortázar escrivia Rayuela ho feia, entre altres motius, amb la intenció de sacsejar el lector, d’involucrar-lo i de fer-lo participar en la construcció de la novel·la. És a dir, cercava  provocar un enfrontament entre la vasta cultura de l’escriptor intel·lectual i les possibles carències del lector mitjà per tal de motivar aquest a voler saber més, a voler conèixer de qui i de què li estan parlant.

            Rayuela és com una llarga i excepcional peça de jazz. Romp dràsticament amb l’establert; remou les bases més arrelades de la tradició conservadora; interpreta el món segons uns criteris molt personals; enalteix el caos i la improvisació en els passatges més surrealistes; justifica els excessos amb l’encert dels seus arranjaments; és discontinua com les notes que la composen; sorprenent com Lester Young; astuta com Clifford Brown; inoblidable com Carla Bley; distinta com Louis Armstrong; influent com Charlie Parker; obsessiva i romàntica com John Coltrane; difícil i exquisida com Miles Davies; elegant i poderosa com Billie Holiday;  perfeccionista i sublim con Ella Fitzgerald; polifacètica i políglota com Ronald Kirk.

             Rayuela és tot això i molt més: filosofia vestida d’atzar, fum sense prohibicions, sexe explícit de paraules genials, reflexions esglaiadores sobre la realitat, descripcions encertadíssimes en idiomes impossibles com el gliglico, prosa poètica i visceral, respostes a preguntes mai formulades, pàgines enigmàtiques que ens confonen... Però  per damunt de tot Rayuela és La Maga i Oliveira, Cortazar i París.

             Aquest llibre era i és encara una cosa nova, un experiment, un cub de rubik amb infinites possibilitats. En definitiva una genialitat d’un dels més grans. 

 Fausto Puerto.

La utopia del lector a domicili.

FAUSTO | 05 Juny, 2006 15:34

Nadie rebaje a lágrima o reproche                    
esta declaración de la maestría
de Dios, que con magnífica ironía
me dio a la vez los libros y la noche.

De una ciudad de libros hizo dueños
a estos ojos sin luz, que sólo pueden
leer en las bibliotecas de los sueños
los insensatos párrafos que ceden

las albas a su afán. En vano el día
les prodiga sus libros infinitos,
arduos como los arduos manuscritos
que perecieron en Alejandría.

De hambre y de sed, (narra una historia griega),
muere un rey entre fuentes y jardines:
Yo fatigo sin rumbo los confines
de esta alta y honda biblioteca ciega.

Jorge Luis Borges.

L’altre dia va entrar a la llibreria una al·lota i em va demanar si podia penjar un cartell a la porta. Es tracta d’un anunci rectangular, petit però vistos, ben dissenyat (com es pot comprovar a la imatge) i que comença amb aquesta pregunta: tens gana de lectura?

            Aquesta al·lota nom Eulari i em va semblar una d’aquestes persones alegres, valentes i suficientment decidides com per emprendre un projecte tan utòpic i romàntic com és aquest. Eulari, s’ofereix com a lectora per persones majors que viuen soles, persones amb alguna discapacitat que els impedeix llegir, estrangers que vulguin millorar l´idioma, nins/es amb manca de temps per part dels seus pares, grups de persones majors, residències, hospitals, etc. Els gèneres de lectura són diversos: novel·la, relat, conte, assaig, poesia, premsa, etc. I el lloc: domicili particular, espais públics, biblioteques, etc.

             Quan Borges va quedar cec recorria els estants de la Biblioteca Nacional, de la qual n’era el director,  palpant els lloms dels llibres. Sembla aquest un acte simbòlic que evoca els mites del laberint grec, però el que Borges desitjava realment com a lector incurable, era endinsar-se dins els llibres i per a aconseguir-ho necessitava, entre altres, d’una figura com Waldemar Verdugo, el seu jove assistent de nacionalitat xilena, que l’ajudava en les  feines, passejades i lectures.

             Fa temps que existeix el lector a domicili, sobretot a les grans capitals i ciutats europees. Per això em sembla admirable que avui en dia i aquí, a Mallorca, algú es decideixi a promocionar aquesta figura així com ho fa n’Eulari. Així que des d’aquí, li desitjam molta sort!!.

 Deixam anotats telèfon i adreça del correu electrònic de n’Eulari.

971 525446  / 610381025  lecturaadomicili@hotmail.com

 

Fausto Puerto. 

Suite francesa. El manuscrit de la memòria.

FAUSTO | 01 Juny, 2006 16:23

1942. França ocupada. Una família jueva: pare, mare i dues filles. Denise, la filla de 13 anys, veu com se`n duen sa mare. Pocs dies després també se`n duran son pare. Ella i la seva germana sobreviuran a l’holocaust . Denise, quan se’n van de la casa familiar, du una maleta amb molt poques coses: una mica de roba, fotografies i un caramull de full manuscrits de la seva mare, Irène. Durant els anys 30 Irène s´havia fet un nom dins la narrativa francesa. 

Acaba la guerra. Van passant els anys. Aquell manuscrit de lletra menuda, quasi indesxifrable, no l’havia llegit ningú. Denise es pensa que és un diari de sa mare i Elisabet, la seva germana, també.

2004. Seguim a França. Denise, que ja ha complert 75 anys, decideix llegir aquells papers. Es queda garratibada. No és un diari, és una novel·la que li sembla extraordinària. La du a un editor i ell la publica immediatament. Està convençut de la gran qualitat de la narració. Suite francesa rep el premi Renaudot, per primer cop concedit a un escriptor mort. És un premi prestigiós a França.

 2005. Edicions Salamandra la publica en castellà. El Gremi de llibreters de Madrid la premia com la millor obra de ficció de l’any. Un poc més endavant, Edicions la Magrana la publica en català. 

Suite francesa ens passeja per un època fonamental del segle XX: la Segona Guerra Mundial. Irène Némirovsky l’escriu mentre van passant els fets en els quals s’inspira. Ens conta amb precisió aspectes de la vida quotidiana del París ocupat i també de la vida a províncies. Ens presenta personatges diversos: burgesos rics, escriptors elitistes, gent senzilla del poble... 

La novel·la havia de tenir cinc parts, però l´escriptora no hi va ser a temps. Tot just acabada la segona, la van detenir, la van deportar i va morir a Auschwitz l’any 1942.

El principal mèrit d’aquesta novel·la és que l’autora converteix la vida en literatura. Per això gaudim llegint-la. Suite francesa no és només el relat d’uns fets dramàtics d’un moment crucial de la història de l´Europa contemporània; és més, perquè aquests successos estan contats amb bellesa, amb lucidesa i amb la distància necessària que els converteix en un llibre digne de ser llegit per totes aquelles persones que es saben apassionar amb la lectura.

 Marta Sancho

Una pena en observación. Déu per les solapes.

FAUSTO | 26 Maig, 2006 14:38

“Habladme de la verdad, de la Religión, y os escucharé de buen grado. Habladme de los deberes de la Religión y os escucharé sumiso. Pero no vengáis a hablarme de los consuelos de la Religión, o tendré que sospechar que no habéis entendido nada".

 C. S. Lewis

              Vostè senyor per l’esquerra, i vostè continui tot recte. Així es separen els amants, els familiars o els amics quan un d’ells mor. Així ens separa el Déu dels cristians,  el Déu de l´islam o el Déu del budisme,  però també el Déu inexistent dels ateus, o el Déu còsmic envoltat d’estrelles i negror o qualsevol de tots els deus que existeixen, han existit o existiran. El que és cert és que aquest principi inalterable no deixa de ser veritat tant si volem acceptar-ho com si no. De la mort ens queden les seves conseqüències.

            Em sembla admirable que en menys de cent pàgines es pugui dir tant i tan bé. Lewis analitza la gran pena que l’enfonsa a partir de la mort de la seva dona, i ho fa  amb una torbadora lucidesa intel·lectual. L’escriptor fa les preguntes, l’home dubta davant les respostes. Així ha estat sempre i així és com ha de ser. L’evolució no té idees fixes. És el pensament d’un home el que tenim entre les mans quan llegim aquest llibre. D’un home que escriu per a ell mateix i en cap moment per a nosaltres. D’un home que pensa el que vol amb la llibertat que dóna la intimitat i la solitud d’un mateix. D’un home que es pot permetre el luxe de creure i deixar de creure, de blasfemar o d’adorar, de maleir o d’enaltir, i de fer gelosament seva l’aflicció que sent per la pèrdua de la persona més estimada. En definitiva d’un ésser humà que s’ho qüestiona tot, perquè tot és qüestionable.

               I posats a qüestionar, posats a creure o a deixar de fer-ho,  per molt estrany que sembli dir-ho, qui pot confirmar o desmentir que Helen Joy (la dona de Lewis) no va morir dos anys abans que el seu marit perquè aquest pogués escriure aquesta petita joia?. Al cap i a la fi, de la mort ens queden les seves conseqüències.

Fausto Puerto

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS