Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Els ulls del germà etern. O el pes de la consciència.

FAUSTO | 21 Setembre, 2006 09:37

Els ulls del germà etern és com una llegenda novel·lada. A mig camí entre la faula i la paràbola, l’obra esdevé una alliçonadora reflexió sobre la impossibilitat de tot judici d’arribar a convertir-se en allò que en teoria, hauria d’esser: un acte de justícia. El dilema moral que es planteja va més enllà de la narració oriental en que s’inclou i passa a convertir-se en una visió enlluernadora pel que fa a les conseqüències que actuar (i en una mesura no menys considerable no fer-ho) té vers la vida dels altres. És una obra tan minúscula com aclaparadora, la qual cosa demostra, que no és en absolut l’extensió sinó més aviat la intel·ligència i la intensitat, el que decideix la magnitud d’una obra. El mateix podem dir de la vida de les persones. El que se’ns conta és precisament la història d’un home que veu en els ulls del germà etern, una senyal de Déu que canviarà el seu destí. Un destí en què la seva màxima preocupació no serà ja la violència com a mitjà per aconseguir favors reials, sinó la justícia més enllà de tota culpa. Aquest camí ens és contat a partir de la reflexió que sens dubte Stefan Zweig adopta amb alè messiànic per a la seva narració: tan destre a l’hora d’abraçar personatges històrics de carn i os com a l’hora d’enfrontar-se a la font de saviesa que hi ha als cants del Bhagavadgita. Són precisament uns versos del Bhagavadgita els que discretament acaronen la gran reflexió sobre l’existència humana i la seva brevetat. “No per evitar la acció, es lliura un de fer, així, ni per un moment pot deixar d’actuar.” 

“Què significa fer? Què significa no fer?. Això és el que tantes vegades desorienta al savi. Perquè s’ha de parar esment en el fer, el fer prohibit. Com també s’ha de parar esment en el no fer, doncs la seva essència es insondable.” 

Stefan Zweig escriptor austríac (1881-1942) contava amb una gran formació humanística que li féu concebre amb precisió la possibilitat d’una gran fraternitat europea basada en els valors més alts de l’esperit. Però la seva vida és un exemple clar de com la irracionalitat obligà un home de gran cultura i tracte exquisit a convertir-se en refugiat i posteriorment a llevar-se la vida, conjuntament amb la seva dona quan la barbàrie s’imposava i ja no devia veure cap sortida per a l’expansió espiritual de l´intel-lecte. Es suïcidar al Brasil, concretament a Petròpolis l’any 1942.

Com si d’un criminal es tractés i empès per circumstàncies històriques com foren l’ascens dels nazis al poder i la segona guerra mundial, la seva escriptura clarivident i assenyada i el seu estil - d’una contenció extraordinària i de principis “morals” altruistes exemplars- el dugueren a una cruïlla on la desesperació i la solitud que observava en la seva extrema lucidesa eren  insuportables. Posar fi a la seva vida, quan la seva confiança en la natura humana devia haver caigut a les seves cotes més baixes. A les seves memòries sens dubte la seva visió pessimista personal coincideix plenament amb la valoració general que fa del món que l’envolta: “la derrota més terrible de la raó i el triomf més furiós de la brutalitat que conté la crònica dels temps: mai una generació no ha patit una tal recaiguda moral des d´una semblant altura espiritual”.

Afortunadament d´Stefan Zweig ens queda a part de la seva biografia, una obra ingent i d´una gran coherència tan estilística com pel que fa al contingut, a més d´una temàtica diversificada, entre la qual hi ha Els ulls del germà etern, una obra redactada als anys 20, quan la societat europea d’entreguerres sentia una gran predilecció per tot allò exòtic, i entre els llocs més rodejats d’exotisme per la cultura europea hi trobem orient. Un orient mitificat des del Japó a la Índia i que troba en Stefan Zweig un preceptor  cultural popular de primer ordre que sap combinar aquest interès europeu  per l’exotisme que comença per la natura selvàtica (que inclou els valors colonials més hegemònics)  i un misticisme que abraça una recerca del panteisme, els valors religiosos com a font de saviesa i l’altruisme com a eina de respecte vers allò diferent. És aquesta habilitat per harmonitzar les exigències de cultures que en un principi poden semblar antagòniques, un dels trets més sorprenents de l´obra.   

Gabriel Nadal Fullana.

La ciutat invisible. El somni d'un sobirà visionari.

FAUSTO | 14 Setembre, 2006 15:12

Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita 1968), escriptor, editor i col·laborador habitual dels diaris Avui i La Vanguardia, guanyà el premi Sant Jordi 2004 amb La Ciutat Invisible, la novel·la que comentam a continuació. 

            Un important galerista de Barcelona, Emili Rosell, rep en un sobre sense remitent la còpia d’un llarg manuscrit que conté les memòries d’un arquitecte aretí del segle XVIII, un tal Andrea Roselli. Està escrit en italià i du un títol: Memorial de la Ciutat Invisible. Encuriosit, el galerista, que coneix bé la llengua italiana, decideix traduir el manuscrit... 

            Aquest és el plantejament inicial d’una interessant novel·la contada per dos narradors que es mouen en el segle XVIII i en el XX, alternant-se d’una manera dosificada que ens manté intrigats fins a la darrera pàgina. 

            Emili Rosell, el galerista i un dels dos narradors de la història, ens explica que va néixer al delta de l’Ebre. De nin, jugant amb els seus amics per la Pedrera, un esvoranc abocat a la badia dels Alfacs, imaginava que havia trobat indicis d’una ciutat que ara restava submergida en el mar. En començar a traduir les memòries d’Andrea Roselli (l’altre narrador de la novel·la),  el galerista s’adona que l’arquitecte italià en el seu escrit conta com rebé l’encàrrec per part de Carles III de construir una ciutat en el lloc exacte on està Sant Carles de la Ràpita. 

            Utilitzant aquests dos narradors, Emili Rosales, l’autor, ens va contant una interessant història que, com hem dit, transcorre en l’actualitat i també en el segle XIII durant el regnat de Carles III, el sobirà visionari que volgué convertir Madrid en una sucursal de Nàpols. Segons explica en el seu Memorial, l’arquitecte Andrea Roselli havia vengut a Espanya acompanyant l’extraordinari muralista venecià Giambattista Tiepolo, a qui el rei contractà per a decorar el Palau Reial de Madrid. Per una sèrie de circumstàncies que no convé revelar, Carles III, envia Andrea Roselli a Sant Petersburg perquè n’estudiï les característiques i elabori un informe sobre la possibilitat de construir una ciutat similar en el delta de l’Ebre. Una ciutat que “faci entrar la Mediterrània fins el centre de la Meseta espanyola”. 

            D’altra banda, el narrador de l’actualitat, el galerista Emili Rosell, a més d’una història d’amor i d’amistats, ens conta una trama d’embulls polítics on no queda clar quin és el paper de cada partit en el projecte del transvasament de l’Ebre. 

            Ambdues trames, la del segle XVIII, basada en un episodi històric, i la que transcorre en l’actualitat, estan escrites en un magnífic llenguatge, clar i poètic, que no resulta mai embafador i que no perd mai l’interès. La informació històrica ens situa perfectament en el segle XVIII sense tenir mai la sensació que estam llegint un llibre de text; i la trama política de l’actualitat, està exposada d’una manera senzilla i sense entrar en qualificacions partidistes o ètiques. Els personatges són sempre creïbles i la resolució final és brillant. 

            És interessant assenyalar que la similitud dels noms de l’autor del llibre, Emili Rosales, el nom del galerista, Emili Rosell, i el nom de l’arquitecte, Andrea Roselli, no és ni casual ni gratuïta.  

Tomeu Matamalas.

Pensamientos y rivarolianas. Rivarol i l'exemple del bon gust.

FAUSTO | 07 Setembre, 2006 09:55

Monsieur de Rivarol, nat Antoine, és fill de l’època més gloriosa de la literatura francesa, la que va de Pascal a Voltaire, passant per Chateaubriand, Chamfort, Saint-Simon, Joubert i La Rochefoucauld. Dos segles que conformaran l’anomenat estil francès, a mig camí de la serenor clàssica i el bon gust aristocràtic de l’Ancien Regime.

             Vist en perspectiva, és clar que França no ha donat un escriptor a l’alçada d’un Shakespeare o un Cervantes, vull dir que l’esprit francès és més... social i, per tant, apunta més a la pròpia exhibició del talent – fins i tot un Gide, tan precís i equilibrat, es queda en això, en un estil i una moralitat, però no en una obra veritable de debò – que a l’autèntic arrel de l’art, que sempre s’amaga, sense fer renou, com a l’espera que algú el descobreixi. Ara bé, en el camp de la lluentor, de la mundanitat, filla per igual del talent i de la inteligència, el poble francès no té igual. I aquí hi destaca el nostre home, Antoine de Rivarol, fals noble, descregut de la Revolució i de Deu, furibund conservador – en part, perque a l’igual que Chateaubriand comprenia que la revolució suposaria la mort de la cultura, de certa cultura, i el triomf de l’individualisme burgès – i extraordinar aforista. D’aquest mode, Rivarol perviu com un exemple del que es considerava bon gust als dies finals dels Borbons francesos: un humor precís i mai groller, mundà alhora que ràpit i calculat per fer el seu efecte de mode expansiu; una elegància de l’escriptura – mai grandilocuent o sentimental – entesa com una forma de moralitat; el rebuig a la mediocritat i al que suposa de corrupció social. I sobretot, amb Rivarol ens trobem a un dels grans aforistes francesos, del qual podem aprendre a mirar i a somriure: l’humor com la millor recepte per vencer el tedi, l’amargura i el fanatisme. 

            L’edició de la jove editorial estremenya Periférica es modèlica pel rigor de la seva traducció i la bellesa del disseny. Nomes trobam a faltar el magnific proleg que Ernst Jünger va escriure per l´edicio alemnanya d´aquest mateix llibre  i en car avui es considerat l´estudi definitiu sobre l’ obre de Antuan de Rivarol.

Albert Truyols.  


“Cuando la ignorancia reina, es un derecho que sean los tontos los únicos que tengan el privilegio de poder escribir”

“Es bueno no vestir demasiado el pensamiento” 

“¿La eternidad? Sin duda, me encantará; uno entra en ella tumbado” 

“El silencio nunca ha traicionado a nadie” 

“Nuestros defectos deberían proporcionarnos una cualidad; la indulgencia con los defectos de los demás” 

“El placer aumenta con su rareza”

Antoine de Rivarol

Els llibres més venuts i les vacances d'estiu.

FAUSTO | 02 Agost, 2006 11:43

Amb aquest post, el darrer de la temporada,  ens acomiadam fins el setembre. Tot són agraïments des de Món de llibres: primerament als possibles lectors que, navegant per la xarxa, hagin anat a parar en aquesta pàgina de literatura escrita d’una manera humil i amb un criteri totalment lliure, personal i crec que també força encertat. En segon lloc a tots els col·laboradors que desinteressadament han escrit uns articles boníssims només pel gust de passar una bona estona  parlant de llibres. En tercer lloc a tots els clients de Món de llibres: sense ells aquesta llibreria no podria existir. La seva fidelitat, el seu bon gust  i les seves lectures no deixen mai de sorprendre’m.

            Aquests llistats de llibres que es relaciona a continuació és una aproximació als més venuts des del setembre de 2005 fins al juliol de 2006. El que més m’agrada és que no coincideix exactament amb les llistes a nivell  nacional i això demostra que encara hi ha lectors que seleccionen.

 CASTELLÀ 

1 – El quinto en discordia

2 – Los girasoles ciegos

3 – El pintor de batallas

4 – Brooklyn follies

5 – La catedral del Mar

6 – Travesuras de la niña mala

7 – La conspiración

8 – La historiadora

9 – Mauricio o las elecciones primarias

10 – Viaje a la felicidad

CATALÀ 

1 – Manacor, la guerra a casa

2 – Bogeries de Brooklyn

3 – Pandora al Congo

4 – L’església de la mar

5 – Passions romanes

6 – País íntim

7 – L’estiu de l’anglès

8 – Els detalls del món

9 – L’historiador

10 – La possibilitat d’una illa. 

Cal també destacar la bona acollida que han tingut els següents llibres que, sense arribar a entrar en la llista anterior, no deixa de ser un gust que s’hagin venut tan bé:  

-   Monstres, l’inquietant poemari del nostre flamant  premi Nacional de Crítica  manacorí Josep Lluís Aguiló.-        

-Memòria de la cuina mallorquina, interesantíssim volum de cuina autòctona i tradicional recopilat per Antoni Tugores, un altre manacorí il·lustre.  

-  Memorias de ultratumba, les monumentals memòries de Chateubriand, una obra d’altíssima qualitat literària i un dels llibres que més m’ha sorprès a nivell de vendes. Ja en parlarem. 

-   Suite francesa, la fantàstica novel·la perduda i inacabada d’Irène Némirovsky  

-    El desierto de los tártaros, La inoblidable creació de Dino Buzzati que tan agradables col·loquis ha prodigat. 

-   Historias de Pekín, el llibre íntim i deliciós de David Kidd. 

-   Les cròniques de Narnia, de Lewis, obra que els més joves han redescobert gràcies a la pel·lícula. 

            Dit això, només resta tancar la paradeta i partir de vacances. La bona companyia, la mar blava, la deliciosa cuina i una cerveseta ben fresca són motius més que suficients per finalitzar la temporada de bon humor. Com a lectura d’estiu, enguany toca La invención y la trama de Bioy Casares, llibre que recull el millor de la seva obra.  I per desconnectar si la cosa es complica, una de les aventures de Harry Flashman, l’indecent soldat anglès que sempre et fa riure i t’ensenya a “fugir per cames”.  

Salut i fins el setembre. 

Fausto Puerto

Cumbres borrascosas. L’amor encadenat a l´infern.

FAUSTO | 27 Juliol, 2006 08:58

Cumbres borrascosas se talló en un taller natural, con herramientas sencillas y materiales del lugar. La escultora encontró un bloque de granito en un páramo solitario: Mirándolo, vio que de la peña podía hacerse la cabeza, salvaje, oscura, siniestra. Una forma modelada al menos con un elemento grandioso: fuerza. Trabajó con un cincel tosco y sin modelo, sólo con la visión de sus reflexiones; y ahí está: colosal, oscura y amenazadora, medio estatua y medio roca. En el primer sentido, terrible y diabólica; en el segundo, casi hermosa, pues su tono es de un gris suave y la cubre el musgo del páramo; y el brezo, con sus campanillas radiantes y su balsámica fragancia, crece fielmente al pie del gigante.

Charlotte Brontë

             L’any 1847 les tres germanes Brontë publicaren les seves novel·les més famoses: Charlotte Brontë, Jane Eyre; Anne Brontë, Inés Grey; Emily Brontë, Cumbres borrascosas. Possiblement no es tornarà a repetir que tres germanes es dediquin a la literatura amb tan bons resultats, ni que publiquin les seves millors novel·les dins el mateix any, ni que, a sobre, dues d’elles, Charlotte i Emily, es converteixin en escriptores immortals beneïdes amb el do de la genialitat.

            Cumbres borrascosas era un anacronisme a la seva època. El doble mortal amb els ulls tancats i sense parany que va fer Emily Brontë escrivint aquest llibre suposà un bot arriscadíssim que només una persona molt visionari pot culminar amb èxit. Ens enfrontem a una obra endimoniada com si d’una tempesta es tractés. Una obra en la que contínuament trona i llampega i on no trobarem espais per refugiar-nos. Heathcliff és un dels personatges més forts que la imaginació d’un escriptor ha parit; amoral, antisocial,  mancat de dogmes, fosc com un animal de la nit, imponent i, sobre tot, crònicament enamorat. D’altra banda, Catherine tampoc no queda al darrera i és capaç de portar el seu amor més enllà de tots els límits establerts i permesos. Gabriel Rossetti va dir d’aquesta novel·la que és un llibre malèvol, un monstre increïble, i que la seva acció transcorre a l´infern, només que allà els llocs i les persones tenen noms anglesos. Encertadíssimes aquestes paraules que ens deixen també imaginar quines degueren ser les reaccions dels lectors quan es va publicar. Criticat, incomprès i relegat durant un temps, Cumbres borrascosas ens demostra que no sempre estam preparats per segons quins esdeveniments.

             A diferència de la seva germana Charlotte, que amb Jane Eyre no et dóna treva ni per pensar, Emily ens deixa respirar però no adormir-nos, interpretar els esdeveniments però no preveure’ls, gratar dins les seves pàgines però no arribar als seus fonaments, intuir els motius dels seus personatges però mai per justificar-los. En resum, ens deixa tenir fe fins que un llamp o la mà dictatorial de Heathcliff ens ho desbaraten tot.

        Poques coses més es poden escriure d’una obra de la que ja està tot dit: només desitjar als lectors que per primer cop s’acosten pels voltants d’aquets paratges gòtics i fantasmals una “agradable” i fructífera passejada.

 Fausto Puerto 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS