Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Las uvas de la ira. Davallada a l´infern.

FAUSTO | 05 Maig, 2006 15:14

El tiempo le concedió a Steinbeck su lugar entre los grandes escritores. Las uvas de la ira es el relato de las tribulaciones de familias desarraigadas que parten en conmovedora peregrinación hacia una tierra prometida; viaje iniciático, ya que las penurias del camino permitieron a los personajes una experiencia humana ejemplar. 

 Ernesto Sábato. 

            Tancant la porta en clau i deixant casa seva probablement per sempre; abandonant  un passat millor, una forma de vida arrelada i una terra que ja no és productiva; marxant sense diners i sense menjar cap allà on suposadament hi ha la feina, amb l’esperança d’un futur millor, ignorant quins seran el obstacles que es trobaran pel camí i sense cap seguretat de que el viatge els dugui al lloc adequat per poder sobreviure. Així partiren moltes famílies als Estats Units el 1929, any de la gran depressió. I així, parteixen els inoblidables personatges d’aquesta novel·la: primer, tots units formant grups i comunitats socials, però al llarg dels dies i amb el pas dels mesos, empentejats  per la fam i la necessitat, tot es va desfent. Cadascú tira pel seu camí, pensa només en les seves conveniències, actua segons el seus instints més bàsics. La unió no fa la força quan no es té res per endur-se’n a la boca. En aquest llibre monumentalment humà i profundament intimista, Steinbeck ens ensenya i ens frega per la cara la crua realitat d’una Amèrica en crisi.

Las uvas de la ira, ens regala un dels finals més preciosos de la literatura universal, un cant a la vida quan  gairebé ja no hi ha esperança.

Fausto Puerto.

Declivi de la mirada. Una finestra oberta a la vida.

FAUSTO | 27 Abril, 2006 10:19

Sempre he pensat que no és fàcil llegir poesia. El poeta, generalment, es queda en un món llunyà, tot i l’esforç del lector. L’estil de viure davant el món, la forma de comunicar-se i la manera d’expressar sentiments és molt personal, i, sempre, intransferible. Algunes vegades sortosament cau a les nostres mans un llibre de poesia que llegim, tornam a llegir i, a cada lectura, algun guany més s’instal·la al nostre interior. En aquests casos el poeta ha aconseguit identificar-se amb el lector.

            No fa gaire temps que conec en Jaume Mesquida. Fa poc, en unes improvisades tertúlies, he parlat àmpliament amb ell i he aprofundit en la seva coneixença, la qual cosa m’ha duit a respectar-lo com a persona i com a poeta.

            Dins les meves limitacions de lectora em declar admiradora de la poesia d’en Jaume. Declivi de la mirada fou mereixedor del I Premi Pollença de Poesia; una obra tendra, emotiva i rabiosament lírica.

            En Jaume ha escrit molt; hores i més hores treballant l’art de la paraula. Estones lliures que molts dedicam a l’oci, han estat per a ell temps per a reafirmar-se com a poeta, abocat a extraure de la paraula els conceptes poètics mitjançant el misteri de la creació. El resultat són aquests llibres on es barregen els seus sentiments més purs amb la bellesa de la paraula.

            Declivi de la mirada n’és una mostra. És un llibre íntim, intens i molt elaborat en el qual el poeta es despulla de la seva enorme sensibilitat en cada vers. Cada un dels poemes és com una finestra oberta al món, a la vida, per on guaiten aquells sentiments que són al nostre interior i sols el poeta sap extreure’s quan pertoca i amb la paraula precisa.

            Heus aquí unes petites espipellades,: “¿De quin arc llunyà / vas creuar l’aire / clavant-te en el meu pensament?” “Amargues paraules / fruit de quines branques / de silencis” “L’arpa de la pluja toca les seves primeres notes pels turons” “Amb l’alba, el miracle de la llum reneix cada dia. / Crema el negre, en el blanc i, del home, el somni devora.”

            El llibre té una gran unitat i admet més d’una lectura; cada vegada es pot anar més al fons fins a arribar a una aproximació del que ens vol transmetre el poeta. És un d’aquests llibres que amb agraïment de lector hem de celebrar.  Enhorabona, Jaume, per a mi ja tot un poeta.   

Roser Vallés 

El Día del Libro.

FAUSTO | 21 Abril, 2006 16:07

Hace unos años, la conselleria de Benestar Social -o como quiera que se llamara por aquel entonces- editó una agenda que recogía con toda profusión las fiestas del santoral laico. Husmeando entre sus páginas, descubrí que se celebran días como el de los enfermos de enfisema pulmonar, la protección de los bosques tropicales o la mujer trabajadora. Vaya uno a saber por qué se festejan unas cosas y no otras. Las festividades, cree uno, deberían ser una exaltación de la alegría más que una ristra de reclamaciones concretas ante tal o cual injusticia, pero entiendo que la laicidad responde a la moda y son las modas las que dictan qué es o no correcto en cada instante. De todos modos, después de hojear la agenda, me pareció que la única festividad digna de ser celebrada era la de Sant Jordi o Día del Libro. Ya sé que los cursis opinarán que sólo los incultos salen a comprar libros el día del libro, pues cuando un lector lo es de verdad cualquier día del año puede ser motivo de alegría. Pero los cursis no dejan nunca de sorprendernos. Se lamentan cuando nadie lee y protestan cuando un autor empieza a ser demasiado popular. Al final, uno debe seguir su propio camino y prestar menos atención al runruneo de la sociedad. Si para leer se necesitan excusas, pues venga. Siempre alguien descubrirá por vez primera los rasgos de un mundo nuevo, los contornos de una verdad que desconocía o las sombras de un pasado que no le es ajeno del todo.

            Los libros terminan por enseñarnos las verdades que la vida nos oculta. Un hombre podría ser cualquier hombre y la felicidad es equiparable al lamento. Un día de Sant Jordi, un padre le regalará a su hijo un tomo de Tintín, las Crónicas de C.S. Lewis, un planisferio de las estrellas, y éste será feliz soñando que el milagro siempre termina por derrotar al mal. Ese mismo día, alguien empezará a leer por primera vez Ana Karenina, los cuentos de Chéjov, las aventuras del Quijote o los poemas de Thomas Hardy. Otro rumiará los pensamientos de Pascal o las confesiones de Agustín. Quizá alguien aprenda a amar la piedad, leyendo a las hermanas Brönte o siguiendo las andanzas de Carlo Levi en Cristo se detuvo en Éboli. Ese día, un novio y una novia leerán juntos los versos de Walt Whitman, navegarán con Ahab a bordo del Pequod y tal vez se acuesten escuchando un disco de jazz en honor a Julio Cortázar. Y otro aprenderá a rezar, recitando en voz baja un poema de Robert Louis Stevenson, o sostendrá, tembloroso, el cráneo de Hamlet. Y todo esto ocurre en un día que podría ser cualquier día. Y gracias a ello, alguien se sentirá menos solo en el mundo. Y alguien tiritará de emoción. Y alguien dará gracias. ¿No les parece, queridos amigos, un saldo más que suficiente? Yo, al menos, así lo creo.
 

Daniel Capó 

Article publicat al Diario de Mallorca 21/04/06

Jane Eyre. La deessa i el lector titella

FAUSTO | 12 Abril, 2006 15:02

Nos lleva apresuradamente a lo largo de todo el libro sin darnos tiempo de pensar, sin permitirnos levantar los ojos de la página. Estamos tan absortos que si alguien se mueve en la habitación parece como si el movimiento no ocurriera aquí sino allá, en Yorkshire. La escritora nos lleva de la mano, nos obliga a seguirla por su sendero, nos hace ver lo que ella ve, sin dejarnos solos ni por un instante ni permitirnos que la olvidemos. Al final quedamos empapados del genio de Charlotte Brontë, de su vehemencia, de su indignación.

Virginia Wolf 

            El poder d’atracció d’aquest llibre és tan gran com la genialitat de la seva escriptora. Mai no es troba el moment apropiat per deixar la seva lectura. Quan el tanques és sempre a la força, quan el deixes damunt la taula frisses de tornar-hi, quan t’acostes al final voldries que les seves pàgines es multipliquessin i quan l’acabes, saps tres coses ben segures: la primera que el tornaràs a llegir, la segona que la novel·la és impecable en la seva construcció i en el seu estil, la tercera que Charlotte Brontë ha fet amb tu i els teus sentiments el que li ha vingut en gana. Perquè, una cosa has de tenir ben clara possible lector incaut, quan obris aquest llibre deixes de tenir el control, quan avances pel seu text ho fas sempre per un camí marcat del que no pots desviar-te. Sembla que l’escriptora et ve al darrera amb una vara i si et gires per queixar-te ja la tens escridassant davant teu que no t‘aturis: cal seguir-la incondicionalment. Ella és qui dicta les normes, ella és qui fa les lleis, ella és la deessa que regeix les vides dels protagonistes i també qui et converteix a tu en l’imprescindible lector titella.

Jane Eyre més que un llibre és una experiència, una confessió de principis, un crit de rebel·lia, un immortal acte d’amor...

Fausto Puerto

El quinto en discordia. La condemnació predestinada.

FAUSTO | 07 Abril, 2006 11:04

Després de llegir  Robertson Davies no queda més remei que llevar-se el capell i reconèixer-lo com un dels més grans novel·listes que la literatura del segle XX ha donat.  Com un autor així ens pot passar desapercebut? Per què són tan poques les traduccions i edicions dels seus llibres fora d’Amèrica? Possiblement, la falta de pipella dels editors i l’excés de novetats facin que novel·les com aquesta quedin oblidades fins que algú amb bon criteri les reedita.

            El quinto en discordia és com un allau: tot comença amb una simple bolla de neu llançada contra Dunstan Ramsáy (el protagonista) pel seu amic i rival Boy Stauton que falla en el seu objectiu i endevina el clatell de la senyora Dempster, provocant-li un part prematur del qual naixerà el delicat, enigmàtic i escatimat Paul Dempster. A partir d’aquí la novel·la transcorre per camins originalíssims que provocaran en el lector una sorpresa rere l’altra. Ens trobem davant d’un llibre ple de racons per quedar i cantonades per voltar. Amb un fil que s’estira i mai no es romp, l’autor canadenc, amb la seva mestria, ens duu allà on ell vol i quan ell vol, creant un sens fi de situacions i d’històries predestinades que culminaran en un final tan rodó i perfecte, que es permet el luxe de deixar algunes portes obertes a la intel·ligència i a la interpretació del lector que, encara esbalaït, no s’acaba de creure el que ha succeït.  

            Rodrigo Fresan diu que Davies és l’enllaç perdut entre Charles Dickens i John Irving. Jo substituiria Irving per Paul Auster per tal de donar més actualitat a aquesta frase, perquè efectivament Davies té un estil molt clàssic, fa alta literatura, però també és un autor de concepció moderna amb una narrativa fluïda i summament innovadora, que enganxa i no decau mai. És ben probable que Auster l’hagi llegit i assimilat. Ara bé, posats a comparar i tenint en compte que a mi també m’agrada molt l’autor novaiorquès, que totes les comparacions són odioses i que això no deixa de ser una humil opinió, he de reconèixer que Davies en aquesta novel·la és molt superior en tots els aspectes al millor Auster.

            Una de les grans troballes de El quinto en discordia tret de la seva estructura complexa i màgica és la profunditat psicològica de què estan dotats tots els seus personatges perfectament traçats; no podrem oblidar fàcilment la irònica filosofia i el genial sentit de l’humor del pare Blazón (el meu preferit) i tampoc l’ambigüitat sexual i l’endimoniada intel·ligència de Liesl Vitzlipützli..

           

Escrita fa 36 anys i reeditada ara per l’encertadíssima editorial Libros del Asteroide, només em queda donar l’enhorabona a tots els lectors que encara desconeixen aquesta novel·la pel gust i la bona estona que passaran llegint-la .

 Fausto Puerto. 

«Anterior   1 2 3 ... 88 89 90 91 92 93 94 95 96  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS