Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Contra Natura. Miratges sentimentals.

FAUSTO | 03 Març, 2006 10:43

El nus del problema que dóna origen a aquesta novel·la, anomena-la també assaig, és la confusió sentimental entre dues maneres d’entendre les relacions. Això provocarà tota mena  de reaccions en els personatges. Cadascuna d’aquestes reaccions donarà lloc a un anàlisi profund per part de l’autor.

            La història és un retrat de dues persones grans, ja a la seixantena, que cadascuna d’elles viu la sexualitat de tal manera com l’havia iniciada en el principi de la seva existència.

             Un, apassionat, vital; l’altre, una personalitat seca amb moltes lectures a sobre i amb un sentit de la vida com de joc. A les seves vides hi entraran dos joves, amb característiques semblants. Però, pel fet de ser joves, la passió estarà present en ells. Es ressusciten velles històries dels dos sexagenaris. Situacions emocionals i situacions de crisi que forcen l’autor d’aquestes planes a reflexionar sobre l’autenticitat o sobre el que realment representa el sexe.

             Tres dones hi tenen un paper secundari, que anirà esdevenint essencial al llarg de la novel·la i que confirma cadascú al seu lloc. Sembla ser que l’autor, conegut homosexual i escriptor insigne, hi deixa molt d’ell mateix.

 

            El títol del llibre prové de la vella expressió de quan es creia que l’homosexualitat tenia un origen anormal.

            Es tracta d’un llibre que no fa concessions a la galeria i que representa un tractat seriós, però novel·lat, de les relacions humanes en al camp de l’homosexualitat masculina. Un dels personatges, que podríem identificar com el mateix autor, creu en la parella. Qualsevol manifestació excessivament folklòrica o ostentosa és criticada. L’altre és un home que només busca el plaer de manera unidireccional.            

Alvaro Pombo ha aconseguit una  història amb rostres molt reals. Ha sabut plantejar una problemàtica amb difícils respostes. Ell, certament, no ens en dóna cap. Deixa el llibre obert perquè el lector pugui aportar-hi el seu sentit. La prosa de Pombo és àgil i propera. No ens dóna la sensació d’estar llegint, sinó d’estar escoltant.

 Francesc Garriga. 

Historias de Pekín. Desaparèixer dins la boira.

FAUSTO | 23 Febrer, 2006 16:25

El 1949, l’autor del llibre David Kidd es va casar amb la jove filla d’una aristocràtica família xinesa. Aquest llibre és el recull de les memòries d’aquells tres anys que l’autor va viure amb la seva esposa al palau familiar de Pequín juntament amb la resta de la família: l’estranya germana gran que mai no ha conegut un home i que haurà de regentar un prostíbul, la peculiar tia que es passa la nit jugant al bridge i al mah-jong i tota la sèrie de criats que hereten el lloc de feina de pares a fills des de fa cents d’anys.

            El famós escriptor nord-americà John Updike ha afirmat que les històries d’aquest llibre són com a miniatures que ens mostren una catàstrofe irreparable: la desaparició d’una civilització mil·lenària i única. En efecte, part de la subtil melangia d’aquestes Historias de Pekín neix de la desaparició, evident per a tots, d’un món refinat, elegant i màgic, a mans del nou règim maoïsta. Hi trobem cremadors d’encens de coure roig que duien cremant des de feia 500 anys - la puresa del seu color depenia d’això, de que mai no s’apaguessin - que foren emprats per fabricar armament per l’exèrcit sublevat; estàtues daurades dels Buddhes destruïdes a mans dels joves maoïstes; palaus esbucats; capelletes funeràries emprades com a canviadors de roba, etc. La lenta desaparició d’aquest món màgic a mans dels nous bàrbars ens remet a una de les moltes seguretats - o inseguretats - que ens ha portat el segle XX: la preservació de la bellesa mai no està garantida.  El perill de la barbàrie, de la destrucció d’allò que és bonic, subtil i delicat, sempre el tenim present. A Mallorca tenim prou proves d’això que dic. No cal insistir-hi més.

             Perquè aquest llibre també és un recull de joies, un mosaic de colors, escrit en un estil finíssim, de tot allò que hem idealitzat de la cultura xinesa: el refinat del seu menjar, la saviesa dels ancians, l’antiguitat dels ritus, la bella poètica de la seva pintura. I cada capítol - que l’autor bateja amb títols tan suggerents com Los caballos del emperador, Puertas rojas y demonios de agua, El regalo de los jarrones nuevos - ens obri una porta nova d’aquest món que ja no existeix, que ha desaparegut, i que ja tan sols podem trobar a la memòria i al testimoniatge de llibres com el que ara ens presenta l’exquisida editorial barcelonesa Libros del Asteroide.

 

            Historias de Pekín sorprendrà a tots els amants de la cultura oriental. No conec cap altre llibre on poguem conèixer més de primera mà com eren els costums, els balls de disfresses i la vida quotidiana de la Xina aristocràtica abans de la fi de l’Imperi. I alhora escrit amb tanta delicadesa pel detall i amb tant d’amor per aquella gent. Un món que ara ja és boirós. I que existeix gràcies, tan sols, a llibres com aquest.

 Albert Truyols

El desierto de los tártaros. El desert de l´esperança.

FAUSTO | 17 Febrer, 2006 15:32

Hi ha llibres que no s’obliden mai. Llibres que, una vegada llegits, es converteixen en un referent, es guanyen el seu lloc a l’estant d’una biblioteca on només el millors tenen cabuda i mantenen un poder d’atracció que ens fa tornar a ells una vegada i una altra. Llibres que envelleixen amb el pas del temps com les mans que els subjecten, com el dits que giren les seves fulles, com els ulls que cerquen respostes entre les seves paraules. “El desierto de los tártaros” és un d’aquests llibres.

            Figura important de les avantguardes europees de postguerra Dino Buzzati (1906-1972) va néixer a Belluno ( Itàlia ) i va escriure “El desierto de los tártaros” el 1940.  L’editorial Gadir reedita aquest llibre amb una nova traducció de Carlos Manzano. Deia Borges en el pròleg d’aquesta edició que les generacions venidores no oblidaran aquest autor. Qui pot contradir-lo?. Extensa i variada, la seva obra d’atmosfera màgica i surrealista, ens presenta la quotidianitat d’una manera inquietant i ens transporta més enllà de la realitat que coneixem fent veritable l’impossible com feien Kafka o Cortázar, no deixant mai el lector indiferent.

            “El desierto de los tártaros” ens parla de muralles i muntanyes que ens protegeixen però que també ens aïllen, de deserts plens i de cases buides, de silencis i d’esperes, de sorolls de cisternes que gotegen a les llargues nits, de l’home i dels  fantasmes que sempre  l’acompanyen, del que esperam i del que no arriba,  del que tenim i no gosam abandonar per por de quedar-nos sols. Però sobretot, ens parla del temps que passa imparable. I aquesta, és una constant o més aviat una obsessió en tota l’obra de Buzzati: el pas del temps i el que feim amb aquest temps que, durant la joventut sembla infinit, però que no ens perdona ni un alè, ni un parpelleig , ni un segon de demés. A l’espera d’uns enemics que vendran del desert, els anys passen i la que hagués pogut esser la vida dels protagonistes es difumina  fora de les muralles velles i imponents d’aquesta fortalesa de parets llimoses, altíssimes, com les esperances de glòria dels soldats que hi fan guàrdia, mentre els hiverns i els estius es trepitgen i es confonen.

            Mai no he llegit un principi tan ple de promeses com el d’aquest llibre, mai una història amb el temps com a vertader protagonista, mai un final tan èpic.

            Hi ha un desert, una fortalesa a l’aguait i en ella uns homes que esperen. Que més es pot demanar! La idea és tant senzilla que només un mestre com Dino Buzzati la pot tenir i, sobretot, la pot desenvolupar. Perquè del que es tracta és que una vegada tancat es llibre, asseguts i encara profundament afectats pensem... així és sa puta vida.

 Fausto Puerto.

Home lent. Examinar-se a les velleses.

FAUSTO | 11 Febrer, 2006 10:17

Què heu llegit algun relat de J.M.Coetzee? Si no ho heu fet i us agrada gaudir d´un gran llibre, us recomano que llegiu “Home lent”, la seva darrera novel·la.

             Vaig descobrir Coetzee fa un parell d´estius, remenant llibres en una llibreria. Llavors no era gaire conegut, encara no havia rebut el premi Nobel, però ja havia estat guardonat amb altres premis de prestigi en el món literari anglosaxó. L´editorial Mondadori havia publicat algunes novel·les de l´autor. Vaig veure un llibre, “En medio de ninguna parte” i aquest títol em va fascinar. Vaig comprar-lo i des de llavors he llegit tot quant s´ha publicat de l´escriptor.

            Crític literari, traductor i lingüista, Coetzee es nega a concedir entrevistes i pràcticament no es deixa fotografiar. Va néixer el 1940 a la República de Sud-àfrica. Es va criar entre el seu país d’origen i  els Estats Units. Va ser professor de la universitat de Ciudad del Cabo i, actualment, dóna classes a la universitat de Chicago. L’any 1974 va publicar la seva primera novel·la “En el cor de la terra” que fou seguida per algunes de les seves obres més importants:  “Esperant els bàrbars”, “Infància”, “Desgràcia” i “L’edat del ferro” entre d’altres. En referència a si és un escriptor polític, ell mateix ha  dit: “No soc el portaveu d’una comunitat ni res  que s’hi assembli. Soc algú que té noció de la llibertat, com la té qualsevol presoner encadenat que construeix representacions de gent que s’allibera i veu la llum.”

            “Home lent” és una novel·la que es llegeix d´una tirada, amb un estil directe, descriptiu i distant que ens impressiona per la seva forma impecable i, sobretot, per tot allò que ens diu. L’autor es posa dins la pell de Paul Rayment, el protagonista, i fa una reflexió sobre la vellesa, sobre la solitud, sobre el sentiment amorós dels vells, sobre la mortalitat. Quan llegim Coetzee aprenem a conèixer-nos més a nosaltres mateixos.

             “Home lent” és un magnífic model de rigor artístic i moral perquè combina perfectament els dos aspectes d´una obra literària: el fons i la forma.

Marta Sancho.

La possibilitat d´una illa. El missatge colpidor d´Houellebecq.

FAUSTO | 06 Febrer, 2006 18:15

Michel Houllebecq és un poeta, assagista i novel·lista francès de quaranta-set anys que ha estat qualificat com la gran revelació de la literatura francesa dels últims anys.

Amb la seva última novel·la, La possibilitat d’una illa, ha obtingut un èxit de vendes impressionant ( uns 350.000 exemplars només a França) que el situa al costat dels autors de “best sellers”. Però, no obstant aquesta circumstància, no només no se l’ha de confondre amb un d’ells sinó que se l’ha de situar en les seves antípodes. Houllebecq és un escriptor seriós i compromès que ha aconseguit el seu prestigi a través del boca a boca.

La possibilitat d’una illa és la història en primera persona dels darrers anys de la vida de Daniel, un còmic contemporani que a través dels seus espectacles d’humor provocatiu, càustic, irònic i cínic, analitza els vicis de la societat actual. En ple èxit, essent ja multimilionari, decideix retirar-se a una finca que compra a la costa d’Almeria. Allà comença a escriure una mena de diari on registra allò que li va passant i el que pensa del món i de l’existència.

Al diari de Daniel hi cap tot, des de les seves relacions amoroses i sexuals amb Isabelle, la seva esposa, i Esther, una espanyola vint-i-cinc anys més jove que ell, desinhibida i promíscua, que el fa tornar boig (unes relacions descrites de forma explícita, quasi pornogràfica), fins  a la implicació que ha tengut amb una secta científic-religiosa, els líders de la qual asseguren que l’ésser humà aconseguirà la immortalitat.

Aquest relat principal de Daniel 1, s’alterna amb un altre relat de dos Daniels més: el 24 i el 25, que vendrien a ser clons del primer Daniel separats d’ell per 2000 anys de diferència. Tot i així, La possibilitat d’una illa, encara que en tengui alguns elements, no és de cap manera una novel·la de ciència ficció, sinó mes aviat una novel·la d’anàlisi social, filosòfic i científic.

Quant a l’estil, Michel Houlebecq sembla estar més preocupat pel missatge que pel llenguatge literari, que, a vegades, resulta excessivament periodístic i amb alguns daltabaixos de qualitat. Però, tot i així, la narració està farcida de frases i pensaments subratllables. El to que li dona l’autor al discurs del protagonista (que coneixent Houllebecq té moltes connotacions autobiogràfiques) és  un tant presumptuós i prepotent, i juga tot el temps amb la provocació; sobretot quan analitza l’obra d’altres escriptors reals de manera despietada, o quan defensa postures quasi reaccionàries com per exemple el poder de l’amor sobre els impulsos primaris, o la necessitat d’una tornada a la religió.

Tot i els seus excessos i algunes contradiccions bastant evidents, La possibilitat d’una illa és una novel·la lúcida i profunda, amb un missatge final demolidor i desmitificador. I, sens dubte, el producte d’un autor intel·ligent i molt brillant.   

Tomeu Matalalas

«Anterior   1 2 3 ... 88 89 90 91 92 93 94  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS