Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

La utopia del lector a domicili.

FAUSTO | 05 Juny, 2006 15:34

Nadie rebaje a lágrima o reproche                    
esta declaración de la maestría
de Dios, que con magnífica ironía
me dio a la vez los libros y la noche.

De una ciudad de libros hizo dueños
a estos ojos sin luz, que sólo pueden
leer en las bibliotecas de los sueños
los insensatos párrafos que ceden

las albas a su afán. En vano el día
les prodiga sus libros infinitos,
arduos como los arduos manuscritos
que perecieron en Alejandría.

De hambre y de sed, (narra una historia griega),
muere un rey entre fuentes y jardines:
Yo fatigo sin rumbo los confines
de esta alta y honda biblioteca ciega.

Jorge Luis Borges.

L’altre dia va entrar a la llibreria una al·lota i em va demanar si podia penjar un cartell a la porta. Es tracta d’un anunci rectangular, petit però vistos, ben dissenyat (com es pot comprovar a la imatge) i que comença amb aquesta pregunta: tens gana de lectura?

            Aquesta al·lota nom Eulari i em va semblar una d’aquestes persones alegres, valentes i suficientment decidides com per emprendre un projecte tan utòpic i romàntic com és aquest. Eulari, s’ofereix com a lectora per persones majors que viuen soles, persones amb alguna discapacitat que els impedeix llegir, estrangers que vulguin millorar l´idioma, nins/es amb manca de temps per part dels seus pares, grups de persones majors, residències, hospitals, etc. Els gèneres de lectura són diversos: novel·la, relat, conte, assaig, poesia, premsa, etc. I el lloc: domicili particular, espais públics, biblioteques, etc.

             Quan Borges va quedar cec recorria els estants de la Biblioteca Nacional, de la qual n’era el director,  palpant els lloms dels llibres. Sembla aquest un acte simbòlic que evoca els mites del laberint grec, però el que Borges desitjava realment com a lector incurable, era endinsar-se dins els llibres i per a aconseguir-ho necessitava, entre altres, d’una figura com Waldemar Verdugo, el seu jove assistent de nacionalitat xilena, que l’ajudava en les  feines, passejades i lectures.

             Fa temps que existeix el lector a domicili, sobretot a les grans capitals i ciutats europees. Per això em sembla admirable que avui en dia i aquí, a Mallorca, algú es decideixi a promocionar aquesta figura així com ho fa n’Eulari. Així que des d’aquí, li desitjam molta sort!!.

 Deixam anotats telèfon i adreça del correu electrònic de n’Eulari.

971 525446  / 610381025  lecturaadomicili@hotmail.com

 

Fausto Puerto. 

Suite francesa. El manuscrit de la memòria.

FAUSTO | 01 Juny, 2006 16:23

1942. França ocupada. Una família jueva: pare, mare i dues filles. Denise, la filla de 13 anys, veu com se`n duen sa mare. Pocs dies després també se`n duran son pare. Ella i la seva germana sobreviuran a l’holocaust . Denise, quan se’n van de la casa familiar, du una maleta amb molt poques coses: una mica de roba, fotografies i un caramull de full manuscrits de la seva mare, Irène. Durant els anys 30 Irène s´havia fet un nom dins la narrativa francesa. 

Acaba la guerra. Van passant els anys. Aquell manuscrit de lletra menuda, quasi indesxifrable, no l’havia llegit ningú. Denise es pensa que és un diari de sa mare i Elisabet, la seva germana, també.

2004. Seguim a França. Denise, que ja ha complert 75 anys, decideix llegir aquells papers. Es queda garratibada. No és un diari, és una novel·la que li sembla extraordinària. La du a un editor i ell la publica immediatament. Està convençut de la gran qualitat de la narració. Suite francesa rep el premi Renaudot, per primer cop concedit a un escriptor mort. És un premi prestigiós a França.

 2005. Edicions Salamandra la publica en castellà. El Gremi de llibreters de Madrid la premia com la millor obra de ficció de l’any. Un poc més endavant, Edicions la Magrana la publica en català. 

Suite francesa ens passeja per un època fonamental del segle XX: la Segona Guerra Mundial. Irène Némirovsky l’escriu mentre van passant els fets en els quals s’inspira. Ens conta amb precisió aspectes de la vida quotidiana del París ocupat i també de la vida a províncies. Ens presenta personatges diversos: burgesos rics, escriptors elitistes, gent senzilla del poble... 

La novel·la havia de tenir cinc parts, però l´escriptora no hi va ser a temps. Tot just acabada la segona, la van detenir, la van deportar i va morir a Auschwitz l’any 1942.

El principal mèrit d’aquesta novel·la és que l’autora converteix la vida en literatura. Per això gaudim llegint-la. Suite francesa no és només el relat d’uns fets dramàtics d’un moment crucial de la història de l´Europa contemporània; és més, perquè aquests successos estan contats amb bellesa, amb lucidesa i amb la distància necessària que els converteix en un llibre digne de ser llegit per totes aquelles persones que es saben apassionar amb la lectura.

 Marta Sancho

Una pena en observación. Déu per les solapes.

FAUSTO | 26 Maig, 2006 14:38

“Habladme de la verdad, de la Religión, y os escucharé de buen grado. Habladme de los deberes de la Religión y os escucharé sumiso. Pero no vengáis a hablarme de los consuelos de la Religión, o tendré que sospechar que no habéis entendido nada".

 C. S. Lewis

              Vostè senyor per l’esquerra, i vostè continui tot recte. Així es separen els amants, els familiars o els amics quan un d’ells mor. Així ens separa el Déu dels cristians,  el Déu de l´islam o el Déu del budisme,  però també el Déu inexistent dels ateus, o el Déu còsmic envoltat d’estrelles i negror o qualsevol de tots els deus que existeixen, han existit o existiran. El que és cert és que aquest principi inalterable no deixa de ser veritat tant si volem acceptar-ho com si no. De la mort ens queden les seves conseqüències.

            Em sembla admirable que en menys de cent pàgines es pugui dir tant i tan bé. Lewis analitza la gran pena que l’enfonsa a partir de la mort de la seva dona, i ho fa  amb una torbadora lucidesa intel·lectual. L’escriptor fa les preguntes, l’home dubta davant les respostes. Així ha estat sempre i així és com ha de ser. L’evolució no té idees fixes. És el pensament d’un home el que tenim entre les mans quan llegim aquest llibre. D’un home que escriu per a ell mateix i en cap moment per a nosaltres. D’un home que pensa el que vol amb la llibertat que dóna la intimitat i la solitud d’un mateix. D’un home que es pot permetre el luxe de creure i deixar de creure, de blasfemar o d’adorar, de maleir o d’enaltir, i de fer gelosament seva l’aflicció que sent per la pèrdua de la persona més estimada. En definitiva d’un ésser humà que s’ho qüestiona tot, perquè tot és qüestionable.

               I posats a qüestionar, posats a creure o a deixar de fer-ho,  per molt estrany que sembli dir-ho, qui pot confirmar o desmentir que Helen Joy (la dona de Lewis) no va morir dos anys abans que el seu marit perquè aquest pogués escriure aquesta petita joia?. Al cap i a la fi, de la mort ens queden les seves conseqüències.

Fausto Puerto

Absalom. El lloc on no habites.

FAUSTO | 19 Maig, 2006 15:03

Hilari de Cara ha tornat. I ha tornat als poemes, el terreny on, sens dubte se sent més còmode, el terreny on més el coneixem i on més li sabem identificar un discurs propi.

            A la publicació de Bolero la seguiren uns quants d’anys de recés, interromput ara amb la publicació d’Absalom, que és el títol del nou llibre. El volum, elaborat a partir de l’experiència americana de l’autor, ens presenta una visió descarnada, escèptica, desencantada del món. Amèrica com una experiència decebedora i alhora motivant. Amèrica, el monstre del capitalisme fet de persones que viuen i riuen i ploren. Aquesta visió d’Amèrica i les seves ciutats es mostra a través d’elements freds, metàl·lics, llunyans a l’escalfor dels cossos. El mercuri. Els altres metalls. Els tons grisos. La cendra. Un ambient hostil, amb serps i llops, però fascinant alhora, “era la ciutat amb totes les seves llums, trenta anys més tard, no havia perdut aire sota les destrals”. La solitud entre la gernació americana, els destrets de l’ànima. Els endarrers de viure, la tristesa, l’ansietat, la necessitat de tenir objectius vitals: “l’amor,  com l’esc r i p t u r a , no guareix, un nord a l’ànima no g u a r e i x , com parlarne massa o no parlarne gens”. Una solitud, un desfici, tanmateix, que sempre acaba bevent en el consol d’una amant: “He perdut la meva fe al llarg del viatge en els braços oberts de dones que et consolen d’elles mateixes, i et llegeixen l’amor amb verdet a les ferides”. El verdet de qui ha viscut i parla des d’una posició experimentada, serena, però mai conformada, sinó inquieta.

            I de rerefons, la figura del pare, i el nom d’Absalom, fill de David. Una relació pare-fill controvertida, difícil, que ja no és la primera vegada que guaita en els versos d’Hilari de Cara, i que serveix per tancar el poema:

            “Absalom, -per paga et diré Absalom- no importa que ton pare et perdoni un altre cop la vida i demani als seus capitans que guardin les espases i destrals, que et servin la vida, entre les branques”

Antoni Riera.

El comte de Montecristo. L´art de la venjança.

FAUSTO | 15 Maig, 2006 16:13

La grandeza de El conde de Montecristo reside en que su venganza, la única justicia posible en aquel y en este mundo de tahúres y sinvergüenzas, también es la nuestra. Esperar y confiar: Y que Dios, además de las justas repúblicas que dan asilo a un hombre, además de las islas lejanas a donde nunca llegan órdenes de captura, bendiga también al viejo Dumas. Amén.

Arturo Pérez Reverte.        

Hi ha grans venjances en el món de la literatura però tal vegada aquesta sigui la més freda i premeditada de totes. Amb el jove Edmund Dantès, sac de virtuts i  protagonista absolut, ens podem sentir plenament identificats. Segurament sigui aquest el motiu pel qual arribem a justificar els seus actes futurs,  per extrems que arribin a ser.

            El Comte de Montecristo és un gran llibre d’aventures, però també i sobretot és una novel·la de personatges. Amb el pas del temps el que més recordem d’aquestes més de mil pàgines són els seus protagonistes estereotipats. Els bons, carregats de principis com l’honor, la lleialtat, l’amistat. Els dolents, inflats d’ambició, covardia i maldat. I és d’aquests darrers que desitgem veure la merescuda derrota i la total aniquilació, tant  com ho desitja el propi Edmund, transformat amb els anys en un despietat venjador omnipotent. Perquè quan la venjança és dels justs contra els traïdors ens sentim més còmodes i si, per uns moments, ens sembla malaltís l’odi que supura l’enrevessada vendetta, ens bastarà recordar quins són els motius que la provocaren. Al començament de la novel·la Edmund és ple de vida, il·lusionat amb un futur plegat de promeses i a punt de casar-se. Però el mateix dia de les seves noces l’empresonen separant-lo del seu amor i de la seva família, i el tanquen divuit anys dins una torre, en una illa llunyana, on és torturat i mortificat. Edmund desconeix les raons per les quals es troba allà fins que un vell savi també empresonat, li descobreix la veritat a la vegada que el culturitza i l’ensinistra en l’ús de les armes. Un cop evadit del seu captiveri i amb aquests precedents, ens sembla natural el seu desig de venjança. Ric, instruït, elegant i convertit en un home poderós, el nou i polifacètic Edmund Dantès té carta blanca per dur a terme la revenja que tots desitgem.

             Llegir El Comte de Montecristo ens fa tornar joves, quasi al·lots. Àvids d’aventures ens endinsem dins les seves pàgines i en sortim plens de dubtes sobre l’estranya condició a humana.

 Fausto Puerto. 

«Anterior   1 2 3 ... 89 90 91 92 93 94 95 96 97 98  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS