Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El Día del Libro.

FAUSTO | 21 Abril, 2006 16:07

Hace unos años, la conselleria de Benestar Social -o como quiera que se llamara por aquel entonces- editó una agenda que recogía con toda profusión las fiestas del santoral laico. Husmeando entre sus páginas, descubrí que se celebran días como el de los enfermos de enfisema pulmonar, la protección de los bosques tropicales o la mujer trabajadora. Vaya uno a saber por qué se festejan unas cosas y no otras. Las festividades, cree uno, deberían ser una exaltación de la alegría más que una ristra de reclamaciones concretas ante tal o cual injusticia, pero entiendo que la laicidad responde a la moda y son las modas las que dictan qué es o no correcto en cada instante. De todos modos, después de hojear la agenda, me pareció que la única festividad digna de ser celebrada era la de Sant Jordi o Día del Libro. Ya sé que los cursis opinarán que sólo los incultos salen a comprar libros el día del libro, pues cuando un lector lo es de verdad cualquier día del año puede ser motivo de alegría. Pero los cursis no dejan nunca de sorprendernos. Se lamentan cuando nadie lee y protestan cuando un autor empieza a ser demasiado popular. Al final, uno debe seguir su propio camino y prestar menos atención al runruneo de la sociedad. Si para leer se necesitan excusas, pues venga. Siempre alguien descubrirá por vez primera los rasgos de un mundo nuevo, los contornos de una verdad que desconocía o las sombras de un pasado que no le es ajeno del todo.

            Los libros terminan por enseñarnos las verdades que la vida nos oculta. Un hombre podría ser cualquier hombre y la felicidad es equiparable al lamento. Un día de Sant Jordi, un padre le regalará a su hijo un tomo de Tintín, las Crónicas de C.S. Lewis, un planisferio de las estrellas, y éste será feliz soñando que el milagro siempre termina por derrotar al mal. Ese mismo día, alguien empezará a leer por primera vez Ana Karenina, los cuentos de Chéjov, las aventuras del Quijote o los poemas de Thomas Hardy. Otro rumiará los pensamientos de Pascal o las confesiones de Agustín. Quizá alguien aprenda a amar la piedad, leyendo a las hermanas Brönte o siguiendo las andanzas de Carlo Levi en Cristo se detuvo en Éboli. Ese día, un novio y una novia leerán juntos los versos de Walt Whitman, navegarán con Ahab a bordo del Pequod y tal vez se acuesten escuchando un disco de jazz en honor a Julio Cortázar. Y otro aprenderá a rezar, recitando en voz baja un poema de Robert Louis Stevenson, o sostendrá, tembloroso, el cráneo de Hamlet. Y todo esto ocurre en un día que podría ser cualquier día. Y gracias a ello, alguien se sentirá menos solo en el mundo. Y alguien tiritará de emoción. Y alguien dará gracias. ¿No les parece, queridos amigos, un saldo más que suficiente? Yo, al menos, así lo creo.
 

Daniel Capó 

Article publicat al Diario de Mallorca 21/04/06

Jane Eyre. La deessa i el lector titella

FAUSTO | 12 Abril, 2006 15:02

Nos lleva apresuradamente a lo largo de todo el libro sin darnos tiempo de pensar, sin permitirnos levantar los ojos de la página. Estamos tan absortos que si alguien se mueve en la habitación parece como si el movimiento no ocurriera aquí sino allá, en Yorkshire. La escritora nos lleva de la mano, nos obliga a seguirla por su sendero, nos hace ver lo que ella ve, sin dejarnos solos ni por un instante ni permitirnos que la olvidemos. Al final quedamos empapados del genio de Charlotte Brontë, de su vehemencia, de su indignación.

Virginia Wolf 

            El poder d’atracció d’aquest llibre és tan gran com la genialitat de la seva escriptora. Mai no es troba el moment apropiat per deixar la seva lectura. Quan el tanques és sempre a la força, quan el deixes damunt la taula frisses de tornar-hi, quan t’acostes al final voldries que les seves pàgines es multipliquessin i quan l’acabes, saps tres coses ben segures: la primera que el tornaràs a llegir, la segona que la novel·la és impecable en la seva construcció i en el seu estil, la tercera que Charlotte Brontë ha fet amb tu i els teus sentiments el que li ha vingut en gana. Perquè, una cosa has de tenir ben clara possible lector incaut, quan obris aquest llibre deixes de tenir el control, quan avances pel seu text ho fas sempre per un camí marcat del que no pots desviar-te. Sembla que l’escriptora et ve al darrera amb una vara i si et gires per queixar-te ja la tens escridassant davant teu que no t‘aturis: cal seguir-la incondicionalment. Ella és qui dicta les normes, ella és qui fa les lleis, ella és la deessa que regeix les vides dels protagonistes i també qui et converteix a tu en l’imprescindible lector titella.

Jane Eyre més que un llibre és una experiència, una confessió de principis, un crit de rebel·lia, un immortal acte d’amor...

Fausto Puerto

El quinto en discordia. La condemnació predestinada.

FAUSTO | 07 Abril, 2006 11:04

Després de llegir  Robertson Davies no queda més remei que llevar-se el capell i reconèixer-lo com un dels més grans novel·listes que la literatura del segle XX ha donat.  Com un autor així ens pot passar desapercebut? Per què són tan poques les traduccions i edicions dels seus llibres fora d’Amèrica? Possiblement, la falta de pipella dels editors i l’excés de novetats facin que novel·les com aquesta quedin oblidades fins que algú amb bon criteri les reedita.

            El quinto en discordia és com un allau: tot comença amb una simple bolla de neu llançada contra Dunstan Ramsáy (el protagonista) pel seu amic i rival Boy Stauton que falla en el seu objectiu i endevina el clatell de la senyora Dempster, provocant-li un part prematur del qual naixerà el delicat, enigmàtic i escatimat Paul Dempster. A partir d’aquí la novel·la transcorre per camins originalíssims que provocaran en el lector una sorpresa rere l’altra. Ens trobem davant d’un llibre ple de racons per quedar i cantonades per voltar. Amb un fil que s’estira i mai no es romp, l’autor canadenc, amb la seva mestria, ens duu allà on ell vol i quan ell vol, creant un sens fi de situacions i d’històries predestinades que culminaran en un final tan rodó i perfecte, que es permet el luxe de deixar algunes portes obertes a la intel·ligència i a la interpretació del lector que, encara esbalaït, no s’acaba de creure el que ha succeït.  

            Rodrigo Fresan diu que Davies és l’enllaç perdut entre Charles Dickens i John Irving. Jo substituiria Irving per Paul Auster per tal de donar més actualitat a aquesta frase, perquè efectivament Davies té un estil molt clàssic, fa alta literatura, però també és un autor de concepció moderna amb una narrativa fluïda i summament innovadora, que enganxa i no decau mai. És ben probable que Auster l’hagi llegit i assimilat. Ara bé, posats a comparar i tenint en compte que a mi també m’agrada molt l’autor novaiorquès, que totes les comparacions són odioses i que això no deixa de ser una humil opinió, he de reconèixer que Davies en aquesta novel·la és molt superior en tots els aspectes al millor Auster.

            Una de les grans troballes de El quinto en discordia tret de la seva estructura complexa i màgica és la profunditat psicològica de què estan dotats tots els seus personatges perfectament traçats; no podrem oblidar fàcilment la irònica filosofia i el genial sentit de l’humor del pare Blazón (el meu preferit) i tampoc l’ambigüitat sexual i l’endimoniada intel·ligència de Liesl Vitzlipützli..

           

Escrita fa 36 anys i reeditada ara per l’encertadíssima editorial Libros del Asteroide, només em queda donar l’enhorabona a tots els lectors que encara desconeixen aquesta novel·la pel gust i la bona estona que passaran llegint-la .

 Fausto Puerto. 

Crónicas marcianas. El preu de la democràcia.

FAUSTO | 31 Març, 2006 14:47

¿Qué ha hecho este hombre de Illinois, me pregunto, al cerrar las páginas de su libro, para que episodios de la conquista de otro planeta me llenen de terror y de soledad? ¿Cómo pueden tocarme estas fantasías, y de una manera tan íntima?(…) En este libro de apariencia fantasmagórica, Bradbury ha puesto sus largos domingos vacíos, su tedio americano , su soledad…

Jorge Luis Borges.                                                                                                                                 

 

            Com si de la conquesta d’un continent es tractés, poc a poc, d’expedició en expedició, els homes amb els seus coets, les seves il·lusions i les seves pors arriben a Mart. Al principi, tots fracassen. Els marcians ens assemblen aterridors, implacables, metafísics. Però les coses ben aviat canvien: tot el que ens és desconegut serà descobert, tot el que és verge serà  posseït, tot el que és posseït serà aniquilat. Una simple grip pot acabar amb tota una civilització ben igual que una bomba acaba amb la credibilitat de l’home que la llança. Després exportarem la nostra democràcia, la nostra forma de vida, el nostre menjar i les nostres excursions programades. Els marcians, que abans ens feien por, provoquen ara la nostra aflicció i s’acaben convertint en mites, en llegendes,  en nostàlgica poesia. Amb el temps només ens quedarà el remordiment i la cultura mil·lenària extingida,  el silenci sec de les ciutats abandonades i els arenals vermells d’un terra que es mor, i per damunt de tot això l´humanitat inflada de sí mateixa seguirà cercant un déu fugitiu,  un motiu per seguir endavant o un sentit a les coses quan ja no tenen remei.

             Inquietants i imprescindibles, aquestes cròniques són de Mart però podrien ser de la Terra, perquè són reals, tan reals com la sang que es filtra cada dia per uns mons no tan llunyans...

 Fausto Puerto. 

Bogeries de Brooklyn. Un conte de Nadal.

FAUSTO | 23 Març, 2006 17:54

Aquests dies ha sortit a la venda la darrera novel·la de Paul Auster, Bogeries de Brooklyn , de l’editorial Edicions 62, potser la més optimista de totes les seves obres.

Nathan Glas, un ex venedor d’assegurances de seixanta anys que ha sobreviscut a un càncer i a un divorci després de trenta tres anys de matrimoni, torna a Brooklyn —el lloc on va néixer i on va viure la seva infantesa— disposat a passar de qualsevol manera els pocs anys que pensa que li queden de vida. Però el que Nathan Glas no havia previst és que a Brooklyn es trobarà amb Tom, un nebot seu,  i també amb un grapat més de personatges (molts d’ells femenins) que li canviaran la vida fins al punt de convertir-lo en un home feliç.

En essència, Bogeries de Brooklyn és la típica novel·la de personatges amb històries que s’entrecreuen. En ella Paul Auster tracta una vegadamés tots els tòpics que el cinema i la literatura americana ens han presentat fins a l’embafament: homosexuals, estafadors, transformistes, prostitució, drogues, sectes religioses, etc, etc, però ho fa amb la precisió i la perícia dels grans narradors. Amb un llenguatge exacte i directe, fora floritures literàries i cent per cent al servei de la narració, ens va explicant la vida d’uns personatges  presentats, la majoria d’ells, com a bons i vitalistes, perquè a Bogeries de Brooklyn Paul Auster sembla estar molt interessat a defensar la bondat de la gent. També, com en altres novel·les seves, l’autor torna a insistir en l’atzar, les casualitats i en la capacitat de l’home de refer la seva vida. En aquest sentit, la novel·la seria una mica una faula sobre les segones oportunitats. També, com sempre, aprofita algun dels personatges per retre homenatge als seus escriptors preferits: Poe, Whitman, Kafka, Thoreau...

Tot i que crec que Bogeries de Brooklyn és una bona novel·la, personalment no la considero la millor de Paul Auster, en canvi sí que penso que és la més fàcil de llegir i la més entretinguda. M’atreveixo a dir, però, que Auster, segurament conscient de la seva indubtable mestria, ha descuidat alguns detalls que a un autor menys famós se li criticarien. Per exemple, la resolució d’alguns personatges és una mica precipitada, i la línia argumental té algunes petites descompensacions. També, al meu criteri, el perfecte lligat final entre tots els personatges resulta una mica forçat.

Una vegada resolta la novel·la, sense cap justificació argumental comprensible, Auster ens afegeix vuit línies conclusives apocalíptiques, tremendistes i patrioteres sobre l’atemptat de les torres bessones que em semblen absolutament fora de lloc. Però vaja, estam parlant d’un autor sempre molt interessant i d’una novel·la que s’ha de llegir.

Tomeu Matamalas 

«Anterior   1 2 3 ... 89 90 91 92 93 94 95 96 97  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS