Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Home lent. Examinar-se a les velleses.

FAUSTO | 11 Febrer, 2006 10:17

Què heu llegit algun relat de J.M.Coetzee? Si no ho heu fet i us agrada gaudir d´un gran llibre, us recomano que llegiu “Home lent”, la seva darrera novel·la.

             Vaig descobrir Coetzee fa un parell d´estius, remenant llibres en una llibreria. Llavors no era gaire conegut, encara no havia rebut el premi Nobel, però ja havia estat guardonat amb altres premis de prestigi en el món literari anglosaxó. L´editorial Mondadori havia publicat algunes novel·les de l´autor. Vaig veure un llibre, “En medio de ninguna parte” i aquest títol em va fascinar. Vaig comprar-lo i des de llavors he llegit tot quant s´ha publicat de l´escriptor.

            Crític literari, traductor i lingüista, Coetzee es nega a concedir entrevistes i pràcticament no es deixa fotografiar. Va néixer el 1940 a la República de Sud-àfrica. Es va criar entre el seu país d’origen i  els Estats Units. Va ser professor de la universitat de Ciudad del Cabo i, actualment, dóna classes a la universitat de Chicago. L’any 1974 va publicar la seva primera novel·la “En el cor de la terra” que fou seguida per algunes de les seves obres més importants:  “Esperant els bàrbars”, “Infància”, “Desgràcia” i “L’edat del ferro” entre d’altres. En referència a si és un escriptor polític, ell mateix ha  dit: “No soc el portaveu d’una comunitat ni res  que s’hi assembli. Soc algú que té noció de la llibertat, com la té qualsevol presoner encadenat que construeix representacions de gent que s’allibera i veu la llum.”

            “Home lent” és una novel·la que es llegeix d´una tirada, amb un estil directe, descriptiu i distant que ens impressiona per la seva forma impecable i, sobretot, per tot allò que ens diu. L’autor es posa dins la pell de Paul Rayment, el protagonista, i fa una reflexió sobre la vellesa, sobre la solitud, sobre el sentiment amorós dels vells, sobre la mortalitat. Quan llegim Coetzee aprenem a conèixer-nos més a nosaltres mateixos.

             “Home lent” és un magnífic model de rigor artístic i moral perquè combina perfectament els dos aspectes d´una obra literària: el fons i la forma.

Marta Sancho.

La possibilitat d´una illa. El missatge colpidor d´Houellebecq.

FAUSTO | 06 Febrer, 2006 18:15

Michel Houllebecq és un poeta, assagista i novel·lista francès de quaranta-set anys que ha estat qualificat com la gran revelació de la literatura francesa dels últims anys.

Amb la seva última novel·la, La possibilitat d’una illa, ha obtingut un èxit de vendes impressionant ( uns 350.000 exemplars només a França) que el situa al costat dels autors de “best sellers”. Però, no obstant aquesta circumstància, no només no se l’ha de confondre amb un d’ells sinó que se l’ha de situar en les seves antípodes. Houllebecq és un escriptor seriós i compromès que ha aconseguit el seu prestigi a través del boca a boca.

La possibilitat d’una illa és la història en primera persona dels darrers anys de la vida de Daniel, un còmic contemporani que a través dels seus espectacles d’humor provocatiu, càustic, irònic i cínic, analitza els vicis de la societat actual. En ple èxit, essent ja multimilionari, decideix retirar-se a una finca que compra a la costa d’Almeria. Allà comença a escriure una mena de diari on registra allò que li va passant i el que pensa del món i de l’existència.

Al diari de Daniel hi cap tot, des de les seves relacions amoroses i sexuals amb Isabelle, la seva esposa, i Esther, una espanyola vint-i-cinc anys més jove que ell, desinhibida i promíscua, que el fa tornar boig (unes relacions descrites de forma explícita, quasi pornogràfica), fins  a la implicació que ha tengut amb una secta científic-religiosa, els líders de la qual asseguren que l’ésser humà aconseguirà la immortalitat.

Aquest relat principal de Daniel 1, s’alterna amb un altre relat de dos Daniels més: el 24 i el 25, que vendrien a ser clons del primer Daniel separats d’ell per 2000 anys de diferència. Tot i així, La possibilitat d’una illa, encara que en tengui alguns elements, no és de cap manera una novel·la de ciència ficció, sinó mes aviat una novel·la d’anàlisi social, filosòfic i científic.

Quant a l’estil, Michel Houlebecq sembla estar més preocupat pel missatge que pel llenguatge literari, que, a vegades, resulta excessivament periodístic i amb alguns daltabaixos de qualitat. Però, tot i així, la narració està farcida de frases i pensaments subratllables. El to que li dona l’autor al discurs del protagonista (que coneixent Houllebecq té moltes connotacions autobiogràfiques) és  un tant presumptuós i prepotent, i juga tot el temps amb la provocació; sobretot quan analitza l’obra d’altres escriptors reals de manera despietada, o quan defensa postures quasi reaccionàries com per exemple el poder de l’amor sobre els impulsos primaris, o la necessitat d’una tornada a la religió.

Tot i els seus excessos i algunes contradiccions bastant evidents, La possibilitat d’una illa és una novel·la lúcida i profunda, amb un missatge final demolidor i desmitificador. I, sens dubte, el producte d’un autor intel·ligent i molt brillant.   

Tomeu Matalalas

Suaves caen las palabras."... y de la vida el doloroso amor"

FAUSTO | 01 Febrer, 2006 16:47

Una de les grans dames de la literatura italiana del segle XX, íntima amiga, entre d’altres, de Cesare Pavese, Eugenio Montale i Natalia Ginzburg, escriu a carn nua, sobre la relació amb el seu únic fill, Piero, un jove curiós, estrany, inconformista i rebel, alhora que extremadament intel·ligent i peculiar. Ara bé: quin fill, a ulls de la seva mare, no és estrany alhora que bell, intel·ligent i peculiar? Aquest gran misteri de la maternitat, és el misteri que envolta aquest bellíssim llibre, guanyador l’any 1969 del més prestigiós guardó literari italià, l’Strega, i que fou l’obra més venuda de l’any a Itàlia.

            Al llarg del llibre, l’autora reflexiona sobre la difícil tasca de la mare i es demana si mai no arribem a conèixer un fill. Què veuen els fills en nosaltres?, es demana. Com interpreten els nostres actes? I per què, quan nosaltres ho volem donar tot per ells - la millor, la més perfecta de les vides -, ens equivoquem una i altra vegada i no sabem, ben sovint, com actuar, què dir, com estimar més i millor? Perquè aquest llibre és sobretot un relat d’amor, de l’amor que sent una mare per un fill i del dolor que neix d’aquest amor, de la insuficiència i la imperfecció del nostre amor, de la mescla de comunicació i incomunicació que és qualsevol relació, de coneixement i també d’ ignorància.
            A mesura que hom avança a la lectura de Suaves caen las palabras, sentim com a pròpies les angoixes de la mare, els dubtes i els sentiments de qualsevol mare que intenta entendre el seu fill; perquè Lalla Romano no ens ha volgut contar la seva història, sinó la història de totes les mares, de La Mare en majúscules. I el seu fracàs final, quan descobreix que per molt que intenti espiar i entendre les accions de Piero mai no l’arribarà a entendre del tot i continuarà essent per sempre un misteri, és, una mica, el fracàs de tots nosaltres per conèixer i conèixer-nos, per estimar i esser estimats - al cap i a la fi, per ser humans del tot i no a mitges. Aquest llibre, que ara ens presenta per primera vegada l’editorial Libros del Asteroide, és una de les grans obres italianes del segle XX.

 Marti Ordines

Pandora al Congo. La (im)moralitat de l´imperi al Congo i onsevulla.

FAUSTO | 30 Gener, 2006 10:37

A aquestes alçades no cal descobrir a ningú qui és Albert Sánchez Piñol. N’hi va haver prou amb La pell freda perquè és desfermàs un fenòmen d’aquells que fan passar gust als amants de la literatura. Passats tres anys, eren molts els qui esperaven Pandora al Congo amb candeletes. I l’espera s’ho ha pagat.

A Pandora al Congo, títol evocador, ens trobam amb un romanç imaginari, un sàdic assassí amb posat d’heroi, un advocat manipulador i maquiavèlic, un jutge carregat de prejudicis, un famosíssim autor de novel·les que es limita a formular guions per a què els desenvolupin els negres literaris, una tortuga sense closca, un irlandès amb llinatge escocès, una raça desconeguda, dos aristòcrates perversos però no tan dolents com semblaven... Tot passat pel sedàs d’un jovenet ingenu amb pretensions literàries que, durant seixanta anys, es dedica a escriure un cop i un altre la mateixa història.

L’argument de Pandora al Congo és envitricollat –un enginy en clau detectivesca i amb dosis d’humor, amb referències metaliteràries i històriques, que aparentment podria arribar a desconcertar–, però es desplega amb mesura i intel·ligència. Tanmateix, més enllà del fil conductor i l’aventura, descobrim l’engranatge colonial –a l’Àfrica i onsevulla, ara i sempre–, els mateixos paranys i argúcies que fan clapir els dèbils i enriquir els poderosos sota els auspicis de l’imperi.

Pandora al Congo és, sobretot, el desenvolupament d’un parany absolutament immoral, la història d’una gran mentida, amb la colònia belga i la metròpoli londinenca com a teló de fons. Pandora al Congo il·lustra la convivència fonamentada en la llei del més fort, en una civilització absurda en què les ambicions i les convencions estan per davant de les conviccions.

És la moral de l’imperi a les colònies, llocs “on el dret no hi té drets”.

 

Llorenç Carreres

Los girasoles ciegos. Derrotats-heroics, que no herois derrotats.

FAUSTO | 28 Gener, 2006 16:34

            Entre 1939 i 1942 moltes coses deixaren de ser impossibles i es feren reals. Els somnis d’uns es convertiren en els malsons d’uns altres i l’home demostrà una vegada més que quan s’arriba al límit, encara es pot donar una passa més. Alberto Méndez ens duu i ho duu tot al límit, la seva prosa ens deixa davant d’un precipici d’emocions,just al límit de la voluntat, al límit dels sentiments, al límit de les llàgrimes. De sobte, amb un cop de ploma ens empeny, (o som nosaltres que ens deixem caure ?) i el passat  que no hem viscut es  torna  memòria i present.

            Los girasoles ciegos ens parla de derrotats-heroics, que no és el mateix que herois derrotats. Els personatges són, primer de tot, persones derrotades. L´esperança és a molts d´anys del destí que els toca viure. Llavors, i davant d’un final imminent i inevitable, es converteixen en herois a la força, sense ganes, sense fe. Ja que no hi ha opcions tampoc no hi ha esperances. Los girasoles ciegos és un llibre desolador,  hipnòtic. Un llibre que ens deixa ferits de literatura. No hi falta res i res hi sobra. Profunds , senzills, sense concessions, els quatre relats que composen l’obra es superen l’un a l’altre, però no es fan ombra: es relacionen subtilment i ens deixen la sensació de que el que llegim és sempre sublim. La ploma de l’escriptor es transforma en un bisturí que dissecciona amb precisió cada un dels personatges i la seva història, convertint la prosa en poesia. Però, al mateix temps, també ens dissecciona a nosaltres, els lectors, fent-nos sentir les pors i la solitud del militar  nacional que es rendeix als vençuts, o l´impotència del poeta davant la mort del seu amor i les ganes de viure del seu fill, o el valor i la ràbia del condemnat a mort escopint la veritat a la cara del seu botxí, per acabar finalment amb una relat a tres veus, perfecte com la maquinària d´un rellotge que ens senyala l´hora del salt a l’abisme.

             La guerra, amb la velocitat del llamp, ens acosta a la mort. Precipita els esdeveniments , accelera el procés de la vida escurçant-la, fent que el poc temps que ens queda sigui molt valuós. Això ho saben els personatges d’aquest llibre: morts des del principi, esperen per contemplar el seu final. Resignats, els convertim en herois però, en el fons, sabem que la seva derrota és la nostra, la de tots.

             Alberto Méndez va morir  quatre mesos després d’haver publicat el seu únic llibre, per  tant és aquest el llibre d’una vida. Traductor de grans escriptors com Dickens, Stenvenson , Chesterton o Shakespeare. Llicenciat en filosofia i lletres, editor i finalment escriptor, ens ha deixat als lectors el millor de sí mateix en un sol llibre. Una troballa, una rara pedra fina, un  gran descobriment que ens reconcilia amb la bona literatura i ens recorda que el passat, el present i el futur són camps de cultiu on la paraula es fa gran i perdura, on creixen cards i males herbes, però també, flors i gira-sols. 

Fausto Puerto

«Anterior   1 2 3 ... 93 94 95
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS