Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El món llegeix Acorar

FAUSTO | 26 Gener, 2012 08:00

 Toni Gomila mereix
elogis i alabances,
amb el dia de matances
que a l'escena ens ofereix.
Acora i aprofundeix,
reflexiona amb ironia
i precís radiografia
el nostre món capolat.
Matances i societat:
perfecta al·legoria
.
 
Mateu Xurí

.

"Les paraules ja no se les endurà el vent" Toni Gomila


. 

La vida de las palabras


Algunos de los espectáculos más memorables del teatro mallorquín contemporáneo tienen en común la recuperación, la vivificación y la reivindicación de un prodigioso vocabulario, común en el pasado reciente en la Part Forana y hoy esencialmente en desuso, al menos en el ámbito urbano. Es el caso por ejemplo de La casa en obres de Pep Tosar o de Memoria d'en Julià de Iguana Teatre y ahora de esta maravilla, Acorar, que tan sólo puede disfrutarse en el coqueto Mar i Terra los dos viernes próximos.

Toni Gomila es un actor como la copa de un pino, Rafel Duran un director excelente y Rafel Lladó un escenógrafo estupendo, así que la sorpresa (magnífica) esta vez consiste en descubrir a Gomila como autor, y muy buen autor. En el entorno de unas "matances" caseras, desarrolla, a la vez, un amplio relato con retrato de variopintos personajes y actitudes, de una credibilidad apabullante; una construcción tan literaria como genuinamente autóctona (con expresiones como "silencio talayótico", y eso es sólo un ejemplo) y una reflexión, no por abierta menos certera, sobre quiénes somos los mallorquines, suponiendo que seamos algo. Eso en menos de una hora, prácticamente en solitario y haciéndonos reír o emocionarnos, y a ratos ambas cosas a un tiempo.

Los paréntesis visuales o los acompañamientos sonoros enriquecen aún más la pieza, y únicamente esa conclusión de trazas simbólicas puede resultar algo desconcertante. En cualquier caso, un trabajo excepcional en todos sus aspectos, que deberían ver todos los mallorquines y ser declarado de utilidad pública. Llenazo en un Mar i Terra a rebosar, el viernes, y ovaciones tan reiteradas como merecidas.

Francesc M. Rotger (Diario de Mallorca)


.

"Acorar", se vende pueblo

.

Cada vez hay más personas en la isla que reniegan de su condición de mallorquines, José Ramón Bauzá ha creado estilo. Sin embargo, subsisten disidentes que porfían en metabolizar su relación con Mallorca. Recele de estos últimos, si no han asistido al monólogo Acorar, de y con Toni Gomila. Excepcionalmente, el teatro vuelve a representar la vida, y no se ciñe a mero remedo de la telebasura que IB3 encarna a la perfección. Sin embargo, no nos pongamos estupendos. El sencillo montaje funciona porque es una escueta introducción de una hora en nuestras entrañas.

Acorar podría subtitularse "Se vende pueblo". Entre el texto de Gomila y la declamación de Gomila, me quedo con una interpretación sin miedo ni esperanza. Fortificado en su papel de mallorquín, el actor/autor provoca la risa inesperada mientras sirve filosofía con sobrassada, desde un cuerpo que envejece a voluntad de su dueño. Sus manos gigantescas de matancero palpan con tiento de internista al cerdo que llevamos dentro, o que nos introducimos ritualmente en porciones. Sólo echo a faltar la frase verídica de un nativo, "mi panza es un cementerio de lechonas". Lo cual nos lleva a que se debería proclamar 2012 como el año de Acorar. Pasear el espectáculo por plazas y colegios respetando la libre elección de cerdo, enriquecerlo con aportaciones populares que el proteico Gomila refinará en arte.

Acorar es más útil que un curso escolar. Ya sé que van a rebatirme que Mallorca ha dejado de interesarnos, pero también de esto trata el montaje. Me susurran que no puede entenderse fuera de la isla. Mejor así. Que no tiene traducción posible, cuando en argentino sería Achurar. Que quien no haya ido a unas matances,... ¿qué hace en Mallorca, alguien que no haya participado en la ceremonia sangrienta? Acorar concluye por ahora que lo que hemos perdido no tenía demasiado valor, lo cual no atenúa el dolor de la pérdida. No nos hemos traicionado, sólo nos hemos malvendido. La única forma de entender a los mallorquines es haber dejado de serlo.


Matías Vallés (Diario de Mallorca)


*** 

Autèntica Mallorquinitat teatral


No coneixia el significat del terme, del verb “acorar”. Però si com jo el desconeixen i en volen saber el sentit,  no el cerquin pas al viquipèdia; millor que vagin a veure l’obra de Toni Gomila que du aquest títol i entendran per què ho dic, a part d’aprendre i gaudir com al manco jo poques vegades ho he fet en les darreres temporades teatrals.

Que Toni Gomila és un magnífic actor a hores d’ara ja ho sabem tots. El que ha quedat palès amb aquest monòleg és que també és un gran autor. Un notable dramaturg. A més, i per afegit, de ser també el millor pagès que he vist mai sobre un escenari. L’autenticitat del(s) personatge(s) que ens hi regala frega la realitat. És un treball gairebé documental. Un retrat tan fidedigne com emotiu i divertit d’un episodi tan “nostro” com les matances, que serveix a l’autor i actor manacorí de context per repassar, definir, admirar i reivindicar l’essència de la societat mallorquina més genuïna. La de poble. L’ancestral. La de sempre. I és que el monòleg Acorar és un exercici de profunda “mallorquinitat” fet amb el cor. Un homenatge. Antoni Gomila hi fa més per la nostra cultura i el nostre patrimoni tradicional i antropològic en aquests cinquanta minuts, que tots els discursos Polítics, nacionalistes o no, que he sentit en la darrera dècada. I és molt menys avorrit.

Gomila, molt ben dirigit per Rafel Duran (les millors direccions són les que no es noten), s’hi aprofita d’ell mateix.  Es coneix molt bé i se’n treu tot el profit (sembla una obvietat però no ho és tant: no tothom coneix les seves virtuts ni és conscient de les seves limitacions). És un home còmic gairebé sense voler. La seva presència diverteix. L’espectador simpatitza amb ell. Cau bé i just això ja marca el to de la funció. Així que no ho exagera, i ja des de l’inici, sense bufonades ni més acudits dels necessaris, se submergeix en la intrahistòria pagesa i rep el calor del públic, que se sent proper. S’identifica i, de tot d’una, se’n fa seu l’espectacle. El viu com a propi. Com si estigués fet entre tots. Com quan la padrina ens conta una història que, tot i que la coneixem, la conta millor pel pes de l’experiència, la nostàlgia i l’autenticitat. I paga la pena d’escoltar. D’aprendre. Perquè mira que és bonic i ric el llenguatge de la terra, de la pagesia. I sovint desconegut. Per això, aquesta obra a més de bona és important. Obligatòria, diria jo, en una societat cada cop més enfora de la seva identitat.

Només li posaria un emperò al final, que romp amb el to general del relat, més simbòlic que no la resta, i que al meu gust resulta una mica estrident dins el conjunt. Però és perquè alguna cosa hem de dir de les feines alienes quan les trobem gairebé rodones. Tan bones que no tan sols ens agraden sinó que ens fan enveja per no haver estat idea nostra. Serà difícil veure a cap escenari res millor enguany.

Javier Matesanz (Diari de Balears)


. 

“Acorar”, les matances com a excusa

.

Antoni Gomila és un bon actor. Té vocació i la desenvolupa tan bé com sap. Creu en el que fa. I això, fins ara, ho ha sabut veure el seu públic i també la indústria audiovisual mallorquina, que l’ha inclòs tot sovint en el repartiment de les seves produccions. Ara, però, s’imposa un parèntesi en l’anàlisi de la seva tasca actoral. Gomila ha elaborat un text per ser dit i interpretat. Ha estat, també, l’autor de l’obra que interpretava. Acorar, li ha posat de títol. És una obra valenta i fonda, que arriba endins, que diu, perquè és pensada, i que fa pensar perquè diu.

Acorar és un text que es mou entre la reflexió i la temeritat, o potser entre la valentia i la nostàlgia, o qui sap si entre l’anàlisi i la revolta. O, molt segurament entre tot sis paràmetres. La valentia, amb un punt d’audàcia i fins i tot de temeritat, d’Acorar rau en el fet de presentar una reflexió acurada (acorada) sobre els perquès de la involució de la identitat mallorquina des d’un lloc comú costumista i sentimental. El títol del text de Gomila no és, en absolut, gratuït. “Acorar” significa “ficar una cosa fins al cor”, en sentit físic. Però també en sentit metafòric. L’actor/autor manacorí ens vol acorar el ganivet de la consciència identitària. Una identitat feble, tremoladissa, tènue, incapaç de sobreviure als embats globalitzadors i, tampoc, a l’agressió permanent de la veïna Espanya. Així doncs, no és perquè sí que “acorar” també significa “aniquilar, fer desaparèixer del tot”. Tornem on érem: un dels grans mèrits de Gomila és presentar-nos aquesta reflexió profundíssima des de la darrera de les realitzacions essencials de la nostra identitat: les matances. Gomila no té por de fer-ho des d’una escenificació costumista, tot i el risc que això comporta. No dubtam que aquesta escenificació és volguda i pensada pel mateix autor. No estaria gens malament que en sortir de l’espectacle es fes una demoscòpia entre l’univers d’espectadors d’Acorar. Què han pensat? Com han llegit les paraules de Gomila? Els és igual si els mallorquins som, o no som? Han vist un espectacle nostàlgic de record de “lo nostro”? Si és així, potser caldria també, en sortir de l’obra, una colonoscòpia a l’univers de culs sodomitzats de l’estirp mallorquina, conformada a parar, a rebre i a callar.

Acorar corre aquest risc, però se’n surt, perquè tresca en els ancestres més fondos per mirar de trobar una explicació de tot plegat. Els talaiots, els romans, la tradició judeocristiana o la vinculació atàvica amb Déu, ésser superior i senyor de totes les coses, serveixen a Gomila per desgranar els tòpics i els estereotips d’una societat que no s’estima.

El text té tanta força i la interpretació de Gomila és tan natural, sincera i fonda que l’espectador surt (o hauria de sortir) amarat d’un sentiment d’indignació i revolta tan profund que no li permet de valorar el muntatge com a espectacle teatral. Les projeccions i les aportacions sonores s’han d’entendre més com una mostra de modèstia o de pudor del mateix Gomila que no com una aportació necessària a l’espectacle. El monòleg és un dels grans colossos del món dramatúrgic. L’actor s’enfronta tot sol al text, a l’escenari i al públic. Tot i que no hi desdiuen les aportacions escenogràfiques, Gomila està capacitat per enfrontar-s’hi de manera encara més despullada. El terra enrajolat de diaris, notaris de l’acorament del nostre poble com ho és també el mateix Gomila durant tota l’obra, és omplit de manera descomunal per la capacitat interpretativa d’un actor total. Hom, en veure’l, entén el que ha de ser el teatre i el que ha de fer un actor. Comunicar, ser capaç de convertir en vida la ficció que interpreta, parlar amb pulcritud i puresa fonètiques, mostrar-se com es mostra el seu poble, escarnir, trobar l’expressió transcendent, criticar, mirar, moure’s i, sobretot, fer pensar. És a dir, transformar. Gomila no fa una obra d’entreteniment, sinó un assaig, o un poema èpic que reclama, amb tots els artificis de què disposa, un cop damunt la taula, un “ja està bé” que contrasti amb l’ancestral, submís i passiu “tanmateix”.

Reflexions de caire filosòfic sobre la vida (anestèsica) i la mort (el que dóna sentit, a la fi, a la nostra existència), enfilalls infinits de mots emmidonats extrets de la part fonda de la caixa, llenguatge puríssim que traspua autenticitat, contrast de registres entre els moments més editorials (periodísticament parlant) i els instants que es mostren com a mirall d’una tradició moribunda però encara viva, consciència dels esforços més o menys inútils per afrontar els nostres dies de manera sostenible i globalitzada amb eufemismes (ecològic, biològic, biodinàmic) per no anomenar les maneres de fer tradicionals pel seu nom. La visió de la Mallorca tancada, rància, poruga, ignorant, aquella que no coneix més món (ni el vol conèixer) que la Península, París, Bones Aires i terra de moros. Un convit a pensar per què avui sabem els noms de les andròmines caduques que ens han fet creure que són essencials (els cotxes, els mòbils, els ordinadors) i en canvi anomenam genèricament els elements perennes, els eterns, els que sempre hi són, un convit a pensar per què hem canviat el paisatge i per què hem baratat de paisatge. Tot això, i més, té lloc a Acorar.

Per això, si qualcú ha sortit de l’obra amb els ulls humits de tant de riure i amb la cara desencaixada, és que no ha entès res. Si un altre n’ix amb els ulls plorosos recordant les matances que feia amb els padrins, també s’equivoca de sentiment. Acorar és un plany profund per un poble que no sap existir, una crítica mordaç a una manera d’entendre la vida que, alhora que podem recordar-la amb nostàlgia, ens ha menat a l’autodestrucció. Un atac furibund a la ignorància i a la curtor de mires. O a la curtor, i punt. Un convit a la revolta, fet des d’una concepció tel·lúrica, filosòfica, filològica i sentimental de la nostra identitat.

Antoni Riera (Cent per cent)

.

ALTRES LLIBRES EDITATS:

 Mosaic de lletres

 La aventura ausente

.


Gomila 

Toni Gomila es de Manacor, y esta condición prevalece sobre todas las demás. También es actor, aunque cuando lo ves por primera vez puedes imaginar que se trata de un importador jordano de pistachos o de un diseñador sardo de boinas posmodernas. Hace meses que, con toda justicia, vive la aventura del éxito con el monólogo Acorar, del que es intérprete y autor. Acorar es un sinónimo mallorquín de degollar y el acorador es el especialista que, los días de matanza, se encarga de matar a la bestia. Ahora, la hiperactiva librería Món de Llibres de Manacor acaba de publicar este texto y nos permite acceder a una reflexión cómica pero nada superficial sobre los cambios explícitos y metafóricos de unas tradiciones, una lengua y una manera de asumir el paso del tiempo.

Fuera del escenario, Gomila destaca por la coordinación entre gestualidad, mirada y voz. En el escenario lo ignoro, porque sólo lo he visto devorando una generosa paella y, disfrazado de barman, haciendo de maestro de ceremonias de una presentación literaria en la que ambos acabamos sorprendidos y extenuados. Leyéndolo, constato que Gomila explota las mismas virtudes que en la mesa: buen oído, interés para detectar la sorpresa y la paradoja, sensibilidad para reconvertir la inseguridad en combustible creativo y pasión por la discusión, especialmente cuando no lleva a ninguna parte. Por escrito, acumula arrebatos de lirismo, osadía filosófica, observación sociológica y el humor de los que intuyen que, en ocasiones, la distancia más corta para llegar a la comicidad es la ironía.

El espectáculo Acorar ha sido y es un éxito. Los que entienden de teatro hablan de mallorquinidad relativizada y de temeridad antropológica. Tienen razón. Para describir las contradicciones y servidumbres del progreso, Gomila se agarra a la metáfora de la sobrasada blanca, a los colorantes que mantienen su prestigio cromático y a todas las veces que, para sobrevivir, un país tiene que venderse el alma al diablo (alemán o euroburócrata). Gomila también se refugia en los prodigios de una lengua exuberante, pensada para aislar (y vacilar) a los forasteros y hacerles comprender que a los que dominan sus secretos no les preocupa la facilidad, una lengua que se enriquece con variedades infinitas de sinónimos y malabarismos fonéticos. Y nos regala frases que, incluso cuando no acabas de comprenderlas, puedes saborear durante horas ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra"). Todo este mundo que se pierde queda atrapado por Acorar, un texto de una melancolía intensa y contagiosa.

Sergi Pàmies. La Vanguardia 2/03/2012

Comentaris

  1. Cati
    Acorar

    Ens has fet esclafir de riure i ens has fet plorar; ens has fet sentir grans i ens has fet sentir petits; i tantes sensacions, emocions, reaccions,...en fi, Toni, cal dir-te: GRÀCIES!

    Cati | 27/01/2012, 13:08
  2. Joan Ll.
    Acorar

    He sortit amb el cor encongit, me n'he donat compte que vivim un final, el crepuscle d'una època que no tornara. Restarem globalitzats sense la més minima personalitat, amorfes i per lo tant absolutament manipulables, es clar que això ja ho sabien els dels PP i PSOE, sense que en siguin culpables directes, els vertaders culpables som nosaltres mateixos, però se n'aprofitaran.

    Joan Ll. | 10/03/2012, 17:52
  3. Antoni Vives
    Acorar

    Ja ho vaig escriure a l'Ara, però avui em ve de gust fer-ho aquí: A Acorar hi som tots nosaltres, tots sense excepció. Els que aplaudim o riem amb una part del text, i els que riuen i s'emocionen amb una altra. Penso sincerament que la feina d'en Toni Gomila és una fita en aquesta florida de catalanitat que vivim tots plegats. Moltes gràcies Toni!

    Antoni Vives | 26/10/2012, 21:04
  4. Francisca Maria Barceló
    Acorar

    Dilluns 5 de setembre a Llucmajor va venir en Tomeu Gomila a representar aquest monòleg excepcional ACORAR.Va ser una hora que em va recordaer el meu pare que anava per les cases "MATANT" el porc de les matances.la meva filla i una amiga que tenen 17 i 16 ans respectivament s'ho varen passar super rient i a estones posant ses antenes per escoltar el que deia.
    PD.La meva filla no sabia que era un suspiro

    Francisca Maria Barceló | 07/08/2013, 16:44
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS