Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Canviar d’idea. Canviar de perspectiva

FAUSTO | 02 Febrer, 2012 08:00

En la faixa de propaganda d’aquest recull d’assajos, el comentari d’un crític remarca la combinació d’humanitat, humor i intel.ligència de la seva autora, Zadie Smith. Hi estic d’acord, completament, encara que hi afegiria una altra qualitat que m’ha corprès més que cap altra: la seva honestedat. El títol original ja ens en diu alguna cosa, Changing my Mind , i l’autora ens explica com el procés d’escriure suposa també un procés de canvi: quan un escriptor acaba d’escriure un llibre ja no és la mateixa persona que el va començar i, de fet, després d’un cert temps, és molt probable que ni tan sols s’hi reconegui.

El llibre està estructurat en cinc parts: Llegir, Esser, Veure, Sentir i Recordar.  En la primera parla de les seves lectures, heterogènies, però que comparteixen la presència d’una veu sincera i en les que s’evita el “falsejament de l’experiència humana”. En la segona escriu sobre el propi fet d’escriure i com aquest condiciona la vivència de la realitat. El tercer apartat està dedicat al cinema, a la seva estimada Hepburn, a la pel.lícula Bellísima de Visconti i a tot un seguit de films que va veure durant el 2006; fins i tot ens fa una crònica dels óscars. En la part Sentir, Zadie Smith parla del seu pare, de la seva vida i la seva mort, de la família i de la importància de l’humor com a via de dignificació de la realitat. L’última secció, Recordar, és un homenatge a l’escriptor David Foster Wallace.

Zadie Smith practica el que ella anomena “incoherència ideològica” o, més explícitament, “parlar llengües” i que es manifesta en l’expressió de veritats simultànies,  producte del fet de veure les coses des de les distintes posicions que ens poden tocar viure. Ens posa com a exemple d’aquest fenomen a Shakespeare i cita a Keats per a explicar-ho: “[Shakespeare poseía en abundancia] la “capacidad negativa”, es decir, aquella por la cual un hombre es capaz de vivir con incertidumbres, misterios y dudas, sin la irritante búsqueda de hechos y razones”. Aquesta capacitat de “parlar llengües”, és el resultat d’un procés que porta a la persona a una flexibilitat en la seva veu i que, segons Smith, condueix a la flexibilitat en la vida. Proposa, fins i tot, una teoria del procés de construcció d’aquesta veu valuosa. En una primera fase, i sense cercar-ho, la veu es troba enmig de dos sistemes de creences rivals. En una segona, la veu aprèn a ser flexible entre els dos punts. En la tercera, es genera la sensació de que es pot veure les coses des de les dues posicions. En la quarta i última, que Zadie Smith considera senyal de genialitat, la veu renuncia a la seva propietat, desenvolupa una percepció creativa de la dissociació, en la que les reivindicacions que considera pròpies no són més poderoses que les de qualsevol altra posició.

En aquesta obra sembla haver-hi un element unificador: la recerca de la dignitat sense, per això, caure en les trinxeres de les “veritats úniques”, de les essències de ser dona, negra, jueva, progressista o conservadora. Diu: “En general, nos negamos a ser el otro. Nuestras propias experiencias nos resultan necesariamente más reales que las ajenas, sesgadas por nuestra percepción de nuestra centralidad absoluta.”  Zadie Smith proposa un “descentrament”, un salt empàtic cap als altres. Admira de Wallace el fet que “Siempre intentaba situar “las relaciones entre las personas” como la luz al final de sus oscuros túneles narrativos (…) La lucha con el ego, la lucha con el yo, la lucha para dejar que los demás existan en su genuina “otredad”: ésos eran aspectos de la lucha del propio Wallace”.

En aquesta recerca de la dignitat, que ens arribarà gràcies a la nostra flexibilitat, a la nostra capacitat de sentir els altres tal com són, l’autora ens avisa de quatre grans obstacles: la ubiqüitat de la televisió, que fomenta la passivitat; la voracitat del capitalisme actual, en el que el valor d’una cosa és el que li atorga el mercat; el triomf del discurs terapèutic, que ens presenta sempre com a víctimes i, finalment, la filosofia allunyada de les grans qüestions i vista com una branca de la lingüística. Aquestes tendències alimenten una consciència d’un mateix exacerbada que, a més, ens eximeix de responsabilitat davant el món i ens aboca a definir una “bona vida” com una vida amb l’objectiu únic d’aconseguir el benestar personal.

Les veus a les que Zadie Smith dóna protagonisme en aquest llibre presenten una ètica que defensa que la “bona vida” només serà possible gràcies a les bones relacions entre les persones. Es tracta d’un canvi de paradigma. El podem assumir?

Paula Vicens

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS