Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

LUNA NEGRA: Les dèries literàries de Gabriel Bertotti

FAUSTO | 12 Abril, 2012 07:00

La impressió que te’n duus en parlar per primera vegada de literatura amb Gabriel Bertotti (nascut a Bahía Blanca l'any 1963 i resident a Mallorca des de 1994), és que en sap més que tu. Després, a mesura que el vas tractant, que vas parlant amb ell de llibres, de tendències, d’estils i d’autors, arribes a la conclusió definitiva que, no només en sap més que tu, sinó que en sap més que qualsevol altre que tu coneguis.

Vaig llegir amb avidesa els vint-i-un relats curts que conté el recull La aventura ausente , que publicà el 2009 el nostre bon amic Fausto Puerto amb el número 2 de la seva  col.lecció Món de Llibres, i vaig constatar, amb aquella lectura, l’immens cabdal literari, poètic i imaginatiu que ja sabia que Gabriel posseïa fins i tot sense haver llegit encara res seu.

Ara, Bertotti ens presenta Luna Negra, el segon treball seu que surt a llum i que li publica Sol de Ícaro, una editora pollencina annexa a Edicions El Gall a l’exquisit càrrec de Toni Xumet.

No em resulta gens fàcil parlar d’aquesta obra, que podem qualificar de novel.la només en base a convencionalismes pràctics, perquè Luna Negra és, en opinió meva, un treball tan exuberant, tan aclaparant, tan colpidor, tan intens, tan complex, tan desmesurat, tan summament ambiciós, tan descaradament literari, que sobrepassa els límits de qualsevol dels estils i les tècniques narratives on se la vulgui enquadrar. Que ningú que no estigui disposat a dedicar-hi tota la seva atenció iniciï la lectura d’aquesta obra.

En els primers capítols, dónes per suposat que Luna Negra és una novel.la perquè hi ha en ella un plantejament i un nus; però a mesura que avances en la lectura descobreixes que aquesta sensació inicial és sols un miratge, que Gabriel Bertotti, ni està especialment interessat a donar versemblança als arguments que planteja, ni a desfer cap dels nus que ha anat trenant, ni a cercar un desenllaç sòlid i definitiu per a la història.

En base a les regles usuals, la sinopsi de Luna Negra podria ser, més o menys, aquesta:

A mitjans de la dècada dels noranta, Eva i Pablo, dos argentins residents a Espanya, coincideixen en un vol de tornada a Bones Aires. Pablo torna a la ciutat perquè el seu pare acaba de fallir, i Eva, separada dels seus pares i enviada a Espanya d’ençà que era una nina, ha tengut després d'anys la necessitat d’esbrinar què va passar amb els seus progenitors durant la dictadura militar. Arribats a Bones Aires, la parella inicia una peculiar relació entre ells i també amb dos vells amics de Pablo: el Gato i el Mono, dos personatges de la més típica fauna de la ciutat.

En principi, Pablo té la intenció de visitar la seva família, però ho va posposant per tal de, amb l’ajuda dels dos amics retrobats, iniciar la recerca dels pares d’Eva. Mentre, apareix en la història el Brujo Taboada, un personatge de la narració El sueño de los héroes, d'Adolfo Bioy Casares, que en la novel.la de Bertotti s'ha convertit en una persona més o menys real que ha estat esperant els quatre joves durant seixanta anys per tal de  venjar l’assassinat del seu gendre —que tengué lloc en el carnaval del 1930— i la mort de la seva filla, que emmalaltí i morí del disgust. Taboada pretén que algun d'aquests joves mati en un duel a ganivet l’assassí del seu gendre i causant indirecte de la mort de la filla, un tal Lagarde, que, com el Brujo, és un personatge de la novel.la de Bioy Casares que també ha esdevingut més o menys real  i que espera amb provocativa impaciència que qualcú s’atreveixi a perpetrar la venjança...

Tot i que està dividida en tres apartats ben definits, en opinió meva, si Luna Negra fos una novel.la a l'ús, es podria donar per acabada al final de la segona part, atès que l'últim capítol, Luz oculta, més que la convergència final de l'argument o un epíleg aclaridor, vendria a ser una mena d'annex poètic i filosòfic. Anem a raonar-ho.

A Iniciación en el círculo es teixeixen les relacions entre els quatre protagonistes. Començam a saber coses d'ells (en desordre alfabètic, com diria Mario Benedetti) per comentaris de l'un i de l'altre, a través del viatge sentimental pel paisatge urbà del Bones Aires de la seva adolescència i joventut que realitzen Pablo, el Gato i el Mono en companyia d'Eva a la recerca dels seus pares, i, també, per unes  cintes que va gravar Pablo a Espanya i que, entre mate i mate, va reproduint als altres amics. Per tot el que ens conten, deduïm que tots ells són conscients que no hi ha somnis a llarg termini, i, sobretot, que la por anivella per baix; deshumanitza, paralitza, devasta. Que  l'èpica només existeix als llibres d'història.

La línea recta explica la trobada dels quatre joves amb Serafín Taboada, el Brujo, que, com hem dit abans, fa seixanta anys que els espera per tal que un d'ells mati en un duel a ganivetades al Doctor Sebastián Valerga, un pèrfid personatge que, segons el Brujo, només existeix per perdre la vida en aquest duel. Tots els actes de Taboada tenen un únic sentit: matar el Doctor Sebastián Valerga, que, d'altra banda, és l'única manera que tenen ambdós de morir del tot, atès que mentre no es compleixi aquest acte de venjança, Valerga i Taboada continuaran suspesos en un indefinit laberint circular del temps com dos fantasmes encara amb una lleu encarnadura terrenal.

És en aquesta part quan Bertotti introdueix en la narració el terrorisme d’Estat minuciosament planejat a Argentina pel general Videla i la seva Junta Militar durant els darrers anys setanta. D'una manera molt tangencial i sense cap tipus de concreció, apareix en la història l'ombra sinistra dels segrests, les tortures, els assassinats, les desaparicions i altres implacables actes de repressió salvatge i institucionalitzada perpetrats durant aquesta tenebrosa etapa; però, tot i que els personatges són víctimes directes de les restes que queden encara de l'època més virulenta de l'anomenat eufemísticament “Proceso de Reorganización General”, semblen acceptar la seva dissort com una fatalitat inevitable, com si gairebé disculpassin els tètrics repressors, que, després de tants anys,  actuen amb una desídia de funcionaris desganats i  asseguren fer la seva terrorífica feina “sin odio”.

I és en finalitzar aquesta segona part quan, al meu criteri, podríem donar per resolta la trama, perquè Luz Oculta —si Gabriel Bertotti, en la seva immensa erudició no ha posat alguna clau secreta que no he sabut desxifrar— no actua com un epíleg, sinó com un annexe altament filosòfic, poètic i dramàtic.

Dos dels personatges que ja coneixem, Eva i el Gato, permeten a l'autor aprofundir encara més en el tema de l'amor, l'erotisme i el sexe; i la introducció d'un nou personatge, un vell, paralític i decadent subcomissari de policia que va avançant de manera inexorable cap a una mort que endevinam propera, li dóna peu a reflexionar filosòficament sobre la culpa i els remordiments. Naturalment Bertotti, en el seu afany d'apurar les situacions fins al límit, a estones, il.lustra aquest intens poema d'amor, sexe  i erotisme amb descripcions directament emparentades amb la pornografia, i, també, amb l'escatologia, atès que ens explica amb tot luxe de detalls com el fonedís subcomissari de policia va excretant tones de merda mentre intenta allunyar els remordiments invocant el record d'una amant pèl-roja que va tenir en la seva joventut.

Tot això barrejat amb tocs de l'estil Blade Runner: una pantalla de televisor on hi surt un militar magre amb el nas gros i un estricte bigot que justifica la repressió afirmant repetidament que “todo fue por amor”; o un pastor evangèlic amb les mans aixecades cap al cel que adverteix de manera obsessiva els feligresos que vagin amb compte, perquè “Dios no deja de vigilarnos”...

Quant a les influències, la introducció de la geometria, el nom d'algun dels personatges i la pròpia trama, desvelen des del començament l'homenatge que ret Bertotti a la divina trilogia argentina Cortázar-Borges-Bioy Casares; però, atenent la vasta informació literària que manega, vés a saber quines altres fonts nodrien el compartiment literari del cervell de Gabriel quan pensava i escrivia Luna Negra. El que sí que es detecta de seguida és el seu estil sincopat (com la música de Thelonius Monk, admet ell), barroc i apocalíptic (com el rock simfònic progressiu del grup anglès Yes, afegesc jo), obsessivament fragmentat per una puntuació textual i sintàctica que no sempre coincideix amb la que usaries tu. En tot cas, la tècnica narrativa i el toc poètic i filosòfic que usa Bertotti  ens deixa clar des de la primera pàgina que no estam parlant, precisament, de literatura d'aeroport.

Cal no enganyar ningú. Luna Negra és l'obra d'un escriptor compromès amb la literatura que escriu sense condicionants i obviant les tendències del mercat. La qual cosa no impedeix que el lector segueixi amb irrefrenable interès i curiositat  les peripècies dels  quatre protagonistes, autèntics cràpules sense llar, psicològicament tarats però encara amb una espurna d'innocència i vergonya, que es mouen per un Bones Aires caòtic i emmudit on la bona gent gairebé no s'atreveix a sortir al carrer.

Tomeu Matamalas

Comentaris

  1. CHICHE
    LUNA NEGRA

    EXITOS para ti Sufro al leerte y a la ves orgullo

    CHICHE | 12/04/2012, 12:03
  2. CHECHU
    LUNA NEGRA

    ESTE LIBRO A MI COMO LECTORA ME PRODUJO DELEITE,ASOMBRO,FRESCURA,IMAGINACION,CURIOSIDAD,SORPRESA,PENSAR,SABER,DISFRUTE,REFLEXION...

    CHECHU | 12/04/2012, 18:53
  3. Eva
    Luna negra

    Señor Matamalas, ándese con cuidado que al último que nos trató de "psicológicamente tarados" ya lo hicimos boleta. Tal vez el hecho de ser uno de los pocos críticos que lee los libros que critica le permita eludir nuestros posibles cachiporrazos. Eva, el Gato, el Mono y el Narigón lo saludan.

    Eva | 13/04/2012, 12:55
  4. Ceci Vigier
    Luna Negra

    Muy buena invitación!! a por él! Gracias!

    Ceci Vigier | 15/04/2012, 13:07
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS