Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

LUNA NEGRA de GABRIEL BERTOTTI. L’exuberància de la imaginació

FAUSTO | 03 Maig, 2012 07:00

Vaig llegir la novel.la d’una tirada. Avançant, amb el cor estret, a pesar de les espirals que m’anaven engolint. Només les històries donaven un respir, una alenada de sentit enmig de la grisa i espessa angoixa que em generaven els personatges.

Com podem sobreviure en un món en què gairebé l’únic que té sentit són les històries que anem inventant? Com arribem a no ser d’enlloc a pesar de tenir uns orígens clars, uns referents, uns amics lligats al passat? Com podem arribar a perdre la xarxa de relacions, a sentir que no hi ha futur? Com passem a només compartir històries, sense acabar de connectar amb aquells que eren “la nostra gent”?

Els dos plànols de la novel.la –d’una banda, l’exuberància de la imaginació i de les històries del Narigón; de l’altra, l’anomia dels personatges, perduts enmig d’una societat en plena crisi, una crisi total, desarticulant, dominada per l’absurditat del mal i la seva banalització- em generaven una sensació de dissociació.

Per la seva banda, els protagonistes semblen esperar. Esperen alguna cosa que els torni a connectar amb el món. S’esperen mútuament. Esperen la sortida del cercle gràcies a personatges literaris que, tanmateix, també resten perduts en un món imaginari que no els deixa ni viure ni morir.  La realitat no té prou sentit, ni prou definició, com quan el nostre sistema emocional, en ple col.lapse, decideix seguir, com si la pèrdua de l’alegria i de la tristesa fossin part de l’etapa, i el buit ens engolís forçant una supervivència a base d’històries inventades o de la presència compensatòria d’impulsos primaris: sexe, escatologia, violència, evasió amb substàncies psicoactives...

Què fer quan la redempció no és possible? Quan esdevens, per una qüestió generacional, un heroi impossible? Quan el teixit social es desdibuixa entre la misèria d’un sistema que no permet la participació? Només ens queda la literatura i la pura subsistència, a l’espera d’una possible missió que retorni el sentit a la nostra vida?

El Narigón, com una Sherezade postmoderna i psicodèlica, és l’únic que sembla trobar una espècie de sortida literària i vital: es presenta com a voluntari en un duel atàvic que manté en el no-res als dos personatges més purament literaris del relat i, a més, inventa la solució a la recerca dels orígens de la protagonista femenina, deixant-la lliure, preparada per a continuar, per a poder viure.

Vaig acabar el llibre amb la sensació de lluita, una lluita entre la força centrífuga de les històries que semblaven voler trencar el cercle en el qual estaven empresonats els personatges i la força centrípeta del col.lapse emocional d’una societat i de les persones que l’habiten. Quan l’única revolució possible és la literària, no esdevé ella mateixa una espècie de presó?

Paula Vicens

Comentaris

  1. CHISPITA
    Luna Negra

    Gabriel:Paula Vicens ha realizado una magnifica critica psicologica que demuestra lo buen escritor que eres CHISPITA

    CHISPITA | 04/05/2012, 08:36
  2. CHECHU
    LUNA NEGRA

    QUE INTERESANTE ANALISIS,VALE LA PENA LEER EL LIBRO....

    CHECHU | 07/05/2012, 18:32
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS