Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Harpo i Kafka

FAUSTO | 19 Juliol, 2012 07:00

   Els viatges creatius comencen amb un problema, “un sentiment de frustració, el dolor sord de no ser capaç de trobar la resposta”. Això és el que ens explica Jonah Lehrer en el seu llibre sobre la creativitat, Imaginar. I per superar aquest impàs ens trobem amb dues possibles estratègies, apuntades per la mitologia grega i presentades per Nietzsche en El nacimiento de la tragedia: la de l’artista dionisíac, que es basa en l’inconscient, i la de l’artista apol.lini, que intenta resoldre el “desordre” imposant una atenció curosa que el porta a trobar sentit als pensaments. En la ciència contemporània es parla de pensament divergent, basat en inspiracions espontànies que semblen provenir d’una activació de l’hemisferi dret i de pensament convergent, basat en l’anàlisi i en l’atenció concentrada. El primer, hereu de l’heroi dionisíac, es beneficia de la dispersió, de la relaxació, del joc, de les reestructuracions radicals. El segon, fill de l’heroi apol.lini, és fruit d’un procés de lluita, d’aproximacions successives, amb incursions llargues i costoses a la recerca de la solució.

Centrada en l’estructura de la personalitat de dos personatges històrics, Harpo Marx i Franz Kafka, em voltava la sensació que, a pesar de les diferències, hi havia un punt en comú: una gran creativitat, la capacitat de generar móns imaginaris en els quals perdre’s. Harpo, sempre fregant l’absurd en el seu caire còmic. Kafka, en canvi, sempre apropant-s’hi pel costat tràgic. Harpo, com l’heroi dionisíac, sempre a punt per una trobada informal. Kafka, amb l’ideal del soterrani fosc en què es pot escriure incansablement, lluitant per la coherència i la forma: “tot el meu cos em posa en guàrdia davant cada paraula, cada paraula abans de deixar que jo l’escrigui mira cap a totes bandes”, escriu als seus diaris.

Harpo Marx, en el seu fabulós ¡Harpo habla!, conta la seva història, una història plena d’anècdotes, la d’un nen d’una família immigrant, amb un padrí que només parlava un dialecte de l’alemany, que va deixar l’escola molt d’hora per ficar-se en “negocis” que ara titllaríem d’explotació infantil. En un moment de la seva vida, als catorze anys, es troba “condemnat” al món de l’espectacle, un món ple de trens, hotels barats i xinxes, amb uns germans en plena realimentació creativa i la mare frenant la disbauxa. Després de més d’una dècada de gires, l’any 1924 els Germans Marx tenen el seu primer èxit sonat a Nova York. Harpo connecta amb el món de la intel.lectualitat i segueix deixant-se dur pels esdeveniments.

Kafka, per la seva banda, se’ns apareix amb la seva vida i la seva trajectòria creativa en l’inquietant llibre de Pietro Citati Kafka. Des del principi de la seva història se sent fora del món, empresonat dintre d’un cos que el mortifica, patint tempestes carregades de sentiments depressius amb la sensació de ser “una forma buida i inquieta, que no podia mirar a la cara als estranys, que no sabia pensar, parlar, menjar, estimar, dormir igual que els altres”. El seu món és interior i sent una necessitat imperiosa de posar-hi ordre. L’exterior el distreu, l’inquieta, l’irrita. Se sent culpable, faci el que faci. I aquest estat només s’alleuja en els seus períodes expansius d’enamorament o en els de reclusió en plena febre escriptora.

Segons les revisions de Jonah Lehrer, Kafka se’ns presenta com l’escriptor melancòlic que, gràcies a la seva tristesa, veu el seu focus d’atenció augmentat, així com la seva capacitat d’observació i la seva perseverança. Harpo, en canvi, deu la seva genialitat a l’efecte contrari: un augment de la seva capacitat de lligar conceptes gràcies a la seva felicitat i al seu optimisme.  Ambdós comparteixen un període llarg d’inversió en la disciplina, hores i hores d’escriure o de participar en espectacles, respectivament. Un mestratge de més de 10.000 hores, el nombre màgic per arribar a ser un expert.

Diu Richard Davidson, en el seu llibre The Emotional Life of Your Brain, que la grandesa de la nostra cultura no es basa en cap manera de ser en especial: cada combinació de les dimensions emocionals que configuren la nostra vida pot dibuixar un camí diferent cap a l’excel.lència. Davidson parla de sis dimensions: Resiliència (la capacitat per afrontar i superar els obstacles que es presenten en la vida); Perspectiva o Visió (la tendència a mostrar una visió positiva o negativa de les coses); Intuïció Social (l’habilitat per a llegir les emocions de les altres persones de forma adequada); l’AutoConsciència (la capacitat de saber com estem i què sentim) ; la Sensibilitat al Context (l’adaptació a la situació social que ens toca viure) i l’Atenció (com ho fem per mantenir una atenció centrada o com aquesta es manté més dispersa).

Kafka es mostraria com una persona amb una baixa Resiliència, recordant i donant voltes a tots els entrebancs; amb una Visió negativa, citant Citati “De la seva vida no quedava sinó una atroç sensació de vergonya, com si s’hagués mort miserablement”;  amb una Intuïció Social limitada pels seus propis sentiments; una AutoConsciència exagerada (“Amb la força de la intel.ligència exacerbava les sensacions (...) els sentiments, que semblava que posseïssin una qualitat física, cada dia pujaven de to”);  una baixa Sensibilitat al Context, avorrit a vegades, angoixat d’altres, davant la vida social de la resta de la família i dels amics; i, finalment, una Atenció focalitzada fins a la hiperconcentració, dedicant hores i hores a escriure, cercant la paraula adequada.

Ben al contrari, Harpo se’ns presenta com una persona amb una alta Resiliència, convertint patiments en anècdotes divertides i estimulants; una Visió Positiva de la vida, de les situacions i de les persones que va anar coneixent; una bona Intuïció Social, que el portava a compartir experiències amb persones extremadament diverses; una AutoConsciència no gaire alta, que el portava, a vegades, a no saber clarament a quina emoció s’estava enfrontant; amb una alta Sensibilitat al Context, però violentada per la seva necessitat de traspassar límits i d’experimentar amb la ruptura de les convencions; i, finalment, una Atenció molt dispersa, fins i tot juganera.

Harpo i Kafka, dues personalitats antagòniques que ens mostren diferents camins cap a la grandesa creativa.

Paula Vicens

Comentaris

  1. Ceci Vigier
    Harpo y Kafka

    Muy interesante el análisis crítico y reflexivo de grandes pensadores...
    Gracias!

    Ceci Vigier | 19/07/2012, 11:10
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS