Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

El animal social. La necessitat de formar part.

FAUSTO | 27 Setembre, 2012 06:41

   Som animals socials. El que ens diferencia de la resta d’espècies és la nostra sociabilitat. Com a criatures que venim al món immadures i totalment dependents de la cura dels altres, naixem amb una disposició a connectar-nos als altres i, d’adults, sentim una atracció especial pels qui depenen, per la seva immaduresa, de nosaltres. Som l’espècie que ensenya i que genera significats compartits que esdevenen cultura. Construïm el món que ens permet, de retruc, ser el que som. No existeix la ment, tal i com l’entenem, sense el cos, sense les emocions, sense les relacions amb els altres. La pitjor tortura que ens poden infligir els demés és ignorar-nos. Necessitem formar part d’una família, d’un grup, d’una xarxa, d’una comunitat, d’una cultura.

Som éssers socials que cerquem el nostre lloc en el món. Com explica David Brooks en el seu llibre El animal social, organitzem les nostres percepcions en funció del relat que ens anem contant a nosaltres mateixos sobre el que som, sobre el que signifiquem, sobre el que creiem que passarà. La percepció és un procés inconscient que depèn del nostre propi relat. Un relat que hem anant construint des de la infància a partir de les interaccions que hem anat experimentant. Sense adonar-nos-en, anem generant els nostres propis circuits cerebrals i relacionant-los amb els diferents contextos que anem experimentant. Ens passem la  major part de la nostra vida reaccionant de forma inconscient, prenent decisions abans d’adonar-nos que fa falta fer-ho i generant explicacions quan ja ha passat tot: per aquesta raó és tan difícil l’autoconeixement i tan fàcil l’autoengany.

La vida esdevé una història de connexions, més o menys harmòniques, que són el resultat d’hàbits i maneres de fer que hem anat gestant sense ser conscients de la seva força sobre la nostra conducta. La vida resulta feliç quan les relacions que tenim són profundes. Deia Siri Husvedt, en un dels seus assaigs, que dels seus tallers literaris amb persones amb diagnòstic psiquiàtric l’havia impressionat molt un poema d’una pacient que parlava de l’absència dels altres com a font de dolor: necessitem “veure’ns” en els altres, sentir que ens senten. El desig de connexió només té sentit en la possibilitat de la pròpia connexió. Què fer en el cas de sentir que no som prou dignes, en el cas de sentir que estem lluny de qualsevol possibilitat de relació autèntica? Podem imaginar un dolor més gran?

La solitud és el pitjor dels mals. Suposa la impossibilitat de compartir el dolor, la impossibilitat de comunicar-nos, d’entrar en el que es considera fonamental per un desenvolupament sa: el diàleg genuí, en el que els nostres sentiments són confirmats quan ressonen en el cos i la ment de l’altra i ens retornen modificats amb el reconeixement de la nostra vàlua i la necessitat de què reconeguem també la humanitat de la persona amb la qual interaccionem.

No hi ha diàleg genuí entre Lucile i les persones que l’envolten: aquest aspecte és el que m’ha impressionat més en el gran llibre de Delphine de Vigan sobre la seva mare, Nada se opone a la noche. Hi ha distància, misteri, desesperació. Hi ha la lluita de tots per sobreviure. Hi ha rendicions. Hi ha solitud i dolor. I constatem que, després de tot, quan intentem fer balanç de la nostra vida no podem sinó contextualitzar-la en les relacions que ens han anat marcant, ens han fet florir o ens han bloquejat. Sota la superficialitat del que diem hi ha tota una sèrie de corrents interns que ens arrosseguen cap a decisions més o menys afortunades. Podem accedir al que ens empeny a fer el que fem? Podem arribar a la connexió autèntica amb les nostres emocions i amb les dels demés? Què seríem capaços de fer en cas de sentir una gran solitud, de sentir la impossibilitat de tenir connexions profundes?

De Vigan busca respostes en aquest llibre, en aquesta crònica de la vida d’una família, en aquesta investigació sobre les històries viscudes per la seva mare. Sorgeixen més preguntes a mesura que obre camins, a mesura que intenta explorar l’origen de la distància que separava la Lucile de la gent que l’estimava i que ella també estimava. En quin moment la foscor interior que l’empaitava va anar guanyant espai a l’esperança de la lluita? Quin va ser l’element que la va conduir a la rendició? No hi ha respostes clares, només més preguntes i la constatació de que la vida pot arribar a ser negra, fosca i dura. A vegades, per certes persones, els moments de llum només accentuen els de foscor. I anhelen un final que les alleugi de la pròpia solitud.

Paula Vicens

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS