Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Entrevista a Jordi Esteva

FAUSTO | 31 Octubre, 2012 07:08

Jordi Esteva (Barcelona, 1951) és un viatger, un home que creu profundament en la cultura i en la seva diversitat. Aquesta setmana passada ha estat a la llibreria Món de Llibres de Manacor per parlar dels seus viatges i dels llibres que n’han sortit. Heus ací l’entrevista que ha concedit a Cent per Cent

Antoni Riera


- Viatjam per fugir, per descobrir, o per descobrir-nos? Per què viatja Jordi Esteva?

 Abans viatjava per fugir i alhora per trobar-me a mi mateix. Encara que tot això ho he sabut a posteriori. En realitat m’interessa el viatge com un aprenentatge. Gairebé com una iniciació. Un viatge del qual es torna canviat per dins: un abans i un després.

- La vida lliure i presumptament anàrquica del viatger és mal vista entre una part de la societat i admirada per una altra. Tu has escrit: "Una veu en el meu interior m'ordenava tornar a la meva ciutat per obrir-me camí i convertir-me en un home de profit". I just al costat: "Quina beneitura!". És constant aquest debat en el teu interior? O ja està superat?


 Un home de profit? Ah, no! Si hagués fet, per exemple, el que volia el meu pare que jo fes, ara seria un desgraciat. Crec que cap pare ha de projectar-se en el seus fills. Dintre meu sempre sorgeix una reacció en contra. És clar que vaig elegir l’altra via, la d’allò desconegut. Aquest debat ara ja està acabat. Però jo no em considero un viatger. No em passo tot el dia fent maletes, o en els aeroports, o col.leccionant països. No m’interessa. No m’ha interessat mai. De jove vaig viatjar per Orient, després va venir el Sudan, Àfrica, Iemen, vaig viure cinc anys al Caire. Ara bé, jo crec, com cantaven The Byrds a “Turn, turn, turn”, en una lletra inspirada en el Gènesi, que hi ha un temps per a tot.  Quan un arriba a una certa edat -eufemisme per no dir quan un es fa vell- ja no té ganes de viatjar i sortir al món com abans, perquè un ja n’ha après. Ja no tinc el mínim interès a esbrinar com són les nits de Bombai o perdre’m en algun fumador d’opi del Caire. Tot això ja ho he fet. Fa molt de temps que moltes situacions s’han tornat previsibles i per tant poc interessants. La meva curiositat des de fa uns anys se centra en la memòria. A cercar les tradicions orals dels vells que desapareixeran enduent-se’n un tros d’història preciosa amb ells. Ara vull treballar els records i les experiències passades.

- Quina diferència hi ha entre un viatger i un turista? N'hi ha?

 L’eterna pregunta! Suposo que sí. Un turista viatja per distreure’s encara que tingui o no un cert interès cultural, viatja per omplir les vacances. Em sembla molt legítim. Un viatger potser cerca quelcom més. Té una autèntica necessitat. Encara que no és incompatible. Un mateix pot viatjar de vegades simplement com a turista. Jo també ho he fet, però no guardo massa bon record. Si no tinc alguna cosa que em rondi al cap, m’avorreix profundament, com em va passar al Vietnam. De fet més que “viatjar” em trasllado. Em trasllado potser a llocs llunyans, molt llunyans i remots de vegades i m’estic i torno el temps i les vegades que facin falta per investigar el que m’interessa, vivint amb la gent i parlant amb els avis. Ho he fet darrerament a Socotra i a la Costa d’Ivori. Però després torno a casa, amb la meva parella, els meus quatre gats i la gossa, i passo llargues etapes sedentàries ordenant el material recollit, paint el que he viscut abans de posar-me davant de l’ordinador. La gent es pensa que em passo el dia perdut per Nova Guinea o a Sumatra i res està més lluny de la veritat. Sóc molt obsessiu i perfeccionista i tardo molt a acabar un llibre. Sort dels editors que ara tinc, plens de paciència, perquè sempre compleixo amb el dia de la data d’entrega, ara bé un any o dos més tard!
 
- D'on et ve la fascinació pel món àrab? Què hi cerques?

 Potser prové d’una presència mai acabada d’aclarir a la infantesa quan es parlava del temps dels moros o veia les torres de vigia a l’Empordà que hi havia a Calella de Palafrugell, des d’on es divisava l’arribada dels pirates de Barbaria. Els àrabs van ser molt importants, també a Catalunya i no només per els regadius, sinó també per la literatura. Tota la tradició catalano-provençal dels trobadors té l’origen a les “Jarchas” andalusines o si ens posem a parlar de Ramon Llull... Cercava un enigma, he viatjat molt pel món àrab. Conec gairebé tots els països, em falten l'Iraq i l'Aràbia Saudita. Em fa mal l’evolució que han tingut i la decepció del moviment de Tahrir. Malgrat tot, al Caire la gent ha perdut la por. Hi ha molta gent moderna i oberta, moltes dones cercant una altra cosa: la llibertat. Però són temps dolents, de contrareacció. Potser aviat es produirà un altre cop del pèndol. Inchalah, com diuen!

- Potser hi cerques, en aquests viatges i els relats que en fas, mostrar la normalitat real d'aquestes comunitats, i allunyar els fantasmes d'aquest recel irracional que governa les actituds dels occidentals envers les comunitats musulmanes?

 No. Quan vaig anar al Caire no sabia gaire bé el que volia fer. Això sí: volia conèixer el cor del món àrab. Aprendre l’idioma i viure-hi. Vaig dedicar-me a recórrer els oasis d’Egipte quan el meu treball a Ràdio Caire m’ho permetia. Volia mostrar un meravellós sistema de vida que estava desapareixent davant meu. Em van detenir acusat d’espionatge, de pertànyer a un moviment trotskista i em van empresonar. Passat un temps de nou a Barcelona, llavors sí que vaig sentir la necessitat de fer un llibre -Mil y una voces- que parlés d’un sector de la societat, més o menys ampli segons els països, que no estava per aventures de mirar al passat cercant un moment històric i religiós de l’islam que en realitat mai no va existir. Una interpretació estreta i reaccionària de l’islam. Volia mostrar que no tot era fanatisme. Els meus amics del Caire no ho eren. Eren laics com nosaltres, moderns, però no tenien veu. Per això vaig titular el llibre com Mil i una veus, per donar veu a qui no té l’oportunitat de expressar-se, per censura o per repressió. El llibre consistia en setze entrevistes amb cineastes, escriptors, advocats, molts dels intel.lectuals eren dones. És un llibre clarament sociològic, fins i tot polític, però no he volgut seguir per aquest camí. Va ser una necessitat d’aquell moment. Ara m’interessa explorar la memòria, móns que s’esvaeixen.

- També has escrit: "Em sentia feliç per ser en aquell lloc tan fora del món". Fins a quin punt persegueixes l'ideal romàntic de trobar aquell lloc autèntic, no tocat per la globalització, pels diners, per la “civilització”...?

 Ja no ho persegueixo. El “progrés” gairebé ha arribat a tot arreu. Acabo d’arribar del Xinjiang, l’antic Turquestan xinès. Imaginava un territori remot i perdut. Però els xinesos estan fent o han fet el mateix que en el Tíbet. Han canviat completament la composició ètnica i els uigurs, musulmans que parlen una llengua turca, comencen a veure com ja són minoria a moltes ciutats, inundats per onades de xinesos. Crec que ara ja només cerco la memòria.

- El mestissatge és el futur. O és també el passat i el present? Les comunitats “pures” són les anòmales, al cap i a la fi?

 Suposo que anem cap a un mestissatge, no ho sé. Tot ha estat sempre en canvi, en moviment. Tampoc crec que s’hagin de preservar totes les tradicions. No m’agrada parlar de la puresa d’un poble, perquè en el seu nom s’han fet molts disbarats, moltes guerres. Totes les cultures són una mena de síntesi amb aportacions d’altres. Totes. Això de voler retornar a un pretès i ideal moment històric perdut en el temps, com fan els integristes islàmics i d’altres, em fa molta por perquè és mentida i està manipulat.

- Quan ets allà veus la visió esbiaixada que tenim nosaltres de la seva cultura. I la seva visió de nosaltres, com és?

 Tot ha canviat molt. Abans, quan no hi havia ni mòbils, ni internet, ni parabòliques ni tan sols el fax que ara ens sembla un aparell tan prehistòric, quan un viatjava, entrava en un altre temps i, a poc a poc, s’endinsava en una altra realitat. La gent de llocs llunyans volien saber com vivíem a casa, com eren els matrimonis, els costums, etc. Ara tots creiem que ho sabem tot de l’altre. Ho veiem per televisió. Tot manipulat és clar. S’ha perdut la curiositat. L’excés d’informació és una mena d’empobriment, de desinformació!

- Què diferencia els àrabs del mar dels “altres” àrabs?

 Molt i ben poc. De fet l’aventura del àrabs al mar és ben desconeguda fins i tot pels mateixos àrabs. És l’aventura dels àrabs del ports del Iemen, Oman i del Golf Pèrsic. Llàstima que els fills d’aquells àrabs no volen saber-ne res perquè ho associen amb temps de pobresa. De tot això parlo a Els àrabs del mar.

- De vegades quan viatjam a països llunyans, ens trobam amb l'estranya mescla de costums i elements ancorats en tradicions seculars o mi.lenàries, amb elements moderns i tecnològics. Com ho expliques? És raonable la nostra sorpresa?

 Això succeeix a tot arreu. Mireu a casa nostra, al sud de Catalunya per exemple amb aquest costum bàrbar i primitiu, abominable -jo diria-, dels correbous. Les tradicions han d’evolucionar, tampoc han de ser mantingudes artificialment o pel poder, ni caure en el folklore. El martiniquès Frantz Fanon, va dir que el folklore és la missa de difunts d’una cultura. I crec que té tota la raó. Són més importants l’educació i les biblioteques que els correfocs o els castellers.

- Has visitat llocs inèdits per a molts d'occidentals, com Socotra. Què hi trobes en aquestes experiències? Com t'ajuden a créixer?

 Va ser impressionant poder conviure un temps amb aquells pastors que vivien quasi bé al Neolític, en coves, anant darrere de les seves cabres i fent foc amb bastonets. Per mi no era exòtic. Vaig creure viatjar en el temps, en el nostre país, a una Mallorca o Catalunya primigènia. Feia poc havia estat a Tòquio i el contrast no podia ser més gran. Em va sobtar aquest món nostre on uns viuen en una societat ja postindustrial i d’altres encara no han descobert l’agricultura!

- Has visitat l'Índic. T'has plantejat altres horitzons? Amèrica, Àfrica, Oceania?

 Vull tornar a la Costa d’Ivori a filmar una sacerdotessa animista que vaig conèixer després de rodar el meu primer documental sobre les cerimònies d'iniciació i de trànsit Retorn al país de les ànimes. Tinc pendent escriure sobre els meus anys a Egipte.

Jordi Esteva

 

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS