Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

A propósito de Abbott. La maternitat és una cosa estranya

FAUSTO | 12 Desembre, 2012 10:05

Quan la meva filla petita tenia vuit anys va tenir apendicitis. Tot va començar una nit en què vaig sentir com s’aixecava del llit i, petitona, vomitava. No me va cridar, però en sentir-la vaig anar a veure què li passava. Sempre he tingut el pressentiment “algú tindrà apendicitis”. Suposo que ve del fet que el meu pare i una germana seva varen patir-ne i que la meva parella gairebé en va morir. Mai vaig pensar que em passaria a mi; les coses “guais”, les que feien que tota la família es mobilitzés, i et compressin tebeos i iogurts, no em passaven mai a mi, eren els meus germans petits els que es rompien cames i tenien febrades. El meu malestar sempre era curt i discret, per anomenar-lo d’alguna manera.

Bé, la cosa és que vaig començar a sospitar que havia arribat el moment de la prova: tenia, la meva fillona, el mal només a un costat, cosa que apuntava cap a la inflamació de l’apèndix i que suposava córrer cap a l’Hospital. Al matí vaig decidir que sí, que havia de concloure que la cosa era la cosa i que havia d’anar cap a Urgències. Allà es va confirmar. I van decidir intervenir-la. Fins aquí el meu paper era el d’una dona racional, que gràcies a la seva calma havia estalviat problemes a la sanitat, permetent una intervenció poc complicada. Però quan li van posar les vies, una a cada bracet ( i, pobreta, em demanava aigua i jo no n’hi podia donar), va venir-me al cap la idea d’alliberar-la i dir-li al simpàtic cirurgià que m’explicava la intervenció “Escolta, de cap manera!!! No la toqueu, opereu-me a mi!!!”. Juro que vaig reprimir tal impuls amb un cert esforç i assistint a la situació com si diferents parts de mi estiguessin dissociades. El cert és que la mare raonable va prevaldre i el personal sanitari no va poder gaudir d’una situació tan, com ho diria?, “impactant”.

No podia deixar de pensar en coses semblants quan vaig començar a llegir el fantàstic llibre A propósito de Abbot. La veritat és que, a part del món de la parella, cap altra experiència m’ha ocasionat més perplexitat per les meves pròpies reaccions com la maternitat. Ha de dir-se que tinc una certa predisposició cap a l’autoanàlisi i la reflexió, però el fet que certes sensacions primàries m’hagin “posseïda”, de forma literal, en algunes situacions en què exercia de mare, han fet impossible que deixés de banda el fet que les relacions íntimes ens fan de mirall i posen en evidència els múltiples mòduls dels que estem formats, donant veu a  algun “jo” que ens semblava impossible que existís.

Abbot, el protagonista del llibre de Chris Bachelder, s’instal.la en la quotidianitat de les vacances d’estiu amb la seva filla de dos anys i la seva dona embarassada. Basculant entre les pedretes que tiren a la claveguera de la cantonada i les desgràcies de la humanitat a les que pot assistir a través d’internet, ens va desgranant les seves disquisicions filosòfiques, amb una certa perplexitat davant les seves pròpies reaccions. La seva vida és petita i, fins a cert punt, insuportable; però no en canviaria res. És conscient de la poca transcendència de les seves aportacions a la humanitat, encara que fantasiegi amb la seva participació en fòrums nacionals sobre el seu paper com a pare. I, a pesar de la petitesa de les seves experiències, el seu món s’expandeix en direccions sorprenents, com quan la seva filla afina un goril.la en una llibreria: “La hija de Abbot se queda con los dedos metidos en la boca, paralizada por el éxtasis. Hace de conductor de esa sensación de asombro. Ese asombro pasa del mundo a Abbot a través de su hija. Se podría afirmar que a Abbot le está divirtiendo ese audaz gorila de la librería, pero ni siquiera mira al audaz gorila de la librería. Está mirando cómo su hija mira al gorila. Después (no ahora, afortunadamente) tendrá que plantearse cómo es posible que contemplar como otra persona vive de forma tan plena y tan inmediata puede transmitir la sensación tan intensa de que uno también vive de forma plena e inmediata”

Diu José Antonio Marina en el seu darrer llibre sobre el món de la parella, que hem de pensar en les relacions de parella com una conversa. I les bones converses comencen pel fet d’estar oberts, amb curiositat, al món dels altres. No valen les actituds defensives o la no acceptació dels sentiments de la persona amb la qual ens relacionem. Només aprenent un llenguatge comú, generant una cultura comú, podem arribar a la sensació de fluïdesa que es té quan ens sentim part d’un nosaltres, sense perdre la nostra identitat.

La maternitat és una cosa estranya, sembla que a vegades surt de llocs foscos amagats en les profunditats del cervell. La sensació que has de protegir la teva criatura és bestial, en el sentit literal de la paraula. A vegades arribes a l’absurd, com en el cas de l’apendicitis de la meva filla..., encara que aconsegueixis controlar-te. I, tard o d’hora, has d’admetre que el teu paper és aconseguir reafirmar la seva autonomia, encara que et faci por que es faci mal.

Assistir a l’organització d’un sistema personal, al creixement d’una persona, és un privilegi. És dur, fins i tot en el sentit físic. I moltes vegades, dóna poc plaer; però sí, ho he de confessar, molta alegria.

Paula Vicens

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS