Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Los ángeles que llevamos dentro

FAUSTO | 31 Gener, 2013 16:33

Surto de casa i veig com s’acosta una caterva de nens i nenes corrent com esperitats. S’aturen al cap de cantó, amb una mescla de por i alleujament i tornen amb més calma cap al fogueró que està al mig del carrer. Escolto la banda de música entonant “Els goigs de Sant Antoni” i el fogueró comença a escopir flamarades que encenen les figures que hi ha a sobre. Els nens ja han recuperat l’alè i segueixen el pas de la banda i les autoritats. De sobte, però, torna a començar el xivarri, amb una nova desbandada de nens i apareix el dimoni, corrent com un llamp i mirant d’enganxar amb el bastó algun peu, sense fer mal, però atemorint el suficient per imposar la seva llei. S’atura al costat d’un pare amb una criatura que plora; s’atura i s’hi posa al davant, envoltant el pobre home que intenta, sense èxit, tranquil.litzar el petitó, amb cara de por i gairebé descontrolat. El dimoni vol fer por. Des del cantó del davant, un esplet de nens criden “Lento! Lento!” per tal de cridar la seva atenció. I ell, com un posseït, envesteix amb un córrer viu i àgil.

El dimoni del Pla de Mallorca no té bromes. No balla, corre. No es dóna a la bauxa, intenta provocar por. Vol controlar les corregudes de la gentada, sorprendre i fer que el plor dels més petits sigui la seva marca d’identitat. No és com el de Llevant que té aparicions pautades i del qual tothom en sap la identitat. Els nens d’Artà, de Manacor i de Capdepera saben que el dimoni és un home amb una careta i els seus balls són un reclam cap a l’inici de la festa: és com un estrany Rei Carnestoltes que marca el començament de la disbauxa, el permís per fer coses que normalment no estan permeses.

El dimoni del Pla no és amistós ni juganer. Li agrada fer-se el desagradable, fer plorar als infants. Corre per tal d’espantar. La seva identitat és un secret, no es pot saber qui és. I s’estableix un torn de sortides entre els que n’assumeixen el paper per tal de tenir els nens amb el cor a la gola, sense acabar de saber mai d’on sortirà.

Estem davant la mateixa encarnació del mal? És el dimoni de Petra, juntament amb els de Vilafranca i Sant Joan, més “dolent” que els que ballen per les festes dels pobles de Llevant? Té a veure amb la suposada major religiositat del Pla, amb el seu passat pagès, lluny de la modernitat marcada per la indústria o el turisme?

No ho sé. Sí sé, però, que la figura del dimoni, segons explica Pinker en la seva magistral anàlisi de la violència humana a Los ángeles que llevamos dentro, és un arquetipus del mite del mal pur. El mal, segons aquesta visió, consisteix a causar dany gratuït i intencionat per tal de fruir dels resultats, i l’infligeixen persones dolentes fins a la medul.la a una víctima bona i innocent. La raó d’ésser un mite és que, de fet, en la majoria d’ocasions, el mal és perpetrat per persones que són normals i corrents i que reaccionen davant les seves circumstàncies, que poden incloure provocacions de la víctima, de maneres que són, segons el seu criteri, justes i raonables.

L’anomenada “teoria del bon salvatge” defensa la bondat innata dels humans; així, només un ambient estressant i corrupte ens empenyeria cap a l’ús psicopàtic de la violència . Tanmateix, els estudis que s’han anat fent en el camp de la Psicologia Social durant aquests últims quaranta anys remarquen la banalitat de la majoria dels motius que provoquen diferents formes de violència.

Pinker analitza els anomenats circuits de l’agressió i sota quines circumstàncies s’activen. Els mamífers tenim sistemes de por, de fúria, de recerca d’un objectiu i de dominació, amb una sèrie de mòduls implicats i que es posen en marxa en unes situacions determinades. La taxonomia de la violència que presenta Pinker es divideix en cinc categories: violència pràctica (que es perpetra per tal d’aconseguir un objectiu concret), violència per a la dominació (l’impuls d’imposar-se als rivals), violència per a la venjança (tornar el mal que ens han fet amb la mateixa moneda), el sadisme (el plaer de fer mal) i la violència ideològica (uns “creients” articulen una sèrie de motius i recluten altres persones per tal de destruir algú o alguna cosa).

Pinker analitza aquests cinc tipus de violència i ens acosta a l’abisme de pensar que, efectivament, com a humans, tots podríem, en algun moment, ser capaços de fer coses terribles. La història ens recorda que, en una cultura i  circumstàncies adequades, podem arribar a ser una espècie molt competent a l’hora de causar estralls, per després construir cadenes de justificacions que donin sentit a les nostres accions.

Pinker, però, també ens acosta als “nostres àngels”, els que han fet que l’evolució de la violència segueixi una línia marcadament descendent. Avui, afortunadament, els habitants del món occidental vivim el període més pacífic de tota la nostra història: mai no havíem estat tan segurs, encara que la nostra sensació sigui la contrària. Els números canten.

Però el dimoni segueix viu a les nostres festes. Com a dinamitzador ballaire de la festa o com a generador de pors infantils. I el dimoni que cadascun de nosaltres portem a dintre?  És un dimoni de Llevant, juganer i “carnestoltes”? O és un dimoni del Pla, dominador i un poc sàdic?

Paula Vicenç

Comentaris

  1. sebastia nebot
    dimonis de mallorca

    m'ha agradat molt

    sebastia nebot | 11/02/2013, 15:46
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS