Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

¿Cuánto es suficiente? Aprendre a dir no.

FAUSTO | 21 Febrer, 2013 10:10

Des dels anys 80, el model social dominant ha vingut marcat per les doctrines econòmiques ultraliberals que posen com a únic objectiu el creixement. L’objectiu dels governs estava centrat en no obstaculitzar el creixement econòmic, amb la idea que el sistema redistribuiria la riquesa resultant de forma automàtica.

Ara és fàcil concloure que aquesta visió ens ha conduit al desastre: una crisi que pateix la majoria de la població, mentre uns quants són més rics que mai. Sí que estem davant uns dels PIBs més alts de la història en els que es consideren els països desenvolupats; però també davant una de les pitjors èpoques pel que fa a la redistribució de la riquesa. Des de fa uns 30 anys han anat apareixent bosses de pobresa en les societats riques. Segons els garants de la cultura angloamericana, les causes d’aquest empobriment són individuals: les persones no lluiten prou ni prou bé per la seva subsistència. Segons els analistes socials les causes són unes altres: el desmantellament de la indústria, la mecanització, l’auge del sector serveis amb els seus sous menors, el descontrol i la desregulació del sector financer, la successiva baixada dels impostos als més rics, la desinversió en educació i en sanitat...

Com a ciutadans assistim al desgavell de mesures que intenten compensar els estralls que han causat aquests anys en què l’únic que importava era el creixement econòmic. En un moment determinat de la nostra història es va perdre la idea que els estats democràtics han de lluitar per tal de garantir el benestar de la majoria dels seus membres. En un moment de la nostra història vam pensar, ingènuament, que deixar lliures els impulsos de la cobdícia i l’avarícia ens conduiria a més riquesa per a tots els membres de les nacions occidentals. En un moment de la nostra història vam creure, equivocadament, que no calia controlar els tramposos, que les conductes antisocials que porten a l’enriquiment a qualsevol preu tindrien repercussions positives. En un moment de la nostra història, els governants van decidir que no calia redistribuir la riquesa, que no calia garantir el control sobre pràctiques que ens conduïen a guanyar diners a qualsevol preu gràcies a l’especulació. En un moment determinat de la nostra història, vam estar d’acord en què l’important no era perseguir la dignitat del treball ni el fet d’aconseguir una bona vida; això vindria, de forma automàtica, gràcies al creixement econòmic. Això és el que expliquen Robert i Edward Sidelsky en el seu llibre ¿Cuánto es suficiente? Qué se necesita para una buena vida.

És evident que estàvem equivocats. Perseguir el creixement econòmic a qualsevol preu no té res a veure amb aconseguir que la majoria de persones d’una determinada societat tinguem una bona vida. En un moment determinat de la nostra història, l’ètica va desaparèixer de la política i aquesta va ser engolida per l’economia ultraliberal. Resulta molt curiós constatar que l’individualisme a ultrança ens ha deixat més pendents que mai de la comparació social: hem volgut, com a mínim, no ser menys que els altres. I, en cas de ser possible, ens hem embarcat en la persecució de símbols d’estatus: cotxes cars, cases a la platja i al camp, viatges...

Robert i Edward Sidelsky analitzen aquesta situació cercant una possible solució. Proposen tornar a debatre públicament quina és la vida que volem i no deixar-nos dur pel model angloamericà del “tot s’hi val per tal de tenir més que els altres”, amb la seva addicció al consum i al treball. La seva proposta personal parteix dels universals culturals sobre una vida digna i, després d’analitzar diferents aportacions, proposen set béns bàsics, set béns que fan possible una bona vida: salut, seguretat, respecte, autonomia o personalitat, harmonia amb la natura, amistat i, finalment, temps lliure per tal de gaudir-ne en ocupacions actives i que suposin la millora d’alguna habilitat.
A pesar dels elements individuals dels que depenen aquests béns bàsics, l’estat també juga un paper important i legítim en el procés de generació de les condicions materials en les que aquests poden prosperar. Aquestes condicions no només inclouen un cert nivell general de riquesa nacional, sinó també una justa distribució d’aquesta i prudència en la despesa pública, per exemple . Segons aquests autors, un economista i l’altre filòsof, l’estat no té a les seves mans la civilització, però sí la possibilitat de civilització.

Ha arribat l’hora d’acceptar que necessitem objectius clars com a societat. Ha arribat l’hora de reflexionar sobre com volem viure i en quina societat ens volem convertir.

Paula Vicenç

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS