Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Carrer dels dies. L'èpica de la nostàlgia

FAUSTO | 06 Març, 2013 11:19

   Andreu Gomila (Palma, 1977) ha desenvolupat la seva obra literària sense presses, que fins avui es composa, en el gènere poètic, dels títols Un dia a l’infern dels que són (2001), Diari de Buenos Aires (2007), Aquí i ara (2007) i en el narratiu de El port. No serà res de mi (2010), a les que hi hem d’afegir el recull Carrer dels dies (2012) objecte d’aquest comentari.

Cal dir, ja d’entrada, que de la mateixa manera que en els seus anteriors treballs, Gomila ens ofereix una obra sòlida, fonamentada per un envejable domini de la mètrica i per l’impecable tractament del llenguatge. De marcat to confessional, líric, estructurat en tres seccions ‘El port’, ‘El viatge’ i ‘Retorns’ que actuen com un tot amb la intenció, aconseguida amb escreix, de dialogar amb els llocs —places, carrers, etc…— cap a un descobriment del jo més íntim. La secció ‘El port’ podria actuar com a origen, punt de partida vital, de desvetllament, mentre que ‘El viatge’, com el mateix títol explicita, ho faria de fugida, és a dir, de creixement i experiència, per acabar a ‘Retorns’ —de títol no menys explícit— que ve a confirmar la urgent necessitat de les arrels, de llengua i de sentiment. Però el que en veritat sura al llarg dels versos és una constant reminiscència dels fets passats, tal vegada per poder entendre el present; o també com un ajustament de comptes per tenir-lo massa assumit, ser-ne del tot conscient de la seva acció constant i de vegades opressiva. Queda sempre, tanmateix, aquest reducte de la poesia per a redimir-se, com a recer de tantes agressions i temors —pors, si hem de ser més fidels a la realitat— a les que es veu exposada una ànima com la del poeta “Sóc sensible, sí, i m’esver per coses minses”, ens refereix al poema ‘Carrer dels dies’. Un poema, aquest esmentat, que clou el llibre a manera de tour de force i declaració d’intencions, però és sobretot, un cant d’amor ple de sensibilitat —no ens ha mentit el poeta—, destinat a la seva filla Maria encara no nascuda.

La seva no és una visió molt esperançadora “La vida ja és això, pèrdua, extinció, finitud”, tot i que deixi entreveure alguna clariana “abans que et topis amb la tragèdia dels homes, / en els quals, tanmateix, conserv una petita esperança”.

És admirable la franquesa i humilitat de la proposta de Carrer dels dies, no puc estar de valorar-ne la valentia d’exposar les pròpies vivències, despullant-se fins a l’os. Aquest material, en mans menys expertes, seria tota una altra cosa. Només des de l’ofici poden donar un resultat tan convincent i no fan més que confirmar l’evolució literària d’Andreu Gomila. Bell i emotiu aquest llibre, el millor fins ara del seu autor.

Antoni Xumet Rosselló

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS