Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

De Joseph Conrad a Joseph Campbell

FAUSTO | 20 Març, 2013 10:33

   L’arribada de la tercera edició d’El copartícipe secreto em va fer pensar que, molt de temps després d’haver-lo comprat, encara no l’havia llegit. Recordo que aquest fou el primer llibre de l’editorial Atalanta que em vaig portar a casa encuriosit, en part, per esbrinar els motius que impulsaren als seus experimentats editors a encetar el nou segell precisament amb aquest títol. La cosa és que, per una raó o una altra, no vaig arribar a llegir-lo i, des d’aquell dia, el volum de Conrad, ha ocupat l’espai entre El cor de les tenebres i Lord Jim a l’espera d’una oportunitat. Ara que ja l'he gaudit,  encara que amb vuit anys de retard, crec haver satisfet aquella curiositat.

La narració comença amb l’onírica descripció que ens fa el jove capità de l’indret des d’on salparà cap a una llarga travessa. Ben aviat decidim que tot el que li succeeix a partir de la primera nit de guàrdia -després d’encobrir dins la seva cabina un fugitiu procedent d’una altra nau- no és una invenció ni un somni però, entenem que, com totes les coses que resten ocultes a la mirada dels altres, bé podria ser-ho. El capità amaga un secret com s’amaga un desig o una esperança que no vol revelar per por que la realitat l’esvaeixi. Al final, un capell blanc flotant sobre el fosc oceà assenyala el camí de la pròpia salvació i esdevé l’única prova (no fiable) de l’existència del misteriós company de viatge. Cada decisió que agafem a la vida té les seves conseqüències. En el cas del capità, això és cert per partida doble; la seva actuació no només el salvarà a ell en un sentit moral, permetent-li complir amb allò que considera el seu deure sinó que, també, servirà per alliberar la seva ànima germana donant-li l’oportunitat d’emprendre una nova vida que, tal vegada, desitjaria per ell. Tot plegat és com el que va fer l’editor quan va abandonar la nau amb la qual inicià la primera etapa del seu viatge per continuar navegant, amb bona companyia i amb més tranquil.litat, sobre l’indesxifrable abisme que guia els destins de cada un.

Recordo que posteriorment arribaren, entre d’altres,  La historia de Genji, una faula preciosa d’Apuleyo sobre Eros i Psique, i un brillant assaig de Peter Kingsley titulat En los oscuros lugares del saber, amb el qual, vaig iniciar-me en la lectura d’aquest nou segell. Tanmateix, fascinat per aquells antics rituals d’iniciació dels que parlava l’autor, encara no podia imaginar cap dels plaers bibliòfils que restaven per venir.

Poc a poc el blau intens característic de l’editorial es va anar fent més visible en els prestatges de la llibreria i també en els de la biblioteca de casa. Amb el temps arribaren Von Kleist, De Quincey, Tsutsui, Kerényi, Turguénev, Tolstói i molts d’altres. També els assaigs de Patrick Harpur (amb qui no sempre m’he entès), el monumental llibre de Richard Tarnas La pasión de la mente occidental (que em va fer sentir com Gulliver a Brobdingnag) i l’estimulant viatge sideral de Michio Kaku que em va convèncer que l’univers que habitem no és precisament Planilàndia. Menció a part mereixen els aforismes del mestre Gómez Dávila i la genialitat il.lustrada de Max Ernst. Comsevulla, crec que n´hi ha prou amb la publicació íntegra de les memòries de Giacomo Casanova per dotar de sentit la vida de qualsevol editor. Què podíem esperar després d’allò? El silenci? La ruïna? El declivi? Doncs no. Llavors vingué el savi Eliot Weinberger amb Algo elemental (un dels meus títols preferits), la reedició d’una antologia de relats de vampirs imprescindible i els pertorbadors relats de Robert Aickman, poblats de trens, fantasmes i illes encantades. Jin Ping Mei, amb El erudito de las carcajadas, es va avançar més de cinc-cents anys a totes les sagues eròtiques ara tant de moda. El número 50 de la col.lecció quedava reservat per l’interessantíssim assaig del propi editor; el 57, en forma de quadern de nit, per a la seva companya de somnis i el 60 per al relat d’un gran viatger que ens demostra que escriure i somiar són part d’una mateixa cosa. Mesos més tard, David Hernández ens explicava allò que no sabíem de la vida de Pitàgores, i el doctor Pim Van Lommel el que mai no sabrem de la mort de l’ànima. Liudmila Petrushévskaia ens deixava bocabadats, Francisco Tario al.lucinats i Gebser nedant en un mar de dubtes. En el darrer temps, ha esdevingut el mestre de mestres Edward Gibbon, qui ha pegat el cop més fort damunt la taula; Roma mai no havia semblat tan viva, ni la prosa clàssica tan actual.

Finalment, dia 16 de novembre de l’any passat, dins una voluminosa capsa de novetats, arribà, més que un llibre, un monument. De sobte, l’impactant rostre d’una de les dotze figures conegudes com els oradors de Tell Asmar em corprèn. Suposadament els ulls que ens miren des de l’infinit són els de la deessa Abu qui, aïllada dels seus misteriosos acompanyants, resulta una magnífica elecció per a la portada. També ho hagués estat el cap de Warka de la pàgina 364, que fa vertigen de mirar; o l’escena ritual de les pàgines 140 i 141, que ens talla la respiració. De fet, el llibre, és ple d’imatges fabuloses que no només el completen sinó que, recopilades i organitzades com estan, assoleixen més rellevància que les pròpies paraules de l’autor.

   Com vos podeu imaginar, aquell mateix dia vaig emportar-me Joseph Campbell a casa. En aquesta ocasió, però, no vaig tardar ni una setmana a començar-lo. En acabar no sabia gaire més sobre el món, ni sobre els homes, ni sobre els misteris de l’ànima, però tenia la sensació d’haver albirat , sorgint de la boira d’un passat remot, quelcom important que fa temps vàrem oblidar. Com si hagués entès, per uns instants, les corrents invisibles d’una mar de fons que ens sacseja i ens unifica el pensament dotant-lo d’una saviesa que hauríem d’intentar recuperar com a font de tota escriptura.

Una darrera qüestió em donava voltes pel cap: què tenen en comú Joseph Campbell i Joseph Conrad,  a part del nom? D’entrada pot semblar que res, però si llegim el que diuen l’un i l’altre ens adonarem ràpidament de l’afinitat en les seves inquietuds . Conrad escriu:

“Al nacer, el hombre cae en un sueño como quien cae en el mar” o “Quizá la vida es solo eso...un sueño y un temor” o “Todo es ilusión... Cada imagen flota vagamente en un mar de duda, y la duda misma se halla perdida en un inexplorado universo de incertidumbres” “Sin embargo, como se ha dicho, la vida es sueño…”

El mundo como sueño dóna nom al primer capítol de La imagen del mito. Llavors (després de citar, també,  Calderón) Campbell escriu:

 “La idea de que este mundo, con los cielos, infiernos y todo lo que contiene, es un gigantesco sueño de un solo ser cuyos personajes sueñan a su vez, ha fascinado y dado forma, en la India, a toda su civilización”

Fausto Puerto

Comentaris

  1. Gato Vega
    De J a J

    Con dos huevos...¡basta de tonterías y de vulkgaridad!..¡aguante Fausto!...no estás solo...

    Gato Vega | 21/03/2013, 13:09
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS