Administrar

Articles sobre literatura escrits pels amics de la llibreria Món de Llibres.

Presentació de Margen cínico, de Gabriel Bertotti. Per Sebastià Alzamora.

FAUSTO | 11 Desembre, 2019 17:10

Aviat farà dos anys Gabriel Bertotti i un servidor (i alguns de vostès també) ens vam reunir aquí, en aquest mateix temple que coneixem com a Món de Llibres, amb el pretext de presentar un llibre que havia escrit jo i que ell va presentar, fins molt més enllà de les possibilitats del llibre en qüestió. Un bon argentí, com sap tothom, no oblida ni perdona, i avui torn a comparèixer aquí, davant de la congregació, per rebre, desde este mismo púlpito, el càstig que em correspon, en forma d'inversió de papers. Avui som jo qui ha de presentar Margen cínico, el nou llibre de Gabriel Bertotti, i, com va dir el clàssic, en mi vida me he visto en tal aprieto. No perquè el llibre no m'agradi: ben a l'inrevés, i ja ho dic des del començament, el llibre és magnífic, una joia. La meva aprensió es basa en dos altres motius, ben diferents. D'una banda, es torna a donar la mateixa desproporció que fa dos anys, però a l'inrevés: Margen cínico, el llibre, la seva bigarrada magnificència, ultrapassa de molt les meves possibilitats com a presentador de llibres. D'altra banda, a més, tenc por. Tenc por de l'autor, concretament. Aquest home que tenc al costat, Gabriel Bertotti, no és normal. I ara intentaré explicar per què.

         Abans de fer-ho, em permetran que faci una d'aquestes coses que no hauria de fer el presentador d'un llibre en l'exercici de les seves funcions, però que no em puc reprimir de perpetrar. La cosa consisteix a explicar anècdotes que li han passat al presentador durant la lectura del llibre, un vici horrible. Però el cas és que han de saber vostès que la lectura de la segona meitat de Margen cínico, duita a terme durant la darrera setmana, em va coincidir amb dos viatgets breus però gairebé consecutius (d'aquesta manera, i obr un parèntesi, faig veure que som un d'aquests escriptors viatjats que sempre transmeten la impressió de venir de llocs molt interessants de fer coses molt interessants, dues coses que mai són certes, i tanc el parèntesi). Gràcies a la generositat, munificència i previsió tant de l'autor com de l'editor, jo disposava d'un exemplar del llibre, que vaig tenir el goig de rebre tan bon punt va sortir d'impremta, i també d'un joc de galerades, que se m'havia lliurat uns dies abans per si volia anar avançant feina. L'exemplar providencial, afortunadament no dedicat, el vaig deixar oblidat dins un taxi de la ciutat de Colònia, Alemanya, en el típic descuit que tens quan estàs pensant en com arribaràs a una adreça que t'han donat, en un país on es parla un idioma del qual amb prou feines saps dir la paraula kartoffen. Aquesta va ser una pèrdua òbviament sensible, però em vaig consolar pensant que, en tornar a casa, podria continuar la lectura amb el joc de galerades, que podria endur-me'n també al segon viatge, que era a un destí molt més proper, concretament la ciutat en guerra de Barcelona. Vaig ser a Barcelona dimecres d'aquesta setmana, just a temps per rebre damunt meu un aiguat de magnituds bíbliques. Exposat a la intempèries com em trobava, i amb el joc de galerades sota el braç, vaig intentar protegir-me del diluvi amb un paraigua que vaig comprar a un establiment regentat per una família migrada de l'Orient cada vegada menys llunyà (un xino, per abreujar) per tres euros, però va ser debades. Dues ventades fortes i un ruixat especialment portentós al xamfra del carrer Diputació amb Passeig de Gràcia, a pocs metres de l'entrada de metro on esperava poder arribar i arrecerar-me, van desintegrar el paraigua xinès i van estar a punt de fer el mateix amb les galerades. Les galerades, però, van sobreviure, perquè les edicions de Món de Llibres són molt cuidades i fan servir un paper d'una qualitat especialment alta, de gran capacitat d'absorció. De manera que vaig dur el joc de galerades greument accidentat (però no mort, com el dèbil paraigua) fins a un lloc segur, on em vaig dedicar a guarir-lo amb l'ajut de l'escalfor d'uns radiadors de calefacció de Gas Natural. El joc de galerades va respondre tornant prou en si per continuar sent llegible, tot i que els fulls van adquirir aquella rigidesa apergaminada que agafa el paper (el bon paper, vull insistir; el dolent es desfà) quan el banyes i després l'eixugues. I així vaig culminar la meva lectura de Margn cínico, en aquell feix de papers una mica encarcarats que ara us puc mostrar aquí.

         Us he endossat aquesta historieta, en realitat, per un motiu que ens du a allò que de debò us volia explicar. I és que el relat de les meves vicissituds amb la lectura de Margen cínico em fa pensar, tan vagament i capriciosament com vulgueu, a les que conta el gran Christopher Walken en una de les escenes més rutilants del clàssic Pulp Fiction de Tarantino, que és aquella en què fa entrega a un suposat Bruce Willis nin (suposat perquè no el veim, està en fora de camp) del rellotge de son pare, que ell, Christopher Walken, ha custodiat com una penyora d'ençà de la mort del pare de l'infant, i amic seu, a la guerra de Corea, o de Vietnam, ara no me'n record. Òbviament una història i l'altra no tenen res a veure, com també és obvi que jo no som Christopher Walken, que va arribar a dur el rellotge dins el recte durant cinc o sis anys, perquè no li prenguessin. Jo no vaig arribar a un nivell semblant d'abnegació i sentit de la responsabilitat ni amb l'exemplar del llibre ni amb el joc de galerades, tot i que en descàrrec meu s'ha d'admetre que hauria resultat més complicat i dolorós. Però això, el fet d'associar una anècdota personal amb una seqüència que ens encanta d'una o altra pel·lícula, només perquè els fets que hi passen s'adequen a una sintaxi narrativa aproximadament similar, és una clara mostra del que crec que hauríem d'anomenar cinepatia. I que era on volia arribar.

         Margen cínico és l'obra d'un cinèpata, que és el nom que correspon a un malalt de cinepatia. Però no un cinèpata qualsevol, com jo mateix, sinó un que es troba en una fase aguda del trastorn. I aquest cinèpata en fase aguda és, com dic, el que tenc al costat, Gabriel Bertotti, autor del llibre que he de presentar. I argentí, per acabar-ho d'adobar. I si dic alguna cosa amb la qual ell estigui en desacord? I si se'n tem de la meva incompetència manifesta? I si una d'aquestes fugaces associacions d'idees entre la realitat i el cinema el du a vincular aquest mateix instant amb algun de la pel·lícula Joker, que em consta que li ha agradat molt, i decideix actuar com un Joaquin Phoenix qualsevol contra un presentador insuportable? Comprendran vostès que no les tengui totes.

         Per fortuna, el perfil i el quadre clínic del cinèpata són més propers als del sociòpata que no als del psicòpata. Vull dir que en principi no se n'han d'esperar conductes extremes ni aberrants, ni una compulsió assassina irrefrenable, etcètera. Però això no treu que el cinèpata no pugui tenir també un alt grau de perillositat social, més que més perquè es presenta precisament sota un aspecte socialment acceptable, com un membre perfectament integrat de la comunitat. El cinèpata no envaeix la via pública ni destrossa el mobiliari, com sí que fan els seguidors dels clubs de futbol, una altra espècie profundament trastornada però tanmateix ben acceptada per les societats occidentals com a paradigma de la seva decadència, i que sí que pot arribar a la violència física pel llançament d'un corner. Per entusiasmat que surti del cine després de veure la darrera obra mestra del seu director de capçalera, el cinèpata no desfila en cotxe fent sonar llargament el claxon i causant embussos per les principals artèries de la ciutat, ni trabuca les papereres ni compixa les casetes dels venedors de la ONCE (notin el temible jardí en què m'he ficat aquí, atesa la doble condició que té l'autor com a cinèpata i com a futboler, i a més, insistim-hi argentí. Feim, per tant, una elipsi kubrickiana sobre el jardí en qüestió perquè no es noti gaire). El cinèpata no és normal, això ja ho he dit abans, però les manifestacions de la seva alienació són més subtils. I tanmateix, són ben reconeixibles i no exemptes d'un perill cert.

         Quan discuteix amb la seva parella, posem per cas, el cinèpata reviu un enfilall d'escenes glorioses de parelles que s'engeguen mútuament al diable, des d'Al Pacino i Diane Keaton a la segona part d'El Padrí de Coppola (1975), fins a Jennifer Jones i Gregory Peck besant-se apassionadament mentre moren acribillats per ells mateixos a Duelo al sol de King Vidor (1953). Aparentment es tracta d'algú a qui li agrada practicar una habilitat social tan estesa com la de comentar pel·lícules, però per a ell o ella això no és un simple entreteniment de sobretaula. No és innocu: el cinema, i aquells que fan el cinema, són part de la seva vida, en una mesura com a mínim igual d'important, i sovint més, que els éssers de carn i ossos que l'envolten en el dia a dia. Troba vulgars expressions com “el setè art” o “el cel·luloide”, que són pomposes però que no es fan càrrec de la veritat profunda de l'assumpte: i aquesta veritat és que el cinema és la vida, o que la vida es justifica i pren sentit en tant que el cinema li dona forma. Això inclou tota la vida humana anterior a la invenció del cinematògraf, que també coneix per la manera que el cinema l'ha moldejada: l'Edat Mitjana és l'Edat Mitjana de les pel·lícules, l'Imperi Romà és l'Imperi Romà de les pel·lícules, i així successivament. Menysprea els rumors i la xerrameca sobre els artistes, però s'apassiona en descobrir que Joan Fontaine i Olivia de Havilland eren germanes, i s'entendreix pensant en com la primera va sofrir durant tota la vida l'enveja i la gelosia atroces de la segona, amb el suport inestimable de la seva malvada mare. Minimitza també la importància dels premis i dels festivals, però es mosqueja com si es tractés d'una qüestió personal quan els films, els directors, les actrius i els actors de la seva devoció no són reconeguts així com sens dubte mereixen. El cinèpata s'emparenta amb el cinèfil, però només fins a un cert punt, perquè el cinèfil té alguna cosa de funcionari de la memòria del cinema, una cosa entre un notari, un historiador i un arxiver. Moltes dades dins el disc dur, però poca emoció al cor i a les venes, poca ànima. Parlant de funcionaris, quan algú que l'atén a una finestreta, o a un banc, o a la facturació d'un vol, el tracta amb maneres inadequades (aquest tipus de mindundi que es pensa que té algun tipus d'autoritat damunt la resta només perquè és l'últim mico d'una empresa o d'una administració pública), el cinèpata s'imagina a ell mateix com Steve Buscemi a Fargo, que es carrega el vigilant d'un pàrquing perquè pretén cobrar-li una hora sencera quan només ha passat uns minuts dins el local. Té una relació tortuosa, el cinèpata, amb els tràilers, els teasers, les crítiques que apareixen el mateix dia de l'estrena (o fins i tot abans) i, en general, amb tot el que pugui desembocar en l'espòiler, amb el qual se situa en un punt intermedi entre el dolor i el plaer. D'ençà de la invenció d'internet, i de l'assentament de l'hegemonia de Google, quan veu una pel·lícula que li agrada es passa hores, i fins i tot dies, navegant a la recerca d'informació sobre el rodatge, d'entrevistes amb qui sigui que hagi tengut alguna cosa a veure amb la realització d'aquella obra, de curiositats sobre la banda sonora, de notícies estrambòtiques sobre gent que s'ha enamorat, o s'ha suïcidat, o ha comès qualsevol tipus de barbaritat abans, després o durant del visionat del film. El cinèpata viu en una dimensió paral·lela a la de la realitat tangible, i la notícia d'una determinada estrena d'aquí a uns mesos, o la troballa d'una pel·lícula de la qual en desconeixia l'existència (i millor si altres cinèpates la desconeixen també, i així en pot presumir davant d'ells) li alegra la vida amb una emoció molt semblant a la de la retrobada d'un vell amic o el naixement d'una inesperada atracció sexual o amorosa. Ja hem dit que en principi no és violent, però se sent ofès o ofesa en alguna part molt íntima en presència de l'esnob, aquella espècie sincerament assassinable que no pot viure sense qüestionar, o refutar per  complet, els mèrits inqüestionables de les pel·lícules que li tenen l'anima robada al cinèpata sensible.

         El Margen cínico del cinèpata Gabriel Bertotti no fa referència, crec, al cinisme tal com el coneixem habitualment, és a dir, com l'habilitat propera a la hipocresia damunt la qual es basen gran part de les nostres relacions socials (d'aquí que el seu comportament sigui subtilment, prò profundament, antisocials). Té més a veure amb els cínics com a escola filosòfica, i aquí hem de recordar que la paraula cínic prové, etimològicament, del llatí cynicus, que a la vegada és una adaptació de la veu grega kynikós, és a dir, “aquell que pertany a l'escola cínica” o bé “allò relatiu al ca”, perquè deriva de kynós, que vol dir ca. La escuela del perro, en definitiva, com anomena els cínics el mallorquí Carlos García Gual. No ens pot passar per alt la proximitat entre aquest kynós, que vol dir “ca”, amb el kine, també grec, que significa “moviment”, i del qual procedeix la paraula cine. A l'inrevés del cínic i del cinisme tal com el tenim entès i practicat avui, el cínic de l'escola cínica es caracteritzava per la seva desconfiança de les aparences, la seva disconformitat amb les convencions socials i la seva recerca de la veritat. Eren antisocials també, gent que no convenia ni encaixava amb el bon funcionament del sistema.

         Com Diògenes, que va ser el pare dels cínics i que ha acabat donat nom a una síndrome que consisteix a acumular porqueria dins el propi domicili, Gabriel Bertotti també va, a través de les pàgines del seu llibre (d'aquests i dels seus altres llibres) amb una llanterna a la mà en ple dia, a la recerca de la veritat, de dones i homes de veritat. I, com a més de cinèpata és un escriptor excel·lent, propietari d'una escriptura rica i poderosa tant pel que fa al llenguatge, que s'hi desplega exuberant, com a les incomptables referències que maneja, aquesta recerca la fa dins l'àmbit de la ficció, en aquest cas de la ficció cinematogràfica, la ficció en moviment aparent, el moviment que sorgeix d'unes imatges projectades a través d'un canó de llum que esqueixa un àmbit ple d'obscuritat (la caverna de Plató, en efecte). Això li permet moure's, i guiar-nos, a través d'aquest espai incert, però absolutament real, en què Borges explica en una entrevista l'instant que precedeix la caiguda dins la ceguesa total, i que consisteix en un instant de contemplació de la més pura bellesa. O posar-nos al corrent sobre una galeria memorable de bells perdedors que van fracassar sense pal·liatius en el seu intent de fer-se un lloc dins la història del cinema, o d'una rastellera de projectes cinematogràfics que no van arribar a bon port pel motiu que sigui, i que anaven a càrrec d'escriptors, artistes i directors que podien haver fet alguna cosa important però no la feren. O fer-nos morir de goig amb un seguit de textos a mig camí entre l'assaig i la fabulació, en què acabam de saber-ho tot sobre Ford, Kubrick, Buster Keaton, Kurosawa, Lynch, Huston , Tarkovski o Buñuel, perquè el que sempre ens falta per saber és allò que podem descobrir a través de la intuïció i de l'humor d'un fabulador capaç d'escodrinyar l'ànima humana amb la subtilesa i la falta de contemplacions (les dues coses alhora) amb què ho fa Gabriel Bertotti. O revelar-nos per fi la causa de l'endarreriment secular d'Espanya, i de les Balears, en els informes PISA (altrament coneguts aquí com a informe Trepitja) i en els rànquings d'I+D de la UE, i que no és altra que l'obstinació indiscutiblement cateta a veure les pel·lícules doblades, fins al punt de consagrar el doblatge com a disciplina artística vàlida. El Margen cínico de Gabriel Bertotti s'estén, efectivament, per un marge de la realitat en que allò que és veritable i profund sorgeix del que es presenta com a improbable o arbitrari, i això és el que fa que llegim les seves pàgines amb una constant i feliç sensació de meravella. Bertotti és el boig lúcid que fa ressuscitar la morta al final inoblidable d'Ordet, el mentider veraç que Woody Allen glossa a les seves millors pel·lícules, i que podia haver estat interpretat per Alan Alda, però també per Robert Mitchum després d'haver passat per l'experiència de La nit del caçador de Charles Laughton, o per Erland Josehpson a les ordres de Bergman. Per algun actor molt sofisticat o molt esqueixat, sempre temible i a la vegada mereixedor de llargues converses a la vora del foc, i sobretot guapo i ben plantat. La meva recomanació és que no es perdin aquesta oportunitat esplèndida d'immergir-se en els feliços deliris de la cinepatia. Moltes gràcies i enhorabona, Gabriel Bertotti.

Sebastià Alzamora

BERTOTTI (MÓN DE LLIBRES, 7-XII-19)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS